Divendres, 16 de febrer de 2018
a les 20.00 hores (vuit del vespre)
El Castell - (Seu de l'Ajuntament de Torredembarra) Plaça del Castell, 8
Torredembarra


A càrrec de Ramon Arnabat i Mata, Doctor en Història;  historiador, especialitzat en història contemporània, Professor de la Universitat Rovira i Virgili. Membre de la Junta Directiva de l'Institut d'Estudis Penedesencs. Dos dels projectes més coneguts són "Tots els Noms" i el CIARGA. Arnabat és Premi d'Història de Catalunya Jaume Vicenç Vives.  

Té nombroses llibres publicats com ara:

• Atac i defensa de la rereguarda: els bombardeigs franquistes a les comarques de Tarragona i terres de l'Ebre 1936 - 1939. Conjuntament amb David Íñiguez Gràcia. (Cossetània)
• La guerra del francès i La guerra del francès. 200 anys després. URV. 
• Els aixecaments reialistes i el Trienni Liberal 1820 - 1823( Dalmau Editor)
• Ateneus: Cultura i llibertat, conjuntament amb Xavier Ferré Trill. (Federació d'Ateneus de Catalunya)
• Liberals i reialistes. El Trienni Liberal al Penedès 1820 - 1823 (Institut d'Estudis Penedesencs)
• Tots els Noms (Institut d'Estudis Penedesencs)
• La família Vidal - Verdaguer, conjuntament amb Josep Solé i Bordes (Andana)
• La repressió del primer franquisme a l'Alt Penedès 1939 - 1948.  Conjuntament amb Jesús Castilla Prado i Daniel Sancho París (Cossetània)
• Estació de  viticultura i enologia de Vilafranca del Penedès 1903 - 2003. Cent anys d'història. Conjuntament amb Antoni Saumell i Soler i Jordi Romeu i Rovira. (Generalitat de Catalunya)
• Història de l'Alt i Baix Penedès, S. XX (Andana)
• Visca La Pepa!: Les reformes econòmiques del Trienni Liberal: 1820-1823 (Institut d'Estudis Catalans)
• El Penedès durant la segona meitat del segle XVIII. Conjuntament amb Belén Moreno. (Institut d'Estudis Penedesencs)

Organitza: Ajuntament de Torredembarra
Col•laboren:
Centre d'Estudis Sinibald del Mas
Universitat Rovira i Virgili

Conferència
Divendres 30 de Juny
A les 19.30 hores
Centre d'Interpretació del Cava La Fassina
Sant Sadurní d'Anoia.

Una conferència a càrrec de l'arqueòleg i arqueo botànic Dani López Reyes de la cooperativa Arqueovitis.

La arqueologia de la vinya i el vi al Penedès entre els segles VII i I a.C.

Organitza CIC la Fassina Sant Sadurní

Fragment d'un possible codi dedicat a l'herbes remeires (Es creu que és un codi perquè està escrit i pintat per les dues cares).  Probablement es tracta d'una còpia de l'herbari de Dioscorides d'Anazarbus, metge grec nascut a  Anazarbus, a l'Àsia Menor (actual Turquia). L'herbari escrit per Dioscorides es titulava "De Materia Medica" i recollia unes 600 plantes medicinals, a més de 90 minerals i d'altres substàncies d'origen animal. Aquest herbari va ser la base de la botànica medieval.  El fragment és un papir. El text està escrit en grec, que aleshores era l'idioma de les ciències a tot el Mediterrani oriental.  Aquest papir es coneix com a "Parir Johnson" ja que va ser trobat per M. Johnson el 1904 a Egipte.  Es calcula que aquest fragment va ser pintat i escrit cap a l'any 400 dC.

Diumenge 18 de juny
17 hores
Fira Remeiart - Espai Foix.
Santa Margarida i els Monjos

Aquest diumenge, la Roser Serra  de "Gust de Terra", a la qual molts coneixem per les seves excel•lents visites guiades per Vilafranca amb la  qual es apropa al naixement de la vila i molt especialment a les anècdotes que omplen la seva història, ens ofereix demà diumenge un conte amb el títol "Històries, virtuts i anècdotes de les herbes remeieres", una mirada no només a la història sinó al revers d'aquesta, perquè si per un costat les herbes remeieres complien funcions per ajudar a guarir malestars i malalties, d'altre costat sovint les dones que coneixien les seves qualitats eren tingudes per bruixes.

