Presentat el passat divendres, és un apropament als inicis del conreu de la vinya i l'elaboració del vi al Penedès, escrit per Georgina Castells i Sergi Segura, pensat pels infants i pels qui vulguin una primera introducció en el coneixement de com i quan va començar la viticultura en temps dels Ibers.


L'acció es situa a  "La Font de la Canya", un jaciment arqueològic que ha posat en evidència la viticultura preromana al Penedès


A l'acte van participar també Mireia Sabaté de la Cooperativa ArqueoVitis i Xavier Esteve, arqueòleg i membre de la Junta de l'IEP.

El llibre ha estat editat per l'IEP amb el patrocini principal de la Fundació Privada Mútua Catalana, també de l'Ajuntament de Banyeres del Penedès, d'en Cèsar Herráiz i Pujol, de l'Ajuntament d'Avinyonet del Penedès, de la Finca " La Gramanosa" 


La idea d'editar el llibre va partir de les cooperatives Actua i ArqueoVitis.

RTV Vilafranca va cobrir la notícia, de la qual han fet aquest resum:

La resposta de Christine de Pisan al Poema de la Rosa 
Tal com us explicava ahir, va haver una obra francesa del segle XIII anomenada el "Poema de la Rosa" que, a més de la història principal, contenia per boca dels personatges secundaris, un  contingut obertament misògins i un atac ferotge cap a la dona. Tal va ser que Christine de Pisan, va fer un escrit per contestar aquesta posició antifemenina que mostrava el llibre.

La seva resposta va donar lloc primer  a la "Querella de la Rosa" un intercanvi epistolar amb el qual va iniciar de fet una lluita en favor de les dones. La seva posició va donar impuls al que es va nomenar "Querella de les dones" un debat que des de les hores encara no s'ha tancat del tot sobre la naturalesa, posició i essència de la dona i el lloc que ha d'ocupar a la família i la societat.  Aquest debat es va mantenir obert durant segles,  i es podria dir que fins les revolucions liberals del segle XVIII i en especial la Revolució Francesa, es mantindria viu.

El llibre de Les Tres Virtuts Boston Public Library.

Tot i que avui és molt coneguda -  tant per la qualitat de la seva obra com pel fet que defensava el dret de la dona a l'educació i el fet que la dona no era menys intel•ligent que l'home, sinó que senzillament no tenia l'oportunitat d'accedir al coneixement com el homes tenien - després de la seva mort el seu nom va caure en l'oblit, fins l'any 1786, moment en que Louise de Kéralio la reivindica, si ve no seria fins a finals del segle XIX en que William Minto la va denominar com a "campiona del seu sexe".

Christine de Pisan  va néixer a Venècia, cap a l'any 1384  i va morir cap  al  1430 al monestir de Poissy a França. ) va ser la primera dona que va poder viure d'escriure llibres. El seu pare havia estat metge i astròleg a la cort de Carles V de França.  Tant el seu pare, Tommaso da Pizzano,  com el seu avi matern, Modino de Luzzi,  li van permetre que tingués accés als coneixements científics i ho van fer malgrat l'oposició de la mare que no volia que aprengués cap altre cosa que les tasques domèstiques.  (Deixeu-me fer un incís per dir que Modino de Luzzi va fer la primera autòpsia a una dona embarassada i que Christine de Pisan va escriure anys més tard  evidenciant que tenia coneixement precisos del cos de les dones) Christine de Pisan es va casar als quinze anys amb un notori del rei, Étienne du Castel, però va quedar vídua quan només tenia vint-i-cinc ans;  va fer front a la seva ruïna econòmica escrivint balades on expressava la seva tristesa. Amb el temps va ser la primera dona que ocuparia el càrrec d'historiadora oficial a la Cort del Rei Carles VI de França.

És evident que era una dona poc comú per la seva època. Pel que feia als idiomes,  parlava italià, francès i llatí. Va escriure en francès, fent servir estructures llatines. A més del ja citat intercanvi epistolar sobre el "Poema de la Rosa", va escriure  "El tresor de la ciutat de les dones" on dona a aquestes veu com a ciutadanes, en un temps on ni els homes es podien considerar de debò ciutadans.   També  va escriure "El llibre de les tres virtuts" és a dir de la raó, la rectitud i la justícia les quals havien de construir  la ciutat on viurien les dones virtuoses de tots els temps, referint-se a les dones que havien cultivat aquestes tres virtuts.

D'altre costat, encara que no es sol reconèixer,  la seva definició de com havia de ser la ciutat de les dones, plasmava un concepte d'estructura social avançant-se en més d'un segle al que va publicar Thomas More a "Utopia" (1516).

La seva activitat com a escriptora li va portar a escriure llibres que pel seu contingut trencaven tots els límits imposats socialment a les dones; així va escriure el "Llibre del Cos de Policia" amb un discurs de tipus polític; o el "Llibre dels fets d'armes i de la cavalleria" que era un manual sobre la guerra de cavalleria, a més del "Llibre de la Pau", en el qual defensava la necessitat de la Pau.

A Christine de Pisan es deu també "La Cançó de Joana d'Arc" l'únic escrit de caràcter laic i popular  sobre Joana d'Arc. L'obra la va  escriure l'any 1429, dos anys abans que Joana d'Arc fos executada després de ser declarada heretge.  

