Josep Maldonado, Manuel Camino i Maite Fandos qui li va lliurar un record per la seva col·laboració en l'acte. Foto: Dolors Garcia

La convocatòria de la Fundació Esport Solidari Internacional per contribuir a la recaptació de fons per a posar sostre a una escola al Txad va tenir una gran resposta i el públic va omplir de gom a gom la carpa fixa, d'inspiració àrab, de la Giralda de l'Arboç  per assistir-hi al concert que oferia l'Escola Municipal de Música Pau Casals (EMMPA).

L'acte va començar amb una petita presentació en vídeo  de la tasca de la Fundació ESI i en concret sobre el projecte a qual es destinarien els fons recaptats. Així vam poder saber com va ser Marina Rosell qui va posar en contacte la Fundació ESI amb la Missió al Txad on Gloria Sedes (Missionera de les Filles de la Caritat) dedica la seva vida per atendre una població colpida pel SIDA i on la presència de grups armats ha estat una realitat durant dècades i on des del 2015 Boko Haram (grup jihadista d'origen nigerià) manté un conflicte a la regió del Llac Txad a l'oest del país.
Josep Maldonado, president de la Fundació ESI, va explicar que el primer que va fer va ser viatjar al Txad per conèixer la situació i a partir d'aquell moment, van incloure aquell projecte dins la llista de plans d'ajut a l'Àfrica de la fundació.

La fase actual per la qual es destinaran els fons és posar sostre a l'escola,  de tal manera que els infants pugin anar a classe també els períodes de temps on les pluges fan ara impossible la seva assistència.

En diversos moments es van lliurar records a les persones que s'havien significat per la seva col·laboració en els projectes de la Fundació ESI Foto: Dolors Garcia

Entre el nombrós públic que va assistir hi havien representants de la societat civil que destaquen per la seva implicació en activitats i accions de benestar social, com ara el president del Club de Tennis Taula Ganxets Joan Carles Virgili, o el president de la Asociación Española contra la Muerte Súbita José Durán. També van ser presents, l'alcalde de  l'Arboç, Joan Sans;  l'alcalde de Sant Jaume dels Domenys, Magí Pallarès; l'alcaldessa de la Bisbal, Agnès Ferré;  l'alcalde de Valls, Albert Batet i el regidor de Recursos Humans de l'Ajuntament de Calafell, Joan Maria Triadó. També va ser present a títol personal,  Maite Fandos,  regidora de l'Ajuntament de Barcelona i membre de la Diputació de Barcelona.

El concert, dividit en dues parts, va ser a càrrec de l'Escola Municipal de Música Pau Casals del Vendrell;  cal dir que Josep Maldonado va destacar la satisfacció de poder tenir en aquell acte un ampli ventall de joves estudiants d'aquesta escola que du el nom del gran mestre i reconegut defensor de la Pau.

Conjunt de Guitarres de l'EMMPAC Foto: Dolors Garcia

La primera part del concert va ser a càrrec del "Conjunt de Guitarres de l'EMMPAC" va interpretar tres peces. La primera "Paisaje cubano con lluvia", de Leo Brouwer, compositor, guitarrista i director d'orquestra  d'origen cubà nascut  l'any 1939. Es tracta d'una peça de gran dificultat i bellesa que recrea la pluja i la tempesta on el mestre inclou un espai per l'improvitsació,  i que, tal com va explicar el director del conjunt de guitarres, Juan Becerra, lligava sense haver-ho pretès, amb el projecte de posar sostre a una escola al Txad. A continuació van interpretar l'Aragonesa i l'Habanera de la coneguda òpera Carmen de George Bizet. La darrera peça va ser el Tango de Dieter Kreidler, guitarrista nascut el 1943 a Ebeleben, Turingia (Alemanya).

Orquestra de l'EMMPAC Foto: Dolors Garcia

La segona part del concert va córrer a càrrec de la Orquestra de l'EMMPAC, dirigida per Raúl Lacilla, qui ens va convidar a fer un recorregut començant per una peça de Marc Migó, compositor nascut a Barcelona l'any 1993, titulada "Simfonia de Butxaca"; en la interpretació van intervenir la secció de corda i vent (fusta i metall) de l'orquestra.  A continuació van interpretar el Nocturn de "Vistes al mar" d'Eduard Toldrà, obra escrita l'any 1920 de gran bellesa poètica, inspirada en el poema "La Ginesta" de Joan Maragall, interpretada pel conjunt de corda. Per finalitzar van oferir la "Simfonia n. 5 en Sib M de Franz Shubert -obra escrita el 1816 e interpretada pel conjunt de corda i vent-   complint el que havia anunciat el director de l'orquestra quan ens havia convidat als assistents a un viatge en el temps des de el segle XX fins a principis del segle XIX.

