El Miserere de Divendres Sant al Vendrell 

El cant el Miserere en la versió de la qual s'ha fet l'edició que es va presentar el passat 25 de març, és una tradició nascuda cap a la primera meitat del segle XX. Al principi s'interpretava durant la processó del Sant Enterrament, però a dia d’avui s’interpreta dins el temple, a l’arribada de la imatge del Crist Crucificat a l’altar major de l’església parroquial del Vendrell. Així ho va explicar Lluís Sintes Mercadal a la presentació de l'edició. La publicació presentada recull la partitura per a veus i acompanyament i la particel·la específica de la part de piano, així com una breu introducció i imatges dels documents manuscrits localitzats i que Lluís Sintes ha fet servir per fer l’estudi per l’edició.

Tanmateix el cant del Miserere en altres versions ja es realitzava al menys des del 1789, segons explica Salvador Arroyo i Julivert a «Els misteris de la Setmana Santa del Vendrell (1678-1936): la imatgeria», pàg. 568. Miscel·lània penedesenca, 1995, Vol. 20, p. 561-592 

Un treball d’estudi i contrast.

Per fer realitat aquesta publicació que ha editat l’Orgue del Vendrell,  amb el suport de l’Església Parroquial del Vendrell,  de l’Ajuntament del Vendrell i la Diputació de Tarragona Lluís Sintes ha partit d’uns documents manuscrits i d’un recull de cant coral on apareix el Miserere.

El primer mal de cap va ser determinar l’autoria.

Per poder entendre quin ha estat el procés que Lluís Sintes ha hagut de fer cal fer unes reflexions preliminars, perquè escriure música, és a dir, crear una melodia, en casos com aquest a partir d’un text, i per tant adaptada al text; crear l’harmonia corresponent perquè siguin varies les veus i els instruments que intervinguin és el que fa el compositor, valorar quin tempo i quin ritme i quina escala, tot plegat serà el que permeti arribar a escriure-la en una partitura, perquè una cosa és poder crear una melodia, però la tasca de composició, tal com s’ha descrit és molt més complexa, de fet, si una persona encerta a crear una melodia i no és compositor,  li caldrà l’ajut d’un compositor que li faci els arranjaments perquè esdevingui de veritat una composició musical.

En el cas d’aquest Miserere hi havia partitures manuscrites amb anotacions que l’atribuïen a Mn. Isidre Badia. Però, tal con va explicar en Lluís Sintes,  no va haver cap mossèn al Vendrell que es digues Isidre Badia, el que va haver era un mariner amb aquest nom,  i no es tenen notícies que tingués coneixements de música, així que tot pintava que algú havia pogut confondre els noms perquè, durant un parell d’anys va exercir al Vendrell Mn. Joan Badia, però tampoc es tenen notícies d’ell com a compositor. Però si que hi havia algú que es deia Badia, era eclesiàstic i músic, algú del que si es té la referència de ser l’autor dels Goigs de Sant Fèlix de Vilafranca.

Un cop investigat, estudiat i contrastat el material disponible, Sintes va completar-la a partir  d’un article de Salvador Arroyo i Julivert (Diari del Baix Penedès, 24 de març de 2005) per poder atribuir l’obra a Josep Badia i Planas (1830 – 1904. (Salvador Arroyo i Julivert (El Vendrell, 1963) ha escrit nombrosos articles i llibres lligats a la història del Vendrell, en especial en temes de cultura popular i tradicions).

Posar en valor i difondre un patrimoni immaterial molt apreciat al Vendrell

Amb l’edició realitzada per Lluís Sintes de la partitura del Miserere atribuït a Josep Badia i Planas,  es facilita la interpretació i la difusió d’aquesta obra. La seva edició i publicació posa a l’abast de tothom que en tingui interès en ella la possibilitat de poder incorporar-la als seus repertoris, i que pugui ser interpretada en actuacions fora de la processó del Sant Enterrament.

La interpretació del Miserere a la Setmana Santa 2024

Aquest any l’han interpretat en Joan Güell (tenor), Lluís Sintes (baríton), el Cor-Orfeó Parroquial del Vendrell dirigit en aquesta ocasió per Albert Solé i l’orgue (que és de finals del segle XVIII) amb l’organista Josep Maria Guitart.