Les paraules de Christine de Pisan defensar els drets de les dones a l'educació i al fet que les diferències físiques no implicaven, ni de lluny,una menor capacitat intel•lectual són tan actuals avui com el dia que les va escriure:

Si fos costum enviar a les nenes a l’escola i les féssim  aprendre el mateix que els nens, les nenes aprendrien a la perfecció  i entendrien les subtileses de totes les arts i ciències igual que ells...encara que com les dones tenim un cos més delicat que els homes, (encara que) més dèbil i menys hàbil per fer certes coses, tant més agut i lliure tenim  l’enteniment quan ho apliquem.

També continuen tenint tot el seu vigor i raó d'ésser les seves paraules quan encoratja  les dones a  estudiar

Em sembla que aquelles de nosaltres que ens puguem valer d’aquesta llibertat, cobdiciada durant tant temps hem d’estudiar per demostrar als homes que estan equivocats en privar-nos de l’honor i el benefici de l’ensenyament.  


Però també encoratjava les dones a construir el món on puguessin desenvolupar-se plenament. Com ja s'ha vist,  la Ciutat de les Dones havia de ser construïda prenent com a referència la raó i ho va escriure en un temps on la racionalitat no només no  era, ni de ben lluny, l'eix de l'existència de la societat, sinó que ho era la religió i cal recordar que els seus tribunals inquisidors tenien encara plena vigència. Per si això fos poca cosa, el poder reial, en mans d'un Carles VI desequilibrat, havia provocat una situació de saqueig  i intranquil·litat públiques, acompanyat tot plegat per lluites pel poder entre els nobles, just el 1405 va estar a punt d'esclatar una guerra entre els ducs d'Orleans i de Borgonya. Just aquell any va escriure el llibre de la Ciutat de les Dones, tot just després del debat sobre el "Poema de la Rosa" i l'any següent el de les Aquesta era l'època en que Christine de Pisan va escriure el "Llibre de la Ciutat de les Dones". i el "Llibre de les Tres Virtuts"




Nota EdD: La discussió sobre les dones arran llibres misògins es va produir també a terres més properes, entre Jaume Roig i Isabel de Villena, però aquest serà un nou capítol que publicaré la propera setmana. 




Referències:
Christine de Pizan and the "Querelle de la Rose": Combating Misogyny with Morality de Margaret E. Loebe. 
La Emancipación de la Mujer en la obra de Christine de Pisan. Maria Lara Martínez Universidad a Distancia de Madrid (UDIMA)

La Cité des Dames.  Aticle de Robert Paul.  (Artsrtlettres)
Le Livre de la Cité des dames de Christine de Pizan. Archives de France. Article de Françoise Autrand. Professeur émerite des universités. 

Sobre La Canço de Joana d'Arc. He pogut consultar els documents preparats per la professora Leah Shopkow de la Universitat d'Indiada, que inclouen a més  de la seva transcripció d'una traducció a l'anglès del poema,  realitzada per Angus J. Kennedy i Kenneth Varty de la Societat d'Estudis de Llengües i Literatures Medievals de Oxford realitzada l'any 1977 el judici la sentència, l'execució i la rehabilitació de Joana d'Arc. (extractat per T. Douglas Murray de McClure, Phillips & Co de Nova York l'any 1902)  www.indiana.edu
Bibliothèque Nacional de France: Servei Gallica de biblioteca online. 

Sobre la cita de William Minto: "Champion of her sex" The Wellesley Index to Victorian Periodicals, 1824 - 1900, vol. 5 (Feb 86) 2466

Les obres exposades formarien part de les il•lustracions del nou volum de pensaments de Josep Cañas.

El projecte d'edició d'aquest segon volum d'Espines i Flors es desitja que estigui preparat pel final de maig,  i si fos possible fer-ho coincidir amb el dia 23 data en que es celebra el 110 aniversari del naixement de Josep Cañas segons va explicar l'Alcaldessa del municipi Núria Figueras.

Per la seva part, Mónica Roca, Director del Museu Cañas, va destacar la feina de l'Elisenda Ràfols qui ha estat l'encarregada de la transcripció i de la còpia de tots els pensaments de Josep Cañas, (que com ja saben els que han llegit el primer volum, són reflexions entorn a les experiències viscudes per l'artista que es poden aplicar a la vida quotidiana).    

Anna Maria Almirall-Germain va il·lustrar el poema "Pampolada"

Les activitats previstes pel proper diumenge començaran a les 12 hores i comptaran a més dels ja citats Josep Santesmases, Joan Descals, Maria Teresa Baltasar i Pilar Tarrada, amb la participació de representants del Grup de Teatre de La Cumprativa i dels músics Joan Romeu i Neus Santesmases.

També es podrà adquirir el llibre-catàleg de l'exposició, una obra molt atractiva per la facilitat amb que es pot llegir i per l'innegable qualitat de les il·lustracions, sorgida dels 53 artistes ja que són la reproducció de les pintures que composen la mostra.

Sovint, quan pensem en com era la vida de les dones al món rural de principis del segle XX pensem que tenien una vida tancada a la llar, criant els infants, cuidant del marit i ajudant-lo al camp i tenint cura dels avis, però en realitat les dones d’aquell temps eren molt més actives i tenien una gran implicació social  i en la vida activa del poble, eren dones amb gran autoritat malgrat que no tenien poder, ja que aquest pertanyia als homes:  no eren competitives, sinó més aviat donades a oferir suport i ajuda, molt especialment en el sector que avui denominem voluntariat social, només que els seus noms restaven a l’ombra, però ara fa un any, a Sant Cugat Sesgarrigues van dur a terme una exposició dedicada a 7 d’aquelles dones i d’aquella llavor va sorgir el llibre del qual avui parlo. Un llibre que l’Àngels Travé va presentar en la darrera reunió que l’Institut d’Estudis Penedesencs duta a terme a Banyeres del Penedès fa un parell de setmanes.

