V Trobada d'Historiadors Penedesencs (IV)

Pere Izquierdo. Foto Dolors Garcia

Conferenciant: Pere Izquierdo i Tugas  especialista en Arqueologia Subaquàtica i en l'època clàssica; vicepresident de la Junta de Museus de Catalunya (càrrec no retribuït); responsable de Projectes i Patrimoni de Museus de Sitges. Entre els anys 2007 i 2008 va ser Director del Museu d'Arqueologia de Catalunya.

Pere Izquierdo va voler iniciar la seva conferència diferenciant les diferents maneres en que es pot intervenir sobre un edifici o un monument, ja que no sempre que s'intervé es dur a terme el mateix tipus d'acció.
Una de les realitats que va posar en evidència Pere Izquierdo va ser que, històricament, fins arribar la Guerra Civil (1936) si seguien les corrents d'intervenció que també es practicaven a Europa, però a partir d'aquell moment es produeix una desconnexió, fins el punt d'arribar-se a desconèixer  les cartes de rehabilitació.

El cas dels museus del Cap Ferrat i Maricel plantejaven - tal com va explicar Pere Izquierdo - uns problemes de base: trobar-se situats en zones poc adients per raons de la seva situació prop del mar, encarats a ple sol, és a dir exposats a elements amb una forta capacitat per a agredir els materials com són el salnitre i o la llum solar.  Cal afegir que també es trobava en una situació de forta degradació la casa Rocamora de Ramon Casas degut a haver estat restaurada dècades enrere amb ciment aluminós.

Pere Izquierdo va informar el presents de l'evolució cronològica i els problemes  i les solucions trobades al llarg dels projectes de restauració que es van anant succeint. Així, va explicar que, en un primer moment, és va prohibir la relació entre l'equip d'arquitectes que havien de presentar el projecte i l'equip de tècnic dels museus es va plantejar la restauració que s'havia de dur a terme en aquest conjunt d'edificis, cosa que va produir una manca d'informació imprescindible per prendre decisions on tingués el pes necessari la funció que els museus havien de complir.  Com a conseqüència, el primer projecte va ser molt agosarat ja que, entre d'altres coses, volien posar un cos de vidre d'uns 300 m2 davant la façana marítima; però aquests edificis tenen una doble protecció des del punt de vista de la legislació específica aplicable al municipi, de tal manera que no es pot alterar la façana marítima de Sitges ni la seva específica tonalitat blanca que la signifiquen.  Com era d'esperar el projecte no va ser ben rebut per la població sitgetana.  Pere Izquierdo va afegir que d'altre costat amb el pas del temps es van adonar que el cost de mantenir net el vidre, després de cada temporal, hagués estat econòmicament una càrrega enorme.

Finalment es va optar per enderrocar l'edifici Rocamora perquè pogués servir de comunicació entre el museu del Cau Ferrat i el museu de Maricel. Així mateix es va decidir retornar el Cau Ferrat el seu aspecte original. Cosa que  va exigir fer forjats i una veritable reconstrucció amb una càmera perquè ajudi a conservar l'edifici, que estava molt malmès per la salinitat del mar. També es va fer un bon estudi de les pintures de les parets per seleccionar el color; es va escollir un to blau. Es van refer rajoles noves per poder deixar tot el conjunt amb el seu aspecte original.  A més es van recuperar els vitralls, amb la sort que la casa que havia fet les cibes rodones encara  existia i tenien peces originals de l'època.  

Quant a la restauració de Maricel, Pere Izquierdo va referir que es va aixecar un model tridimensional per estudiar on havia d'anar cada peça a exposar, sent  Ignaci Domènech qui es va fer responsable de la selecció de peces.   La selecció i la estructuració de les visites és força difícil en aquest edifici, ja que no té les característiques més adients per ser un museu, degut a que la porta per on accedeix el públic és petita, i degut a que no té un recorregut que permeti fer-ho de manera circular.

En resum, Pere Izquierdo, va exposar la necessitat d'entendre que les intervencions en els edificis han de ser tan respectuoses com quan es van sobre un quadre i que qualsevol alteració gratuïta no es pot considerar ni rehabilitació, ni restauració.






