Sant Jordi: Recerca del cavaller universal, a través dels llibres i altres documents
Sant Jordi d’abril 23, 2020 |
| Imatge de Sant Jordi Breviari de Martí l'humà (1356 - 1410) |
Sant Jordi és una icona universal. Potser perquè representa la lluita
contra el que és injust. Potser perquè significa la transformació, el canvi que
fa que un drac terrible esdevingui un ésser mans com un xai, que es deixa dur -
agafat amb el cinturó del vestit de la princesa - fins al centre del poble,
seguint les passes de la jove donzella que poc abans es volia cruspir, i allà,
al mig de la plaça, davant de tots els habitats del llogaret, el cavaller li
donarà mort; i de la sang vessada en sorgirà un roser ple de belles flors.
Més enllà de la llegenda, adobada en cada territori amb aspectes que la fan
singular, malgrat ser probablement la més coneguda i estesa arreu del món, sant
Jordi és un referent per a catòlics, ortodoxes, anglicans, protestants i fins i
tot els musulmans sufís.
El coneixement de l’existència de la llegenda i de la vida i martiri de
sant Jordi sempre ha estat lligat a un llibre, La llegenda aurea[i], però abans ja hi havia textos que
recollien referències del Sant o de la seva llegenda.
Sant Jordi: del silenci al reconeixement
Trobem citat sant Jordi al Primer Concili de Nicea l’any
325, però la seva història es considera un text apòcrif i per tant es decideix
que no formi part de la litúrgia. Cal recordar que aquest va ser el primer Concili
celebrat pel cristianisme, convocat per l’emperador romà Constantí, just dos
anys després que fes un edicte on castigava amb penes severes a qui volgués
obligar els cristians a participar dels actes de culte pagà i just dotze anys
després que en l’Edicte de Milà confirmés un altre edicte, anomenat “de la
tolerància”, que havia dictat a Sàrdica (Sofia) l’emperador Galeri pel qual es
permetia la llibertat de culte i que els cristians poguessin divulgar la seva
creença i així aconseguir nous conversos. Per tant, des de les primeres èpoques
del cristianisme s’havien fet referències a aquest Sant, però malgrat això
pesava i molt la incertesa de la seva existència i del seu martiri.
Sant Jordi apareix de nou al Decretum Gelasianum de libris
recipiendis et no recipiendis[ii] atribuït
a Gelasi, qui va ser bisbe de Roma entre el 492 i el 496, en aquest decret es
fa referència a llibres apòcrifs, que no s’han inclòs en els textos que es
llegeixen a la missa i entre ells es troba el del martiri de sant Jordi,
malgrat que en altre punt del document justifica que no inclouen aquest i el
d’altres dos sants per raons de prudència en funció de qui havia pogut escriure
aquests textos, i no dubtant que tot catòlic sap que un màrtir pot suportar el
que expliquen les històries relatives a sants com sant Jordi, sant Ciril o
santa Julita gràcies a la força de Déu; però, en relació als textos que
expliquen els seus martiris, Gelasi s’estima continuar la línia tradicional i
no incloure’ls per evitar possibles burles dels no creients. Gelasi va
continuar deixant com apòcrif el text del martiri de sant Jordi i per això no
va ser considerat text canònic, tot i que en ell es diu
que sant Jordi és un Sant justament reverenciat, però que les seves accions
només havien sigut conegudes per Déu, la qual cosa apunta a que, malgrat tot,
els cristians sentien devoció per sant Jordi.
També se cita sant Jordi diverses vegades al Corpus scriptorum
ecclesiasticorum Latinorum[iii].
Així, dins aquest corpus trobem l’obra de Teodosio Perigeta (circa 530)
De Situ Terrae Sanctae on ens diu que «... in Diospolim milia XII, ubí
sanctus Georgius martyrizatus est; ibi et corpus eius est et multa mirabilia
fiunt» Teodosi no només ens cita el sant sinó que en situa la seva
tomba i afirma que al lloc on era (Diospoli, actual Lydda) es produïen
nombrosos miracles.
Al mateix Corpus sant Jordi apareix citat per Antonini
Placentini (Antonino de Piacenza), la data seria pròxima al 570, i també per Adamnani
(Adamnano).
Altre llibre que ens parla de sant Jordi i de la ciutat de Lydda el va
escriure Benjamí de Tudela, (1130-1173, jueu navarrès que en ple segle XII va
fer un viatge que va durar uns catorze anys des de la seva Tudela natal fins a
l'actual Iraq. A la seva obra Itinerari[iv] Benjamin de Tudela
ens explica que d'entre les 190 ciutats que va visitar es trobava Lydda
(aleshores Ludd), a la que es refereix com sant Jordi. (p. 33). Era el
temps de les Croades i aquesta població era una ciutat molt estimada perquè
havia estat el lloc de naixement de sant Jordi i Lydda era un enclavament de
cert interès.
L'església de Lydda i la tomba
de sant Jordi
Així doncs Teodosio Perigeta en diu que a Lydda (Diospoli), a Palestina,
era venerat el sepulcre de Sant Jordi. Va ser el primer en parlar de la seva
tomba però no indica que hagués cap església.
L’actual Lydda és una ciutat que ha tingut transcendència en les religions
jueva, cristiana i musulmana, i ha passat per unes i altres mans de manera
reiterada al llarg de la seva història, va ser la Colonia Lucia Septimia Severa Diospolis romana, va ser la Lod de
la Tanakh[v]
o bíblia jueva i al-Lidd i al-Ludd pels musulmans.
A Archaelogical Researches in Palestine During The Years 1873-1874[vi]
trobem un dels estudis més acurats sobre Lydda i els seus successius edificis
de culte religiós o civil lligats amb sant Jordi, realitzat per Charles
Clermont-Ganneau,.
Per començar ens indica que «a pocs minuts al sud-est de l’església una
casa es mostrada com el lloc on va néixer Khadher (sant Jordi)», aspecte
que procedia de la tradició oral. (Khadher vol dir “Aquell que és verd” o “El que dona la vida” que segons ens diu
Alberto Espinosa a San Jorge Matador de Dragones: (Más Cuatro Alacranes) es degut
a que es va produir una identificació amb el profeta Elies).