Remei Vendrell i Vendrell una de les protagonistes del llibre Mestra i Historiadora

L’Àngels Travé és una de les autores del llibre, juntament amb Àngels Tenas, Contxita Campamà, Dolors Escala, Dolors Guilera, Imma Marrugat, Josep Esteve, Lolita Julià, Mireia Soria, Montse Albet, Montse Martí, Rita Romeu, Rosa Escala i Sílvia Amigo.

El llibre, il•lustrat amb força imatges, ret homenatge a aquestes dones, a servit per fer palesa la seva vitalitat i el seu llegat.

Foto: Dolores Garcia

Aquesta nit, al Saló d’Actes del Col•legi d’Advocats i de Farmacèutics de Tarragona s’ha presentat el llibre “Què podem fer?” sobre l’obra que el missioner Àngel Olaran està duent a terme a Wukro, població situada al nord d’Etiòpia, una de les regions més dures d’Àfrica tant per la seva climatologia com per la seva història.

Moltes coses a explicar d’aquesta trobada on a la taula de presentació es trobaven quatre representants de quatre fundacions dedicades a l’ajuda al més necessitats i l’autor del llibre, i tots ells han aportat els seus testimonis en favor de l’obra d’Àngel Olaran.

En primer lloc s’ha projectat un vídeo amb imatges de Wukro i de la titànica tasca que està duent el missioner Àngel Olaran. La informació del vídeo l’ha completada, l’autor del llibre Josep M. Jaumà.

Foto: Dolores Garcia

Josep M. Jaumà, qui va néixer a Reus, és traductor, professor, i escriptor. Llicenciat en Lletres i Doctor en Literatura Anglesa per la UB, ha glossat en una breu intervenció algunes de les realitats que també es recullen al llibre i que conformen una mostra de com entén Àngel Olaran la manera amb que podem ajudar a qui ho necessita, en aquest cas en la població de Wukro.  L’obra d’Olaran  abasta la creació i funcionament de l’escola d’agricultura (pràctica i arrelada als mitjans i realitats de l’entorn), la tasca amb els orfes: que són adoptats per una família o bé, quan es tracta de grups de germans s’estableixen com a família, sent el més gran dels germans el responsable del grup, comptant amb suport i ajut per tirar endavant la seva situaicó, ja que Àngel Olaran va valorar que sempre podrien tenir un millor suport emocional mitjançant aquest sistema que no pas amb la creació d’un orfenat.

Una de les tasques primerenques d'Àngel Olaran va ser aprofitar les 8 ha, que els havien destinat per a crear una missió i una escola, (i que eren tant desèrtiques que fins i tot els habitats denominaven a aquell tros de terra “el desert”), per convertir-les en un espai on conrea i on crear una escola d’agricultura perquè era més adient a les necessitats de tota la contrada,  que no pas una formació més acadèmica però poc aplicable a un territori i una població que cada dia veu morir infants sense poder posar remei i que tenen en l'agricultura una esperança real de millorar les seves vides; i dins d'aquesta millora molt especialment la de les dones amb la seva preparació per poder ser també elles qui treballa la terra; la introducció de vaques per a la producció de llet, lliurant una vaca prenyada i havent l’obligació per part de qui la rep de tornar una altra al cap d’un parell d’any, quan ja han tingut el vedell i per tant anar estenen com una taca d’oli aquesta font d’aliment entre el major nombre de persones possibles. L’últim projecte encetat per Àngel Olaran ha estat intentar evitar que els aiguats que dos mesos a l’any assolen les terres de Wukro – una planura a 1.972 m., amb més de 30.000 habitants -  i que provenen d’una muntanya propera que desguassa sobre la planura, ha construït una sèrie de murs i de llacunes on l’aigua va quedant atrapada, però des d'on es va filtrant al terra, amb l’esperança que aquelles aigües arribin a omplir les capes freàtiques i permetin que en uns anys la planura, en lloc de patir l’arrossegament que assola les terres, pugin disposar de pous i aigua subterrània abundant, que doti al territori d’aquest element essencial per a la vida.

Pel que fa a la resta de la taula, la primera intervenció ha estat a càrrec de Josep Maldonado, qui coneix Àfrica pels seus nombrosos viatges a aquest continent i per la tasca de la seva Fundació Esport Solidari Internacional,  qui coneix bé l’obra d’Àngel Olaran.  Maldonado ha destacat la necessitat de seguir treballant a l’Àfrica per ajudar una població que cerquen poder viure, poder menjar i poder tenir dignitat; aspectes que els mouen sovint a intentar arribar a països més desenvolupats i democràtics a la cerca d’una esperança inabastable a les seves terres, perdent sovint la vida en l'intent, per això, ha afirmat, que cal treballar a l’Àfrica i que a la vegada cal no oblidar el que s’ha de fer aquí.