Nota EdD. Des de l'any 1931 - carta d'Atenes - s'han produït diverses cartes internacionals del patrimoni afavorides per institucions com ICOMOS (Consell Internacional de Monuments i Llocs)  o la UNESCO  (Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura)

V Trobada d'Historiadors Penedesencs (III)
Dissabte, 7 de maig de 2016

Àngels Travé, vicepresidenta de l'IEP qui va fer de moderadora, i Joan Latorre Foto:Dolors Garcia

Joan Latorre i Solé  és historiador.  Ha dedicat molta anys  a efectuar una llarga investigació en relació al Priorat de Santa Maria de Santa Oliva, fruit de la qual ha escrit tres volums d'una col•lecció. (Enllaç a la presentació del tercer volum) 

Joan Latorre va iniciar la seva conferència fent un resum cronològic de la història del Priorat a partir del segle XII (1120).  Així, va explicar, que l'any 1158 el Bisbe de Barcelona havia fet la donació a l'Abat de Sant Cugat, aleshores, Senyor de Santa Oliva  amb la condició que havia de viure un monjo de  Sant Cugat. Segons va informar Joan Latorre, en aquest document consta que en aquell lloc havia existit una església que havia estat destruïda pels àrabs.  Tot seguit va afegir que també hi havia un cementiri i que a partir de  l'any 1170 apareixia documentada la comunitat del Priorat.

Una de les anècdotes més curioses que va explicar ha estat referida al moment que es va nomenar església parroquial la que en aquells moments (1270-1273) ja s'havia construït al Priorat,  una decisió que va provocat el rebuig de la població  i que va suposar que finalment la comunitat marxés del Priorat . Des d'aleshores,  segons va continuar explicant Joan Latorre,  i fins la desamortització  de Mendizabal (1835) no va viure tampoc cap prior (excepte un curt període dins el segle XVI), sent el vicari que s'ocupava de la parròquia qui vivia al Priorat.

Pel que fa a les ampliacions i obres efectuades, Joan Latorre va explicar que les corresponents als anys 1776-1777 van suposar una ampliació i reforma l'edifici, i que les efectuades els anys 1806-1807 van ser realitzades pel risc que corria l'edifici, però que a la vegada van incloure una compartimentació anàrquica d'espais i l'alteració del sentit de l'edifici, i també  que les realitzades durant el segle XX i abans de la darrera restauració, havien sigut motivades per raons funcionals i sovint amb resultats desastrosos .

Les obres de recuperació i consolidació es van iniciar l'any 2003 i van finalitzar l'any 2009.  La intervenció ha deixat a la vista restes arqueològiques del subsòl mitjançant paviment de vidre.

Nota d'EdD
Una intervenció de l'any 2000 va posar en evidència l'existència d'un assentament d'època romana on més tard es va construir una església, al voltant del qual s'hauria articulat el Priorat, que va ser tema d'una comunicació a les Jornades Arqueològiques IEP 2011 ( enllaç)

V Trobada d'Historiadors Penedesencs (II)


Raquel Lacuesta és una eminent i reconeguda especialista en restauració, entre d'altres especialitats. És Doctora en Història de l'Art, Llicenciada en Filosofia i Ciències de l'Educació, membre fundadora de l'Acadèmia Partal (Asociación Libre de Profesionales de la Restauración Monumental),  cap de la Secció Tècnica d'Investigació, Documentació i Difusió del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona des del 1996, Col·laboradora de l'Arxiu Històric d'Arquitectura, Urbanisme i Disseny del Col·legi d'Arquitectes, així mateix és acadèmica de número de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i té, entre d'altres premis, el Nacional de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, que li va ser atorgat l'any 1997 com a membre de l'equip de restauració de la Casa Milà "La Pedrera" de Barcelona. 
Enllaç al seu currículum


La conferència de Raquel Lacuesta tenia com a eix el contrast entre diverses intervencions, realitzades al llarg del temps, en edificis que per les seves característiques es podien considerar equiparables.

Cronològicament va diferenciar quatre moments històrics: la Renaixença, el Modernisme, el Franquisme i la Democràcia, per analitzar l'evolució dels criteris emprats en les intervencions realitzades en monuments arquitectònic.


Raquel Lacuesta  va fer un resum molt sintètic, degut a la disponibilitat de temps, ja que el tema per si mateix mereix una sèrie de jornades senceres.

Tot i així la seva conferència va ser un repàs complet i intens a les intervencions que al llarg de més de dos-cents anys s'han vingut fent a Catalunya,

Sovint aquestes intervencions no han passat de ser un projecte o bé han tingut una llarga dilatació en el temps i per això s'han produït diversos projectes des de diverses visions, fins i tot quan els feia un mateix arquitecte.

Raquel Lacuesta va partir, com a referent més llunya,  de l'obra "Voyage Pittoresque et Historique de l'Espagne" de l'enginyer Alexandre Laborde, sorgida del viatge que com a arqueòleg  va realitzar aquest autor per Espanya entre els anys 1800 i 1805. En  aquesta obra  Laborde va  deixar constància, mitjançant més de 900 gravats,  no només d'aquelles obres que ja eren monuments aleshores, sinó d'allò que estava cridat a ser-ho. Aquests dibuixos, van ser qualificats per Raquel Lacuesta com plens de cientificitat,  (L'obra  de Laborde està composta de quatre volums, el primer dels quals està dedicat a Catalunya).