També ens parla Clermont-Ganneau de la importància de l’antiga església
dels Croats (que estava en ruïnes quan la va visita per primer cop el març de
1870) i també descriu la mesquita que es trobava contigua), i ens informa de
les contradiccions entre el que expliquen les comunitats grega i llatina de
Jerusalem quant a l’origen de l’església dedicada a sant Jordi i «els arguments
per atribuir-la a una o altre d’aquestes comunitats» aspecte transcendent ja
que tothom es volia atribuir la construcció del temple en qüestió.
Un dels elements que estudiarà Clemont-Ganneau per poder esbrinar l’origen
de la construcció van ser les marques dels constructors al carreus i arribà a
la conclusió que l’església medieval es va edificar «de cap a peus» pels Croats,
i per tant seria llatina, però que incorporada a la mesquita es trobava una
estructura que corresponia a una antiga església bizantina de data molt
anterior i que «una llarga inscripció en grec tallada en una de les columnes de
la mesquita» pertanyia a l’església Bizantina ja citada, i aquesta era grega.
Així mateix ens indica que aquestes trobades de restes dels edificis i el
seu origen l’havia pogut demostrar històricament, mitjançant un text de
Mujir-ed-Din, un historiador àrab (1456-1522). El text, al que fa refèrència,
el podem llegir a St George and the Dragons: The Making of English Identity, va
ser escrit l’any 1496, i diu que «Hi
havia a Lydda una sòlida església amb un gran pati. Els cristians l’havien
dotat amb molts béns i tenien una fe ferma que va arribar als nostres dies. El
rei Saladí la va destruir»[vii].
Pel seu costat, Clermont-Ganneau
afirma que, gràcies a l’arqueologia, havia pogut aclarir aquest el text de
Mujir-ed-Din, que no s’havia comprés
correctament fins aleshores, ja que
segons les troballes arqueològiques, havia hagut dos esglésies diferents, de
dos períodes diferents. I afegeix que l’església medieval va ser destruïda per
Saladí i que la església bizantina «va ser respectada, al menys en part i
transformada en mesquita» amb la incorporació d’un minaret. De fet, A Titles of Honor (volum 2)[viii]
de John Selden (l’edició consultada és la de 1631) ja apareix la dada que
l’església era par mesquita pels turs i part pels monjos grecs; afegint que
tant musulmans com cristian veneraven sant Jordi,no només a Lydda sinó a d’altres
llocs.
Sobre la església bizantina trobem a San Jorge Matador de Dragones: (Mas Cuatro
Alacranes)[ix]
un text que indica que en realitat la església construïda en temps de Justinià
havia estat destruïda per Cosroes II de Persia el 614 i que catorce anys més
tard (628) Heracli tornar a restituir el culte a sant Jordi, però que poc més
tard (632) el territori és ocupat pels musulmans els quals divideixen el
territori i posen com a capital de Filistea (Judea i Samària) la ciutat de
Lydda (Ludd).
Però tornem amb Clermont-Ganneau, perquè encara afegirà un altre possible
església en aquell mateix entorn. En el temps que ell va fer la investigació
només restava en peus el minaret, encastat a un dels pilars de l’església
medieval i algunes restes adjacents a la base del minaret que identifica com a
el mur nord de l’església bizantina, però,
en base a les troballes ( i les descriu molt detalladament) indica que va poder haver una església
anterior, sobre la qual s’hauria construït la bizantina. Aquesta possible
església pre-bizantina apareix també citada a The Churches of the Crusade
Kingdom of Jerusalem: A Corpus: Volum 2, L-Z (excluding Tyre)[x] de
Denys Pringle, on diu que s’hauria construït cap el 325 en el temps del primer
bisbe de la ciutat, Aetio i del primer Concili de Nicea, en el qual va
participar segons consta als Anals
Eclesiàstics[xi],
però no se sap si estava dedicada a sant Jordi perquè no consta.
Pel que fa a la construcció de l’església bizantina, a Horus et St.
Georges[xii],
Clermont-Ganneau també la situa en el temps del regnat de Justinià,
però no hi ha una data concreta, però les trobem a d’altres llibres.
A Titles of Honor (volum 2) de John Selden (l’edició
consultada és la de 1631) apareixen datacions sobre el temps en que les
esglésies de Lydda dedicades a sant Jordi van ser construïdes o destruïdes: la
basílica bizantina s’hagués aixecat en temps de Justinià (emperador del 518 al
527). Ara bé, Edward
Robison i Elis Smith a Biblical Researches in Palestine and the Adjacent Regions[xiii]
indiquen que, tot i que Guillem de Tir (1130-1185) afirma que la va construir
Justinià, al tractat dels edificis aixecats per Justinià, Procopi només indica com església de sant Jordi
una edificada a Armenia.
Tanmateix no vol dir que no pugués ser del
temps de Justinià perquè tal com puntualitza Denys Pringle (The
Churches..) la llista de
Procopi és incompleta, i que quan Lydda va caure en mans musulmandes el
636 “una impressionant basílica s’alçava
sobre la tomba del màrtir.”[xiv]
De nou és a The Churches on trobem les dates de
la destrucció de l’església bizantina per Saladí, qui pren Lydda el juliol de
1187 i el 24 de setembre de 1191 dona ordre que l’església de Sant Jordi sigui
derruïda. També ens informa que el
setembre de 1192, quan es dona per conclosa la Tercera Creuada Lydda es dividira
a parts iguales entre musulmans i cristians. L’església seria reconstruïda per Ricard I Cor
de Lleó. Malgrat tot el 1263 els croats
marxaran i la regió quedarà en mans musulmanes. Posteiorment quedarà dins el
protectorat britànic després de la Primera Guerra Mundial i el juliol de 1948
les tropes d’Israel van ocupar la ciutat durant la guerra arab-iraelí. Avui, a
les afores de la ciutat es troba l’aeroport Ben Gurion.
