Aquest passat dissabte El Centre de Llorenç del Penedès va oferir un diàleg-concert amb el títol “Descobrint Pau Casals”,  amb motiu del 50è Aniversari de la seva mort amb la participació de Francesc Minguella Rafecas (violoncel), Judith Barros (piano) i Núria Ballester directora del Museu Pau Casals

Tot l’acte girava entorn mostra Pau Casals en totes les seves dimensions. Com a violoncel·lista, compositor, director d’orquestra, home compromès amb la pau, la llibertat i la democràcia, a més de una persona carregada de humanitat, solidari, generós i conseqüent amb les seves idees.

El recital musical es va iniciar amb Bach. És molt sabut que Casals va descobrir el 1890 (tenia catorze anys) les Suites de Johann Sebastian Bach, treballant en elles durant dotze anys i convertint-les en peces per ser tocades al concerts, en lloc de ser només per practicar tècnica. Francesc Rafecas va escollir els moviments Preludi, Sarabande, Minuetto I i II i la Gigue de la "Suite per violoncel núm. 1 en Sol Mayor,  BWV 1007".  A continuació, ja amb l’acompanyament de  Judith Barros al piano, van oferir dues peces compostes per Casals, “Full d’àlbum” i “Romança” (ambdues de 1897), que tal com va explicar Judith Barros són “peces curtes i senzilles però on va explorar molt en les diferents harmonies i amb les possibilitats dels dos instruments”.

Tot seguit va tenir lloc el diàleg entre Llorenç Rafecas i Núria Ballester que es va iniciar amb l’arribada de Carles Casals al Vendrell, per arreglar l’orgue; com Pilar Defilló va ser alumna seva de piano i així es van conèixer; del fet que Carles Casals fos el primer mestre de música del  Mestre però com va ser la visió, tenacitat i sacrificis de la mare la que va fer realitat que fos músic, perquè el pare volia que fos fuster, ja que li semblava una opció més realista –en gran mesura perquè ell tot i sent un gran músic i sent el mestre de capella de l’església, no va viure mai de música– de com Pau Casals va trencar les normes acadèmiques que feien que els violoncel·listes haguessin  de tocar amb els braços pegats al cos (de fet estudiaven amb uns llibres sobre les aixelles i aquest no s’havien de caure, cosa que passava si separaven els braços del cos) i com amb la seva qualitat va aconseguir que el violoncel passes a ser un instrument solista  com el piano o el violí; de com va adquirir fama mundial tocant concerts com a solista, amb una quantitat de concerts extraordinària (arribant a ser de 250 per any) amb gires arreu del món; de com va ser a més d’un extraordinari violoncel·lista va ser també un gran director d’orquestra, compositor i pedagog (de fet ser director d’orquestra havia estat sempre un gran desig de Casals des que era un infant); de com es trasllada a viure a Nova York amb motiu de la Primera Guerra Mundial, i com en acabar la guerra torna a Barcelona amb el desig de crear una orquestra simfònica amb temporada estable, pero hi havia un problema, que no se’l creien, perquè pensaven que Barcelona no tenia nivell per tenir una orquestra d’aquest nivell, i va ser ell qui va acabar per crear l’orquestra i pagar-la ell; de que com a director va dirigir grans orquestres fins una edat molt avançada a Prada, a Puerto Rico o a Malboro; i de com en paral·lel des de el seu retorn de Paris desenvolupa la seva faceta com mestre, i compositor, tot i que d’aquesta darrera no la va voler explotar en vida, llevat l’obra “El Pessebre”, (tanmateix les seves composicions es van recuperar, inventariar i digitalitzar el 2009 i posteriorment amb el pianista Jordi Camell (fill de Llorenç del Penedès) es va enregistrar el primer disc i un altre disc amb Lluis Claret (violoncel)) .

No podia faltar fer esment a la seva relació amb Nacions Unides, sorgida de la seva autenticitat quant al compromís amb la Pau, amb la llibertat  i amb la democràcia; que van ser les mateixes raons que el va portar a no interpretar música, quan era el que més s’estimava, per dedicar-se a ajudar els refugiats que des de Espanya arribaven a França, incloent ajudes econòmiques; com arran del a II Guerra Mundial va fer molts concerts benèfics i com en descobrir que ni Anglaterra ni Estats Units farien res en relació al règim franquista li va portar a renunciar de nou a interpretar música, amb un impacte immens (de fet va rebre fins i tot xecs en blanc perquè torni a tocar però el contestava que no era una qüestió de diners sinó de principis). També es va mantenir a l’exili fins i tot quan ja podia tornar (de fet només va torna per enterrar a la Francesca Vidal (Frasquita) la seva companya durant els pitjors anys de l’exili); de com a través de les classes de violoncel va conèixer la Frasquita (va ser una de les seves primeres alumnes), i com ja vidu va començar a donar classes el 1954 a Marta Montañez, tot i que ja s’havien conèixer el 1951, amb la que es casaria el 1957.

