Joan Sureda és Doctor en Història de l’Art i catedràtic d’aquesta matèria a la universitat de Barcelona. Ha sigut també director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i és membre dels comitès científics del Museu Nacional del Prado a Madrid i de la Fondazione Memmo Ruspoli (Roma), entre d’altres activitats
Malgrat que en principi el tema havia de ser altre, l’esclat en els mitjans de comunicació de la troballa de La Gioconda del Prado ha servit per poder gaudir d’aquesta conferència, en base a la qual s’ofereix aquest post.

El Descobriment de La Gioconda del Prado.
La Gioconda del Prado, és una pintura que ha estat en aquest museu des de la seva fundació el 1819, ja que prové de les col•leccions reals.

Arrel que va ser demanada pel Louvre per a formar part d’una exposició especial dedicada a “La Darrera Obra Mestra de Leonardo da Vinci – Santa Ana”, que s’exhibirà  pròximament, ha saltat a la popularitat.

Precisament perquè ha d’anar a aquesta exhibició, va ser sotmesa la Gioconda del Prado a una neteja i restauració. Va ser llavors que es va comprovar que el fons de darrera del retrat, que era tot de color negre, era una pintura sobreposada i que a sota hi havia un paisatge molt similar – el més similar dels que s’ha pogut veure fins ara – al de La Gioconda que hi ha al Louvre.

Al descobrir el fons original es va pensa que podia pertànyer a un deixeble de Leonardo a la mateixa vegada que ell pintava l’obra que es troba al Louvre.  Un cop neta es va evidencià també una diferència de colors que es molt fàcil d’apreciar entre una i altre obra, però aquesta pot provenir  del fet que la del Louvre no ha estat netejada mai. (No seria el primer cop que una restauració, que simplement neteja la brutícia que els anys ha acumulat a sobre d’una obra, produeix aquest efecte quan resta en evidència que aquelles teories sobre els tons terrossos o l’atmosfera eren en realitat el producte del temps i la brutícia).


El Mite Leonardo da Vinci

Isabelle d'Este

Una de les coses que cal apuntar, el que entorn a Leonardo hi ha un gran mite, quan a pintor, perquè es cert que es disposa d’apunts i dibuixos, però s’ha de parlar amb més propietat d’atribució quan a les pintures que no pas de grans seguretats, tenim seguretat dels cartrons, apunts, esbossos, textos, que va deixar, però la major part de les pintures que se li atribueixen tant es pot defensar que són obra seva, com es podria argumentar en sentit contrari.

Resseguint els passos de “Les Giocondes”
Cap a l’any 1492 (el mateix del descobriment d’Amèrica) Florència ( i no només ella)   viu en mig d’una forta crisi econòmica i una caiguda del sistema. Era el temps en que va morir Lorenzo de Medici, i amb ell  aquell humanisme que havia imperat al segle XV.

Per això Leonardo da Vinci se’n va de Florència cap a Milà, no tant per ser reclamat com a pintor sinó com enginyer de maquines de guerra. És un època que els   quadres que si li atribueixen passen a tenir fondos foscos per això d’entrada es tenia un dubte sobre quan i a on s’havia pintat la Gioconda del Prado.

Quan  Milà cau en mans franceses Leonardo i tornarà a Florència. Es quan es considera que va pintar  La Gioconda, més o menys cap el 1503.

Ginebra Benci

Altres retrats de dama atribuïts a Leonardo da Vinci.
Retrato de Dama: es considera que es tracta de Ginebra Benci (es creu que es ella per  l’arbre de ginebre que hi ha al paisatge del darrera), aproximadament va ser pintat entre el 1474 i el 1476 ( es a dir  més de vint anys abans del de la Gioconda). És un retrat ideal, i sembla evident que el pintor sent més interès pel paisatge i el contrallum. Avui es troba a la National Gallery a Washington.






La Dama de l’Ermini (1485-1490, avui al Czartoryski Museum de Cracovia),  La Belle Ferronnière (1490 – 1495, avui al Museu del Louvre a París);  o el de Blanca Maria Sforza  (1495-1496 es troba en una col•lecció privada).

Tot i que es considera que Leonardo da Vinci era homosexual, es creu també que es va enamorar platònicament de la Duquessa Isabelle d’Este,  ( existeix un cartró del seu  retrat que es data sobre el 1500). Isabelle d’Este  li demana que resti a Mantua, però Leonardo  torna a Florència on farà l’obra sobre santa Ana, motiu de l’exposició que ha de fer el Louvre i que ha destapat tot l’enrenou entorn a La Gioconda del Prado.