L’actual església es va començar a construir sobre les ruïnes de la
església medieval el 1870 i es va acabar el 1893. L’església ortodoxa grega, en
concret el Patriarca de Jerusalem va obtenir permís de les autoritats otomanes
per construir-la al lloc on havia estat la basílica. Les autoritats van posar
com a condició que una part es pogués fer servir com a mesquita.
A la seva cripta es troba la tomba
de sant Jordi amb les seves relíquies... però, també el seu cap?
[i] En
llatí s'escriu Llengeda aurea, en català la grafia és Llengenda
àuria
[ii] El Decretum Gelasianum de libris recipiendis et non
recipiendis també recull com apòcrifs escrits com ara els evangelis de
Pere, de Tomàs, de Felip i de Jaume el menor, entre molts altres. Es pot
consultar a: http://www.tertullian.org/decretum_eng.htm
[iii] Corpus scriptorum ecclesiasticorum
Latinorum.«Itinera Hierosolymitana». Theodosius, De
Situ Terrae Sanctae. 1898. CSEL 39 p. 139).
Corpus
scriptorum ecclesiasticorum Latinorum.«Itinera Hierosolymitana». Antonini
Placentini, Itinerarium. 1898. CSEL 39 p. 177 i 218).
Corpus
scriptorum ecclesiasticorum Latinorum.«Itinera Hierosolymitana». Adamnani, De
Locis Sanctis. 1898. CSEL 39 p. 290).
CSEL va ser
fundada el 1864 per l’Acadèmia de Ciències de Viena, des d’aleshores han
treballat i publicat edicions de textos cristians d’autors del segle II al
segle VIII. A partir de l’any 2012 la comissió que dirigia les publicacions es
va transferir a la Universitat de Salzbug i CSEL es va convertir en part del
Departament d’Estudis Antics / Llatí.
[iv] DE TUDELA, BENJAMIN. The itinerary of Benjamin of Tudela.1907.
Traducció i comentaris de Marcus Nathan Adle. Philipp Feldheim, Ind. The House of the Jewish Book. New York
[v] A Divrei HayamimI – I Chronicles – Chapeter 8 – v 12 de la Tanakh-The Hebrew
Bible, ens diu que els fins de Elpaal: Elber, Misham i Shemed van contruir Ono
i Lod i els seus pobles. També apreix citada en altres textos com ara a
Nechemiah – Nememiah – Capítol 11 – v 35.
[vi] CLERMONT-GANNEAU, CHARLES. Archaeological
Reserches In Palestine During The Years 1873-1874. 1896. PALESTINE
EXPLORATION FUND. Londres. Traducció John Macfarlane.
[vii] COLLINS, MICHAEL. St George and the Dragons: The Making of
English Identity
[viii] SELDEN, JOHN. Titles of Honors. 1631, segona
edició. Vol 2. Capítol V p. 668. La primera edició ésde 1614.
[ix] ESPINOSA, ALBERTO. San Jorge
Matador de Dragones: (Más quatro alacranes). 2014. Palibrio. Bloomington.
[x] PRINGLE, DENYS. The Churches of the Crusade Kingdom of
Jerusalem: A Corpus: Volum 2, L-Z (excluding Tyre). 1998. Cambridge University Press.
[xi] RINALDI TRIVIGIANO, ODORICO. Annali ecclesiastici
Tratti da quelli del cardinal Baronio. 1683. Zenobi Masotti i
Niccolò Chellini. Roma).També es pot consular online el text del Concili
I de Nicea.
[xii] CLEMONT-GANNEAU,
CHARLES. Horus et St. Georges d’après un bas-relief inédit du Louvre.
Extrait de la Revue Archéologique. 1877. Paris. (L’article va aparèixer
primer a la Revue Archéologique Nouvlelle Serie, vol. 32. Julliet-Desembre
1876. pp 196-204) La hipòtesi de la relació amb la iconografia de sant Jordi la
inicia arran la troballa d’una part d’un baix relleu amb un cavaller amb cap
d’Horus que està matant un cocodril; el cavaller du vestimenta romana, el
cocodril representa Set o Thypon; mai s’havia trobat a Horus pujat a un cavall,
i tanmateix, com explica Clemont-Ganneau al relat de Plutarc sobre Isis i
Osiris hi ha una conversa entre el pare (Osiris) i el fill (Horus) on li
pregunta quin animal utilitzarà per ser el més útil pel combat, i Horus
contesta: un cavall). La peça la va troba dins una de les col·leccions egípcies
del Louvre, no duia número ni apareixia catalogada). També explica com els
musulmans, a la seva vegada van integrar en les seves hadits algunes de les
narracions existents en temps cristians, en especial la que en diu que Jesús
avançarà amb els musulmans per lluitar contra el (anticrist) i que el destruirà
a la porta de Lydda. Afegirà altres referències com ara la història de Perseu i
Andròmeda, atesa les similitud existents.
[xiii] ROBINSON, EDWARD; SMITH, ELI. 1867. Biblical Researches in Palestine and the Adjacent Regions. A Journal of
Travels in the Years 1838 and 1852. Cambrige Library Collection. Cambrige
University Press. Cambrige.
 |
| Tomba de Sant Jordi a Lydda |
El temps de les relíquies i de les primeres esglésies dedicades al món catòlic europeu a sant Jordi
Pel que fa a l’arribada del culte a sant Jordi al continent europeu, Gregori
de Tours (538-594) qui va ser bisbe de Tours a més d’historiador, és el
referent més nomenat i apareix citat nombroses vegades, a tall d’exemple, Paul
Webster i Marie-Pierre Gelin a The Cult of St Thomas Becket in the
Plantagenet World c. 1170 – c.1220[i] expliquen
que Gregori de Tours havia dit que hi havia reliquies de Sant Jordi a Limoges i
a Le Mans i destacava els poders miraculosos manifestats en aquest darrer lloc
a on els malats revien la benediccio de la salut. Al mateix llibre fan esment a què el cult cap a sant Jordi anava lligat a
l’arribada miracolosa de les relíquies
el 747 a Porbail (prop de Cherbourg) ique en un viatge també miraculós havien arribat a
la ciutat de Brix, i donen com a referència bibliogràfica el llibre Gesta
abbatum Fontanellensium o Gesta
santorum patrum Fontanellensis coenobii una crònica anònima dels monjos del Monestir de Fontenelle que s’hauria escrit
entre el 823 i el 867.
