Jornada dedicada a posar en valor la força i el pes de l'associacionisme cultural a Catalunya.

La data escollida rememora el 4 de juny de 1864 en que va començar el quart Festival Euterpe, un concurs de la Societat Coral Euterpe, amb la direcció general de Josep Anselm Clavé.

L'etiqueta  #DASC2017
Amb aquesta etiqueta es podrà trobar i també generar informació dins les xarxes socials.

Dijous 1 de juny de 2017
Orfeó Martinenc (Av. Meridiana, 97 - Barcelona)



19:00h Actuació de la cobla Lluïsos de Taradell
19:10h Ball d’Homenatge interpretat per l’Esbart Sant Jordi
19:15h Benvinguda i salutació a càrrec del Sr. Lluís Puig, director general de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals.
19:20h Conferència La cultura que ha generat el Centre de Lectura de Reus a càrrec del Sr. Xavier Filella, president de l’entitat. 19:45h Actuació de la cobla Lluïsos de Taradell, que interpretarà peces de Pep Ventura en motiu del bicentenari del seu naixement.
19:55h Acte de reconeixement a les entitats culturals que celebren aniversaris destacats durant l’any 2017. Lliurament de diplomes.
20:15h Intervenció de l’Hble. Sr. Santi Vila, conseller de Cultura.
20:30h Clausura de l’acte.
Tot seguit, s’oferirà una copa de cava.
L’acte serà conduït per la Sra. Rut Martinez.

L'aforament és limitat i per això es demana posar-se en contacte amb el correu electrònic:
cpt.cultura@gencat.cat



Mapa interactiu amb les activitats DASC2017 previstes

La secció d’Art de l’Institut d’Estudis Penedesencs us proposa un curs d’introducció a “L’Art de les Avantguardes”, apte per a tots els públic, amb un format obert i participatiu, que será desenvolupat per Elisabet Díaz Ferret Llicenciada en Història d’Art.







El curs consta de sis sessions:
De l’Impressionisme al Postimpressinisme:
Monet, Toulouse-Lautrec, Gauguin, Seurat.
Dijous, 4 d’octubre 2012

Feres del Fauvisme i l’Expressionisme:
Matisse, Vlaminck, Derain, Kandinsky, Klee.
Dijous, 11 d’octubre 2012

Cubistes Sintètics i Analítics:
Picasso, Braque, Metzinguer, Gleizes
Dijous, 18 d’octubre 2012

El Dadà i Projecte Futurista
Tristan Tzara, Schwitters, Boccioni, Marinetti.
Dijous, 25 d’ octubre

La Bauhaus i el Fonament de l’Art Abstracte:
Gropius, Schlemer, Moholy-Naghy, Mies Van de Rohe
Dijous, 8 de novembre

Surrealistes Onírics i l’Art d’Entreguerres:
Breton, Dalí, Miró, De Chirico.
Dijous, 15 de novembre

Visita Guiada al Museu Picasso.

El curs tindrà lloc al Claustre de Sant Francesc (Vilafranca del Penedès)  a les 19:30 hores, i té un cost de 20 € pels socis de l’Institut d’Estudis Penedesencs (per les 6 sessions) i de 22 € (també per les sis sessions) per a no socis.

La durada de les sessions és de 90 minuts, dels quals 60 són d’exposició i 30 de debat entre tots els assistents que vulguin participar.

Les inscripcions es poden fer al 93 892 19 79 o al correu electrònic  secretaria@iepenedesencs.org  o directament a les oficines del carrer dels Ferrers, 54 baixos de Vilafranca del Penedès.

El curs està organitzat per la Secció d’Art de l’Institut d’Estudis Penedesencs amb el suport i col•laboració de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, el Consell Comarcal Alt Penedès i el Claustre de sant Francesc.

Mineral de Mercuri d'Aladen Foto: NachoBen

Entre ells Almadén com a part del Patrimoni del Mercuri. 


Sitios naturales (cinco en total): Lagos de Unianga (Chad), Sitio trinacional de Sangha (Camerún, Congo y República Centroafricana), Sitio fosilífero de Chengjiang (China), Ghats occidentales (India) y Parque Naturales de los Pilares del Lena (Federación de Rusia).
Sitio mixto: (cultural y natural) Laguna meridional de las Islas Rocosas (Palau).
Sitios culturales (20 en total):
• Ópera de los Margraves de Bayreuth (Alemania)
• Industria perlífera tradicional de Bahrein, testimonio de una economía insular(Bahrein)
• Sitios mineros importantes de Valonia (Bélgica)
• Río de Janeiro, paisajes cariocas entre la montaña y el cielo (Brasil)
• Paisaje del Grand Pré (Canadá)
• Xanadú (China)
• Grand Bassam (Côte d’Ivoire)
• Patrimonio del mercurio, Almadén e Idria (España/Eslovenia)
• Cuenca minera de la región Nord-Pas de Calais (Francia)
• Paisaje cultural de Bali: el sistema subak como expresión de la filosofía Tri Hita Karana (Indonesia)
• Sitio de evolución humana del Monte Carmelo: cuevas de Nahal Me’arot/Wadi el-Mughara (Israel)
• Patrimonio arqueológico del valle de Lenggong (Malasia)
• Rabat, capital moderna y ciudad histórica (Marruecos)
• Lugar de nacimiento de Jesús: iglesia de la Natividad y ruta de peregrinación en Belén (Palestina)
• Guarnición fronteriza y fortificaciones de la ciudad de Elvas (Portugal)
• Gonbad-e Qābus (República Islámica del Irán)
• Mezquita del Viernes (Masjed-e Jame) de Isfahán (República Islámica del Irán)
• País bassari: paisajes culturales bassari, fula y bedik (Senegal)
• Granjas decoradas de Hälsingland (Suecia)
• Sitio neolítico de Çatalhöyük (Turquía).