REREFONS I AMPLIACIÓ A LA INFORMACIÓ SOBRE LA TASCA I LA IMPORTÀNCIA DE LA INVESTIGACIÓ, L’EDICIÓ I LA DIFUSIÓ DEL PATRIMONI MUSICAL

La importància del treball dels editors 

Editar peces musicals a partir d’elements manuscrits d’autors que ja no són vius no és una tasca fàcil. Tanmateix moltes de les obres que avui coneguem i que són molt apreciades i interpretades, haguessin desaparegut si no haguessin hagut persones que es dediquessin a estudiar-les, contrastar-les i transcriure-les per ser impreses.

Les formes de fer la notació musical

Al inici de l’Edat Mitjana, (que va durar entre els segles VI- XV), la música es considerava més aviat un art efímer, que es transmetia de manera oral: naixia i moria en el moment de ser interpretada, i en tot cas si es difonia era de manera oral, amb les alteracions i la manca de precisió que aquest sistema comporta;  o com a molt, a la música litúrgica, es deixava per escrit un text (d’origen bíblic) amb uns signes (neumes) que servien perquè el cantor tingués una idea de com cantar, però no era res que s’assemblés a les partitures com les entenem ara; ni tant sols tenien la estructuració amb que s’escrivia la música a la Grècia hel·lenística (segle IV A.C.),  perquè a la Grècia Clàssica  s’havien desenvolupat formes de fer música i també una manera de fer les notacions que permetia determinar la nota y la seva alçada per mitjà d’una lletra i la durada de la nota mitjançant un signe.

Cap a finals del segle VIII i principis del IX  el Papat va voler una unificació del ritual litúrgic i per tant també dels cants litúrgics, i això exigia un sistema més fiable que la transmissió oral. Això faria que la manera de fer notacions musical per escrit evolucionés, especialment a partir del segle XI amb Guido d’Arezzo qui va establir l’origen de les notes com ara les coneguem i la utilització de línies horitzontals per indicar l’alçada de la nota, la qual cosa va continuar evolucionat fins arribar a com ho coneguem ara (deixant de costat certes innovacions del segle XX que són molt diferents perquè han de donar resposta a músiques electròniques per exemple i que fan que hi hagi formes d’escriptura  desenvolupades per certs compositors com ara Silvano Bussotti  o John Cage per posar un parell d’exemples).

Conèixer qui va escriure una obra no sempre ha estat una cosa fàcil

Sovint es creu que sempre s’ha sabut qui era l’autor o autora d’una obra musical i que ell o ella deixaven les peces a punt per ser impreses, però no sempre ha esta així. 

Dins la nostra cultura europea d’arrel cristiana,  durant segles els autors no signaven les obres perquè dins el cristianisme signar una obra era considerat un acte d’orgull i estava malt vist fins pràcticament arribar al Renaixement. Per això les dades que es tenen d’autors  fins arribar al segle XV solen ser per via indirecta, producte d’estudis molt posteriors al temps en què van viure, o bé es tenen les dades per haver escrit un llibre que incloïa música i on consta l’autoria, però no per trobar composicions signades.

I encara i així, tot i que ja des del Renaixement es signaven les composicions i s’escrivien en partitures, no hi havia seguretat en que aquestes dades arribessin a generacions posteriors, només cal recordar que fins i tot autors com Bach o Mozart van caure a l’oblit i que la seva memòria i obres es van rescatar passats els anys, per persones que van estudiar, editar, publicar  i tornar a interpretar les seves obres i van escriure les seves biografies.

De fet no seria fins a Beethoven que un autor tindria consciència plena de què una obra musical era allò que sorgit de la seva ment havia de ser cuidat per ser editat tal com ell l’havia concebut, per preservar la seva integritat per quan es volgués interpretar, tant durant la seva vida com quan ja no hi fos viu.

En resum, la tasca que al llarg del temps han realitzat els investigadors de la música (des de finals del XIX els musicòlegs, però abans d’ells, els aficionats) que van treballar de valent per rescatar de l’oblit autors i composicions i molt especialment els editors que deixaven els manuscrits en condicions de poder ser convertits en partitures, s’ha de tenir molt en consideració i recordar que una part del nostre patrimoni musical actual no existiria sense la seva dedicació.