Foto: Dolores Garcia

Antoni Coll, qui va ser director del Diari de Tarragona, i que avui presideix la Fundació Bonanit, dedicada a donar suport a persones sense sostre, facilitant allotjaments i alimentació. Coll ha recordat una mica d’història relacionada amb Etiòpia, des del fet que en aquestes terres s’hagués trobat les restes del primer homínid conegut (Lucy), al fet que fos el lloc de riqueses il•limitades de la Reina de Saba, per arribar des de mitjans del segle XX a viure enfrontaments armats o la guerra civil que va suposar la separació d’Eritrea,  a més de greus sequeres.   S’ha referit també al pròleg del llibre, dut a terme per Arcadi Oliveres, on es recull que el juny de 2008 la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura) va demanar als països rics que facilitessin a l’any 50.000 milions de dollars per pal•liar la fam al món; la petició no va obtenir prou resposta, en canvi, amb la crisi originada arran la caiguda de Lehman Brothers  i per tal de facilitar disponibilitats financeres als bancs de tot el món s’han dedicat 92 vegades aquell import que la FAO havia demanat. (Aspecte que Arcadi Oliveres no dubta en definir com un comportament escandalós i criminal al mateix temp)

De la intervenció d’Àngel Pujol,  president de la Fundació Centre d’Iniciatives Solidàries Àngel Olaran, (qui va ser un notable empresari que dedica ara la seva capacitat de gestió i de transmetre passió i compromís en l’obra d’Àngel Olaran) vull destacar la seva emocionada descripció de l’experiència que suposa conèixer aquest missioner dels pares blancs, i com tothom que ha anat a veure sobre el terreny la seva obra, torna colpit per la seva humanitat i lliurat a poder contribuir a la seva tasca. (En l'actualitat moren cada dia més de 29.000 infants, segons fonts d’Unicef, on afirma que a Etiòpia un infant de 5 anys té 30 vegades més de morir que un infant a Europa occidental), per tant tal com ha dit Àngel Pujol_ "si això no belluga les nostres consciències, què ho pot fer?."

Foto: Dolores Garcia

La Fundació Centre d’Iniciatives Solidàries Àngel Olaran du a terme un gran nombre d’accions per recaptar fons, totes a cost zero, de manera que tot el que recapten es destina a tirar endavant els projectes d’Àngel Olaran a Wukro. El llibre també s'ha fet a cost zero, amb fotos cedides per Joan Tomás, quant a  la publicació s'ha pogut fer gràcies al suport de la família Casañé, qui la ha dedicada al record del seu fill Xavier Casañé, persona que estava molt implicada en l'ajut als infants desfavorits, i que va morir el passat any amb només 39 anys.
Antoni Brufau, qui presideix Repsol, empresa que compta amb la Fundació Repsol per a tasques de caràcter social, ha destacat que el llibre que es presentava està carregat d’humanisme i que s’allunya d’una visió trist, ben al contrari,  evidencia el que en anglès es coneix com empoderament, que consisteix en oferir les condicions perquè les persones pugin construir el seu futur, prenent ells el control d’aquest construir, ja que l’obra d’Olaran permet que a través de microcrèdits i amb els projectes que ha posat en marxa s'estigui oferint l’oportunitat que es puguin crear el seu futur.

Un moment de l'actuació del grup SAL150 Foto: Dolores Garcia

L’acte a conclòs amb l’actuació del grup Sal 150, compost per Miguel Lara, Rosa Burguera, Cristobal Varo, Damián García, Daniel Martínez i Hector Sanz, els quals interpreten obres pròpies  ( els compositors són Rosa Burguera i Miguel Lara) amb unes lletres carregades de denuncia al nostre món actual, a la vegada que plenes d’esperança.

La sala estava plena de gom a gom, amb nombrosa assistència de representants de tots els àmbits.




Vull acabar reproduint un parell dels pensaments d’Àngel Olaran en relació a la tasca que desenvolupa:

“No es tracta de beneficència, sinó de justícia.”

“Mentre pensem que la caritat és la solució, res no millorarà. Però, per ara,  és l’únic que tenim perquè les coses no empitjorin.” 

Foto: Dolors Garcia

El primer que cal dir és que no us perdeu l’oportunitat de llegir el llibre i sobretot no us perdeu l’oportunitat d’anar a escoltar qualsevol conferència que faci l’autor, serà una experiència no només interessant i carregada de bona i fiable informació històrica, sinó que a més serà un gaudi, serà divertida i didàctica a la vegada, apte per qualsevol que vulgui saber una mica més sobre història de la societat, de la gent, de la realitat social i política que, en el cas d’aquesta presentació, és va centrar especialment en el temps de la II República i en com la dona va ser objecte de debat polític i social en raó d’un dret a votar, que va costar molts esforços poder aconseguir.
Només vull fer quatre pinzellades d’alguns aspectes que es desprèn del que va succeir en aquella etapa de la història,  perquè prefereixo que tingueu ocasió de conèixer de la seva ma o a través de la seva veu, les moltes interessants històries i anècdotes que composen aquest llibre.
Aconseguir el vot per les dones no va ser un acte d’igualtat, sinó part de la lluita per la llibertat, a les hores plantejar una igualtat home / done no era possible.
Assolir el dret de vot per part de la dona, no va significar que materialment es desenvolupés de forma immediata, era només un reconeixement formal, que va trigar alguns anys en fer-se efectiu. O bé com va passar amb la legislació de Primo de Rivera, les dones solteres i vídues que complien certes condicions podien votar, no així  les dones casades, les meretrius o les mestressa de “cases de mala nota”, però en realitat cap d’elles va poder votar, perquè era dictadura i no es convocaven eleccions. 
L’Estatut de Núria no va poder ser votat per les dones, per conformar-les els van dir que fessin campanya a favor i que recollissin firmes en una mena de plebiscit femení: En una població d’uns 2.500.000 milions d’habitants es van recollir 400.000 signatures de dones, que no van tenir cap valor material, però que no van deixar de ser una mostra del nivell de mobilització de les dones per aquella fita concreta.
En temps de la República, abans d’aconseguir el vot, a les eleccions  va haver dones a les llistes per poder ser escollides ...però les dones no van poder votar.  Entre les diverses opinions expressades  en l’època,   havia qui considerava que fins que la dona no complia 45 anys no era fiable pel vot, indirectament perquè sent fèrtil i tenint la seva menstruació, uns dies al més, era massa inestable i pretenien que no pogués votar fins depassar aquesta edat.
Per la seva part, Sílvia Requena, Presidenta de la Sectorial d’Igualtat i Drets Civils de CDC va fer una presentació incisiva i amena, demostrant que no només havia llegit el llibre sinó que havia analitzat amb cura el seu contingut.