Venantium Fortunatus[ii],
(536-610) bisbe de Poitiers, escriptor i poeta, qui cita a la seva obra "Miscellanea",
avui més coneguda com “Carmina" composta d’onze
llibres, l’existència d’una església dedicada a sant Jordi a Maguncia, i així consta,
per exemple, El Greco en su IV Centenario:
Patrimonio hispánico y diálogo intercultura[iii]
.
Pel que fa a referències escrites d’origen anglosaxó, Beda , (672-735) cita
la Festa de Satn Jordi al seu calendari.
Aquesta seria la primera vegada que oficialment es recull una cita sobre el
Sant. Així ho explica Michael H. Collins
a St George Made Known in England . The
Anglo-Saxon and Early Medieval Period[iv].
 |
| La verge amb àngels Sant Jordi i Sant Teodor circa 600 Monestir de Santa Caterina a Egipte El Monestir és Patrimoni de la Humanitat (UNESCO) des del 2002 Foto: Monestir de Santa Caterina Domini públic Llicencia Creative Commons |
Tot i que en aquest post no ens centrarem en les representacions artísiques
de sant Jordi, paga la pena tenir present que al cristianisme ortodox ja
existien imatges de sant Jordi des del segle VI[v]
al monestir de santa Caterina del Sinaí a Egipte.
[i] WEBSTER, PAUL; GELIN MARIE-PIERRE. The
Cult of St Thomas Becket in the Plantagenet World, c. 1170 – c. 1220. 2016. The Boydell Press. New York.
[ii] Fortunato Venancio és autor de l'himne “Pange
Lingua Gloriosi Proelium Certaminis” i en el seu moment sant Tomàs d’Aquí,
(1225- 1274) va començar el seu himne “Pange Lingua Gloriosi Corporis
Mysterium”amb les tres primeres paraules de l’obra de Venancio Fortunato
[iii] ALMARCHA, ESTHER; MARTINEZ BURGOS, PALMA. El Greco en su IV Centenarioa: Patrocinio hispánico y diálogo
intercultural. 2016. Ediciones de Castilla La Mancha.
Podeu trobar també la mateixa cita a BODELÓN,
SERAFIN. 2013-14.”Venancio Fortunato y las letras en el Medievo y el
Humanismo”. Tiempo y sociedad. Núm 13.
p.102.
[v] HONOUR, HUGH; FLEMING, JOHN. 1984. A
World History of Art. Laurence King Publishing. Consultada la 7a edició.
2005.
Universalització de la devoció i del seu patronatge
En algun moment posterior a l'any 900, sant Jordi esdevé un icona universal
i aquell Sant, que canònicament no tenia cap text que avalés el seu martiri,
passa a ser venerat en moltes poblacions, éssent els bisbes locals els que
l'autoritzen. El Sínode d'Oxford de 1222 va declarar sant
Jordi patró d'Anglaterra.
A Catalunya se'l va anomenar patró abans. Es troben dades del culte a sant Jordi també a partir d'aquest
mateix segle X i des de l'any 1053 es troba testimonis d’una de les
primeres capelles que se li dedica, la de sant Jordi de Lloberes a
Gaià (Bages) i l'any 1096, amb motiu de la batalla d'Alcoraç, Pere I d'Aragó
el nomena patró de la Cavalleria i de la Noblesa de la Corona d'Aragó.
L'any 1667 el Papa Climent IX aprovà que la Diada de sant Jordi fos
festa a tot el Principat, ja que n’era el seu patró[i].
[i] És a més patró de Portugal, Gènova, Grècia, Rússia,
Geòrgia, i Etiòpia entre d’altres. També va ser escollit com a patró dels Boys
Scouts.
 |
| Manuscrit de la Llegenda Daurada escrit a França al segle XIV |
L'obra que ha difós la vida, martiri i llegenda de sant Jordi
Arribem al punt en que una obra recolliria la vida d’un gran nombre de
sants, entre ells sant Jordi, i que tindria tant èxit que després de la Bíblia
seria el llibre més conegut del món catòlic La llegenda àuria[i].
De nou un bisbe, aquest cop de Gènova nomenat Jacobus de
Voragine (Iacopo da Varazze) (1230-1298) va escriure aquest
llibre que serà el més influent quant a iconografia pictòrica
i escultòrica en relació a com identificar els sants. Hem d’entendre
que en una societat on la paraula escrita no era entesa per la gran majoria de
les persones, la imatge era la manera d’identificar fàcilment les histories que
s’explicaven de manera oral. Així que els sants, gràcies a la manera com van
ser descrits en aquest llibre, eren fàcilment identificables en veure’ls en una
pintura o en una escultura.
Es creu que el llibre es va escriure entre el 1250 i el 1260. Com en aquell
temps els llibres s’havien d’escriure i de copiar a mà. Van ser moltes les
còpies que es van anar fent i de vegades s’afegien o en treien sants o parts de
relats, a criteri de qui copiava o donava les ordres de fer la còpia.