La atribució del Miserere del Vendrell a Joan Badia, recolzada per altres investigadors

En Joan Cuscó Clarasó (Vilafranca del Penedès, 1971. Doctor en Filosofia per la UB, especialitzat en Musicologia a la Universitat d’Alcalà d’Henares; professor d’Estètica, Teoria de l’Art i Història de la Música a la UB; membre de la Societat Catalana de Filosofia i de la Societat Catalana de Musicologia, ambdues de l’Institut d’Estudis Catalans),  va escriure el llibre “Els goigs a Sant Fèlix. Música, festa i tradició” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2000. Col·lecció Scripta et Documenta núm. 61) on també atribueix a Josep Badia i Planas el Miserere del Vendrell, a més de constatar que una de les versions musicals dels Goigs de Sant Fèlix a Vilafranca del Penedès és obra del mateix compositor així mateix cita l’existència d’obres manuscrites seves a l’Arxiu Municipal de Sitges i a l’Arxiu de Santa Maria de la Geltrú; la qual cosa situa documents manuscrits de composicions d’aquest autor en un entorn geogràfic proper al Vendrell.

Què sabem de Josep Badia i Planas?

Al citat llibre, Cuscó ens explica que al llarg de la seva vida Josep Badia i Planas va ser professor de violí i arpa al Conservatori del Liceu,  i que durant el darrer terç del segle XIX va ser primer violí de l’orquestra del Liceu i mestre de capella de l’església del Pi; així mateix explica que va ser autor de nombroses obres i que va ser molt interpretat en especial en el període de 1860 – 1864. Descriu també la confusió que es va produir en relació a quina va ser la data de composició de la música dels Goigs de Sant Fèlix, perquè el text provenia del 1741 i es va creure que la música també ho era d’aquella data, però Badia la va escriure el 1857.

Què és un miserere?

Tal com va explica Lluís Sintes en la publicació de la partitura del Miserere del Vendrell, es tracta d’una composició musical.

El Miserere, sigui quina sigui la música que acompanya el text, té com a base i  parteix del primer versicle del Salm 50 del llibre dels Salm (Salteri)  de l’Antic Testament de la Bíblia (de la Vulgata latina) que es correspon amb el 51 del llibre dels Salms hebreu (Tehilim) del Tanaj hebreu (l’Antic Testament).

Moltes versions de música per al mateix text

Com es tracta d’un himne litúrgic, ha estat musicat diverses vegades per autors molt diferents en èpoques també molt diverses. La versió més coneguda en el catolicisme és la de Gregori Allegri (1582 – 1652), en part per tota la historia que al voltant d’ell es va produir perquè es tractava d’una peça que no es podia transcriure (les còpies que hi existien havien estat autoritzades pel Papa. (Enllaç a article a musicaantiga.com on trobareu informació ampliada) a més només podia ser interpretat pel cor de la Capella Sixtina; però  Mozart, sent un jovenet de 14 anys, la va sentir i més tard la va transcriure de memòria, fil per randa!; i més endavant li va fer alguna correcció.  També es prou coneguda la composició de Josquim Des Prez (1450 – 1521) que per datació es anterior.

Agraïment:

A Joan Solé Border, gran cronista de Vilafranca del Penedès, a qui sempre puc acudir per trobar el fil de qualsevol fet, historia, anècdota i referent que em pugui caldre sobre Vilafranca del Penedès i el Penedès Històric.

Nota:

Si voleu llegir articles de Salvador Arroyo Julivert us deixo l’enllaç a raco.cat on trobareu digitalitzats una bona quantitat, molts provinents de les publicacions de l’Institut d’Estudis Penedesencs, (Miscel·lània Penedesenca i Del Penedès), institució a qui cal agrair la feina feta des de la seva fundació per tal d’investigar, preservar i difondre la cultura lligada a l’àmbit geogràfic del Penedès Històric.