Además, el lugar de nacimiento de Jesús: iglesia de la Natividad y ruta de peregrinación en Belén (Palestina) fue inscrito simultáneamente en la Lista del Patrimonio Mundial y en la Lista del Patrimonio Mundial en Peligro. Dos de los sitios del patrimonio mundial del norte de Mali, Tombuctú y la Tumba de los Askia, ingresaron asimismo en la Lista en Peligro, así como el Puerto Mercantil Marítimo de Liverpool (Reino Unido), y las Fortificaciones de la costa caribeña de Panamá: Portobelo y San Lorenzo (Panamá).
Por último, el Comité reconoció el éxito en las labores de conservación de dos sitios del patrimonio mundial, que lograron así salir de la Lista del Patrimonio Mundial en Peligro. Se trata del Fuerte y Jardines de Shalamar en Lahore (Pakistán) y de los Arrozales en terrazas de las cordilleras de Filipinas.

La Lista del Patrimonio Mundial cuenta ahora un total de 962 sitios, tras las inscripciones de este año, que son las siguientes:

Patrimonio del mercurio (Almadén e Idria (Eslovenia/España) - El sitio comprende las minas de Almadén, en España, donde se ha extraído mercurio (azogue) desde la antigüedad y las de Idria, en Eslovenia, donde se halló mercurio por primera vez en el año 1490. El sitio español incluye varios lugares relacionados con su historia minera, como el castillo de Retamar, edificios religiosos y pozos tradicionales. En Idria hay almacenes e infraestructura relacionada con el mercurio, así como viviendas de mineros y un teatro. Ambos sitios dan testimonio del comercio intercontinental del mercurio, que generó importantes intercambios entre Europa y América durante siglos. Las de Almadén e Idria son las minas de mercurio más grandes del mundo y estuvieron operativas hasta hace pocos años

El Parque Natural de los Pilares del Lena se caracteriza por sus espectaculares columnas de roca de casi cien metros de altura situadas a orillas del río Lena, en el centro de la República de Saja (Yakutia). Estas rocas se formaron debido al clima continental extremo de la región, cuyas temperaturas varían desde los 60º bajo cero en invierno a los 40º en verano. Los pilares forman contrafuertes rocosos aislados unos de otros por profundas y abruptas torrenteras que se desarrollaron durante los periodos de deshielo. La penetración del agua desde la superficie dio lugar a procesos criogénicos (heladas y deshielos) que fueron ensanchando las torrenteras hasta aislar a los pilares entre sí. Los procesos fluviales también influyeron en la formación de los pilares. El sitio contiene también restos fósiles del periodo cámbrico pertenecientes a numerosas especies, algunas de ellas únicas.


Gonbad-e Qābus (Irán) - Destinada a albergar los restos mortales de Qābus Ibn Voshmgir, esta torre funeraria de 53 metros de altura, que fue construida en 1006 cerca de las ruinas de la antigua ciudad de Jorjan, a orillas del río Gorgan, en el nordeste del Irán, constituye un testimonio de los intercambios culturales entre las culturas nómadas del Asia Central y la antigua civilización de la meseta del Irán. Único vestigio de esa ciudad, que fue un importante centro de las artes y las ciencias antes de su destrucción por las invasiones mongolas de los siglos XIV y XV, este monumento representa una proeza técnica excepcional y es un notable ejemplo de la arquitectura islámica que influyó en las construcciones funerarias posteriores realizadas no sólo en Irán, sino también en Anatolia y el Asia Central. Edificado con ladrillos cocidos sin esmaltar y dotado de formas geométricas complejas, este mausoleo de 17 metros de diámetro en su base y 15, 5 metros en su parte superior tiene la forma de un cilindro que se va estrechando hacia su cúspide, rematada por un techo cónico de ladrillo. Esta torre funeraria es una muestra patente del desarrollo alcanzado por las matemáticas y las ciencias en el mundo musulmán hacia los comienzos del primer milenio de nuestra era.

Patrimonio arqueológico del valle de Lenggong (Malasia) – Situado el frondoso valle de Lenggong, incluye cuatro sitios arqueológicos en dos emplazamientos que abarcan casi dos millones de años, constituyendo una de las huellas más antiguas de la presencia continua del hombre primitivo en un mismo lugar y la más antigua fuera del continente africano. Las cuevas paleolíticas a cielo abierto contienen vestigios de tecnología primitiva. El número de sitios presentes en un área relativamente pequeña sugiere la presencia de una población numerosa y semi-sedentaria durante el Paleolítico, el Neolítico y la Edad de los metales.