Dissabte 10 de juny
a les 6 de la tarda
Ateneu Agrícola de Lavern
 Subirats.

A càrrec de l'historiador Jaume Gaya
Dins el cicle de xerrades "1.100 anys del Castell de Subirats".

Dilluns 29 de maig
a les 9 de la nit
Sala Parroquial Mn. Joan Vinyeta
Vilafranca

A càrrec de Lluís Brull, membre de l'Església Evangèlica.

Martí Luter va publicar l'any 1517 les seves 95 tesi  la qual cosa va suposar que s'iniciés el que es coneix com La Reforma Protestant. Luter va criticar els comportaments corruptes d'una Església Catòlica a la que ell veia més preocupada per acumular riqueses i on la venda de bules, exempcions d'obligacions o de suposades relíquies no contribuïen a desenvolupar el que es suposava era la missió de l'Església al món.
 Enguany es celebra el 500 aniversari i amb aquest motiu el Grup de Diàleg Ecumènic  va programar dues conferències, la segona de les quals tindrà lloc avui, a càrrec de Lluís Brull, membre de l'Església Evangèlica.

Martí Luter  (Eisleben 10 de novembre de 1483 - 18  de febrer de 1456 ) era,  en el moment d'escriure les seves 95 bases, teòleg i frare agustí. Havia sigut un notable estudiant, d'origen humil, que havia promès fer-se monjo arran sobreviure a una tempesta elèctrica, ja que ho va prometre a Santa Ana en mig de l'espant que havia viscut donat que un llamp havia caigut prop d'ell.
Escandalitzat per les pràctiques habituals a l'Església Catòlica, va arribar a la conclusió que la salvació només es podia aconseguir mitjançant la fe personal i la lectura directa de les Sagrades Escriptures; defensava, així mateix, el dret de tota persona a llegir-les i estudiarles, sense que hagués de dependre del magisteri de la jerarquia eclesiàstica.

Dissabte 22 d'abril
a les 6 de la tarda
al Patronat Familiar dels Casots a Subirats.

A càrrec de l'historiador Josep Bosch.
La conferència forma part del cicle de xerrades dedicades  a la celebració dels 1.100 anys del Castell de Subirats.

Dissabte 25 de març
Subirats
Centre Cultural i Recreatiu de Can Rossell
6 de la tarda

A càrrec de l'historiador Josep Bosch,

Dimecres 22 de març
Tarragona
Centre Tarraconense El Seminari
8 de la tarda

La conferència és a càrrec de l'historiador Joan Solé i Bordes

L'acte compta amb el suport de l'Arquebisbat de Tarragona i de la Fundació Privada Mútua Catalana. 

Em plau poder oferir aquesta conferència de manera totalment altruista, col•laborant amb l'Associació de Dones "La Bella Llar" de Riudoms en les seva magnífica tasca de jornades de conferències que setmanalment organitzen.

Dimarts 3 de maig de 2016  Casa de Cultura
Carrer Beat Bonaventura, 73
Riudoms


Vaig escollir la paraula recerca com a part del títol d'aquesta conferència  perquè l'acció ha presidit qualsevol petit avanç en el reconeixement del dret de les dones a l'educació.  Qualsevol petita fita s'ha aconseguit gràcies a la lluita per a la igualtat, no ha estat el resultat d'un fet accidental o d'una casualitat, sinó el fruit d'una llarga successió d'actes, primer individuals i després col•lectius, realitzats per dones i també per alguns homes, perquè tothom pugui viure amb els mateixos drets. 

El dret més llargament cobejat
Tenir accés a l'educació ha estat el desig més llargament acaronat per les dones del que tenim testimoni. Dones de totes les cultures i temps han deixat mostres de la seva voluntat i constància per arribar a obtenir el reconeixement del dret a l'educació i del dret de poder exercir el que havien aprés.

Una fita assolida amb la tasca de dones i homes
Per fer realitat aquest cobejat desig, han participat molt homes, que han considerat que no existia cap diferència entre la capacitat  intel•lectual d'un home i d'una dona.  

En molts casos aquests homes eren els pares d'aquestes noies. Homes que havien vist les qualitats de les seves filles i les havien ofert una educació que era inusual en la seva època o havien donat suport a la decisió de les seves filles a estudiar. I això tant serveix per al pare d'Hipàtia d'Alexandria com per al pare de Sofonisba Anguisola,  o  per al pare de la Malala Yousafzai, entre molts d'altres.