Josep Lluís Martín Berbois és  Doctor en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona. Estudiós de la història de Catalunya de finals del segle XIX i inicis del XX, en especial els temes del nacionalisme català, la Segona República i la Guerra Civil. Ha publicat més de  trenta-cinc articles entre congressos i revistes especialitzades com L’Avenç, Revista de Catalunya, Els Marges, El Contemporani, Cercles, Serra d’Or, Afers o Lluc (Mallorca). Ha realitzat diversos llibres: Joan Llonch o l’oasi d’un catalanista sabadellenc (2005), Institut Sallarès i Pla. Forja de joves empresaris tèxtils des de 1947 (2006), Cartes en temps de guerra. Epistolari entre Miquel Carreras i Costajussà i Joan Llonch i Salas (1936-1938) (2007), La Lliga Regionalista de Sabadell o l’ocàs d’un partit (1931-1945) (2008) i Joventut Nacionalista de Catalunya. Escola de patriotes (2011). Ha participat també en diverses obres col•lectives com La Guerra Civil a Catalunya i La Transició a Catalunya, editats per Edicions 62.

Avui a les 19:30 hores, la nostra amiga Maica Duaigües farà una lectura de la seva obra a l’Ateneu Barcelonès, dins dels actes que programa la ACEC, (Associació Col•legial d’Escriptors de Catalunya).

Aquesta associació reuneix autors de tots els camps de les lletres – escriptors, traductors, recopiladors, crítics literaris – que escriuen en qualsevol llengua, i que han volgut formar part d’aquesta institució, sorgida de la iniciativa dels propis autors.


Dimecres, 23 de Maig
A les 19:30 hores
Aula dels Escriptors
5è pis de l'Ateneu Barcelonès
Canuda, 6,
08002   Barcelona

No es el primer cop que Xavier Gabriel (La Bruixa d’Or) ofereix en forma de píndoles per a fer reflexionar sobre el camí del que és possible aconseguir, i ho fa des de l’experiència de qui no ha afluixat en les seves fites, a pres els no èxits com a experiències de futurs èxits, així diu en aquest llibre: “Si t’aixeques després de caure no solament no has fracassat, sinó que has aconseguit un primer èxit”. Creu en la constància com element bàsic per arribar a trastocar els somnis en realitats i sobretot creu que paga la pena implicar-nos en la creació del nostre propi futur, tal com diu “es on viurem la resta de la nostra vida”.

Xavier Gabriel va ser capaç de transformar la venda de loteria en un negoci que s’allunyava dels predicats tradicionals i afegia elements provinents de l’imaginari i la incorporació de noves tecnologies i  la reinversió de capital ; el resultat ha estat que la sort d’un vegada es va quedar a viure a Sort i la Bruixa d’Or avui és un valor que ha servit per a dinamitzar un territori. Segur que algú a qui li hagués explicat el seu projecte i que això podia passar segur que hagués dit que era una cosa impossible, però ja s’ha vist: res no és impossible.

Avui dimarts dia 27, ales 19 hores a la seu de l’ADEG a Vilanova tindrà lloc la presentació d’aquest llibre envers a com ens expressem amb els nostres gestos.


Teresa Baró, és una reconeguda experta en habilitats de comunicació personal,   que  ha guanyat major notorietat per la seva secció fixa al programa de televisió Para todos La 2 (TVE), així com a professora dels cursos de l'ADEG i darrerament de l'Escola de Direcció d'Empresa, i del col•lectiu Dones d'Empresa Penedès-Garraf.

La gran guía del lenguaje no verbal és una obra pràctica i fonamental per desenvolupar habilitats comunicatives.

Aquest dissabte dia 17 de novembre tindrà lloc a Sitges la presentació d’aquest llibre a càrrec de l’autor Armand Beneyto i de Vinet Panyella i Àngels Pares.

Recordatori d'agenda:

Data: dissabte 17 de novembre
hora: 7 de la tarda
Lloc: Sitges - Centre d'Estudis Sitgetants - Carrer d'en Bosc, 9
Presentació Llibre.

Avui divendres a Vilafranca del Penedès tindrà lloc la presentació del llibre “Alt Penedès: 17 Excursions a Peu”, de Juan Carlos Borrego Pérez.
L’acte tindrà lloc a les 8:30 hores al Centre Artístic del Penedès – l’Agrícol, al Passatge Alcover, 2
La presentació anirà a càrrec de Fèlix Masachs, membre de la junta del Centre Excursionista del Penedès, i de l’autor.

Recordatori d’agenda:
Data: Divendres 16 de novembre
Hora: 8:30 hores
Lloc: Vilafranca del Penedès
Centre Artístic del Penedès – L’Agrícol (Passatge Alcover, 2)
Presentació Llibre.

Joan Prat Gonzàlez va presentar a les instal•lacions de la Piscina Municipal,  aquest passat diumenge el llibre “Taichí para Dummies”.

Prat és mestre de Taichi, amb una experiència de més de 30 anys de pràctica, i cinc vegades medalla d’or del Campionat d’Espanya d’aquesta especialitzat; és a més el Delegat Nacional del Departament de Taichi de la Federació Internacional d’Arts Marcials.