Paisaje cultural de Grand-Pré (Canadá) - Situados en la bahía de Minas (Nueva Escocia), los pantanos y elementos arqueológicos de Grand-Pré forman un paisaje cultural que constituye un testimonio del desarrollo de la agricultura mediante el recurso a la construcción de diques y de un sistema de represas de madera (aboiteau) implantado en el siglo XVII por los acadianos, que más tarde desarrollaron y conservaron los colonos británicos y la población actual. Este sitio se ha inscrito en la Lista del Patrimonio Mundial por sus características naturales (cuenta con uno de los regímenes de mareas más extremos del mundo: 11,6 metros) y por ser un lugar de memoria del modo de vida de los acadianos y de su deportación, iniciada en 1755. El paisaje cultural abarca una superficie de más de 1.300 hectáreas y comprende una vasta zona de pólderes y diversos elementos arqueológicos de la ciudad de Grand-Pré, fundada por los acadianos, y de la de Hortonville, construida por los colonos británicos que les sucedieron. El sitio de Grand-Pré no sólo constituye un testimonio excepcional de la capacidad de adaptación de los primeros pobladores europeos a las condiciones geográficas del litoral atlántico de América del Norte, sino que además es un lugar de memoria significativo de la deportación masiva de los acadianos, conocida en francés por el nombre del Grand Dérangement.

Ópera de los Margraves de Bayreuth (Alemania) - Obra maestra de la arquitectura teatral del Barroco, construida entre 1745 y 1750, este teatro de ópera cortesana es el único en su género que se conserva intacto. Los quinientos espectadores que puede albergar su recinto tienen la oportunidad de revivir la cultura operística barroca, incluso en el plano acústico, ya que el teatro ha conservado sus materiales de construcción primigenios, como la madera y la tela. Su construcción fue ordenada por Guillermina de Prusia, esposa del margrave Federico de Brandenburgo-Bayreuth, y su diseño se debe al afamado arquitecto teatral Giuseppe Galli Bibiena. Por ser un teatro de ópera cortesana edificado como elemento integrante del espacio urbano público, se puede decir que prefiguró los grandes teatros públicos del siglo XIX. El palco a dos niveles de los soberanos, con su rica ornamentación de madera y lienzo pintado, es un ejemplo muy representativo de la arquitectura ceremonial efímera utilizada para realzar el boato principesco en festividades y celebraciones.

Guarnición fronteriza y fortificaciones de la ciudad de Elvas - El sitio contiene fortificaciones de los siglos XVII a XIX. Se trata del mayor sistema de murallas y fosos secos del mundo. Dentro del recinto amurallado hay barracones y otros edificios militares así como iglesias y monasterios. Aunque Elvas tiene vestigios arqueológicos del siglo X, la construcción de sus fortificaciones comenzó con la independencia de Portugal, en 1640. Diseñadas por el jesuita holandés João Piscásio Cosmander, son el mejor ejemplo todavía existente de la escuela holandesa de fortificación en todo el mundo. El sitio incluye también el acueducto de Amoreira, construido para que la fortaleza soportara largos asedios sin carecer de agua.

Cuenca minera de la región Nord-Pas de Calais (Francia) - Esta cuenca minera es notable por la forma en que la extracción del carbón ha configurado su  paisaje a lo largo de unos tres siglos, desde 1700 hasta la segunda mitad el siglo XX. El sitio abarca 120.000 hectáreas y comprende 109 elementos diferentes: pozos de minas (el más antiguo data de 1850), montacargas y ascensores, escombreras (algunas tienen una superficie de 90 hectáreas y sobrepasan los 140 metros de altura), infraestructuras para el transporte del carbón, estaciones de ferrocarril, caseríos de obreros y pueblos mineros con viviendas sociales, residencias de propietarios y administradores, escuelas, iglesias, dispensarios, centros comunitarios, oficinas de compañías mineras, sedes municipales y otros edificios. El sitio es una muestra de los esfuerzos realizados desde mediados del siglo XIX hasta los años sesenta del siglo XX para crear ciudades obreras modelo y, al mismo tiempo, constituye un testimonio de un periodo importante de la historia de la industria europea. También proporciona un ejemplo de las condiciones vida de los trabajadores y de la solidaridad obrera  generada por ellas.

Sitios mineros importantes de Valonia (Bélgica) - Las cuatro minas que integran este sitio cultural se extienden desde el este hasta el oeste de Bélgica, a lo largo de una franja de terreno de 170 kilómetros de largo y de 3 a 15 kilómetros de ancho. El sitio lo forman las zonas de minería del carbón mejor conservadas de todo el país, que se explotaron principalmente desde principios del siglo XIX hasta la segunda mitad del siglo XX. En este sitio se hallan muestras tempranas de la arquitectura utópica de los inicios de la primera Revolución Industrial europea, que forman conjuntos urbano-industriales sumamente integrados. El ejemplo más notable lo proporcionan la mina y la ciudad obrera del Grand-Hornu, planeadas en la primera mitad del siglo XIX por el arquitecto Bruno Renard. En Bois-du-Luc se hallan numerosos edificios construidos en el periodo 1838-1909, así como una de las minas de carbón más antiguas de todo el continente europeo, cuya explotación se inició a finales del siglo XVII. A pesar de que Valonia contó con centenares de minas de carbón en el pasado, la mayoría de sus infraestructuras han desaparecido hoy en día. Sin embargo, las cuatro minas que componen este sitio del Patrimonio Mundial han conservado su integridad en muy gran medida.

