El treball de "Forum Voix Étouffées" continua endavant
Activitat de l'Associació Musical Pau Casals del Vendrell de maig 30, 2025
Amb l’impuls de Thomas Tacquet i el seu compromís per continuar la tasca iniciada per Amaury du Closel, en la recuperació i difusió de obres musicals de compositors perseguits tant pel nazisme com per qualsevol altre totalitarisme o feixisme a Europa.
Enguany en format de conjunt de
cambra hem pogut gaudir d’un variat programa amb composicions de Pau Casals, Joseph
Kosma, Rosa García Ascot i Robert Gerhard.
El programa presentava una selecció molt ben pensada.
Pau Casals
Sonata per a piano i violí
Josep Kosma
Esbossos bearnesos. Suite per
a piano
Cinc cançons populars del
Llenguadoc. Suite per a violí i piano.
Sonatina per a violí i piano.
Robert Gerhard
Sonata per a clarinet i piano
(obra dodecafònica)
Andantino per a violí,
clarinet i piano
Estudi per al film “Secret
People”. Per a violí, clarinet i piano
Rosa García Ascot
Preludi “El de los muñecos”, per a piano.
Els intèrprets
Thomas Tacquet
Pianista i director de cor[1]. Té una amplia discografia, que inclou músiques molt diferents, des dels Stabat Mater de Dvorak i Scartaltti, a Schoenberg y Paul Arma[2] aquests dos darrers lligats al tema dels músics perseguits pel nazisme, fins a "Misatango" de Luis Bacalov (1933-2017.
D’ença la mort d’Amaury du
Closel és el motor de“Les
Voix Étouffées.
Dins els propers projectes de
Thomas Tacquet es troba l’enregistrament d’obres de Joseph Kosma, disc que es preveu aparegui publicat el proper mes d’octubre.
[1] Enllaç a
la seva biografía. TACQUET Thomas París | Tallers OPERA Off
[2] Paul Arma (1905 - 1987) era d’origen hongarés i segons informa “Music and the Holocaust”, va patir un simulacre d’execució per part de les SS, Es va dedicar una gran part del temps de la II Guerra Mundial a recopilar i preservar la música de la Resistència.
Franck Russo
Nascut a França el 1986, és el
clarinet solista de la Òpera de Toulon des del 2015[1].
És una apassionat de la música de cambra.
[1] Enllaç a
la seva biografía https://www.operadetoulon.fr/fr/F-Russo.htm
David Moreau
Nascut a París el 1998[1],
va començar a tocar el violí als 5 anys seguint el mètode Suzuki. Posteriorment
va estudiar amb Boris Garlitsky, Claire Désert i Ami Flammer. El 2017 es va
incorporar a la “Barenboïm – Saïd Akademie” a Berlín estudiant amb
Mihaela Martin. Artista resident de la fundació Singer-Polignac. Toca un violí de Gennaro Gagliano, cedit per
un mecenes particular.
[1] Enllaç a
la seva biografía https://jacquesthelen.com/en/nos-artistes/david%20moreau
Els compositors
Joseph Kosma (1905 – 1969)
 |
| Foto: Fortepan / Zoltán Szalay |
Nascut a Budapest (Hongria),
el seu nom era József Kozma[1],
la seva família era jueva. Va ser alumne de Béla Bartók (1881 – 1945) a la
Acadèmia de Música Franz-Liszt.
Posteriorment i gràcies a una
beca d’estudis va rebre classes de Hanns Eisler (1898 – 1962) a Berlín, ciutat
on va conèixer a la pianista Lilli Apel que esdevindrà la seva esposa.
El 1933 haurà de fugir del
nazisme, era un opositor suficientment conegut, i marxar a París.
Durant la guerra va viure sota
arrest domiciliari als Alps Marítims. El 1944 els nazis hongaresos van executar
els seus pares i ell mateix va estar amenaçat per la Gestapo. Es va unir al
maquis de Thorenc.
Es va nacionalitzar francès el
1949.