També van haver homes que per la seva manera de veure el món, consideraven les dones com a iguals, tot i que la majoria d'homes del seu temps les veiessin com a éssers incapaços o fins i tot diabòlics i s'entestessin en veure actes de maldat allà on havia desig de coneixement.

La conferència és un seguit de petites històries que ens parlen d'algunes d'aquestes dones i d'alguns d'aquests homes que des de l'antiga Grècia fins les primeres dones que van poder obtenir un títol universitari oficial en el nostre país, han contribuït a fer realitat el dret de les dones a l'educació i a l'exercici professional els seus coneixement. 


Dolores García Martínez
Jurista.

Graduada en Dret (UOC)
Especialista en Gestió d'Associacions i Fiscalitat d'Entitats No Lucratives (U. Juan Carlos I)
Tècnic en Relacions Públiques (ESRP - UB)

Sant Jordi Vitale de Bologna. 1350 Pinacoteca Nazionale de Bologna

Demà dissabte dia 21 d'abril , a les 7 de la tarda a la Sala Taronja del Poliesportiu del Pla del Penedès tindrà lloc aquesta xerrada titulada Sant Jordi, Mite de Mites.

Plantejada com una aproximació a l’origen d’aquest mite universal, que ja ho era en els temps en que per primera vegada es va elaborar per escrit la llegenda, de la seva connexió  amb altres mites i relats que li van precedir o que en ell s’han inspirat.

Encara que la xerrada és en català, es partirà de la versió anglesa de William Caxton del segle XV, que va ser inclosa a la col•lecció “Temple Classics” de l’any 1900 editada per F.S. Ellis, text que avui es troba a la xarxa gràcies al treball que la Fordham University of New York ve realitzant per tal que textos medievals puguin ser consultats a través de les tecnologies actuals. La raó per haver escollit aquesta versió és, precisament, constatar com al llarg dels segles aquesta història ha sigut transmesa a través de les noves tecnologies que s’anaven incorporant com a sistemes de comunicació i accés al coneixement.

Il·lustració de Thomas Maybank (1869 -1929 Sant Jordi la princesa i el Drac, entrant en la ciutat.

Són nombrosos els quadres dedicats a aquesta llegenda, perquè al llarg dels segles han sigut molts els pintors que l’han anat reflectit en les seves obres, de tal manera que el relat literari, pràcticament, es podrà seguir escena a escena amb el suport de la visió d’una selecció de pintures on es troben plasmades.

També hi ha un apartat dedicat als manuscrits e incunables en català relacionats amb l’obra que la recull per escrit per primer cop i que  va escriure Jacobus de Voragine al segle XII, i que encara es conserven.

L’entrada és gratuïta i l’acte s’emmarca en les activitats de la Secció d’Art de l’Institut d’Estudis Penedesencs.

La xerrada la durà a terme, Dolores García Martínez.

Joan Sureda és Doctor en Història de l’Art i catedràtic d’aquesta matèria a la universitat de Barcelona. Ha sigut també director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i és membre dels comitès científics del Museu Nacional del Prado a Madrid i de la Fondazione Memmo Ruspoli (Roma), entre d’altres activitats
Malgrat que en principi el tema havia de ser altre, l’esclat en els mitjans de comunicació de la troballa de La Gioconda del Prado ha servit per poder gaudir d’aquesta conferència, en base a la qual s’ofereix aquest post.

El Descobriment de La Gioconda del Prado.
La Gioconda del Prado, és una pintura que ha estat en aquest museu des de la seva fundació el 1819, ja que prové de les col•leccions reals.

Arrel que va ser demanada pel Louvre per a formar part d’una exposició especial dedicada a “La Darrera Obra Mestra de Leonardo da Vinci – Santa Ana”, que s’exhibirà  pròximament, ha saltat a la popularitat.

Precisament perquè ha d’anar a aquesta exhibició, va ser sotmesa la Gioconda del Prado a una neteja i restauració. Va ser llavors que es va comprovar que el fons de darrera del retrat, que era tot de color negre, era una pintura sobreposada i que a sota hi havia un paisatge molt similar – el més similar dels que s’ha pogut veure fins ara – al de La Gioconda que hi ha al Louvre.