Granjas decoradas de Hälsingland (Suecia): El sitio consiste en siete casas de madera situadas al este de Suecia que representan el apogeo de la construcción en madera en la región, una tradición que se remonta a la Edad Media. Reflejan la posteridad de los granjeros independientes que, en el siglo XIX, utilizaron sus riquezas para construirse viviendas nuevas con salas o habitaciones auxiliares profusamente decoradas reservadas para las festividades. Las pinturas que las adornan representan la fusión del arte folk con los estilos preferidos por la aristocracia terrateniente de la época, entre ellos el barroco y el rococó. Decorados por pintores y artistas conocidos o desconocidos que viajaban de una a otra, los sitios inscritos representan el florecimiento final de una larga tradición cultural.

Río de Janeiro, paisajes cariocas entre la montaña y el cielo (Brasil) – En el sitio inscrito destaca la dimensión de la ciudad como asentamiento urbano excepcional más que el patrimonio construido que ésta contiene. Une los elementos naturales clave que han inspirado el desarrollo urbano: desde las cumbres de las montañas del Parque Nacional de Tijuca hasta el mar. Incluye también los Jardines Botánicos, creados en 1808, la cumbre del Corcovado, con su famoso Cristo, las colinas que rodean la bahía de Guanabara y los amplios paisajes de la bahía de Copacabana, escenario de la cultura viviente de esta espectacular ciudad. Con esta inscripción, se reconoce también a Río de Janeiro la inspiración artística que ha brindado a músicos, paisajistas y urbanistas.

Sitio neolítico de Çatalhöyük, Turquía – Dos colinas forman este sitio del sur de la llanura de Anatolia, cuya superficie supera los 137.000 metros cuadrados. El mónticulo de mayor altura, situado al este, contiene huellas de 18 niveles de ocupación neolítica entre los años 7.400 y 6.200 a. de C., que incluyen pinturas murales, relieves, esculturas y otros rasgos simbólicos y artísticos. Juntos, atestiguan la evolución de la organización social y las prácticas culturales a medida que los humanos se adaptaron a la vida sedentaria. La colina occidental muestra la evolución de las prácticas culturales del Calcolítico (6.200 a 5.200 a. de C.). Çatalhöyük contiene vestigios importantes de la transición de pueblos a aglomeraciones urbanas que se mantuvieron en el mismo emplazamiento durante más de 2.000 años. Se trata de un conjunto único de casas agrupadas sin calles.

Lagos de Unianga (Chad) -  Este sitio abarca 18 lagos conexos entre sí que se hallan en el desierto del Sahara, en la región de Enedi. El complejo lacustre abarca una superficie de 62.808 hectáreas y es el más vasto de los existentes en un medio geográfico de aridez extrema. El paisaje natural del sitio es de una belleza excepcional, debido a la asombrosa variedad de sus formas y colores. Los lagos –salobres, hipersalobres y de agua dulce– se alimentan de aguas subterráneas y forman dos conjuntos que distan 40 kilómetros entre sí. El primer conjunto es el de Unianga Kebir, que cuenta con cuatro lagos. El más grande de ellos –el Lago Yoan– tiene 358 hectáreas de superficie y 27 metros de profundidad. En sus aguas, extremadamente salobres, solamente viven algas y algunos microorganismos. El segundo conjunto lacustre, denominado Unianga Serir, consta de 14 lagos separados entre sí por dunas. Casi la mitad de su superficie está cubierta por juncos flotantes que atenúan la evaporación de sus aguas. El lago más vasto de este último conjunto es el Lago Telli, que tiene una superficie de 436 hectáreas, pero tan sólo 10 metros de profundidad. Gracias a la excelente calidad de su agua dulce, algunos de estos lagos albergan una fauna acuática, compuesta sobre todo por peces.

Sitio trinacional de Sangha (Camerún, República del Congo y República Centroafricana) - Situado en la cuenca noroccidental del río Congo, en el punto de confluencia de las fronteras del Camerún, la República del Congo y la República Centroafricana, este sitio abarca tres parques nacionales contiguos que totalizan una superficie de más de 750.000 hectáreas, donde las actividades humanas apenas han alterado la naturaleza. El sitio cuenta con una vasta gama de ecosistemas de bosque tropical húmedo, y también con una flora y fauna muy ricas. Esta última comprende especies como el cocodrilo del Nilo y un gran predador: el pez tigre Goliat. En los claros de bosque crecen especies herbáceas, y la región de Sangha alberga una población considerable de elefantes de bosque, así como gorilas de las planicies occidentales (en grave peligro de extinción) y chimpancés (una especie también amenazada). El entorno del sitio ha permitido una continuidad de los procesos ecológicos y evolutivos a gran escala, así como la preservación de una gran biodiversidad que abarca numerosas especies animales en peligro de extinción.