Altre fet central de la vida de Pau Casals va ser la trobada i concert davant el president John F. Kennedy, el 13 de novembre de 1961.

Així mateix, Núria Ballester ens va explicar alguns otros fets com ara que la Reina María Cristina li va atorgar una beca, però com ell no volia ser un músic de Cort, li van dir que havia de marxar a Brussel·les a continuar els estudis, però quan va arribar el professor es va riure d’ell (per la seva complexió)  i quan el va sentir tocar es va desdir de les brometes fetes, però Casals ja havia decidit marxa i per això va perdre la beca. Van anar a Paris a actuar  i la seva mare treballava com cosidora poder viure, fins el punt que una vegada per obtenir diners es va vendre el cabell perquè aleshores el cabell natural estava molt ben pagat.   

Altres aspectes de la personalitat de Pau Casals van quedar reflectits al diàleg, com ara el seu el sentit de la història, perquè el Mestre tot ho documentava, ho datava i ho guardava. D’aquí que el seu llegat de documents sigui espectacular- I un exemple d’aquesta característica de Casals es veu reflectit en les cartes que rebia d’Enric Granados, perquè venien sense data i en rebre-les ell la posava en llapis.    

Per concloure el diàleg, no podia faltar fer esment a la tasca que des de la Fundació Pau Casals  (que l’any 1972 va crear el Mestre) i que des del Museu es desenvolupa per tal de preservar el patrimoni, desenvolupar projectes per joves violoncel·listes (com la beca per ajut als estudis, no es tracta doncs un premi, per tant els premiats són molt joves), a més d’ocupar-se de la conservació, restauració, digitalització del seus enregistraments sonors i audiovisuals  amb la finalitat de fer-ne difusió del conjunt del llegat, sense oblidar l’àrea de treball social com el que es vehicula des de la Càtedra Pau Casals creada amb la col·laboració de la UOC (Universitat Oberta de Catalunya).

Finalment el diàleg va deixar testimoni que el desig de Pau Casals sobre la pau, la llibertat, la democràcia, és més viu i més necessari que mai.

A continuació i ja per a concloure l'acte, va iniciar-se la segona part del recital, aquest cop amb la interpretació de “Le Cygne” de Camille Saint-Saëns del “Carnaval dels Animals” (1886) i de “Pastoral” de Pau Casals, (1893) de les primeres que va composar, per finalitzar van interpretar el Cant dels Ocells.

Enllaç a enregistrament a Instagram. 

Aquest era el segon acte que organitzava El Centre de Llorenç  dedicat a honorar Pau casals. El primer va tenir lloc el 23 de setembre en format obra de teatre  amb Mingo Ràfols, Mercè Pons i Roc Esquius, a l’obra “Un concert a la Casa Blanca”.  Aquesta obra va sorgir a impuls de Jordi Roigé (autor) i Llorenç Rafecas (director) ambdós socis de “El Centre de Llorenç del Penedès”, obra que encara està en cartell i que arribarà a Barcelona al Teatre Gaudí per ser representada entre el 30 de novembre i el 10 de desembre.   

 ___

Núria Ballester és Historiadora d’Art i  Gestora de Patrimoni i Museus, i com molt bé va dir és sens dubte qui més ha estudiat la documentació i el llegat de Pau Casals; a ella és deu gran mesura l’aspecte actual del museu, on s’ha recuperat i preservat el llegat arquitectònic però se l’ha dotat de totes les noves tecnologies per poder encabir el màxim d’informació i convertir-lo a la vegada en interactiu, de manera que qui ho visita si senti interpel·lat a participar en el descobriment de la figura,  l’obra i el pensament del Mestre, a més de la col·lecció d’obres d’art que conté i que també en forma part del llegat de Pau Casals. 