Durant diversos moments de l'acte Josep Maldonado va anar agraint a diverses persones la seva ajuda al projecte i la seva assistència a l'acte; molt especialment a Manuel Camino, propietari de La Giralda de l'Arboç, que com sempre va oferir l'espai per col•laborar amb un projecte solidari com aquest concert.

Prèviament al concert es va poder realitzar una visita guiada a La Giralda de l'Arboç de la mà de Josep Maria Janè.

En acabar es va servir una copa de cava amb l'etiqueta " Zuviria", que remetia el gran ex-jugador del Futbol  Club  Barcelona  Rafael Torito Zuviria.

Foto del Concert celebrat el 29 de juliol de 2012 també a La Giralda de l'Arboç, a benefici de la Fundació ESI Foto: Dolors Garcia.

Divendres 2 de juny

Dissabte 3 de juny
A les 7 de la tarda
Saló dels Ambaixadors
La Giralda de l'Arboç
L'Arboç






Amb la participació de:

Foto: Dolors Garcia

Sens dubte  el conjunt d'edificis que es coneix amb el nom de La Giralda és un del edificis emblemàtics de l'Arboç, i cal dir que quan la van edificar es van utilitzar tècniques i materials de gran qualitat, fins el punt que la major part de treballs que es van fer en la restauració de l'any 2008 van ser sobretot per donar solidesa al terreny i evitar que hi hagués cap desplaçament fent un mur de contenció de gran envergadura.

L'obra de restauració de La Giralda de l'Arboç, dins la Va Trobada d'Historiadors Penedesencs.
Josep Maria Jané va fer la presentació i posteriorment ens va guia pel recorregut que tots els assistents a la Va Trobada d'Historiadors vam poder realitzar a La Giralda de l'Arboç. Aquesta post és un resum d'ambdues.

Josep M. Jané en un moment de la seva intervenció durant l'acte del matí dedicat a la restauració de La Giralda de l'Arboç. Foto: Dolors Garcia

Una història romàntica.
Joan Roquer i Marí (l'Arboç 1868- Barcelona1934) fill de l'Arboç, es va allunyar de la professió familiar -farmacèutics- i es va decantar per aspectes com l'arquitectura, el dibuix i la fotografia i per això es va traslladar a Barcelona.  Va continuar però col•laborant en altre dels negocis familiar: el dels "Licors Roquer" fent de venedor a la Ciutat Comtal on va aconseguir molts clients, a la vegada que es dedicava a cultivar la fotografia.

Va ser a Barcelona on va conèixer a Candelaria Negrevernis Lasala. La noia era neboda i principal hereva d'un indià que havia fet fortuna a Amèrica.

En Joan Roquer i la Candelaria Negrevernis es van cassar el 1885 i l'any 1886 van viatjar a Andalusia. Fascinats per l'art àrab van decidir construir a l'Arboç una edificació amb reminiscències del que havien vist, una casa que en principi serviria per passar els estius.

Per aquesta raó van comprar un terreny conegut com a la "Casa de la Po", en unes terres que havien sigut desamortitzades arran les mesures ordenades pel Govern espanyol, degut a  la política empresa pel president del Consell de Ministres, Juan Álvarez Mendizabal el 1836.

Foto: Dolors Garcia

Un mestre d'obres de reconegut prestigi. 
El mestre d'obres Feliu Tetas veí de l'Arboç va ser l'encarregat de dur a terme les obres de construcció.  Roquer el va escollir perquè Feliu havia treballat anteriorment a l'Església de Vilafranca, (de fet,  segons consta al Llibre Vert de Vilafranca i a uns documents dipositats en uns tubs de zenc -una mena de càpsules del temps- trobats durant la restauració iniciada el 1986, el Mestre Feliu Tetas hauria també treballat en la restauració de la cúpula del campanar de la mateixa església que s'havia iniciat l'any 1860);  a més Feliu Tetas havia treballat a la construcció de l'edifici del Palau Gener que avui és l'actual col•legi-residència de l'Arboç, un palau que havia promogut en el seu dia en Josep Gener Batet.

La construcció de la Giralda de l'Arboç
Les obres es van començar el 1899 quan al moment en què es van acabar cal dir que al peu de la torre de la Giralda apareix en números romans l'any 1902, perquè va ser aleshores quan es va acabar aquesta part de l'edifici, malgrat tot es considera que la finalització total del conjunt va poder ser entre el 1907 i el 1908, si més no amb aquest criteri es va celebrar el centenari de la construcció d'aquest conjunt arquitectònic.

Un moment de la visita al conjunt d'edificis de La Giralda. Foto: Dolors Garcia.