Perquè ens puguem fer una idea de com va ser de popular aquesta obra, cal
dir que es conserven entre 900 i 1.000 còpies manuscrites.
 |
| Detall del manuscrit de la Llegenda Daurada conservat a la Bayeriche Staatsbibliothek de Munich |
El manuscrit més antic d'aquesta obra es conserva està a la Bayerische Staatsbibliothek de Munich i el tenen datat a l'any 1280
Els manuscrits en català de la Llegenda àuria
De la còpia en català escrita el segle XIII i conservada a la
Biblioteca Nacional de França (Manuscrit P) se’n va fer una
edició per part de Rafael Dalmau l’any 1977 per a la Fundació Salvador Vives
Casajuana amb text comentat, glossat i fixat per la Dra. Ch. S. M. Kniazzeh, el
Dr. E. J. Neugaard, i amb prefaci i aportacions de Joan Coromines amb el títol
de Vides de sants rosselloneses.[i]
[i] Segons cita Joan
Bastardas (Miscel·lània Joan Bastardas, 2) a Estudis de llengua i
literatura catalanes XIX, J. Coromines afirma que la traducció
correspondria al darrer quart del segle XIII o primers anys del segle XIV,
s’hauria fet al Rosselló, pot ser a Cuixà, i dona com a referència Les
«Vides de sants» rossellonenses, dins Lleures i converses d’un
filòleg (Barcelona 1971)
A La
Mare de Déu en el Flos Santorum Romançat ( 1494) de Hèctor Càmara i
Sempere, sens diu que Meyer (1898) el data entre 1301 i 1350, i que Bohigas
(1985) defensava que calia ampliar el límit cronològic fins al 1400.
A la Universitat de Barcelona hi ha un manuscrit (Manuscrit B) al que també
fa referència Coromines en l’obra que van publicar l’any 1977. Es
tractaria d’una còpia feta d’una altra còpia. En aquest manuscrit apareix
afegit un títol que també faria fortuna: Flos Santorum en català i
que Brunel (1976) ho data al primer quart del segle XIV[i].
Altre manuscrit en català, també datat a la segona meitat del segle XIV, es
troba a la Biblioteca del Monestir de l’Escorial, on consta el títol Flos
santorum en cathalà afegit a les guardes (Manuscrit E), aquest text es
va afegir amb posterioritat al temps en què es va fer la còpia.
A la Reial Acadèmia de la Història de Madrid hi ha un altre manuscrit en
català d’aquesta obra, (Manuscrit M) a la qual també es va afegir posteriorment
el títol de “Vida y milagros de diferentes santos en un libro de foleo”. La còpia és datada entre els anys 1350 i 1400.
Finalment, a l’Arxiu Capitular de Vic es troba una altre manuscrit d’aquest
llibre (Manuscrit V) que va servir de base per l’obra "Jaume de
Voràgine Llegenda àuria" que va publicar a Olot l’any
1976 Nolasc Rebull. La datació més probable situa la còpia d’aquest manuscrit a
la primera meitat del segle XV. Segons indica l’obra de Rebull, aquest
manuscrit contindria una reelaboració del text de l’obra original de Voràgine.
[i] El manuscrit
provindria de la Biblioteca del convent de Sant Josep Carmelitans Descalços, de
Barcelona, tot i que no es pot determinar com va arribar a la Biblioteca
de la Universitat de Barcelona. Podeu trobar més dades
al registre de metadades del Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona
podem trobar les dades relatives al manuscrit 713: Flos Sanctorum http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/48507?mode=full
La cita sobre Brunell
es troba a La Mare de Déu
en el Flos Santorum Romançat (1494) de Hèctor Càmara i
Sempere.
Altre obra on es
recull aquesta dada és treball de Marinela Garcia Sempere, Algunes dades
sobre els manuscrits de la versio catalana de la llegenda àurea, publicat
Medievalia 18/2 Universitat d'Alacant. Molt interessant també és
l'article d'Hèctor Camara-Sempere a Studia Aurea, 11
Incunables[i] conservats a la
Biblioteca de la Universitat de Barcelona
Un cop inventada l’impremta, es va continuar difonent aquesta obra i
així tenim també peces denominades incunables, és a dir, peces impreses a
Europa entre el 1470 i abans del diumenge de Pasqua de 1501.
A la Biblioteca de la Universitat de Barcelona es troben diversos incunables.
El primer, per ordre cronològic, està datat el 6 de maig de 1478 amb el
títol Legenda aurea sactorum, publicat a Venècia per Christophorus
Arnaldus amb ex-libris de la Biblioteca Mariana del convent de Sant Francesc
d'Assís de Barcelona. De l'any 1482 es troben dos: Legenda aurea
sanctorum imprès a Venècia el 17 de maig, d'Andreas [de
Paltascichis] Catarensis; i amb el mateix títol l'obra impresa a
Nuremberg per Antonius Koberger[ii],
1 d'octubre, aquest exemplar porta un segell del convent de Sant Caterina de
Barcelona.
Altre incunable que podem trobar en aquesta biblioteca és del 12 de
desembre de 1483, també amb el títol, Legenda aurea sanctorum, va
ser imprès a Venècia per Octavianus Scotus va pertanya al Convent
de Sant Ramon de Penyafort de Santa Margarida i els Monjos (ex-libris que així
ho indica). Aquest exemplar té la peculiaritat de tenir nota de censura
de Francesc Broquetes de data 1629. (La inquisició havia estat fundada pels
Reis Catòlics el 1478 per mantenir l’ortodòxia catòlica).
El següent incunable (per ordre de data d'impressió), també amb el mateix
títol, és obra de Georgius Stuchs, imprès a Nuremberg el 1 d'octubre de 1488,
amb anotacions de Meroni Francolí i Hug Soler 1652 de la Cartoixa de Montalegre
censors de la Inquisició. (L'exemplar havia sigut propietat del Convent de Sant
Francesc de Paula i posteriorment de la Cartoixa de Santa Maria de
Montealegre).
De data 20 de setembre de 1493 és l'exemplar imprès a Venècia per Manfredus
[de Bonellis] de Monteferrato.
Al catàleg d'incunables de la Biblioteca de la UB, apareix un que va ser imprès a Barcelona l'1 de febrer de 1494 amb el títol Llegenda aurea santorus (Flos santorum romançat) de Joan Rosembach (? - 1530), que porta una anotació esborrada d'expurgació inquisitorial de data 1621 i una altra anotació de Manuel de la Mercè de 1643. També hi ha un exemplar d'aquesta mateixa obra a la Biblioteca Nacional de Madrid, en millor estat de conservació.
Per últim amb títol Legenda aurea santorum trobem un exemplar imprès a Lió (França) el 22 d'agost de 1497, també amb una nota d'expurgació inquisitorial.