CASTELLANO

El Miserere de Viernes Santo en el Vendrell

El canto del Miserere en la versión cuya edición se presentó el pasado 25 de marzo, es una tradición nacida hacía la primera mitad del siglo XX. Al principio se interpretaba durante la procesión del Santo Entierro, pero hoy se interpreta en el interior del templo, en el momento en que la imagen del Cristo Crucificado llega al altar mayor de la iglesia parroquial del Vendrell. Así lo explicó Lluís Sintes Mercadal en la presentación de la edición.

La publicación presentada recoge la partitura para voces y acompañamiento y la partichela específica de la parte del piano, también una breve introducción y las imágenes de los documentos manuscritos localizados y que Lluís Sintes ha estudiado para poder realizar la edición.

Un trabajo de estudio y contraste

Para poder realizar esta publicación que ha editado el Orgue del Vendrell, con la colaboración de la Iglesia Parroquial del Vendrell, el Ayuntamiento del Vendrell y la Diputación de Tarragona, Lluís Sintes ha trabajado con documentos manuscritos y una recopilación de canto coral en que aparece esa versión del Miserere.

El primer problema: determinar quién era el autor de la música

Para poder entender el proceso que tuvo que seguir Lluís Sintes hay que hacer unas reflexiones previas, porque escribir música, crear una melodía, en este caso a partir de un texto ya existentes al que la música se ha de adaptar; crear la armonía para que puedan intervenir diversas voces e instrumentos es tarea de un compositor; valora el tempo, el ritmo, la escala musical, todo ello será lo que permita llegar a poder escribirla en una partitura, porque una cosa es crear una melodía y otra la composición de una obra musical; por ello, si una persona acierta a crear una melodía y no es compositor, necesitará la ayuda de un compositor que haga los arreglos para que realmente acabe siendo una composición musical en sentido estricto.

En el caso del Miserere que nos ocupa, había partituras manuscritas con anotaciones que la atribuían al padre Isidre Badia, pero no había habido ningún sacerdote en el Vendrell con ese nombre, se trataba en realidad de un marinero; sí que había habido durante un par de años un sacerdote de nombre Joan Badia; pero de ninguno de ellos se tiene noticias que supieran música. Existía en cambio un Badia que había sido eclesiástico y músico, alguien de quien si tenía referencia como autor de los Goigs de Sant Fèlix de Vilafranca (Gozos de San Félix en Vilafranca del Penedès).

Una vez llegado a este punto Lluís Sintes completo los datos disponibles con un artículo de Salvador Arroyo i Julivert (Diari del Baix Penedès, 24 de marzo de 2005) para atribuir la obra a Josep Badia i Planas (1830 – 1904). (Salvador Arroyo i Julivert,  el Vendrell, 1963, ha escrito numerosos artículos y libros sobre la historia del Vendrell, especialmente en temas de cultura popular y tradiciones).

Poner en valor y difundir un patrimonio inmaterial muy apreciado en el Vendrell

Con la edición realizada por Lluís Sintes de la partitura del Miserere atribuido a Josep Badia i Planas, se facilita la interpretación y la difusión de esta obra. La edición y publicación pone al alcance de quien tenga interés en ella la posibilidad de incorporarla a su repertorio y que pueda ser interpretada también en otras ocasiones y no sólo con motivo de la procesión del Santo Entierro.

La interpretación del Miserere en la Semana Santa de 2024

Este año ha sido interpretado por Joan Güell (tenor), Lluís Sintes (barítono), el Cor-Orfeó parroquial dirigido en esta ocasión por Albert Solé y por el organista Josep Maria Guitar al órgano (que es de finales del siglo XVIII).

AMPLIACIÓN DE LA INFORMACIÓN SOBRE LA TAREA Y LA IMPORTANCIA DE LA INVESTIGACIÓN, LA EDICIÓN Y LA DIFUSIÓN DEL PATRIMONIO MUSICAL

La importancia del trabajo de edición musical

Editar a partir de manuscritos musicales de autores que no están vivos no es fácil. Muchas de las obras que hoy conocemos, que apreciamos y que hoy son muy interpretadas habrían desaparecido si no hubiera habido personas que dedicaron su tiempo y su esfuerzo en estudiarlas, en contrastarlas y en transcribirlas para que pudieran ser posteriormente impresas.