Molta gent coneix, sense saber
la seva història, al menys una de les seves cançons “Les fulles mortes”, que va
fer famosa Juliette Gréco (1927 – 2020) abans que passes a ser un veritable
estàndard mundial que van interpretat, entre molts altres:
Édith Piaf, (1915 – 1963)
Nat King Col, (1919 – 1965)
Frank Sinatra, (1915 – 1998)
Duke Ellington, (1899 – 1974)
Stéphane Grappelli, (1908 –
1997)
Miles Davis, (1926 – 1991)
Yves Montand, (1921 – 1991)
Gautier Capuçon, (1981)
Però es també autor d’òperes,
de música de ballet, de música de cambra, de bandes sonores (va participar amb
composicions musicals en més de 100 pel·lícules).
A la pel·lícula “Enfants du Paradis”, no apareixerà als crédits perquè el seu cognom “sona” massa jueu[2].
(Encara avui continua sense sortir als crédits, cosa que es pot comprovar si es consulta la gran enciclopèdia IMDb on es troba tot i més
sobre el món del cinema; on apareix la llarga llista de pel·lícules on
consta com compositor, però no en aquesta)(Consulta 22/05/2025).
Va obtenir el premi a la
millor banda sonora a Cannes el 1951 per Juliette o “La Clé des Songes”.
Sobre les seves composicions
més clàssiques no es troben fàcilment dades en les xarxes, una excepció es
“Chants du Ghetto”, suite de piano de 1932, interpretada per Marco Inchingolo i
que pràcticament és un vídeo amb poques visualitzacions (consulta 23/05/2025)
[1] Enllaç a
la seva biografía Kosma, Joseph (1905–1969) - NFI
[2] https://www.musicologie.org/Biographies/k/kosma_joseph.html
Rosa García Ascot (1902 –
2002)
Pianista i compositora. Va
néixer a Madrid, a una llar on la vida
cultura era molt present. La seva mare era Rosa Ascot Placer, pintora, que
també tocava el piano. La llar era un centre de trobades musicals, cosa que li
va permetre conèixer persones com ara Federico García Lorca (1898 - 1936) amb qui va néixer una
relació d’admiració que va fer que ell li dediques un curt poema amb el títol “Corona
poética o Pulsera de Flor”, (1923) com recull Patricia García Sánchez a “Melomano”
a l’article “Rosa García Ascot, cuando lo pequeño se hace universal” (23/05/2022).
La cinta de la corona o pulsera de flor
Cinta azul,
azul y naranja,
con el fleco verde limón.
En la cinta azul, azul y naranja,
vaya escrito este nombre:
Rosa García Ascot.
Va començar a composar ja a la
seva infantesa, ella deia que fins i tot ho feia abans de saber que era
composar i de saber que era tocar el piano. La revista Feminal va publicar el
1916 dues de les seves composicions, (ella les deia “cosetes”): “Allegretto
de una Sonatina” i “Escena: la novia
y la mendiga”.
 |
| Portada CD Obra completa Rosa García Ascot |
Felip Pedrell (1841 - 1922) la va conèixer i veient les seves qualitats es va oferir a ser el seu professor (1912-1914) quan la nena visités Barcelona, acompanyant els viatges de treball del seu pare.
Més tard el mateix Pedrell els
aconsellarà que vagi a prendre classes amb Enric Granados (1867 - 1916) perquè aquest vivia a
Madrid on residia la nena.
La tràgica mort de Granados el 1916 farà que de nou intervingui Pedrell per recomanar que aleshores vagi a estudiar
amb Manuel de Falla (1876 - 1946), que la va acceptar – va ser la seva única alumna – fins el
1920, perquè Falla marxa a Granada, i aleshores el nou professor serà Joaquín
Turina (1882 - 1949).
A l’inici de la dècada dels trenta farà una gran quantitat de composicions. Era la única dona del ”Grupo de los
Ocho” [1]. La
publicació realitzada el 2010 pe la Fundació Juan March amb motiu dels concerts
dedicats a aquest grup ens explica que es van presentar com a tal el 29 de
novembre de 1930, i que el 1931 van actuar, a l’Ateneu de Barcelona, on s’incloïa
la “Petite Suite” de Rosa García Ascot.
Es casarà el 1933 amb Jesús
Bal y Gay (1905 - 1993), compositor i musicòleg gallec. El 1935 Bal escriu el seu primer
treball musicològic “Treinta canciones de Lope de Vega”, el mateix any la
parella marxarà a Cambridge perquè ell s’incorpora com a lector a la
universitat. Ella donarà un gran nombre de concerts durant la seva estada.