Sitio fosilífero de Chengjiang (China) - Situado en una zona de colinas de la provincia de Yunnan, este sitio de 512 hectáreas es todo un archivo fosilífero completo de un conjunto de especies marinas del Cámbrico inferior. La biota del sitio, excepcionalmente preservada, muestra la anatomía de los tejidos duros y blandos de una gran variedad de organismos, tanto vertebrados como invertebrados. El sitio constituye un testimonio del remoto establecimiento de un ecosistema marino complejo. Se han hallado en él 16 fila poríferos, toda una serie de grupos enigmáticos y unas 196 especies que constituyen un testimonio excepcional de la rápida diversificación de la vida en la Tierra hace unos 530 millones años, cuando empezaron a aparecer casi todos los grupos importantes de animales actuales. El sitio ofrece un panorama paleobiológico de gran importancia para la investigación científica.

Ghats occidentales (India) - La cadena montañosa de los Ghats occidentales, más antigua que el Himalaya, presenta rasgos geomórficos de capital importancia, con procesos biofísicos y ecológicos únicos. Los ecosistemas forestales de alta montaña del sitio influyen en el ciclo climático de los monzones. Al moderar el clima tropical de la región, representa uno de los mejores ejemplos del sistema monzónico del planeta. El sitio tiene también un grado excepcionalmente alto de diversidad biológica y endemismo. Ha sido reconocido como uno de los ocho “lugares más candentes” de la biodiversidad en la Tierra. El sitio incluye algunos de los bosques tropicales perennes no ecuatoriales más representativos del mundo y es hábitat de al menos 325 especies de flora, fauna, aves, anfibios, reptiles y peces amenazados de extinción.

Un cop l’any centenars de excursionistes d’arreu de la Catalunya Nord, Catalunya, País Valencia, Illes Balears, Alguer, etc.  si troben al Refugi de Costalets,  per dur petits feixos de llenya lligats amb una cinta amb el nom de la seva població i pujar-los al cim del Canigó on els deixen al peu de la creu, perquè siguin encesos amb la flama del Canigó el 22 de juny a les 12 de la nit. Un cop encesa la foguera, recolliran la flama en unes llànties i la portaran a cadascuna de les seves poblacions, per encendre amb ella les fogueres de Sant Joan.

Aquesta tradició va començar l’any 1955 de la ma de Francesc Pujades, fill d’Arlés de Tec (Vallespir) qui inspirat pel poema èpic “Canigó” de Jacint Verdaguer va iniciar el que ha esdevingut una tradició, la flama del Canigó encendria la foguera de Sant Joan a peu de la muntanya i seria un símbol d’amistat, de joia i de germanor.  .

El Foc un símbol per a totes les cultures.
 Al Roselló hi ha dades de celebracions celtes del solstici d’estiu (Nit de Sant Joan), on ja s’encenia focs a les cimeres de les muntanyes, Francesc Pujades, que n’era el president del centre excursionista d’Arlés i havia pujat al cim del Canigó 130 vegades, havia nascut un 23 de juny i va voler  fer pel seu aniversari l’any 1955 el mateix gest simbòlic de pujar al cim del seu estimat Canigó i encendre un foc, com feien els seus avantpassats, que es va poder veure pels pobles de l’entorn. Volia posar un estel d’amunt el Canigó.

El mateix Pujades, junt amb Jean Iglésis, qui era el president del Cercle de Joves de Perpinyà van voler donar-li una major dimensió  i van voler que aquest foc corregués de poble en poble, i amb l’ajut dels joves excursionistes van il•luminar pics, torres, castells..., cinquanta punts de llum,   el fet  va esdevenir un espectacle únic.  
L’any 1963 Jean Iglésis va tenir l’idea de baixar el foc del Canigó amb petites llànties i portar-la a Perpignà.  Aquell any van aplegar branques a la terrassa del Castellet, una antiga fortalesa enfront del Canigó, i al migdia del solstici van encendre una petita metxa d’una llàntia d’oli amb una lupa, de manera que fos la llum del sol qui prengués foc, això va encendre una branca d’olivera i llorer; agafant aquest foc tres excursionistes van pujar-lo al cim del Canigó i el van vetllar tota la nit. Va ser llavors que la Flama del Canigó pren realment la seva veritable identitat i el seu nom.  La nit de Sant Joan el sol es posa però la llum de la flama resta encès en un signe de fraternitat i de pau.
L’any 1966 la flama arriba per primer cop a Catalunya, és Vic qui l’acull. Havia travessat la frontera dels Pirineus.

Fer correr el foc de poble en poble.
La celebració d’aquest ritual de la Flama del Canigó pren embranzida gràcies a la tasca de dues entitats: el “Cercle de Joves de Perpinyà” i “Tradicions i Costums”; així l’any 1983 arriba a la Provença a Salon, més tard s’estendrà arreu, Andorra, Mònaco, Huy a Bèlgica, Vintimille a Itàlia, fins arribar al Vaticà l’any 2001.

Aquest és un dels punts de llibre de l'any 2011.

Avui dimarts 10 d'abril durant el partit que es juga amb el Getafe al Camp Nou,  Sandro Rosell president del FCB rebrà a onze escriptors (tant com jugador té un equip en el camp) a la llotja per presentar aquesta nova campanya, que des del 2005 organitza conjuntament amb la Institució de les Lletres Catalanes.  La campanya també serà present al partit del Barça - Real Madrid.