Els beneficis del Taichí.
El Taichí és un art marcial mil•lenari, d’origen xinés recolzat en el taoisme i la medecina natural xinesa, i que es pot practicar al llarg de tota la vida.
El llibre que diumenge es va persentar, ofereix consells i hàbits per introduir la seva pràctica a la vida quotidiana i obtenir els beneficis d’equilibri físic, emocional i espiritual que aporta, tot i que també té una vessant competitiva, ja que hi ha diferents escoles que posen èmfasi en un aspecte o un altre d’aquesta disciplina.

Taller pràctic.
Per poder oferir un millor apropament al Taichi en Joan Prat va dirigir, en acabar la presentació del llibre, un taller en qui va poder participar tothom qui era present i va desitjar fer-ho.

Ceràmica de Roser Oter, sèrie Lectors Foto: Dolores García Martínez  (llum d'ambient sense flash)

En un maridatge entre literatura i art Es podrà gaudir de les ceràmiques d' Eulàlia Oliver i Roser Oter. Peces inspirades en les paraules, els escrits, els llibres,… Peces evocadores, que inciten a viatjar en la lectura i en el paisatge de la memòria..


Dissabte 9 de juny a les 20:30 h
 A més de l’exposició es podrà fruir del plaer de la literatura, de la mà de COIA VALLS, entrevistada pel periodista Pere Sallent entorn al seu llibre “El Mercader” (Edicions B), amb la lectura del monòleg “Paraules”.

Dissabte 16  a les 20:30 h.
De la ma d’IRAIDA LLUCIÀ, pintora i il•lustradora podrem fer un apropament , de la manera més senzilla, de com podem fer el nostre propi conte il•lustrat.

Amb l' entorn de vinyes a l' antiga masia del s.XVII ubicada a Santa Oliva, gaudirem d' quest meridatge tant especial que ens farà despertar tots els sentits.

Aquestes vetllades ens acompanyaran amb caves Miquel Pons i Celler Avgvstvs Forum. I la col.laboració de llibreria Mitjans que ens oferirà el llibre de la Coia Valls per qui el vogui adquirir.

HORARI EXPOSICIONS:
Dissabtes 9 i 16 de juny, de 20 h a  22 h del vespre.
Diumenges 10 i 17 de juny de 12 h  a 14 h  del  migdia

El dilluns dia 28 de maig va tenir lloc la conferència  de Sílvia Alcántara a la biblioteca del Centre Cívic Ernest Lluch. Sílvia Alcàntara i Ribolleda neix a Puig-reig (Berguedà) l'any 1944, i als sis mesos d'edat la seva família es trasllada a la Colònia Vidal, una colònia tèxtil situada al marge del Llobregat. Als catorze anys es posa a treballar a la fàbrica, i més tard inicia els estudis de comerç, que li permeten trobar una feina d'administrativa i traslladar-se a Terrassa als vint anys, on viu actualment. Tot i el desengany de les dues primeres novel•les, que resten inèdites, Sílvia Alcàntara aconsegueix publicar, a Edicions de 1984, la novel•la Olor de Colònia (2009). El relat, que reconstrueix la vida d'una colònia tèxtil catalana pels volts de 1950, produeix un gran impacte en el panorama català per la seva maduresa i qualitat literàries. Amb aquesta novel•la, que esdevé un èxit de vendes, Sílvia Alcàntara rep els premis Qwerty Btv (2009), Regió7 de Cultura (2009), Joaquim Amat-Piniella (2010) i és finalista del premi Llibreter de Narrativa (2009). L'any 2011 publica, a Edicions de 1984, la seva segona novel•la, La casa cantonera, en què explora el tema de la gelosia fraternal i de parella i els secrets d'una família en un poble miner inconcret del Berguedà, la comarca en què va néixer.  és l’autora dels llibres “Olor de Colònia” i “La casa cantonera”.
Una conferència amb la que tots els assistents van poder gaudir de les experiències i vivències de l’escriptora i que va durar al voltant de dues hores.

Josep M. Prim Foto: Dolores García Martínez

Josep M. Prim, va palesar els diversos fronts en que a Lleida es viu aquest contenciós , que presenta una quantitat de factors que el fan digne de la millor de les novel•les .

D’un costat els interessos per mantenir el viu el Bisbat de Barbastre  a base de fer encaixar les parròquies que, tradicionalment pertanyien al de Lleida , marcant les delimitacions com les províncies que marquen les delimitacions polítiques; aspecte que va permetre que el Bisbat de Barbastre tingués els 100.000 habitants que li calien per poder mantenir-ho. Un canvi que es va dura a terme l’any 1995.


Darrera l’ombra allargada dels interessos del Opus Dei; el fet que Monsenyor Escriba de Balaguer fos de Barbastre, i que Torreciudad,  la ciutat que va construir el fundador de l’Opus, estigui dins el Bisbat de Barbastre; l’interès per disposar d’una riquesa artística que serveixi d’atracció d’un turisme religiós estimulat per la oferta de visitar Torreciudad i de contemplar les obres d’art que reclamen. Tot atiat amb atacs contra el català i els catalans i proclames de polítics d’Aragó de tots els colors cridant literalment a la revolta perquè els béns els siguin lliurants.

Segons va explicar Josep M. Prim, aquestes obres havien sigut rescatades i comprades pel Bisbe Messeguer i es tractaven de béns retirats de l’ús litúrgic perquè  els mossens de les parròquies els havien substituït per d’altres més moderns i que estaven deixat, tirats o ja mig desfets. Rescatats i exposats en el que va ser el Museu del Bisbat de Lleida.