El 1938 Bal marxarà a Mèxic i
s’incorporarà com a investigador a la “Casa España” y al “Colegio de México”,
però Rosa García Ascot marxarà a París per poder estar amb els seus
pares que estaven exiliats a aquesta ciutat i aprofita per conèixer a Nadia
Boulanger qui li ajuda a desenvolupar encara més les seves qualitats de
compositora.
Un any més tard marxa a Mèxic
per reunir-se amb el seu marit, amb la intenció que els seus pares i resta de
família li poguessin seguir, cosa que va succeir un mesos més tard.
El 1947 mort Falla, i ella li dedica un concert d’homenatge on tocarà obres del mestre. La pérdua del Maestro té en ella un gran impacte que farà que es retiri
dels escenaris. Tot i així, animada pel seu marit, continuarà fent composicions.
A Mèxic a partir de 1955, a
més de la faceta musical ella desenvoluparà la de galerista d’art ja que el matrimoni
va obrir la “Galeria de arte Diana”.
La parella va tornar a Espanya
el 1965.
De manera tardana i molt
puntualment es van fer reconeixements a l’obra de Rosa García Ascot, així el
1971 es va publicar una obra composta el 1933 “Rosa Española”. L’Asociación de
Mujeres en la Música, programarà algunes de les seves composicions en concerts,
i "Radio Clásica" programarà alguna de les seves obres.
Conjuntament amb el seu marit Jesús
Bal y Gay va escriure el llibre autobiogràfic “Nuestros trabajos y nuestros
días” (1990)
Ignacio Clemente li va dedicar
la seva tesi doctoral (Cum laude) de la qual va extraure el seu llibre “Rosa García Ascot
y La generación del 27”, així mateix va editar l’any 2020 un volum de
partitures per a piano, moltes de les quals eren obres inèdites; que a més a
més ell mateix havia interpretat també per primera vegada al “Ciclo de
compositores espanyoles en el exilio”, com ell mateix explica a l’article “Rosa
García Ascot: Las obres para piano de la compositora, reunides por primera vez”,
que va publicar a “Magazine Platea” el 8 de juny de 2020.
.jpg) |
| Cartell Festival Rosa García Ascot 2025 |
Aquest any 2025, des del 2 de maig i fins el 7 de juny se
celebra un seguit de concerts[2] dedicats
a les seves obres, a Torrelaguna (Madrid), el municipi on va viure els darrers anys
de la seva vida i on va morir, la entrada es lliure, el llocs on estan tenint lloc
els concerts són la “Iglesia Santa María Magdalena”, la “Ermita de Nuestra Señora de la Soledad” y
la “Casa de la Cultura”.
[1] Salvador Bacarisse (1898-1963), Fernando Remacha (1898-1984), Gustavo Pittaluga (1906-1975), Julián Bautista (1901-1961), Juan José Mantecón (1895-1964), Rodolfo Halffter (1900-1987), Ernesto Halffter (1905-1989) i Rosa García Ascot (1902-2002)
[2] Informació Festival Homenaje a Rosa García Ascot 2025. Torrelaguna
Robert Gerhard (1896 – 1970)
 |
| Robert Gerhard de peu i Felip Pedrell assegut circa 1918 Domini públic |
Nascut a Valls (Tarragona), de
pare suïs-alemany i mare francesa.
Sent interès per la música des
d’infant. Va començar els seus estudis de música als disset anys a Munich, però la família li
va fer regressar quan esclata la I Guerra Mundial.
Aleshores va estudiar piano
amb Enric Granados i composició amb Felip Pedrell amb qui va mantenir sempre un
fort vincle.
Podrà prendre classes privades
amb Arnold Schönberg (1874 - 1951), de fet va ser el seu únic deixeble espanyol a Viena i a Berlin, era
l’any 1923. En aquest període va conèixer
Leopoldina Feichtegger, amb qui es va casar el 1930. La relación con Schönberg es va mantenir en
el temps fins el punt, i reprodueixo textualment el text del dossier de la
revista Scherzo[1]
“Schönberg
incluyó en su testamento a Gerhard entre los pocos músicos que podían asesorar
a su familia para la publicación de sus manuscritos inéditos.”