Al descobrir el fons original es va pensa que podia pertànyer a un deixeble de Leonardo a la mateixa vegada que ell pintava l’obra que es troba al Louvre.  Un cop neta es va evidencià també una diferència de colors que es molt fàcil d’apreciar entre una i altre obra, però aquesta pot provenir  del fet que la del Louvre no ha estat netejada mai. (No seria el primer cop que una restauració, que simplement neteja la brutícia que els anys ha acumulat a sobre d’una obra, produeix aquest efecte quan resta en evidència que aquelles teories sobre els tons terrossos o l’atmosfera eren en realitat el producte del temps i la brutícia).


El Mite Leonardo da Vinci

Isabelle d'Este

Una de les coses que cal apuntar, el que entorn a Leonardo hi ha un gran mite, quan a pintor, perquè es cert que es disposa d’apunts i dibuixos, però s’ha de parlar amb més propietat d’atribució quan a les pintures que no pas de grans seguretats, tenim seguretat dels cartrons, apunts, esbossos, textos, que va deixar, però la major part de les pintures que se li atribueixen tant es pot defensar que són obra seva, com es podria argumentar en sentit contrari.

Resseguint els passos de “Les Giocondes”
Cap a l’any 1492 (el mateix del descobriment d’Amèrica) Florència ( i no només ella)   viu en mig d’una forta crisi econòmica i una caiguda del sistema. Era el temps en que va morir Lorenzo de Medici, i amb ell  aquell humanisme que havia imperat al segle XV.

Per això Leonardo da Vinci se’n va de Florència cap a Milà, no tant per ser reclamat com a pintor sinó com enginyer de maquines de guerra. És un època que els   quadres que si li atribueixen passen a tenir fondos foscos per això d’entrada es tenia un dubte sobre quan i a on s’havia pintat la Gioconda del Prado.

Quan  Milà cau en mans franceses Leonardo i tornarà a Florència. Es quan es considera que va pintar  La Gioconda, més o menys cap el 1503.

Ginebra Benci

Altres retrats de dama atribuïts a Leonardo da Vinci.
Retrato de Dama: es considera que es tracta de Ginebra Benci (es creu que es ella per  l’arbre de ginebre que hi ha al paisatge del darrera), aproximadament va ser pintat entre el 1474 i el 1476 ( es a dir  més de vint anys abans del de la Gioconda). És un retrat ideal, i sembla evident que el pintor sent més interès pel paisatge i el contrallum. Avui es troba a la National Gallery a Washington.






La Dama de l’Ermini (1485-1490, avui al Czartoryski Museum de Cracovia),  La Belle Ferronnière (1490 – 1495, avui al Museu del Louvre a París);  o el de Blanca Maria Sforza  (1495-1496 es troba en una col•lecció privada).

Tot i que es considera que Leonardo da Vinci era homosexual, es creu també que es va enamorar platònicament de la Duquessa Isabelle d’Este,  ( existeix un cartró del seu  retrat que es data sobre el 1500). Isabelle d’Este  li demana que resti a Mantua, però Leonardo  torna a Florència on farà l’obra sobre santa Ana, motiu de l’exposició que ha de fer el Louvre i que ha destapat tot l’enrenou entorn a La Gioconda del Prado.

Però qui va ser La Gioconda?
Quan pinta La Gioconda o Mona Lisa (que vol dir Senyora Lisa) ho fa sobre una fusta d’àlber, amb unes mides de 77cm  x 53 cm,una mica més grans que els altres retrats que havia fet. Tot i que es considerà que pot ser un encàrrec del marit de la Gioconda, és a dir Francesco Bartolomeo del Giocondo;  i es diria Lisa Gherardini . Per cert Mona Lisa vol dir “Senyora Lisa”.  El cert és que no hi ha cap prova, que sigui així, ni que sigui ella (veure les notes de l’autora al peu d’aquesta post).   A més és força estrany que aquest retrat  el tingués ell i viatgés amb ell. Analitzat sembla més aviat que un retrat un exercici de retocs.

La Belle Ferronnière

El quadre més famós del món... per l’atzar d’un robatori en un estiu sense notícies.
El que va fer famosa La Gioconda del Louvre – després de quasi quatre-cents anys com a obra menor, envoltada d’altres obres, com una més – va ser un fet aliè a l’art.  El que  va fer que de sobte sortits d’entre la multitud de quadres exhibits al museu i passes a ser coneguda arreu del món va ser un robatori.  El 21 d’agost de 1911 el quadre va ser robat del Louvre, un estiu sense notícies als diaris, així que va passar a ser el focus de la premsa  de manera internacional.