Més tard, de fet fa només uns trenta anys enrere, el tancament d’un monestir perquè les monges ja eren velles i no hi havia continuïtat va donar lloc a la compra d’altre centenar de peces que  van incorporar-se  no només al museu de Lleida sinó també al MNAC.

Com normal tot el tema està fent un procés de confrontació davant tribunals llarg i molt complex.
Per començar en instancia canònica, tot i que a Espanya no són aplicables les sentències canòniques llevat en els terminis que constant al Concordat que existeix l’Estat i l’Església Catòlica, i que afecta bàsicament a les sentencies de nul•litat matrimonial eclesiàstica; però no pas a d’altres aspectes com pot ser decidir a qui pertanyen uns béns. Entre altres coses, tal com va explicar Josep M. Prim, perquè contra el que la gent creu, qui mana a un Bisbat és el Bisbe, no pas una instància vaticana.

El tema va passar a ser denunciat en procés civil a Espanya per iniciativa de l’Associació d’Amics del Museu de Lleida.

D’altre costat el tema també va acabar als tribunals per les reclamacions del Govern d’Aragó i la defensa que va plantejar la Generalitat de Catalunya.

D'esquerra a dreta: Jaume Ràfols, regido de cultura de l'Ajuntament de Llorenç del Penedès; Nati Soler, poeta; Rosa Fabregat  escriptora i farmacèutica; i Josep M. Prim. Foto: Dolores García Martínez

Quatre dades sobre la confrontació davant el Tribunal Constitucional.
El Tribunal Constitucional va sentenciar a favor de la Generalitat de Catalunya envers als béns que procedien del Monestir de Sijena que havien estat comprats als anys 80 per la Generalitat de Catalunya i sobre els quals Aragó volia fer-ne ús d’un suposat dret de retracte, que consisteix en reclamar els béns perquè es té dret a ells i es paga per ells el mateix que qui els va comprar, de manera que a qui li treuen la propietat se li tornen els diners que va pagar per ella.

La Generalitat sempre ha defensat la legalitat de la seva compra. Quan les obres van ser adquirides el Monestir de Sijena pertanyia al Bisbat de Lleida i per tant mai havien pertangut al Bisbat de Basbastre; i la intervenció de la Generalitat va ser motivada per la preservació dels béns artístics i culturals que no es podien quedar en un monestir que quedava buit de persones que l’habitessin.

El Tribunal Constitucional va destacar la diferencia entre la finalitat de la Generalitat i de la reclamació feta des d’Aragó. La Generalitat havia actuat en tot moment amb la finalitat de protegir els béns artístics, mentre que el Govern d’Aragó exercia el dret com a mesura per aconseguir que li fossin lliurats al seu territori.

Sobre els primers béns provinents de parròquies de la Franja adquirits a finals del segle XIX.
La Generalitat sempre ha defensat que les altres obres en litigi, les quals  havia rescatat i preservat  el Bisbe Messeguer  - fa ja més d’un segle -  les havia obtingudes seguint un procediment legítim;  i que els béns es troben emparats per la llei catalana de patrimoni cultura.  Així mateix el Parlament s’ha pronunciat diverses vegades en el mateix sentit.

Josep M. Prim va recordar en la seva presentació del llibre els molts casos en que obres artístiques romàniques i gòtiques han acabat en mans de col•leccionistes o museus als EUA com a conseqüència de no haver tingut cura de protegir-los o prou coneixement per saber quin valor artístic i cultural tenien.  Va recordar també quantes d’aquestes peces estaven ja en mal estat de conservació quan van ser rescatades pel Bisbe Messeguer.

Pressió i agressivitat que s'encomana.
 La denuncia de Josep M. Prim, té molt a veure amb l’actitud agressiva en que s’ha enfocat el tema des d’Aragó i la pressió que realment suposa que persones que viuen a Lleida i a la Franja, que tenen com a parla natural el català, que es desplacen a Lleida per anar al metge o d’altres gestions,  i que per tant mantenen una gran relació amb la ciutat i per tant amb Catalunya, pateixen una pressió que en realitat  s’exerceix  sobre  Catalunya  i la necessitat que de tot Catalunya es prengui consciència d’aquesta realitat que ell denuncia.  A la vegada Josep M. Prim va parlar fent servir la paraula genocidi a la llengua per referir-se a la situació que es viu a la Franja.


El públic va voler puntualitzar que no es podia caure en el mateix parany d'atacar els aragonesos pels actes ni per les paraules que puguin pronunciar alguns dels seus representants, pero Josep M. Prim va dir que cap veu havia sorgit a l'Aragó que fos crítica amb els pronunciaments encesos que contra Catalunya i els catalans havien fet aquest representants.

El llibre es un assaig, on la llegua ocupa un lloc central, segons va dir el mateix Josep M. Prim.

La presentació va ser realitzada pel regidor de cultura Jaume Ràfols, per la Nati Soler qui va destacar la relació existent entre Josep M. Prim i Rosa Fabregat  amb Llorenç. Per la seva part Rosa Fabregat , qui de manera personal i directe, ja que el seu oncle havia estat el primer responsable de tenir cura dels béns del Museu del Bisbat de Lleida comprats pel Bisbe Messeguer, i per tant coneix de primera ma com es van salvaguardar aquests béns culturals.