Però qui va ser La Gioconda?
Quan pinta La Gioconda o Mona Lisa (que vol dir Senyora Lisa) ho fa sobre una fusta d’àlber, amb unes mides de 77cm  x 53 cm,una mica més grans que els altres retrats que havia fet. Tot i que es considerà que pot ser un encàrrec del marit de la Gioconda, és a dir Francesco Bartolomeo del Giocondo;  i es diria Lisa Gherardini . Per cert Mona Lisa vol dir “Senyora Lisa”.  El cert és que no hi ha cap prova, que sigui així, ni que sigui ella (veure les notes de l’autora al peu d’aquesta post).   A més és força estrany que aquest retrat  el tingués ell i viatgés amb ell. Analitzat sembla més aviat que un retrat un exercici de retocs.

La Belle Ferronnière

El quadre més famós del món... per l’atzar d’un robatori en un estiu sense notícies.
El que va fer famosa La Gioconda del Louvre – després de quasi quatre-cents anys com a obra menor, envoltada d’altres obres, com una més – va ser un fet aliè a l’art.  El que  va fer que de sobte sortits d’entre la multitud de quadres exhibits al museu i passes a ser coneguda arreu del món va ser un robatori.  El 21 d’agost de 1911 el quadre va ser robat del Louvre, un estiu sense notícies als diaris, així que va passar a ser el focus de la premsa  de manera internacional.

I va succeir un fet peculiar, la gent anava a visitar el Louvre i mirava on havia estat penjada La Gioconda, contemplant, parada davant, un espai buit a la paret.

La notícia es va allargar en el temps ,  la premsa va fer reconstruccions de com va ser robada. I van començar a córrer rumors sobre qui o quins eren els autors del robatori. I els va tocar el rebre als pintors Apollinaire, Picasso o Braque. Per afegir més llenya al foc, des de la vessant política es va començar a fer circular que el robatori del quadre era en realitat “el robatori del somriure de la dóna francesa”.

Un mite internacional 
El quadre es va recuperar l’any 1914, estava a Itàlia  i abans de retornar a França, va ser exhibit a diverses ciutats italianes, després tot el globus volia veure el quadre .

Acabada la II Guerra Mundial, al 1947 torna al museu  del  Louvre .  Déu anys més tard un  home va atemptar contra ella, i de nou la premsa la posa en primera plana .

D’ençà s’han proliferat les imatges de personatges populars pintats o fotografiats com La Gioconda, des del Pato Donald a Jackie Kennedy, i fins i tot  Johnny Deep vestit de Jack Sparrow.  Pot ser per això Umberto Ecco diu d’aquesta pintura que és “l’obra oberta”.



Notes de l’autora de la post:
Sobre el retrat de Bianca Maria Sforza, es podria escriure una veritable novel•la entorn a l’atribució d’aquesta obra que Kemp defensa que és de Leonardo. Es va vendre a Christie’s el 1998 i el fet que el pergamí on es va pintar sembla va ser arrencat d’un manuscrit del segle XV, afegeixen més motius per deixar anar la imaginació entorn a l’obra.   La noia va morir als tretze anys, un temps després d’haver contret matrimoni.

Sobre la Gioconda: El historiador de l’art  Silvano Vinceti afirma que es tracta en realitat del retrat d'un dels aprenents de Leonardo, que es deia Gian Giacomo Caprotti i que va treballar al taller del pintor entre el 1490 i el 1510, al que donaven de sobrenom “el dimoniet”, ara bé d’altres historiadors diuen que això és només una teoria més, de les moltes que giren entorn a qui va ser La Gioconda, incloent la que diu que de fet es un autoretrat de Leonardo da Vinci.

El quadre de Bianca Maria Sforza sembla que és un full arrencat d'un manuscrit del segle XV i obra de Leonardo.

Altre atemptat: L’agost de 2009 una senyora – segons alguns diaris, enfadada perquè no li havien donat la nacionalitat francesa; segons altres una turista russa – va llençar una,  segons alguns diaris tassa , segons d’altres infusió de te, sobre el vidre blindat que protegeix La Gioconda al Louvre. De nou premsa i La Gioconda es van retrobar per augmentar encara més el mite d’aquest quadre.