I va succeir un fet peculiar, la gent anava a visitar el Louvre i mirava on havia estat penjada La Gioconda, contemplant, parada davant, un espai buit a la paret.

La notícia es va allargar en el temps ,  la premsa va fer reconstruccions de com va ser robada. I van començar a córrer rumors sobre qui o quins eren els autors del robatori. I els va tocar el rebre als pintors Apollinaire, Picasso o Braque. Per afegir més llenya al foc, des de la vessant política es va començar a fer circular que el robatori del quadre era en realitat “el robatori del somriure de la dóna francesa”.

Un mite internacional 
El quadre es va recuperar l’any 1914, estava a Itàlia  i abans de retornar a França, va ser exhibit a diverses ciutats italianes, després tot el globus volia veure el quadre .

Acabada la II Guerra Mundial, al 1947 torna al museu  del  Louvre .  Déu anys més tard un  home va atemptar contra ella, i de nou la premsa la posa en primera plana .

D’ençà s’han proliferat les imatges de personatges populars pintats o fotografiats com La Gioconda, des del Pato Donald a Jackie Kennedy, i fins i tot  Johnny Deep vestit de Jack Sparrow.  Pot ser per això Umberto Ecco diu d’aquesta pintura que és “l’obra oberta”.



Notes de l’autora de la post:
Sobre el retrat de Bianca Maria Sforza, es podria escriure una veritable novel•la entorn a l’atribució d’aquesta obra que Kemp defensa que és de Leonardo. Es va vendre a Christie’s el 1998 i el fet que el pergamí on es va pintar sembla va ser arrencat d’un manuscrit del segle XV, afegeixen més motius per deixar anar la imaginació entorn a l’obra.   La noia va morir als tretze anys, un temps després d’haver contret matrimoni.

Sobre la Gioconda: El historiador de l’art  Silvano Vinceti afirma que es tracta en realitat del retrat d'un dels aprenents de Leonardo, que es deia Gian Giacomo Caprotti i que va treballar al taller del pintor entre el 1490 i el 1510, al que donaven de sobrenom “el dimoniet”, ara bé d’altres historiadors diuen que això és només una teoria més, de les moltes que giren entorn a qui va ser La Gioconda, incloent la que diu que de fet es un autoretrat de Leonardo da Vinci.

El quadre de Bianca Maria Sforza sembla que és un full arrencat d'un manuscrit del segle XV i obra de Leonardo.

Altre atemptat: L’agost de 2009 una senyora – segons alguns diaris, enfadada perquè no li havien donat la nacionalitat francesa; segons altres una turista russa – va llençar una,  segons alguns diaris tassa , segons d’altres infusió de te, sobre el vidre blindat que protegeix La Gioconda al Louvre. De nou premsa i La Gioconda es van retrobar per augmentar encara més el mite d’aquest quadre.

 Amb la participació de Carme Riera, Camil•la Pérez Salva, Mercè Insenser i Maite Prades tindrà lloc dijous 15 de març a les 19.30 hores, a Vilanova i la Geltrú a la Biblioteca del Museu Victor Balaguer (Victor Balaguer s/n).

La introducció la durà a terme l’escriptora Teresa Costa-Gramunt i la moderació serà a càrrec de Mireia Rosich, directora del Museu Victor Balaguer

Amb "El Farcell" símbol de l'associació de dones de Banyeres.

Rosa M. Calaf ha ofert aquesta tarda un viatge a través de les seves experiències de trenta set anys com a corresponsal arreu, que l'ha portat a conèixer 170 països ( hi ha 192 a l’Assemblea de les Nacions Unides) que des de la seva ment brillant, el seu tarannà inquiet, curiós i insaciable (així és va definir ella mateixa a l’examen d’entrada de l’Escola Oficial de Periodisme a Barcelona) i que reconeix que són tres paraules que la continuen definint.