Las formas de realizar la notación musical

Al inicio de la Edad Media (siglos VI – XVI) la música se consideraba más bien un arte efímero, se transmitía de manera oral: nacía y moría en el momento de ser interpretada. Al no estar escrita, se transmitía con alteraciones y con imprecisiones; como mucho la música litúrgica se transmitía dejando por escrito un texto (de origen bíblico) con unos signos (neumas) que servían para que el cantor tuviera una guía de como cantar, no indicaban la altura de la nota ni tampoco la duración; se parecían en nada a las partituras actuales, ni siquiera se parecían a lo que habían desarrollado en la Grecia helenística (siglo IV A.C.) porque en la Grecia clásica se habían desarrollado formas de construir la música y también formas de hacer las notaciones que indicaban la altura de la nota y su duración.  

Hacia finales del siglo VIII i a principios del IX el Papa quiere unificar el ritual litúrgico y por tanta también los cantos litúrgicos, cosa que exigía poder disponer de un sistema más fiables para la transmisión de la música. Ello haría evolucionar la forma de hacer las notaciones musicales, especialmente a partir del siglo IX con Guido d’Arezzo, quien estableció el origen de las notas como las conocemos ahora y también la utilización de líneas horizontales para indicar la altura de la nota; este sistema fue evolucionando hasta llegar a lo que hoy conocemos, dejando de lado algunas innovaciones del siglo XX que son diferentes porque querían dar respuestas a otras formas de composición, especialmente la música electrónica y que han hecho que surjan formas de escritura de ciertos compositores como Silvano Bussotti o John Cage, por poner un par de ejemplos.

Conocer quien escribió una obra no es siempre una tarea fácil

A menudo se cree que siempre se ha sabido quien es el autor o autora de una obra musical pero no es así.

Durante siglos, en nuestra cultura europea de raíz cristiana, los autores no firmaban las obras porque se consideraba un acto de orgullo; estuvo mal vista hasta prácticamente llegar al Renacimiento.  Por esta razón muchos datos de autores anteriores al siglo XV se conocen de manera indirecta y son fruto de estudios muy posteriores al tiempo en que vivieron; a veces los datos también se conocen porque escribieron algún libro relacionado con la música y que contenía composiciones cuya autoría era indiscutible, pero no se encontraban composiciones firmadas por el autor o la autora.

Incluso en el Renacimiento, cuando ya se firmaban las composiciones y se escribían en partituras, no había seguridad de que llegaran a las generaciones posteriores; solo hace falta recordar que autores como Bach o Mozart cayeron en el olvido y que su memoria y sus obras se recuperaron gracias a persones que estudiaron la documentación encontrada, la estudiaron, la editaron, la publicaron y la volvieron a interpretar; además se empezaron a escribir sus biografías.

De hecho, no sería hasta Beethoven que un autor tendría plena conciencia de que una obra musical era algo surgido de su mente que había de cuidar para que fuera editada tal como él había concebido, para poder preservarla en su integridad para cuando fuera interpretada, tanto durante su vida como cuando ya hubiera muerto.

La atribución del Miserere del Vendrell a Joan Badia, está respaldada por las investigaciones de otros estudiosos

Joan Cuscó Clarasó (Vilafranca del Penedès, 1971. Doctor en Filosofía por la Universidad de Barcelona (UB), especializado en musicología por la Universidad de Alcalá de Henares; profesor de Estética, Teoría del Arte e Historia de la Música en la UB; miembro de la Sociedad Catalana de Filosofía y de la Sociedad Catalana de Musicología, ambas del Institut d’Estudis Catalans), en su libro “Els Goigs de Sant Fèlix a Vilafranca del Penedès. Música, festa i tradición” (Publicaciones de la Abadia de Montserrat. 2000. Colección Scripta et Documenta, núm. 61) atribuye a Josep Badia i Planas el Miserere del Vendrell antes citado; además de hacer constar que una de las versiones de los citados Gozos de San Félix, también es obra del mismo compositor; añade que existen obras manuscritas de dicho autor en el Arxiu Municipal de Sitges y en el Arxiu de Santa Maria de la Geltrú, lo que sitúa documentos manuscritos de composiciones de Josep Badia en un entorno geográfico muy cercano al Vendrell.