Castellano

El pasado sábado el Centre de Llorenç del Penedès ofreció un diálogo-concierto, con el título “Descubriendo a Pablo Casals”, con motivo del cincuentenario de su fallecimiento con la participación de Francesc Mingella Rafecas (violonchelo), Judith Barros (piano) y Núria Ballester, directora del Museu Pau Casals.

Se trataba de recordar a Pablo Casals en todas sus dimensiones, como violonchelista, compositor, director de orquesta, persona comprometida con la paz, la libertad y la democracia, además de ser una persona cargada de humanidad, solidaria, generosa y consecuente con sus ideas.

El recital musical se inició con Bach; es sabido que Casals descubrió en 1890 (tenia catorce años) las Suites de Johann Sebastian Bach y que trabajó en ellas durante doce años para luego convertirlas en piezas de concierto, cuando hasta entonces eran piezas para practicar la técnica.  Francesc Rafecas escogió los movimientos Preludio, Sarabande, Minuetto I  i II i la Gigue de la “ Suite para violonchelo núm. 1 en Sol Mayor, BWV 1007”. A continuación, y acompañado por Judith Barros al piano, ofrecieron dos piezas compuestas por Casals: “Full d’àlbum” y “ Romança” (ambas de 1897),  que tal como explicó Judith Barros son “piezas cortas y sencillas pero en las que exploró las diferentes armonías y posibilidades de los dos instrumentos”.

A continuación se inició el diálogo entre Llorenç Rafecas y Núria Ballester partiendo de la llegada de Carles Casals al Vendrell para arreglar el órgano; de como Pilar Defilló fue su alumna de piano y como así se conocieron; del hecho que Carles Casals fue el primer maestro de música del Maestro, pero como fueron la visión, la tenacidad y los sacrificios de la madre los que posibilitaron que fuera músico, en lugar de carpintero como deseaba su padre –en gran medida porque Carles Casals a pesar de ser un gran músico y ser maestro de capilla de la iglesia parroquial, nunca vivió de la música– o de como Pablo Casals rompió las normas académicas que obligaban a los chelistas a tocar con los brazos pegados al cuerpo (de hecho estudiaban con un libro bajo cada axila para que no separasen los brazos del cuerpo) y como fue su calidad la que consiguió que el violonchelo pasase a ser un instrumento solista como el piano o el violín; de como adquirió fama mundial ofreciendo hasta 250 conciertos por año en giras en los más diversos países del mundo; o de que fue, además de un extraordinario chelista, un gran director de orquesta, compositor y pedagogo (de hecho ser director de orquesta fue siempre un gran deseo de Casals desde que era niño); de su traslado a Nueva York durante la Primera Guerra Mundial, y de su vuelta a Barcelona donde desea crear un orquesta sinfónica con temporada estable, pero había un problema, que no le creían porque pensaban que Barcelona no tenía nivel para una orquesta de esa categoría; al  final creó la orquesta y la financió él mismo; de que como director condujo grandes orquestas hasta una edad muy avanzada en Prada, en Puerto Rico o en Malboro; o que en paralelo desarrolló su faceta de pedagogo y de compositor, aunque está última no la quiso explotar en vida, salvo por la obra “El Pessebre”, (en 2009 se recuperaron, inventariaron y digitalizaron sus composiciones, posteriormente se grabó un primer disco con el pianista Jordi Camell (nacido en Llorenç del Penedès) y otro disco con Lluís Claret (chelo)).

En el diálogo no podía faltar la relación de Pablo Casals con Naciones Unidas, surgida de la autenticidad y compromiso del Maestro con la paz, la libertad y la democracia; que fueron las mismas razones por las que dejó de interpretar música en los escenarios, aún siendo la música lo que más amaba, para dedicarse a ayudar a los refugiados que  desde España llegaban a Francia, (incluyendo ayudas económicas); o como a raíz de la II Guerra Mundial hizo muchos conciertos benéficos i como al descubrir que ni Estados Unidos ni Inglaterra iban ha hacer nada con el régimen franquista decidió renunciar de nuevo interpretar música, con un impacto inmenso (de hecho recibió incluso cheques en blanco para que volviera a tocar en concierto, pero él contestaba que no era una cuestión de dinero sino de principios); o como por coherencia se mantuvo en el exilio aún cuando podría haber retornado; de hecho solo lo hizo un vez: para dar sepultura en el Vendrell a Francesca Vidal (Frasquita) su compañera durante los años más duros del exilio y con la que se casó en artículo mortis; de que fueron las clases de violonchelo las que hicieron que primero conociera a Frasquita (fue una de sus primeras alumnas) y como siendo ya viudo empezó a dar clases en 1954 a Marta Montañez, aunque ya la había conocido en1951; y con la que se casaría en 1957.