El 1929 torna a Barcelona; i
el 22 de desembre estrenarà a el Palau de la Música les obres “Quintet de vent”,
“Concertino per a corda”, “Cançons populars catalanes” (vuit de les catorze
peces), amb Conxita Badia (1897 - 1975),a qui se les havia dedicat, amb Alenxandre Vilalta (1905 - 1984) al piano, també s'estrenen “Hai-Kai” i dues
sardanes[2].
Conxita Badia i la Orquestra Pau Casals estrenaran l’1 de novembre de 1931 al Palau la versió per a orquestra de les “Sis cançons populars catalanes” dirigida per l’autor. Pau Casals havia dirigit la primera part del concert amb la obertura del “El Cazador furtivo”; que al programa apareix com “El franctirador” (“Der Freischütz”) de Carl Maria von Weber (1786 - 1826), a més del Ballet Rosamunda de Franz Schubert (1797 - 1828)[3].
El 1932 s’inscriurà a Esquera
Republicana de Catalunya. El contractaran per fer-se càrrec de la Secció de música
moderna de la Biblioteca Nacional de Catalunya i com a professor de l’Escola
Normal de la Generalitat. També serà membre del Consell de Música de la
Conselleria de Cultura i farà estudis musicològics com la transcripció i
publicació dels “Sis quintets d’Antoni Soler”.
A més a més va gestionar l’estada d' Arnold Schönberg a Barcelona.
Gerhard va ser membre fundador de l'Associació de Compositors Independents
de Catalunya (CIC)[4],
que va ser coneguda també com Grup de Barcelona.
Dins aquesta dècada composarà música
de ballet pels Ballets Russos de Montecarlo, i la cantata “L’alta naixença del
Rei en Jaume”, que va crear a suggeriment de Josep Carner (1884 - 1970). Fragments d’aquesta
cantata es van interpretar al Festival de la Societat Internacional de Música a
Viena el 1932. A Barcelona no es va estrenar fins el 1984 dirigida per Antoni
Ros Marbà (1937)[5].
Finalment es va programar el 25 d’abril de 2021 al Palau de la Música[6],
com a part dels actes de l’Any Gerhard.
El 1934 crearà la música del
ballet “Ariel” amb guió de Josep Vicenç Foix(1893 - 1987) i decorats de Joan Miró (1893 - 1983). L’encàrrec
era del coronel Wassili de Basil[7] però
l’obra no es va estrenar com a ballet[8].
Malgrat això l’obra va ser premi Isaac Albéniz l’any 1935. L’obra mai es va
estrenar com a ballet en vida de l’autor. Finalment es va poder veure a Valls l’any
2011 amb motiu del 75 aniversari d’haver aconseguit el premi Albéniz.
Tampoc s’estrenarà altre
encàrrec del coronel de Basil, un ballet inspirat per un viatge que havia fet a Berga
– uns diuen que per la Patum, altres per
Sant Joan - el cert és que es va quedar impressionat pel que havia vist. La
coreografia seria de Léonid Massine (1896 - 1979) i el disseny de figurins i escenografia seria
de Joan Junyer (1904 - 1994), l’argument de Ventura Gassol (1893 - 1980), però el forçat exili d’uns i d’altres
per la Guerra Civil va fer que el projecte quedés en suspens i no es pogués
estrenar. Finalment l’any 2021 es va
poder estrenar al Liceu, en coproducció amb la Fundación Juan March amb
el títol que inicialment s’havia pensat “La nit de Sant Joan”; la coreografia
va ser d’Antonio Ruiz[9].
Gerhard aconseguirà la creació
de la Secció Catalana a la Societat Internacional de la Música Contemporània (SIM)
i que el 1936 la seu del Festival d’aquesta institució sigui Barcelona, amb la
participació de Benjamin Britten (1913 - 1976) o Ernst Krének (1900- 1991), entre d’altres i amb l’estrena
de “A la memòria de l’Àngel” d’Alban Berg (1885 - 1935), qui havia mort feia pocs mesos. Serà en aquest concert on s’estreni la versió
suite d’Ariel. El concert va comptar amb l’Orquesta Pau Casals dirigida
per Hermann Scherchen (1891 - 1966).