¿Qué sabemos de Josep Badia i Planas?

En el citado libro de Joan Cuscó se halla una breve biografía de Josep Badia. Fue profesor de violín y arpa en el Conservatori del Liceu y durante el último tercio del siglo XIX fue el primer violín de la orquesta del Liceu además de maestro de capilla en la iglesia del Pi. Consta que fue autor de numerosas obras y que fue un autor muy interpretado especialmente entre 1860 y 1864. Describe también que hubo una confusión sobre la datación de su versión musical de los Gozos de San Félix, debida a que el texto era de 1741 y se creyó que la música también lo era, pero en realidad la composición de Badia era de 1857.

¿Qué es un miserere?

Como explica Lluís Sintes en la publicación del Miserere del Vendrell;  es una composición musical.

Un Miserere, sea cual sea la música que acompaña el texto, parte del primer versículo del Salmo 50 del libro de los Salmos (Salterio) del Antiguo Testamento de la Biblia (de la Vulgata latina) que ser corresponde con el salmo 51 del libro de los Salmos hebreo (Tehilim) del Tanaj hebreo (Antiguo Testamento).

Muchas versiones de música para un mismo texto

Al tratarse de un himno litúrgico se ha musicado muchas veces en diversas épocas y por diferentes autores.  De las más conocidas la más antigua es de Josquim Des Prez (1450 – 1521) pero la más popular es la versión musical de Gregorio Allegri (1582 – 1652) en parte por la historia que la rodea ya que se trataba de una composición que no se podía copiar y transcribir sin permiso del Papa y que solo podía cantar el coro de la Capilla Sixtina en fechas muy señaladas; sin embargo un joven Mozart (tenía 14 años) asistió en una de esas ocasiones y posteriormente transcribió de memoria la pieza; haciendo más  tarde alguna corrección.

Agradecimiento:

A Joan Solé Bordes, gran cronista de Vilafranca del Penedès, a quien siempre puedo acudir para encontrar el hilo de cualquier hecho, historia, anécdota o referencia que necesite sobre Vilafranca del Penedès y el Penedès Histórico.

ENGLISH

The Good Friday Miserere at El Vendrell

Lluís SintesMercadal has carried out research and analysis to publish the score of this work in the version attributed to Josep Badia i Planas.

It has been published by l'Orgue del Vendrell, with the support of the Parish Church of Vendrell, the Vendrell Town Council and the Tarragona Provincial Council.

Determining the authorship of the Miserere

Being able to create a melody is possible even without being a musician, but transforming it into music requires being a composer or having a composer arrange it so that it is suitable to be performed by several voices and/or instruments.

The search for the author of the Miserere, which is performed in El Vendrell on Good Friday, began with some manuscripts that contained it. Some of them attributed it to a priest called Isidre Badia, but there had been no priest of that name in the town. There had been a sailor by that name, but it is not known that he had any knowledge of music. There had also been a priest by the name of Joan Badia for two years, who was not known to have any knowledge of music either. The first deduction was that someone had mixed up data, giving the wrong reference.

The one who could have written a musical work in that period who was both a priest and a musician was Josep Badia, who was known to have written one of the musical versions of the Gozos de San Felix for the town of Vilafranca del Penedès, a few kilometers from El Vendrell. 

Sintes found an article published on 24th March 2005 in the weekly Diari del Baix Penedès, by Salvador Arroyo i Julivert, in which he attributed the above-mentioned miserere to Josep Badia Planas (1830-1904)

Enhancing and disseminating an intangible heritage that is highly valued in El Vendrell.

Lluís Sintes' edition of the score of the Miserere by Josep Badia i Planas will facilitate its interpretation and dissemination.

The performance of the Miserere at Easter Week 2024

This year the Miserere was sung by Joan Güell (tenor), Lluís Sintes (baritone), the Cor-Orfeó Parroquial del Vendrell, directed on this occasion by Albert Solé and with the accompaniment of the organ (which is from the end of the 18th century) by the organist Josep Maria Guitart.

A complex work of study and contrast

Publishing a musical composition is no easy task.