Otro eje central del diálogo fue el encuentro con John F. Kennedy el concierto en la Casa Blanca, el 13 de noviembre de 1961.

Así mismo, Núria Balleter explicó que algunos otros hechos, como que la Reina María Cristina le otorgo una beca, pero como él no quería ser músico de la Corte, le dijo que debería ir a estudiar a Bruselas, pero cuando llegó el profesor ser burló de él (por su complexión) y cuando lo sintió tocar retiró la broma, pero Casals ya había decidido que no continuaría allí, que iría a Paris, así lo hizo, y perdió la beca. En parís su madre trabajo de costurera para que pudieran vivir, e incluso llego a venderse el cabello para obtener dinero (el cabello natural estaba muy bien pagado).

Otros aspectos de la personalidad de Casals quedaron reflejados en el diálogo, como su sentido de la historia, porque el Maestro todo lo documentaba, lo databa y lo guardaba, de ahí el magnifico y voluminoso legado documental que dejó. Un ejemplo de esta característica es el hecho que cuando recibía cartas de Enrique Granados, que siempre venían sin fechar,  el las databa con un lápiz.

El siguiente punto tratado en  el diálogo se centró en la tarea de la Fundación Pau Casals (creada en 1972 por el Maestro) y la tarea del Museo Pau Casals para preservar el patrimonio, desarrollar proyectos para jóvenes chelistas (como la beca para ayuda en los estudios – no se trata de un premio–  y por tanto los premiados son muy jóvenes), además de ocuparse de la conservación, restauración y digitalización de los registros sonoros y audiovisuales con la finalidad de dar difusión del conjunto del legado, sin olvidar el área de trabajo social como el que se desarrolla desde la Cátedra Pau Casals creada en colaboración de la UOC (Universitat Oberta de Catalunya).

Finalmente se dejó testimonio del deseo que el deseo de Pablo Casals de paz, libertad y democracia estaba más vivo y era más necesario que nunca.

A continuación se inició la segunda parte del recital, con la interpretación de “Le Cygne” de Camille Saint-Saëns (1886) y de “Pastoral” de Pablo Casals (1893) una de sus primeras composiciones, finalizando con “El Cant dels Ocells”.

Este era el segundo acto que organizaba el Centre de Llorenç dedicado a Pablo Casals. El primero tuvo lugar el 23 de septiembre en formato obra de teatro con Mingo Ràfols, Mercè Pons i Roc Esquius, con el título “Un concierto en al Casa Blanca”. La obra surgió a impulso de Jordi Roigé (autor) y Llorenç Rafecas (director) ambos socios del Centre de Llorenç del Penedès”. Esta obra aún está siendo representada y será representada en Barcelona en el  Teatro Gaudí del 30 de noviembre al 10 de diciembre.

___

Núria Ballester es Historiadora del Arte y Gestora de Patrimonio y Museos y como bien dijo Francesc Rafecas al presentarla e iniciar el diálogo, es la persona que más ha estudiado la documentación y el legado de Pablo Casals; a ella se debe, en gran medida, el actual aspecto del museo, que ha recuperado y preservado el legado arquitectónico pero a la vez dotado de nuevas tecnologías que permiten ofrecer el máximo de información y convertirlo en interactivo, de manera que quien lo visita se siente interpelado y participa en el descubrimiento de la figura, obra y pensamiento del Maestro, además de la colección de obras de arte que contiene el museo y que también forman parte del legado de Pablo Casals.

English

The Centre de Llorenç del Penedès offered a dialogue-concert entitled "Discovering Pablo Casals", on the 50th anniversary of the death of Pablo Casals.

With the participation of Francesc Mingella Rafecas (cello), Judith Barros (piano), and Núria Ballester, director of the Pau Casals Museum.

Francesc Rafecas began the recital by performing the prelude, sarabande, minuet I and II, and the Gigue from Johann Cello Suite no 1 in G Major BWV 1007 by Johann Sebastian Bach. It is well known that Casals discovered Bach's Suites in 1890. He was fourteen years old and studied them for twelve years. With him, they became concert pieces, whereas until then they were only pieces for technical practice.

Then, accompanied by Judith Barros on the piano, they performed two pieces composed by Pablo Casals: "Full d'àlbum" and "Romança" from 1897. Judith Barros explained to the audience that these were short, simple pieces in which the Maestro studied the possibilities of the piano and the cello.