Pinzellades de les experiències d’una periodista que conserva l’entusiasme de la joventut.
El viatge, com no podia ser menys, ha començat amb una evocació a la seva infantesa, poc comú per a una nena de l’època, envoltada d’un ambient on viatjar era quelcom natural i que va despertar en ella la vocació per conèixer altres països i altres móns.  D’entre aquests records, el del seu avi agafant un gran transatlàntic camí de Nova York , que anys després li vindria a la memòria en veure la pel•lícula Amarcord de Fellini i que gràcies a la seva professió de periodista va arribar el dia en que cara a cara enfront del gran cineasta i la seva dona Giulietta Masina li va poder explicar, per sentir amb delit,  com  el gran director tenia un record similar.

Malgrat haver de fer un relat en primera persona, Rosa M. Calaf  no si identifica amb la nova fornada de tècniques periodístiques que converteixen el periodista en protagonista del reportatge, per ella el periodista ha de ser un pont entre el públic i els móns “distantes y distintos”.

El rera fons d’aquesta xerrada col•loqui ha sigut  evidenciar que amb frustració i impotència la periodista ha copsat sovint fins quin punt la injustícia és present en la vida quotidiana de milers i milers de persones al món, i de la gran paradoxa que es parli de bosses de pobresa quan en realitat el que hi ha són bosses de riquesa en mig d’un gran extensió de pobresa. Ha denunciat les guerres que passen desapercebudes però que omplen de dolor i mort una gran extensió de territoris.

Mapa dels conflictes en 2009

A la superfície algunes històries explicades magistralment, el banc que a Japó a transformat la seva caixa cuirassada en un gran hort on els directius i empleats baixen a conrear enciams i tomàquets cultivats de forma hidropònica. La història de Buthan, un país petit i voluntàriament aïllat on el monarca tenia més present quin era l’índex de felicitat per càpita que no pas el producte interior brut; un lloc on es vesteix amb vestits tradicionals i on fins que no se li va ocórrer l’idea – de nou al monarca, ja que és monarca absolut  - de fer arribar la televisió carregada de programes de l’Índia, no sabien que era la ficció de les pel•lícules i creien que els morts eren de debò i quan els van explicar que era pur teatre van passa a creure que el morts dels telenotícies eren una representació – cosa que va exigir que haguessin de fer cursos per fer entendre la diferència entre el que és real i el que és fictici – un món on ara han hagut d’autoritzar que al menys un dia en setmana la gent es vesteixi amb robes no tradicionals perquè l’influx de la tele, afecta fins i tot al tipus de dinars que ara cuinen les dones que tenen la tele al seu abast i que prefereixen els culebrons a ficar-se a fer carregosos plats de la cuina tradicional.  Rosa M. Calaf ha aprofitat per fer una bona observació perquè “modernitzar no vol dir perdre la identitat” i perquè seria una gran pèrdua que desaparegués la diversitat.

Amb les representants de l'associació de dones "El Farcell"

Rosa M. Calaf, compromesa amb la seva vocació i convençuda que és possible un altre periodisme on les bones notícies – de les moltes coses que cada dia es fan i que ara no es veuen – siguin presents, on es torni a posar el ser persona per davant d'altres interessos.

Ha denunciat la situació que es va viure a l’antiga Iugoslàvia, on des dels mitjans de comunicació servis i croats van anar pujant els nivells d’odi fins acabar per produir matances en persones que s’havien vist i conviscut durant anys, persones que  van matar els veïns, van violar adolescents i van destruir les vides dels que encara que van sobreviure els hi a restat el pes d’aquestes vivències.

Per contra a Canadà preparen els seus infants per poder tenir sentit crític amb allò que apareix al mitjans de comunicació, entre altres coses perquè als darrers anys s’ha barrejat el poder polític, l’econòmic i el control del medis de comunicació, el més evident Berlusconi.

La sala plena de públic gaudint de la conferència.

Activa com mai, malgrat estar prejubilada, es dedica a fer conferències i cursos, amb una agenda densa i extensa. Avui  a Banyeres, demà a Cadis per parlar sobre Medis de Comunicació i Immigració, altre dia d’aquesta setmana a Caixa Forum,  una altre amb col•laboració amb Unicef per parlar de la pobresa... i de tant en tant de nou de viatge, sobretot viatges en cotxe a través de les grans extensions de l’Àfrica, d’Austràlia o de Sud Amèrica, lluny del periodisme de passarel•la i a prop de la vida real dels que viuen en aquests territoris.

Sent com és compromesa amb un periodisme allunyat de la trivialitat i de la superficialitat, que creu en el periodisme com servei a la comunitat, avui més que una conferència em pogut assistir a una classe magistral, i el periodiste i l'estudiant de periodisme que entre el públic eren presents, han sentit de nou revifar la passió que els va moure a optar per aquesta professió.