La gran quantitat d'exemplars manuscrits i incunables que han arribat als nostres dies són una prova que va ser un llibre de molt èxit.
[i] Els incunables conservats a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona es
poden trobar al catàleg en línia
[ii] Anton Koberger era el padrí d'Albert Durer. Va ser un impressor que va
treballar a gran i internacional escala. Va tenir fins a 24 impremptes i setze
botigues així com agents per vendre els llibres arreu d'Europa.
 |
| Legenda aurea santorum - Flox santorum romançat incubable datat l'1 de febrer de 1494 Imatge Universitat de Barcelona Domini públic. Llicència creativecommons. |
De la relació de sant Jordi i les seves relíquies amb reis, conqueridors i cavallers creuats.
Antoni Rubió i Lluch (Fill de Rubió i Ors) va deixar
llibres de gran interès, com ara Documents per l’historia
de la cultura catalana mig-eval i, per la història que ara ens
ocupa, Diplomatari de l'Orient català (1301-1409). Col·lecció de
documents per a la història de l'expedició catalana d'Orient i dels ducats
d'Atenes i Neopàtria [i] (ambdues
obres publicades per l’Institut d’Estudis Catalans, el primer entre 1908 i
1921, el segon el 1947), en aquesta darrera obra trobarem citats documents que
són prova de com Pere El Cerimoniós (sobirà del 1336 al1387), Joan I i
Martí I l'Humà van cercar obtenir la relíquia del cap de sant Jordi.
A tall d'exemple, el rei Pere escriurà una "lletra de creença",
una carta de presentació, per a Francesc Colomer que ha de lliurar a
Blasco d'Alagó, justicier major de Sicília. El que demana el rei a la carta té
com a receptors finals la "...Companya naturals del dit senyor,
habitadors dels ducats d Atenes e dela Patria...", la petició és
" ...que ells vullen consentir en dar loch ab acabament que I dit
senyor haie la testa del benayrat Sent Jordi...". El
document està datat al Castell de Caller, 17 març 1355 (Rubió i Lluch ens
indica a Diplomatari que el document original es troba a
l'Arxiu de la Corona d'Aragó: reg. 980, f 22 v i 23). De fet, Colomer duia l'ordre
de parlar amb el duc d'Atenes i Neopàtria, amb els seus oficials, amb els
eclesiàstics de Tebes (Grècia), els síndics d'Atenes... No va tenir èxit.
Pere III el Cerimoniós insisteix en el seu desig d'aconseguir la preuada
relíquia així que el 24 de juliol de 1381, ordena al vescomte de
Rocabertí que torni a Grècia i que porti la relíquia del cap de sant
Jordi, "... la qual li han dit que es troba a
Livadia". En el text de la carta li diu al vescomte que "nos
havem singular devoció a moss. sent Jordi e per conseguent havem gran affecció
que haguessem en nostre poder algunes de les sues reliquies. e com hajam entés
que l cap del seu cors es en la Livadia, volem e us pregam e manam que ab
aquelles millors maneres que puscats, endreçets e façats en tot cas que l
hajats e l nos portets reverentment quant Deu volent vindrets de viatge que
devets fer per nostre servey. (El document original segons ens
indica Rubió i Lluch a Diplomatari es troba a l'Arxiu de
la Corona d'Aragó. reg. 1276, f. 9 v)
També ho van intentar Joan I, qui en una carta datada a València el 13
d'abril de 1393 comunica a Guillem Ramon de Montcada que ha sabut que un tal
Bertranet (Bertranet Mota) ha trobat la relíquia del cap de Sant Jordi a
Livadia i que ell (el rei) la vol adquirir, dins el text de la carta li
diu: “...cobeiem molt haver lo dit cap per la gran devoció que hi
havem.” (Arxiu de la Corona d'Aragó, reg. 1964, f. 72 v.; segons
ens diu Rubió i Lluch a Diplomatari).
Martí I l'Humà també ho intentarà, segons el document signat a Saragossa el
21 de desembre de 1399, en ell demana al seu fill primogènit, rei de Sicilia,
que ha arribat al seu coneixement que Aliot de Caupena(que era el senyor
d’Egina) té el cap de sant Jordi i que ha demanat a Joan Poyllo que miri
d’aconseguir-la. De la mateixa data és
la carta adreçada al citat Joan Poyllo, perquè gestioni l’adquisició del cap de
sant Jordi. En ella li diu “Johan Poyllo:com nos per haver lo cap de
monssenyer sant Jordi...” i afegeix que s’han d’entendre amb el
portador de la carta qui li explicarà de paraula de part del rei “...així
com si nos personalment vos ho dehiem” .
I el 28 de juliol de 1400, des de Barcelona, envia una nova carta, aquest
cop al vescomte de Roda, atès que li certifiquen que l’emperador de
Constantinoble té el cap de sant Jordi, però està dubtós perquè el rei havia
sentit explciar que Bertranet l’havia lliurat o bé a l’emperador de
Constantinopla o bé l’havia empenyorada als Venecians. El rei havia rebut una
comunicació que li deia que Manuel III Paleòleg, emperador de Constantinoble
havia anat a Paris per demanar ajuda contra els turds i que si trobava un
comprador vendria el cap de sant Jordi.
Sens dubte la persona que més ha estudiat el tema de la cerca del cap de
sant Jordi –a a partir de diversos documents
de diversos arxius, com ara el de Venècia, però molt especialment va anar seguint el Diplomatari
– va ser Kenneth Meyer Setton, i serà ell qui vagi
avançant en l’investigació d’on havia anat a parar la relíquia del cap de sant
Jordi que havia estat a Livadia. Va publicar l’any 1973 a la revista Speculum a Journal of Medieval Studies un article titulat “Saint George’s Head”[ii],
es trctava d’un document que s’havia lliurat en acabar el sopar anual de la Medieval Academy, de 15 d’abril de 1972 a Los Àngeles. L’any
1974 l’editorial Proa y Ayma van publicar Recerca i troballa del cap de Sant Jordi,
i el van lliurar com regal de la Diada de sant Jordi. Si us animeu a llegir, ja
sigui la versió anglesa o la catalana, veureu que és un relat que té de tots,
fins a pirates, ficats pel mig.