Amb aquest motiu s’han editat 11 punts de llibre que recullen onze frases, una de cadascú dels autors, en que parlen del món del futbol, el Barça i la literatura.

Els autors d’enguany son:

- Blanca Busquets (Barcelona, 1961). Premi Llibreter per ‘La nevada del cucut’ (Editorial Rosa dels Vents).

- Maite Carranza (Barcelona, 1958). Premi Crítica Serra d’Or de novel•la juvenil per ‘Paraules emmetzinades’ (Grup Edebé).

- Feliu Formosa (Sabadell, 1934). Premi Friedrich Gundolf de l’Acadèmia Alemanya de la Llengua i la Poesia.

- Julià de Jòdar (Badalona, 1942). Premi Crítica Serra d’Or de novel•la per ‘Pastoral Catalana’ (Edicions Proa).

- Andreu Martín (Barcelona, 1949). Premi Pepe Carvalho i Premi Sant Joan per ‘Cabaret Pompeya’ (Edicions 62).

- Lluís Muntada (Riudellots de la Selva, 1964). Premi El Setè Cel de Salt per ‘L'elegància del número zero’ (Edicions Proa).

- Marta Pessarrodona (Terrassa, 1941). Premi Nacional de Literatura per ‘Animals i plantes’ (Editorial Meteora).

- Jordi Puntí (Manlleu, 1967). Premis Nacional de la Crítica, Llibreter, Lletra d'Or i Joaquim Amat-Piniella per ‘Maletes perdudes’ (Editorial Empúries).

Imatge tractada informàticament a partir d'un detall d'una foto original de Johntex

Sovint creiem que els sonets de Shakespeare han de ser  els típics cants d’amor omplerts de convencionals referències a la bellesa, però just al contrari sovint batega un àcid sentit de l’humor, o pot ser un rebuig a aquesta mena de metàfores que comporten o una idealització o simplement una mentida interessada per aconseguir allò que es pretén.
Com avui és un d’aquells dies convencionalment escollit per mostrar-se amorós, és també un bon dia per gaudir del punyent ingeni creatiu d’un autor que, com a poc podem dir que és mordaç, al menys en alguns sonets con el 130 o el 138. Malgrat tot sonets d’amor. O d’altres tristos i desesperats, fins arribar a la darrera línia, on acaba per bategar un alè d’esperança.
Posats a fer i ja que aquest és un dia molt anglosaxó i que Shakespeare té molt on escollir aquí teniu alguns sonets cantats o recitats, de vegades per actors coneguts, i a sota – i em perdonareu l’atreviment – la manera en que jo interpreto el seu text.
Que ho gaudiu!

 Sonet 29 de Shakespeare a la pel•lícula Orgullo y Prejuicio (Pride and Prejudice) cantat per Rufus Wainwright
.
Text:
Quan estant en desgracia dels homes i de la fortuna
I en soledat ploro per la meva pobresa
I crido a un cel sord als meus problemes
I em miro a mi mateix i maleeixo el meu destí
I desitjo semblar-me a un altre més ric en esperança
Utilitzat com ell i com ell posseint amics
Desitjant les arts d’aquest home i d’aquest home les seves habilitats
Menys content amb allò amb ell que més frueixo,
malgrat que jo quasi en menystinc en aquests pensaments.
Però si per un casual penso en tu, el meu ànim canvia,
com per a l’alosa quan trenca el dia naixent ,
i de l’ombrívola terra, sonen himnes cap a les portes del cel
Perquè recordar-te,  dolç amor,  aquesta riquesa em porta
Llavors,  no envejo canviar-me ni pels reis.

Sonet 30 – Kenneth Branagh
Quan a les sessions de pensament en dolç silenci
Crido els records de les coses del passat
Sospiro per la manca de més d’una cosa que cercava
I pels vells mals faig noves lamentacions pel meu estimat vell temps
Llavors puc inundar els meus ulls  i deixar-los fluir
Pels apreciats amics perduts en mortes nits sense data
I plora de nou amors que fa molt temps que van desaparèixer
Llavors puc sentir per endavant pena de les penes
I fortament d’Ai! en Ai! fer
El trist compte de penes ja viscudes
Per les quals pago, com ni no hagués ja pagat abans
Però a la vegada penso en tu, estimat amic,
I totes les pèrdues i dolors desapareixen.


El sonet 138 parla de com dos amants es menteixen mútuament.    Interpretat en una versió cantada amb música de jazz.
Quan la meva estimada jura que ella es totalment sincera
Jo me la crec, malgrat que se que menteix.
Pot ser així ella pensi que jo soc un jovenet ignorant
que no coneix les falses subtileses d’aquest món
Tot i que és un pensament banal creure que li semblo jove
Perquè ella sap que els meus millors dies ja han passat
Simplement, jo avalo el que la seva llengua falsament parla
Per tant, tots dos manquem a la veritat
Però,  per què no dir que ella menteix?
O per què no dir que jo soc vell?
El millor vestit de l’amor és l’aparença de veritat
I l’edat en l’amor, s’estima no tenir anys.
Per això,  jec amb ella i ella amb mi
I  gràcies a les nostres mentides ens sentim afalagats .