El sobstítol del llibre orienta envers el contingut i la reivindicació que l’autor fa: Crònica de l’agressió a la llengua, al Bisbat i al Museu de Lleida.
L’acte  que es obert a tothom qui vulgui assistir-hi, serà presentat per Jaume Ràfols, Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Llorenç del Penedès; Nati Soler, poetessa; Rosa Fabregat, escriptora; Lluís Pagès, director de Pagès Editors i el mateix autor Josep M. Prim.

Dia: Diumenge dia 15
Hora: 12:30 hores
Lloc: Casa de Cultura. Carrer Mestre González, 6

Aquest és un dels punts de llibre de l'any 2011.

Avui dimarts 10 d'abril durant el partit que es juga amb el Getafe al Camp Nou,  Sandro Rosell president del FCB rebrà a onze escriptors (tant com jugador té un equip en el camp) a la llotja per presentar aquesta nova campanya, que des del 2005 organitza conjuntament amb la Institució de les Lletres Catalanes.  La campanya també serà present al partit del Barça - Real Madrid.

Amb aquest motiu s’han editat 11 punts de llibre que recullen onze frases, una de cadascú dels autors, en que parlen del món del futbol, el Barça i la literatura.

Els autors d’enguany son:

- Blanca Busquets (Barcelona, 1961). Premi Llibreter per ‘La nevada del cucut’ (Editorial Rosa dels Vents).

- Maite Carranza (Barcelona, 1958). Premi Crítica Serra d’Or de novel•la juvenil per ‘Paraules emmetzinades’ (Grup Edebé).

- Feliu Formosa (Sabadell, 1934). Premi Friedrich Gundolf de l’Acadèmia Alemanya de la Llengua i la Poesia.

- Julià de Jòdar (Badalona, 1942). Premi Crítica Serra d’Or de novel•la per ‘Pastoral Catalana’ (Edicions Proa).

- Andreu Martín (Barcelona, 1949). Premi Pepe Carvalho i Premi Sant Joan per ‘Cabaret Pompeya’ (Edicions 62).

- Lluís Muntada (Riudellots de la Selva, 1964). Premi El Setè Cel de Salt per ‘L'elegància del número zero’ (Edicions Proa).

- Marta Pessarrodona (Terrassa, 1941). Premi Nacional de Literatura per ‘Animals i plantes’ (Editorial Meteora).

- Jordi Puntí (Manlleu, 1967). Premis Nacional de la Crítica, Llibreter, Lletra d'Or i Joaquim Amat-Piniella per ‘Maletes perdudes’ (Editorial Empúries).

El proper dijous 2 de febre a la Biblioteca Torres i Bages de Vilafranca del Penedès, tindrà lloc la presentació d’aquest llibre que pren el nom del fet que els poemes van ser pensats al cim d’aquest mont.

L’acte de presentació es dividirà en dos parts. A la primera es durà a terme la projecció d’un audiovisual realitzat pel mateix Santesmases, amb imatges del Montagut, combinat amb el recitat de versos. A la segona part el filòleg Xavier Hernández i Ventosa farà la glosa del llibre.
Col•labora a l’acte el Centre Excursionista del Penedès.





Santesmases és també autor de:


- El Gaià. 1ª. Part: L’Alt Gaià. Museu de la Vila. Vila-rodona, 1981.  (56 pàg.)
- El segle XIX a Vila-rodona. Institut d’Estudis Vallencs. Valls, 1984. (309 pàg.)
- Història econòmico-social de les Cooperatives Agrícoles de Nulles (1917-1992). (Conjuntament amb Antoni Gavaldà). Institut d’Estudis Vallencs. Valls, 1993. ( 255 pàg.)
- Els arrendaments municipals del segle XVIII a Vila-rodona. La planificació dels interessos materials i espirituals davant la mort. Testaments de Vila-rodona, segles XVII-XIX. Institut d’Estudis Vallencs. Valls 1995. (192 pàg.)
- El Cooperativisme agrari a Vila-rodona (1893-1939). Un exemple d’estructuració econòmica, social i política en la Catalunya vitivinícola. Centre d’Estudis del Gaià. Vila-rodona, 1996. (318 pàg.)
- Els Castells del Gaià. (Conjuntament amb Marina Miquel i Dolors Saumell). Cossetània Edicions, Institut d’Estudis Vallencs, Centre d’Estudis del Gaià. Valls. (227 pàg.)
- Riu Avall. Recull d’articles (1986-2002). Cossetània edicions. Valls, 2002.
- Volem viure de la terra! Els pagesos en lluita. 1976-1979. (Editor). Centre d’Estudis del Gaià. Vila-rodona, 2002.
- Santes Creus i les terres del Gaià. Proses pintades. (il•lustracions de Joan Cunillera).  Arola Editors. Tarragona, 2006

Aquest divendres dia 23, Mart Pessarrodona, darrer premi Nacional de Literatura, presentarà aquesta obra, que recull per primera vegada (quasi) tota la seva narrativa.
L’acte tindrà lloc al Cafè Auditori Sant Cugat, (Plaça del Vinyet, s/n, de Sant Cugat del Vallès), a les 19:30 hores.
Participaran a l’acte de presentació, a més de l’autora,  els escriptors i crítics Jordi Julià i Pere Ballart.

Marta Pessarrodona, és una reconeguda poeta, assagista, narradora i traductora, que coneix tant el món editorial com el món de la comunicació, i que es mostra incansable en la seva tasca d’escriptora, doncs els passat mes d’abril  va presentar, “l’Exili Violeta”,  “Animals i Plantes” i  “França 1939”. (trobareu les cròniques publicades dins l’etiqueta llibres).  Marta Pessarrodona va rebre la Creu de Sant Jordi l’any 1997.