Us deixo la suggeriment i faig un salt per arribar quasi al final d’aquest
misteri.
Ni Martí I l’Humà, ni Alfons V
el Magnànim, qui també ho va provar, van aconseguir la relíquia. De fet, com veurem tot seguit, el tema encara
és més complicat. Amb tot i per desvetllar el misteri tornarem a aquest punt,
una mica més endavant.
[i] RUBIÓ I LLUCH, ANTONI. 1947. Diplomatari
de l’Orient Català (1301-1409). Institut d’Estudis Catalans. Barcelona.
Consultada l’edició facsimil de 2001.
[ii] Maria Aurèlia Capmany va escriure una
novel·la sobre la recerca del mateix, titulada “El Cap de Sant Jordi” editada
per Planeta l’any 1988
 |
| Relíquia del crani de sant Jordi Basílica de Sant Jordi a Velabro (Roma) |
Un Sant amb molts caps
El cap de sant Jordi, sempre va ser una relíquia desitjada per catòlics
així que de fet hi ha dades de com a mínim sis caps o parts de cap de sant
Jordi. Així a un inventari del 1552 de la Capella de sant Jordi del Castell de
Windsor a Anglaterra (recordeu que n’és patró d’Anglaterra),
apareix llistat un cap de Sant Jordi amb un casc d’or.
També apareix una altre relíquia
a l'església de San Giorgio in Velabro a Roma, en aquest cas el crani el va trobar
el papa Zacaries l'any 751, segons the Liber Pontificalis (Llibre
dels Papas) de 885 . La relíquia estava a Roma on va ser descoberta per la
gràcia de Déu que, com en altres ocasions, permetia descobrir una relíquia
llargament covejada. Eera un temps convuls perquè sant Jordi era un sant amb
molta presència a les esglésies de Constantinobla però s’estava vivint una
política iconoclasta per part de l'emperador, així doncs, Roma tenia l’oportunitat de ser el centre
indiscutible on és podien venerar les imatges o les reliquies. Per donar més
èmfasi a la seva importància la relíquia va ser traslladada en processó fins a
Sant Giorgio in Velabro. Sembla ser que al 1600 es va enviar a Ferrara.
Però hi ha encara més històries que podem trobar recollides a Character Sketches of Romance,
Fiction and the Drama[i], com
ara l’existència d’un altre cap que hauria estat portat a l'església de
Mares-Moutier a Picardy. El relat apareix més complert a Messager des sciences
historiques, ou Archives des arts et de Belgique[ii] ,
on ens diuen que van arribar a aquesta església després de la captura de
Constantinoble pels turcs i que les haurien traslladat des de l'església que
havia construit Constantí IX Monomac, emperador de l'Imperi Romà d'Orient.
Un altre més. A la Illa de Richenau el 896 es va consagrar una església a
sant Jordi, que fa ser fundada per Abbot
Heito[iii] III (888-891) qui haurà comprat a Roma el cap de sant Jordi com a relíquia.
Tornem a la relíquia que tant van desitjar Pere el Cerimoniós, Joan I,
Martí I i Alfons V. La tenacitat de Kennet Setton va obtenir fruits, l’any 1971
la va trobar a l’església de Sant Giorgi Maggiore : la va trobar a Sant Giorgio el Magiore a Venècia. El
1425, els Caupena, que eren els últims possibles poseidors que havíem
identificat van demanar ajut a Venezia i van oferir que, quan la seva família
s’estinguís a Egina, els seus béns passarien a mans dels venecians. El 1451 va morir Antonello de Caupena, darrer
senyor d’Egina sense hereus directes i va deixar Egina a Venècia. El senat de Venècia el 20 d’agost de 1462
posarà en marxa, mitjançant una ordre als seus “capitaneus maris” que la vagin a buscar. El 13 de desembre de 1462
va ser rebuda solemnement a l’abadia de Sant Giorgio Maggiore.
L’epílogo d’aquest relat entorn a la
relíquia del cap de Sant Jordi que havia sortit de Livania és que, segons explica l’Església Metropolitana de
Grècia, van demanar a la Santa Seu el
retorn de la relíquia a Livadia l’any 1997 i el dilluns 19 d’abril de 1999 el
cap de sant Jordi hauria sigut traslladades al temple de San Jordi a Livadia.
[i] COBHAM BREWER, EBENEZER. 2004. (Reedició de l’original de 1892). Character Sketches of Romance, Fiction and
Drama. Vol. II. p. 63
[ii] AUTORS DIVERSOS. 1849. Messager
des Sciences Historiques et Archives des Arts de Belgique. Hebbelynck.
Gante. p. 304.
Utilitzo la grafia que va fer servir
UNESCO a l’informe referent a l’Illa de Reichenau, però també es pot trobar
escrit com a Haito, Hatto o Hatton.
Protagonista
de moltes llegendes lligades a la guerra i la cavalleria
Quan de Voràgine va
escriure la Llegenda aurea corrien els temps de Jaume I el
Conqueridor (1208 – 1276) i paral·lelament amb la Llegenda Duarada es van
generar nombroses llegendes lligades a Sant Jordi. Així, a la Conquesta de
Mallorca (1229) tal com s’explica al “Llibre dels Fets” (que va
haver de ser escrit entre 1229 i 1276) el primer qui va entrar a la ciutat va
ser Sant Jordi i el testimoni, segons el relat, va ser dels sarraïns:
E
segons que els sarraïns nos contaren, deien que van veure entrar primer
a cavall un cavaller blanc amb armes blanques. E açò deu ésser nostra
creença que fos sant Jordi, car en històries trobam que en altres batalles
l’han vist de cristians e de sarraïns moltes vegades.
 |
| Sopar de Tarragona Llibre dels Fets |
Diu el Dr.