L’any 1938, en plena Guerra
Civil Espanyola, estrenarà a Barcelona “Albada”, “Interludi i dansa”, amb l’Orquestra
Nacional de Concerts.
El 1939 es va exiliar, va anar
primer a França i després a Cambridge, on va establir la seva residència fins el
finals dels seus dies. Per poder sobreviure va treballar en músiques per a
bandes sonores, músiques incidental i fins i tot arranjament per sarsueles o
música popular espanyola, signant amb pseudònim.
El 1948 va rebre una invitació
del seu amic i antic alumne Joaquim Homs (1906 - 2003) per passar una estada a l’estiu a la
Costa Brava, va ser el primer cop que tornava, les visites a la costa catalana
es van anar repetint[10].
Però també continuarà composant
les seves obres, com ara una única òpera “La dueña” o el “Cancionero de
Pedrell[11] o
la Simfonia Homenatge a Pedrell. Però el 1956 la revista "The Score" li dedica un article i a partir d'aquí començarà a ser
conegut i podrà obtenir una certa seguretat econòmica.
El 1959 el van contractar com
a director musical de la BBC i el 1967 li van nomenar comanador de l’Imperi
Britànic i doctor Honoris Causa per la Universitat de Cambridge.
Malgrat que els seus orígens fossin
suïssos-germànics-francesos, i que va viure exiliat molts anys, sempre es va
sentir lligat a Catalunyai ho va deixar per escrit en una carta adreçada a Joan
Ventura (1918 - 1994) l’any 1968: “Mai he deixat de sentir-me profundament vinculat amb el
clima cultural català...”
 |
| Robert Gerhard Foto: Enricalbiol CC4.0 |
L’última peça que es va
interpretar en el concert del passat dimecres dia 21, va ser l’estudi que va fer
per la pel·lícula “Secret People” on passatges de la música són una referència absoluta a peces musicals populars
catalanes absolutament reconexibles comn ara “El cant dels Ocells” i “La Mare de Déu quan
era xiqueta”, notes de sardana i fins i tot, pot ser que, quan la sentiu, tingueu
la sensació que unes notes us recorden l’Emigrant.
[1] Scherzo
núm. 365. Setembre 2020. Enllaç per descargar l’exemplar
[2] Imatge
del programa que es pot consultar al Centre de Documentació de l’Orfeó Català https://mdc.csuc.cat/digital/collection/ProgPMC/id/14535
[3] https://mdc.csuc.cat/digital/collection/ProgPMC/id/15950
[4] Altres cofundadors van ser: Eduard Toldrà, Frederic Mompou, Joan Lamote de Grinon, Baltasar Samper, Manuel Blancafort, Joan Gibert-Camins i Agustín Grau
[5] La
Vanguardia en l’article de 20/04/2021 de Maricel Chavarría explicava com Ros
Marbà havia rescatat l’obra i l’havia estrenat a Barcelona
[6] El
programa del Concert dicrepa en relació a que la historia sobre la que es va
basa fos “La malvestat d’Oriana” sino el poema de 1920, en que Carner “intercala
la trama de l’engendrament” un poema que té “doscents setanta-dos versos”
[7] El seu veritable nom era Vasilīj Grigorjevič Voskresenskij
[8] He trobat diverses explicacions, en fonts
diferents, una diu que l’autor es va adonar que la música era massa complexa
per ser representada i que per això va decidir fer una versió en suite; altra
que el Coronel de Basil va rebutjar-la perquè la va trobar massa simfònica; ben
mirat no són incompatibles l’una amb l’altra
[9] Es pot
veure l’acte de presentació (15/06/2021)
en aquest enllaç
amb el canal de la Fundación Juan March
[10] Historia de la sinfornia. https://www.historiadelasinfonia.es/naciones/la-sinfonia-en-espana/la-sinfonia-en-el-siglo-xx/gerhard/
[11] Enllaç amb l’arxiu sonor de l’Auditori on es pot escoltar el “Cancionero de Pedrell”.
De Pau Casals, millor us deixo l’enllaç a la Fundació on trobareu tota mena d’informació sobre el mestre.
Només afegir que la seva vida, la seva capacitat de superació i coherència, el seu compromís cultural i social i la seva manera d’entendre, desenvolupar i lliurar-se sense límits a la música continuen sent una inspiració.
esguarddedona
.jpg)