A partir d'aquest punt,  Raquel Lacuesta va endinsar-nos en les diferents corrents d'intervenció que s'havien anat produint al llarg del segle XIX fins l'actualitat. Des de l'anastilasi, és a dir posar les pedres al lloc on es creia que hi devien ser situades i dels quals s'havien caigut o fins i tot canviar carreus desapareguts així com consolidar zones malmeses, passant pel conservacionisme, al qual se li poden donar dos tendències: d'un costat conservar el monument amb tot el seu contingut, és a dir, amb totes les parts que al llarg dels segles se'ls hagi anant afegint, fent aleshores tasques de manteniment, neteja, consolidació i reparació; o bé quan s'interpreta com a una intervenció de caràcter arqueologista i es cerca la restitució del monument a una suposada imatge original eliminant qualsevol afegit posterior, cosa que implica retornar-los a com eren en el seu origen, però sense inventar-se o afegir-ne res que no hagi estat comprovant científicament; incloent l'historicisme, l'eclecticisme, o les transformacions basades en idees fantasioses que cercaven reconstruccions ideals.

Temple Romà de Barcelona Foto: Arnaucc

Va posar com exemple d'anastilosi parcial  el cas del Temple Romà de Barcelona, el qual havia estat dibuixat per Laborde durant el seu viatge i per molts altres artistes. En relació a aquestes restes, l'any 1934 la Junta de Comerç de Barcelona, va fer l'encàrrec  a l'arquitecte Antonio  Celles perquè fes una reconstrucció. Amb aquest motiu Celles va aixecar una memòria amb una descripció detallada de les restes del temple, així mateix va indicar com fer les excavacions arqueològiques. Antonio Celles va deduir quina era la planta del temple i va realitzar tota una sèrie de plànols. Posteriorment Josep Puig i Cadafalch va fer un projecte diferent, cercant una reconstrucció ideal, però seria finalment Lluís Domenech i Montaner qui faria unes obres de rehabilitació a l'edifici del carrer Paradís, 10  que contenia tres de les columnes del temple romà, dins un antic casal gòtic. En la serva intervenció Domenech i Montaner va refer l'edifici, va mantenir l'aspecte gotitzant i va deixar al descobert les tres columnes romanes, i va adaptar els voltants de les quals i la planta principal per a ús del Centre Excursionista de Catalunya. (L'edifici que contenia les columnes i sobre el qual Domènech i Montaner va intervenir era propietat de Ramon Montaner qui l'havia comprat en una subhasta pública).

Temple Romà de Vic Foto: Barbol

Una  altra mostra d'anastilosi,  que va suposar eliminar les restes de la construcció medieval,  va ser la intervenció en el Temple Romà de Vic. En aquest cas l'edifici es trobava dins els murs del Castell dels Montcada i cap a l'any 1882 es van iniciar les obres per enderrocar els murs del castell. Es va reconstruir la cel·la a partir de restes trobats i la columnata a partir dels fragment d'un fust i d'un capitell.  Raquel Lacuesta va situar el cas en aquell punt en què es va optar per una anastilosi enfront de deixar unes ruïnes.  Així mateix va afegir que avui pot ser s'hauria detingut la ruïna del monument sense refer-lo.

I encara va posar un altre exemple d'anastilosi, efectuat al poblat ibèric El Turó del Montgròs (El Brull), indret on encara es realitzen treballs. Entre les intervencions realitzades s'ha fet una instal·lació composta per una escala amb un mirador habilitat per la visibilitat global del paratge.

Raquel Lacuesta va aleshores iniciar la descripció d'altra corrent en matèria de restauració on s'afegeixen elements no originals i que té el seu origen en  l'arquitecte Eugèn Viollet-le-Duc, qui va completar Notre Dame de Paris , així com la fortificació de Carcassona on es troba la Porta de Narbona amb un pont llevadís que no existia; la qual cosa suposava transformacions  basades en fantasies i en errònies interpretacions de les obres medieval

La primera generació d'arquitectes - historiadors.
Per iniciar aquest punt de la seva conferència, Raquel Lacuesta va partir de l'obra de Josep Casademunt i Torrens, qui va aixecar l'any 1837 els plànols del Convent de Santa Caterina de Barcelona, edifici que posteriorment va ser destruït  arran la desamortització de Mendizabal. La monografia que contenia aquest estudi va ser publicada després de la seva mort  i incloïa una biografia de Casademunt escrita pel seu deixeble  Elies Rogent i Amat.