Foto: Rocamorena

Rosa Maria Calaf, coneguda periodista i llicenciada en dret, amb un llarg i notable bagatge que li ha comportat ser corresponsal a Moscou, Viena, Buenos Aires, Nova York, Canadà o Roma, i que li permet parlar amb coneixement de causa del tema de la conferència: “Els móns d’aquest món i el periodisme”.

Una oportunitat de sentir-la, dins les activitats que a organitzat el Col•lectiu de Dones El Farcell amb el suport de l’Ajuntament de Banyeres del Penedès.

La conferència tindrà lloc el dimarts 22 de novembre, a les 18 hores al Centre Cívic Ernest Lluch.

Ahir al Teatre de la Cumprativa a Llorenç del Penedès, l’Araceli Segarra va oferir una conferència tant vital com engrescadora sobre com la seva relació amb la muntanya, amb l’alpinisme ha marcat i marca tots els aspectes de la seva vida.

Amb un suport audiovisual que li permetia documentar les emocions, sentiments i conviccions que li fa sentir aquesta passió que sent des de molt jove, va deixar palès que més important que fer un cim, es fer el camí per aconseguir-ho i que més important encara són les persones amb els que fas aquest camí, per això que la seva xerrada es titulava “Alpinisme, una filosofia de vida”.

Aquesta afecció a l’alpinisme li ha comportat desenvolupar activitats paral•leles de gran significat, des de la seva participació en la realització de documentals com el dedicat a l’Everest, fet per al sistema IMAX, les filmacions pel National Geografic, la participació en el documental sobre “Set anys al Tibet”. Aspectes que va poder desenvolupar perquè tal com ella mateixa va dir, perquè va tenir sort, però també perquè estava preparada per assolir aquestes noves activitats que no deixaven de ser nous reptes.

De la seva faceta com escriptora i il•lustradora de comptes resta la prova dels quatre títols ja editats i dels nous projectes al respecte, així com la futura edició d’una guia envers a rutes del Pirineus, una muntanya per la que sent un particular lligam.

Una conferència per no perdre-se-la si es te l’oportunitat de escoltar en directe l’Araceli Segarra, perquè la seva energia i intensitat a l’hora de descriure les seves vivències resulten contagioses per poder ser aplicades a qualsevol nou projecte que qualsevol persona vulgui emprendre a la seva vida.

Conferència a càrrec de Stefano Maria Gingolani i de Marina Miquel i Vives. L’acte va tenir lloc al saló de plens de l’Ajuntament de Vilafranca, va ser presentat per Raimon Gusi, regidor de Cultura,  amb l’assistència de l’alcalde del municipi Pere Regull i diversos regidors;  i va estar organitzat amb la col•laboració de l’IEP.


Stefano Maria Cingolani va centrar la seva conferència en l’anàlisi de la documentació i la crònica de Bernat Desclos entorn els darrers dies de la vida del rei Pere el Gran, i la seva mort a Vilafranca del Penedès. En les constants contradiccions que en ells si troben, lligades probablement a la situació política que es vivia.

Pere havia estat un rei que s’havia enfrontat al poder del regne de Nàpols, de Ferança i del Papat per tal de fer realitat els seus projectes. La seva mort, afectava tants aspectes que fins i tot es va crear un codicil per afegir al seu testament, un document totalment fals, que conté una mena de reconeixement dels seus errors i que deixava les coses com si mai hagués conquerit Sicília, un document que de fet no es va creure ningú, ni en aquell temps.

Cingolani va explica que la figura d’un rei d’aquells temps , tenint present els mitjans de comunicació de l’època, es dibuixava sobretot per la creació d’una imatge necessàriament interessada, ja que la possibilitat de saber d’ell era puntual, per una de les visites que pogués fer a una ciutat. En el cas de Pere el Gran, a qui va definir com a un “personatge molt complex, decidit, autoritari, amb una gran capacitat de planificar i dur a terme els seus objectius polítics, rei d’un país petit, que va desafiar i va guanyar als reines de Nàpols i França”, els cronistes el van descriure com un cavaller perquè les seves característiques esdevinguessin plenes virtuts.

Seguint les explicacions ofertes per Cingolani, porta a voler llegir el llibre on amb més extensió es pot conèixer millor aquest personatge històric, controvertit, poc acceptat en al seva època, que va ser Pere el Gran.