Pegge (citat a Archaeologia, Or, Miscellaneous Tracts Relating to Antiquity)[i] que sant Jordi
era conegut a Anglaterra des d’època saxona i que abans del temps d’Eduard III
(1312-1377) –que el va nomenar com a tal oficialment quan va crear
The Nost Noble Order of the Garter
[ii](es
presumeix que va ser fundada el 1348)- la gent el considerava el seu patró i que va
ser Ricard I Cor de Lleó (1157-1199) qui ho va presentar com a tal al retorn de
les creuades on va anar per conquerir Terra Santa i relacionat amb els fet que
els soldats croats mostraven gran estima
a sant Jordi. Una de les llegendes que lliguen sant Jordi als croats explica que la conquesta d’Antioquia (any
1098), va ser possible per la intervenció de sant Jordi la aquest cop
acompanyat de Sant Demetri i Sant Maurici.
Hi ha una
estrofa d’una balada The Birth of Saint
George recollida al llibre Reliques of Ancient English Poetry [iii]que
Percy relaciona amb The Seven Champions of Christendome
(1596), obra de Richard Johnson, qui va viure entre 1558 i 1625 que
diu:
"A blood-red crosse was on his arm;
A dragon on his breast;
A little garter all of gold
Was round his leg exprest.”
Que podem traduir aproximadament com a
Una creu vermella com la sang porta al seu braç;
I al pit porta un drac;
I una prima lligacama d’or
la seva cama abraça
Amb la qual
cosa es fa una identificació amb el signe de l’Orde de la Garrotera i el Sant.
L’orde encara existeix, es declara que Edward
III es va inspirar en la llegenda del rei Artut i els Cavallers de la Taula
Rodona. La seva seu és la capella de Sant Jordi a Windsor. Avui en són membres,
la reina algunes membres de la Royal
Family i altres vint-i-quatre cavallers escollis en reconeixement al seu
treball.
A Catalunya l’orde
militar de Sant Jordi d’Alfama la va fundar Pere I el Catòlic, el 1201, i el
1373, Pere III aconsegueix que el papa Gregori XI l’aprovi. Posteriorment Martí
I l’Humà va intentar enfortir-la fusionant-la a l’Orde de Montesa,on els
cavallers de sant Jordi és van integrar.
[i] THE SOCIETY OF ANTIQUARIES OF LONDON. 1809.(Segona edició) Archaeologia: or, Miscellaneous Tracts
Relating to Antiquity. Volum 12. T. Bentsley. Londres.
[ii] El Molt Noble Orde de la Lligacama, o Orde de la Garrotera. Quan es va
fundar en formaven part el rei, i el seu fill, junt amb vint-i-quatre
cavallers, tots els quals havien lluitar a la Batalla de Crécy el 26 d’agost de
1346. Aquesta va ser la segona gran batalla de la Guerra dels Cents Anys, i que
van guanyar les tropes angleses.
[iii] PERCY, THOMAS. 1765. Reliques of
Ancient English Poetry. Edició consultada. 2016. Ex-classics Project. (PDF
de domini públic)
 |
| El rei Eduard III va crear l'Ordre de la Jarretera El llibre és de 1435 |
La Creu de Sant Jordi
Al llibre The
New Knighthood: A History of The Order of the Temple[i] es recull que
va ser Guillem de Tir qui explicava que el Papa Eugeni III va donar el permís
perquè els templers vestissin amb la característica creu vermella sobre fons
blanc. El llibre també indica que probablement el moment vaser durant la
celebració del capítol de 27 d’abril de
l’any 1147, abans de marxa cap a Terra Santa (segona croada), i que arran la III , la de Ricard I Cor de Lleó, passa a identificar-se com a Creu de Sant
Jordi. Al segle XIII és un símbol utilitzat per nombrosos líders i entitats
polítiques, que desitjaven ser identificades amb les croades.
La identificació de la creu vermella sobre blanc amb Sant Jordi arriba a
ser tal que al segle XVI trobem a Anglaterra l’obra “Spencer’s
Faerie Queene "(1590 – 1596) tambe citada al llibre Reliquies
on és denominat el cavaller de la “Creu Vermella” i apareix com a
protector de la Verge.
“But on his breast a bloody Cross he bore
The dear remembrance of his dying Lord,
For whose sweet sake that glorious badge we wore
And dead (as living) ever he adored.”
Que en una adaptació prou lliure vindria a dir:
“ i al seu pit duia una Creu de sang
estimat record de l’agonitzant Senyor,
pel bé de qui amb dolçor portem aquesta gloriosa senyal
i mort (com quan vivia) sempre va adorar”
[i] BARBER, MALCOM. 1994. The New
Knighthood. A History of the Order of the Temple. Cambrige University
Press. Cambrige. p. 66.
Vull acabar aquesta post amb un poema d’Alfons Maseres (1884-1939) ja que és des de Sant Jaume dels Domenys, des d’on estic escrivint aquestes línies i parla d'un darrer símbol de sant Jordi: la seva espasa, aquella amb que colpejà el drac.
L’espasa de Sant Jordi
Sant Jordi té una espasa – de doble tall,
que flameja en la fosca – mateix que un llamp,
i, sota el cel, diria’s – color de sang.
Amb amor la forjaren –els catalans,
car per ella assoliren – la llibertat.
Sant Jordi té una espasa – de doble tall.
Sant Jordi té una espasa – d’acer i d’or,
que es belluga com una – serpent de foc
i esfereeix i mata – dracs i lleons.
Quan les ires la branden – ningú no hi pot.
Quan mou la venjança – sembra la mort.
Sant Jordi té una espasa – d’acer i d’or.
Sant Jordi té una espasa – com un espill.
Tots els estels que brillen – s’hi ha reflectit.
El més bell s’hi quedava – soliu al mig,
com l’estel de la Pàtria – dalt del Zenit.
Sant Jordi té una espasa – com un espill.
Molt bona Diada de Sant Jordi
Dolors Garcia Martínez
Aquest post ha estat actualitat a 23 d'abril de 2020
La primera aportació correspon a 22 d'abril de 2014