The dialogue between Llorenç Rafecas and Núria Ballester began next.

Summary:

The parents:

Carlos Casals came to Vendrell to fix the church organ and met Pilar Defilló, to whom he gave piano lessons. 

Carles Casals was his first musical teacher, but it was his mother's vision, tenacity and sacrifices that made it possible for him to become a musician instead of a carpenter, as his father wanted.  Although his father was a great musician, he never made a living from music, although he was the chapel master at the parish church, and so he did not believe that his son could make a living from music.

A rebellious pupil

Pablo Casals broke the academic rules. He had to play the cello with his arms close to his body. For this reason, they studied with books under their armpits so that they did not separate their arms from their bodies. He decided that he wanted to free the movements in order to get the best out of the cello.

With his quality as a cellist, he succeeded in having this instrument considered a solo instrument, like the piano or the violin.

He acquired worldwide fame. He performed in 250 concerts a year.

In addition to being a cellist, he was also a conductor, composer, and teacher. Since his childhood, he wanted to be a conductor.

During the First World War, he moved to New York. He later returned to Barcelona and decided that the city should have a stable seasonal orchestra. Nobody believed it was possible. Because they believed that Barcelona did not have the level for an orchestra of that category. But he made it happen and paid for it himself.

He conducted orchestras until a very old age, in Prada, Puerto Rico or Malboro. At the same time he taught and composed. But he never wanted to exploit the facet of composer during his life, except for the work "El Pessebre".

In 2009 his compositions were recovered, inventoried and digitised, and an album was recorded with the pianist Jordi Camell (born in Llorenç del Penedès) and another with Lluís Claret (cello).

Pablo Casals and the United Nations

Casals truly believed in peace, freedom and democracy.

First a person, then a musician

So much so that, although he loved music deeply, he gave up playing the cello in concerts to help the refugees arriving from Spain as a result of the war of 1936-39.

He also helped them financially.

Later, after performing benefit concerts, he realised that neither the United States nor England would act in the face of Franco's regime and decided to stop playing. This had a tremendous impact. He was even offered blank cheques to play again. He replied that it was not a question of money, but of principles. 

Exile

He remained in exile although he could have returned to Spain.

He only did so to bury Francesca Vidal (Frasquita), his companion in exile and wife in article mortis, in El Vendrell.

Cello lessons and love

He met Frasquita when she became his pupil.

As a widower, he gave lessons to Marta Montañez in 1954. He married her in 1957.

The concert at the White House.

He had a meeting with John F. Kennedy before giving the concert. It was November 13, 1961

A scholarship

Queen María Cristina offered him a scholarship when he was a young student. But she demanded that he be a Court musician. He did not want to be and she ordered him to go to Brussels to study.

When he arrived, the professor laughed at him (because of his physical appearance) and although she corrected herself when she heard him play, Casals decided to go to Paris on his behalf. With this, he lost the scholarship.

In Paris, his mother worked as a seamstress so that they could both survive. He even sold his hair because his natural hair was well paid.

Sense of history

Casals documented, dated and saved everything. Hence his voluminous and valuable legacy.

Even when he received letters from Enrique Granados, since he never put the date, Casals wrote it in pencil.

The task of the Pau Casals Foundation and the Pau Casals Museum

Preserve heritage. Develop projects for young cellists. (Scholarship). Conservation, restoration and digitization of sound and audiovisual records. Conservation of other documents. Dissemination of the entire legacy. I work in the area of social work from the Pau Casals Chair created jointly with the Open University of Catalonia (UOC).

A desire that is still alive and necessary today

Pablo Casals wanted peace, freedom and democracy.

Second part of the recital

"Le Cygne" by Camille Saint-Saëns (1886), "Pastoral" by Pablo Casals (1893) and "El Cant dels Ocells" were performed.

a play

This was the second event dedicated to Pablo Casals at the Centre.

On September 23, a play by Jordi Roigé (author) and Llorenç Rafecas (director) with Mingo Ràfols, Merdè Pons and Roc Esquius premiered. This work will be performed at the Gaudí Theater in Barcelona from November 30 to December 10.

Núria Ballester is an Art Historian and Heritage and Museum Manager. She is responsible for the latest remodelling of the Pau Casals Museum. The architecture has been preserved but has been equipped with new technologies that allow greater information and interaction for visitors.