Many of the works that we know today, and which are highly appreciated and performed would have disappeared if someone had not carried out the task of editing the manuscript texts of the authors.

Often these are works in which the name of the author is not recorded. As was this case.

In the European culture with Christian roots, it was not well considered for centuries to sign a composition: it was a sin of pride. It was not until practically the Renaissance that signing works became the norm.

In some cases, we have names of authors through indirect data or because they have written a book that includes music and there is no doubt about their authorship. We must remember that authors such as Mozart or Bach were forgotten and were rescued by people who edited, published, disseminated, and performed their works again. Until Beethoven, there were no composers with a real awareness that it was their work and that they had to determine how it should be edited and preserved so that it could be performed as they had written it, even when he was no longer alive.

Nor did scores exist as we know them today. Early Middle Ages music was transmitted orally. With time, liturgical texts were accompanied by signs called neumas to guide the singer; but it was not a notation that allowed the pitch and duration of the notes to be indicated (unlike in classical Greece, where the note and its pitch were indicated by a letter and the duration by a sign). From the end of the 8th and beginning of the 9th century, the pope wanted to unify the liturgical ritual and chant. The need to unify the chants led to the evolution of notation systems. Especially from the 11th century with Guido d'Arezzo, who established the names of the notes on the European continent and started to use horizontal lines to indicate the pitch of the notes. The system evolved into what we know today.

The task of editing and disseminating is worthy of consideration because a part of our current heritage would not exist if this process had not been carried out.

Determining the authorship of the Miserere

Being able to create a melody is possible even without being a musician but transforming it into music requires being a composer or having a composer arrange it so that it is suitable to be performed by several voices and/or instruments.

An attribution reaffirmed by other researchers

Joan Cuscó Clarasó (Vilafranca del Penedès, 1971, Ph.D. in Philosophy from the University of Barcelona (UB), specialized in musicology at the University of Alcalá de Henares; professor of Aesthetics, Art Theory, and History of Music at the UB; member of the Catalan Society of Philosophy and the Catalan Society of Musicology; both belong to the Institut d'Estudis Catalans), in his book "Els Goigs de Sant Felix, festa i tradició" (The Joys of Saint Felix, festival and tradition) (Publications of the Abbey of Montserrat. 2000. Scripta et Documenta Collection, nº 61) that the author of the Miserere that is sung in El Vendrell on Good Friday is Josep Badia. In addition, it also states that one of the versions of the Goigs de Sant Felix is the work of the same author, as well as that there are manuscripts of other of his works in the Arxiu Municipal de Sitges and the Arxiu de Santa Maria de la Geltrú; all this in a geographical environment close to Vendrell.

Who was Josep Badia i Planas?

Cuscó explains in his book that Josep Badia i Planas was a professor of violin and harp at the Conservatori del Liceu and that during the last third of the 19th century, he was the first violin of the Liceu orchestra and chapel master at the church of Pi; author of numerous works; his works were widely performed between 1860 and 1864.  Cuscó also explains that there was confusion concerning the date of creation of the music of the Goigs de Sant Fèlix, because the text was from 1741 and it was believed that the music was from that date, but it was from 1857.

What is a miserere?

As Lluís Sintes explains in the publication of the score, a miserere is a musical composition based on the first verse of Psalm 50 of the book of Psalms (Psalter) of the Old Testament (Latin Vulgate) which corresponds to Psalm 51 of the Hebrew Book of Psalms (Tehillim) of the Hebrew Tanakh (Old Testament).

This verse has been set to music many times in different epochs. Of the best known the oldest is by Josquim Des Prez (1450 - 1521) but without doubt, the best known is that of Gregorio Allegri (1582 - 1652), because his version could not be copied unless authorized by the Pope and could only be interpreted by the choir of the Sistine Chapel, on specific dates; but Mozart attended one of the concerts, he was 14 years old and was able to transcribe it from memory, later he made some arrangements.

Acknowledgements:

To Joan Solé Bordes, the great chronicler of Vilafranca del Penedès, to whom I can always turn to find the thread of any fact, story, anecdote, or reference that has to do with Vilafranca del Penedès and the Penedès Històric.