Dins la seva exposició, Raquel Lacuesta va precisar que va ser Elies Rogent i Amat, primer director de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, qui va rebre l'encàrrec de salvar el Monestir de Ripoll. (Aquest monestir va patir el 1835 la crema de l'església i l'arxiu, la profanació de les tombes així com un deteriorament progressiu del temple i el claustre). Rogent va fer un primer projecte de restauració global (1865) i vint anys més tard va fer una revisió, a partir de la qual  va fer la intervenció en el monument. Segons va explicar Raquel Lacuesta, Rogent, influït per Viollet-le-Duc, va cercar una recuperació del que podia ser l'edifici ideal construït  per l'Abat Oliba, i donada l'època, Ripoll va esdevenir un símbol del catalanisme i el romànic va passas a ser considerat l'estil nacional català.

Monestir de Ripoll Foto: José Luis Filpo Cabana

Raquel Lacuesta va situar la figura de Elies Rogent com a representant de l'historicisme i a la vegada de l'eclecticisme i va indicar que aquest arquitecte va influir en Lluís Domenech i Montaner, Joan Martorell i Montells i fins i tot en Antoni Gaudi i Cornet. (Altra gran figura de l'arquitectura va ser estudiant a l'escola on Elies Rogent era director: Josep Puig i Cadafalch).

Puig i Cadafalch és una figura destacada dins la restauració de monuments i Raquel Lacuesta va definir el seu interès per desenvolupar l'arquitectura autòctona de Catalunya com a veritable passió; fins el punt que de fet va ser ell qui va establir en aquella època una manera científica d'estudiar la història de l'art.

Arribat el moment de parlar de la diversitat i contrast de visions envers a com intervenir en un monument Raquel Lacuesta va utilitzar el cas de la restauració de la Seu d'Urgell, on Pascual Sanz Barrera va plantejar completar-la i on Puig i Cadafalch va plantejar treure el que sobrava, col·locar les coses al seu lloc, sense afegitons posteriors al romànic i sense afegir-ne elements nous.  Malgrat tot la reconstrucció de la Seu es va allargar tant en el temps que finalment seria l'any 1995 quan es va completar una renovació d'ús duta a terme per l'arquitecte Lluís M. Vidal i Arderiu, des d'una perspectiva diferent a les dues anteriorment citades. .


El noucentisme i la institucionalització de la cultura i la restauració de monuments. 
Raquel Lacuesta va remarcar dins aquesta part de la seva conferència el fet de l'innovadora posició de Catalunya quant a la conservació de monuments, ja que l'any 1914, Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya i de la Diputació de Barcelona, va crear el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, una institució sense precedents dins l'àmbit de l'Estat.  (Set anys abans s'havia fundat, també  per part de Prat de la Riba mitjançant un decret de la Diputació de Barcelona, l'Institut d'Estudis Catalans).

Dins els arquitectes noucentistes, Raquel Lacuesta va citar Josep Danes, qui farà una reinterpretació del romànic i pren com a inspiració l'arquitectura propia dels Pirineus en la restauració del temple parroquial de Ribes de Freser.

En parlar de l'arquitecte Camil Pallàs, Raquel Lacuesta va descriure les seves restauracions com de romànic del segle XX perquè el criteri emprat era eliminar qualsevol vestigi posterior al romànic i procedir a una veritable construcció.  Pallàs va ser director del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments des de l'any 1954 fins l'any 1981.

Monestir de Sant Llorenç prop Bagà Foto: jqmj

Les intervencions en els temps de la democràcia. 
Ja dins l'època de la democràcia, Raquel Lacuesta va prendre com a model d'intervenció on es fan servir també tècniques de restauració analògica, el Monestir de Sant Llorenç prop de Bagà (Guardiola de Bergadà)  El treball va incloure estudis arqueològics previs tant en espais interiors com exteriors. S'han dut a terme dos intervencions, una els anys 80  i l'altre entre el 1996 i el 2008. En aquesta restauració conviuen aspectes d'arquitectura contemporània i el contingut romànic.

Per descriure  les línies de treball que actualment s'utilitzen des de la Diputació de Barcelona, Raquel Lacuesta va parla de l'ermita vella de Sant Salvador de Quer. En ella es va seguir el mètode de restauració SCCM (Servei de Catalogació i Conservació de Monument) del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local.

Per acabar la seva intervenció va dedicar uns minuts  a parlar de l'Arboç, va destacar que caldria que disposés d'un catàleg com a part de la protecció necessària dels nuclis històrics i per evitar el risc de destrucció del teixit històric urbà.