(lie (jeure) i lie (mentida) són iguals en anglès, amb qual cosa el joc de mots del final del sonet encara incrementa el joc de veritat i mentida del que parla el text.

Altre sonet el núm 130, molt conegut, sembla com a mínim una crítica al costum de comparar la bellesa de l’estimada amb les belleses de la natura. En ell descriu una dona que no es comparable a aquestes belleses però amb la seva realitat no idealitzada l’estima tal com és.
Dues versions per comparar: Alan Rickman i Daniel Radcliffe cadascú individualment i en un altre tots dos a conviants.
.
Els ulls de la meva estimada no són com el sol
I el coral és molt més vermell que els seus llavis
Si la neu és blanca, llavors ella té els pits  foscs
Si els cabells són fins , filferros negres creixen al seu cap
He vist les roses de adamascades, vermelles i blanques
Però no són roses el que veig a les seves galtes
I  en els perfums  hi ha més gaudí
Que a l’alè pudent de la meva estimada
M’estimo escoltar-la quan parla, encara que se
Que la música té un so molt més agradable
Reconec que mai he vist una deessa caminar,
Però la meva estimada, quan camina, ho fa sobre la terra
I malgrat això, pel cel que crec que el meu amor és única!
Com qualsevol de les que falsament  es comparen.
(wire és filferro però pot ser prim o gruixut, per això seguint el sentit del text el primer wires el tradueixo per fins, i el segon per filferro)

Immaculada Socias

Immaculada Socias durà a terme  el proper 1 de desembre a la seu a Nova York de “The Hispanic Society of America”, la presentació del llibre “La Correspondència  entre Isidre Bonsoms Sicart i Archer Milton Huntington: El Col•leccionisme de llibres antics i obres d’art.

Immaculada Socias, professora del Departament d’Art de la UB, va escriure aquest llibre sobre la correspondència entre aquest dos grans amants dels llibres i de l’art a partir de quasi un centenar de cartes conservades a The Hispanic Society of America. Una correspondència que compren des del 1903 al 1913.  Ara el llibre, que es va publicar al desembre passat, es presentarà a Nova York, a la seu d’aquesta institució.

Archer Milton pintat per José María Lopez Mezquita

Archer Milton Huntington va ser la persona més influent en el camp dels estudis de cultura hispànica als Estats Units durant la primera meitat del segle XX, sent la  més coneguda a la vegada que la més duradora la creació del Museu Espanyol que va fundar l’any 1904. Al llarg de cinquanta anys va ompli el museu amb les seves col•leccions de pintura, arts decoratives, llibres, manuscrits, mapes, impresos i fotografies. Entre els seus viatges va refer la ruta de El Cid entre Burgos i València, l’any 1892.

Pel que fa al contingut del Museu, a la col•lecció de la pintura es troben quadres del Greco, Goya, Sorolla, així com notables peces d’art medieval. De les arts decoratives, per exemple, es pot destacar una Custòdia de l’església de Sant Joan, fet per Cristobal Becerril cap al 1585. Pel que fa a les escultures, hi ha mostres obtingudes de les tombes del Monestir de San Francisco de Cuellar, entre d’altres. O entre els llibres antics hi ha una edició del Quixot del 1605 de Juan de la Cuesta, la biblioteca conté més de 250.000 llibres i diaris, dels quals uns 15.000 són anteriors al 1701. a més de 200.000 manuscrits realitzats des del segle XII en endavant.

Portada del llibre en castellà

 
Quant a Isidre Bonsoms un bibliòfil català que va iniciar una biblioteca que finalment va llegar a l’Institut d’Estudis Catalans una col•lecció dedicada a Cervantes que es cèlebre, a més d’opuscles, històrics – hi ha més de 5000 que abasten del segle XV al XIX (Fullets Bonsoms) -  altre col•lecció de contingut literari en castellà amb obres anteriors o contemporànies a Cervantes, o la de rareses com un manuscrit del Decameron en català, o un peça única d’un Tirant lo Blanc en castellà.

El món de la comunicació que duen a terme teatres, productores, actors i actrius al món anglosaxó és sempre una gran oportunitat per conèixer o revisitar la capacitat creativa dels que cerquen fer del públic una part activa, algú que participi no només veien l’obra, sinó fent la seva difusió.  Algunes petites mostres.

La festa de Halloween ha portat al Royal Shakespeare Theater a oferir una celebració un xic diferent, convidant als més agosarats a celebrar un sopar per després, quan ja la nit i la foscor omplin l’edifici del teatre, fer una passejada per retrobar, a la part més antiga del teatre, tots els fantasmes que habiten el lloc. I per donar temps a tothom, no només ho van fer ahir al vespre sinó avui i demà. A la proposta l’han anomenada “RSC After Dark” , o sigui després de la foscor, o més enllà de la foscor si fem una traducció més lliure.


D’altre costat els premis TONY encoratgen a posar-se una disfressa inspirada en un personatge o una obra guanyadora d’un dels premis TONY i posar la foto al seu mur de facebook. Tot i que la idea es que semblin terrorífiques, el cert és que hi ha fotos de personatges de tota mena, des de la Bella de la Bella i la Bestia al Llibre dels Mormons (una obra que a Broadway que ha guanyat 9 premis TONY).