Marina Miquel i Vives és la cap d’àrea de la secció Monuments del Museu d’Història de Catalunya. La seva intervenció va versa sobre el procés de l’obertura de la tomba de Pere el Gran

Conxita Solans històriadora i membre del Centre d'Estudis del Baix Llobregat (esquerra) i Pilar Tarrada, Secretaria de l'Institut d'Estudis Penedesencs, qui va presentar l'acte.

Es probable que la roba interior femenina actual ens pugui dur a pensar que sempre ha existit una visió de comoditat i una certa coqueteria en aquesta mena de vestuari que la dona ha dut al llarg de la historia, res més errat. El que si és cert però, és el fet que sempre ha estat un signe de la mena de societat que es vivia en cada un dels moments.

La historiadora Conxita Solans del Centre d’Estudis del Baix LLobregat ha indagat en com s’han vestit les dones al llarg del segles, especialment en com ha estat la seva roba interior, i ofereix en la seva xerrada un recorregut no només per el que pot semblar un fet incidental – roba interior femenina – sinó sobre la posició de la dona a la societat, tant en els moments en que recuperava l’existència de la seva realitat biològica femenina com quan en una negació d’aquesta havia d’amagar-la o aixafar-la; o de com havia de deformar el cos a la recerca d’una artificial bellesa impossible a base de corses i altres instruments que mirats des de la distància i des de les seves conseqüències sobre el cos de les dones, podrien ser considerats veritables objectes de tortura.

Escultura, pintura i restes de roba trobades a les tombes són fonts de com han vestit les dones a les diferents cultures que s’han desenvolupat al llarg de la història


Mirinyacs, polissons i  “guardainfantes”.
El “guardainfantes” era un artilugi que es feia servir per donar vol a les faldilles a la cintura, de manera que les dones embarassades podien ocultar el seu estat.
El Mirinyac era un estri per donar molt de volt a les faldilles, que podien portar a més de la cotilla i del “guardainfantes”, de manera que la dona que ho portava necessitava un grup de criades per poder ser vestida (veure imatge de com s’havia de fer)

La síndrome de Maripili o per què les dones tenen por a ser rebutjades.
Carme Garcia Ribas, és directora de Comunicació de a l’Escola Superior de Comerç Internacional adscrita a la Universitat Pompeu Fabra on dur a terme el Master de Lideratge Femeni. La presentació de l'acte va ser a càrrec de Núria Figueras, alcaldessa de Banyeres del Penedès.

La primera gran mostra de l’eficàcia estratègica de la comunicació que domina Carme Garcia Ribas va ser el fet que convertís el públic assistent en part activa de l’acte, amb un diàleg constant i obert que anava evidenciant que el tema era de gran interès.

Dones universitaries i professionals. 


La Sindrome de Maripili és una situació que pateixen dones de tota edat, que volen agradat tothom, dones que poden ser universitàries i professionals i que lluiten per ser bones en cada un dels aspectes i papers que desenvolupen a la seva vida, i que es bé avall quan rep un missatge negatiu, de rebuig, de censura...

Al llarg de l’acte es va anar constatant un perfil, que defineix que els homes tenen més por al fracàs i les dones més por al rebuig, cosa que sol evidenciar-se amb una actitud de submissió que li porta sovint a abocar-se i oferir més i més a veure si així aconsegueix el reconeixement i l’afecte que desitja, i que sol acabar en una relació depenent d’altres persones (homes o dones) abusadors que se n’aprofiten d’ella, sense que li tinguin ni el respecte, ni el reconeixement que la dona submisa cerca de manera inconscient i que la situa en mig d’una doble tensió ja que d’un costat cerca el ser reconeguda i d’altre ofereix sense demanar res a canvi, esperant aquest reconeixement, el resultat és un autosabotatge inconscient que agreuja encara més la seva dependència i el rebuig que pateix.

Conèixer que es pateix el primer pas per superar-ho

Aprendre a gestionar la por al rebuig (una por, com altres pors socials, que són comuns a tots els éssers humans, però que en la manera en que la gestiona cada persona és on es marca la diferència que porta a obtenir l’objectiu, en aquest cas el reconeixement social) i fer-ne ús de la comunicació estratègica, per arribar a liderar realment la seva vida és el repte de tota dona amb la Síndrome de Maripili.