Moltes altres produccions han fet les seves invitacions i les seves ofertes més o menys esgarrifoses. Us deixo dos enllaços, un es un traile, el primer dels que van fer, que anuncia una pel•lícula de terror que s’estrenarà el proper any, està muntat amb una veu infantil que explica dolçament que el poble pateix una maledicció i sobretot la casa, on resta viva la presència de la Dona de Negre. Un cop el veieu, passeu, si voleu, a la web especial que van fer per celebrar Halloween.





The Woman in Black especial page

Còdex Calistí foto de Certo Xornal.

Ahir es va fer públic el robatori del Còdex Calixtí ( un manuscrit original escrit entre el 1119 i el 1124 )   de la Catedral de Santiago de Compostel•la, posant en evidència que existeix un mercat potencial pel tràfic il•lícit de béns culturals, en aquest cas es parla d’un possible encàrrec per part d’un col•leccionista privat per disposar d’una peça única que és en realitat un patrimoni cultural de tots.  Serveixi aquesta circumstància per renovar les posts sobre els acords duts a terme a la C’MUN 2011 a Barcelona per part dels 400 universitaris que van participar en el Model de les Nacions Unides  (trobareu altres posts al respectes.

La traducció correspon a un document plantejat com a UNESCO per a potencia la detecció i lluita del tràfic il•lícit de béns culturals, així com estimular l’intercanvi regulat entre països per tal de posar a l’abast del major nombre de persones interessades (estudi o turisme) béns culturals que són per la seva rellevància un patrimoni material que cal protegir i conèixer.




C’mun El Model de les Nacions Unides de Barcelona
UNESCO
L’organització de les Nacions Unides  per a l’Educació, la Ciència i la Cultura




Tema: El tràfic il•lícit de Béns Culturals.


La conferència general de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura reconeix que el béns propietat cultural es important per la preservació del món de la cultura.  
Convençuda que el tràfic il•lícit de Bens Culturals empobreix, erosiona i destrueix la historia i l’herència de les nacions i amenaça la preservació de la cultura. 
Tenint en compte la Convenció sobre Mitjans per prohibir i  impedir la importació, exportació i transferència il•lícita de la Propietat de  Béns Culturals (1970), el Segon Protocol de la Convenció de l’Haia de 1954, la UNIDROIT, Convenció sobre el robatori i l’exportació il•legal d’objectes culturals (Roma 1995), i afegint-nos a les definicions de béns culturals, tràfic il•lícit,   entre d’altres citades als documents,
Adoptem la següent resolució:
1. Recordant que el problema de tràfic il•legal és a la vegada un problema domèstic i internacional;
2. Promovent ajuda financera per aquells països els quals tenen dificultats per implementar mesures per establir controls;
3. Encoratjant el préstec de béns culturals per a finalitats d’educació, restitució i devolució basades en l’acord entre entitats legalment reconegudes; 
4. Proposant que les discrepàncies entre dos països en relació a transaccions siguin resoltes mitjançant una tercera autoritat sota els auspicis d’UNESCO i amb el suport d’autoritats amb competència jurídica;
5. Suggerint que sobre el retorn d’objectes  de significació cultural per la seva ubicació geogràfica d’origen,, una part dels fons acumulats (per donació o per un altre manera) siguin retornats al primer país para ajudar-li.
6. Encoratjant als països perquè exhibeixin el seu llegat cultural en museus d’altres països per al seu estudi.
7. Suggerint que si un govern rebutja retornar articles obtinguts il•legalment, els països col•laboradors a plantejar la qüestió en altres fòrums de Nacions Unides com a punt d’interès, amb l’esperança de trobar una solució;
8. Cercant un major compromís dels països membres per regular el mercat internacional;
9. Fent una crida a l’adhesió a les dades de bases i inventaris preexistents de béns culturals
10. Convidant a les nacions que acullin objectes nacionals i culturals amb finalitats turístiques i educatives, per reforçar la supervisió estricta dels objectes comprats i tornar-los quan les condicions legals de comerç dels mateixos no es compleixi;
11. Recolzant la transferència del coneixement , incloent-hi els coneixements tècnics,  dels països amb més poder cap els altres, mitjançant  consultors, experts o comitès assessors, per tal d’ajudar a regular els delictes relacionats amb el tràfic (il•lícit de béns culturasl). 


Enllaç amb l’original en anglès. http://www.anue.org/cmun/cmun2011-res-unesco2.pdf

Un projecte per destacar els valors culturals, socials, d'esforç personal i col·lectiu que a través dels Castells es materialitzen.
En una entrevista que vaig tenir el plaer de fer als Minyons de l'Arboç, amb raó del reconeixment per part de l'UNESCO dels Castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, em comentaven que a cap esport o activitat cultural pot trobar-se  el que es troba als castells, una activitat que pots compartir amb gtets de diferents races, religons, constitucions físiques, per aconseguir un mateix fi, això és la grandessa dels castells, que la grandessa dels castells es troba en que cada persona es fon per esdevenir una part del conjunt, desapareixent qualsevol protagonisme personal perquè el que importa és el treabll del grup, perquè carregar o descarregar un castell és un èxit col·lectiu.