Una parella gran amant del teatre.
Tant Joan Roquer com Candelària Negrevernis eren gran aficionats al teatre, de fet arran d'haver heretat la gran fortuna del tiet de Candelaria Negrevernis, van poder participar a la construcció del Teatre Romea a Barcelona, del qual també van posseir accions. Ja a l'Arboç van crear el "Teatre Arbosenc".

El temps de la República i de la Guerra Civil. 
Joan Roquer va morir l'any 1934, any en què la Giralda va ser intervinguda per una divisió de l'aviació republicana i en ella es va instal•lar una esquadrilla d'avions  popularment coneguts com a  "Chatos" és a dir d'avions caça  Polikarpov I-15 subministrats pels soviètics. En esclatar la Guerra Civil l'edifici va passar a ser quartell general republicà i es va utilitzar també com a intendència per queviures. Tot i els bombardeigs que va patir l'Arboç, la Giralda no es va veure afectada, si bé va caure una bomba a 20 m de la torre.

La venda de la propietat.
L'any 1941, Candelària Negrevernis va posar a la venda la propietat, que va passar a mans de Josep Bascompte i seria el seu fill Antoni Bascompte qui l'any 1981 la vendria a l'actual propietari, Manuel Camino Martínez.

L'inici de les obres de reconstrucció. 
L'any 2001 el conjunt de la Giralda es va tancar al públic per iniciar les obres de restauració que va posar en marxa el Sr. Manuel Camino.  Una de les obres més importants va ser consolidar i assegurar l'assentament del conjunt. Les esquerdes trobades donaven a entendre que hi havia un lleuger desplaçament de l'edifici, cosa lògica donat que es troba situada en un terreny on la sorra i l'argila s'alternen. Per això, en un conveni amb la Universitat Politècnica de Catalunya,  es va dur a terme una intervenció de gran impacte amb la construcció d'un mur de 50 metres de llarg per  0,80 m d'amplada i 9 metros de fondària. Aquest mur  es va endinsat dins el terreny per garantir que no es produiran nous desplaçaments, així mateix és va lligar amb la resta de l'edifici per tal de donar solidesa a tot el conjunt arquitectònic.

Estucats de Calç Foto: Dolors Garcia.

Es van recuperar en gran mesura els vitralls que estaven força afectats pel pas del temps i l'exposició als elements.

També es van reforçar els forjats i es van cosir les esquerdes i es va afegir un mirador des del qual es pot veure Montserrat.

Així mateix es va haver de canviar el "Giraldillo", l'escultura que corona la torre, peça que es va tornar a fondre a Sevilla, amb el permís del "Cabildo de la Catedral" d'aquesta ciutat.  El Giraldillo és un penell que gira amb el vent.

Terra d'estil venecià. Saló d'Ambaixadors. Foto: Dolors Garcia

Cal dir que la gran qualitat amb que s'havia realitzat l'obra original va quedar palesa en el bon estat de molts dels elements, com ara els estucats exteriors fets amb calç, o el terra d'estil venecià del saló d'ambaixador o les columnes del mateix saló (fetes amb partícules de nacre).

Pintura mural afegida a una de les parets del pis subterrani. Foto: Dolors Garcia

Pel que fa al subterrani i a l'últim pis, que en temps havia estat destinat a habitatge del servei, en aquesta restauració es van introduir elements ornamentals que res tenien a veure amb l'arquitectura d'inspiració àrab que va motiva la creació de La Giralda.

Com tota restauració, les obres realitzades a la Giralda de l'Arboç tenen  les seves llums i les seves ombres, però cal dir que els canvis o afegits realitzats,  donat el lloc que ocupen no afecten en res a l'obra original, llevat el cas dels escultures de la font dels lleons, ja que s'han substituït per d'altres que tenen una factura, si volen més ferotge, però que no correspon a l'expressió dels primitius lleons ni si semblen als existents a l'Alhambra.

Foto: Dolors Garcia

La fresquera de Sant Cugat Sesgarrigues

Conferenciants:
Mariona Genís Vinyals, Doctora en arquitectura, especialista en Restauració i Patrimoni. Coordinadora del Postgrau de Restauració d'Espais de l'Escola BAU, Universitat de Vic; Professora a l'ETSAB, Universitat Politècnica de Catalunya i a l'Escola BAU , Universitat de Vic

Daniel Sancho, Historiador, cap de la Secció d'Història de l'IEP. Autor dels llibres "El Comerç al Centre Vila. Associació de Comerciants del Centre de Vilafranca"; "Trenta-cinc anys d'Òmnium Cultural a l'Alt Penedès. 1972-2007".  "A l'Ombra del Vesper 1936 - 1939, Records de la Guerra Civil a Santa margarida i els Monjos", entre d'altres.

La conferència es va iniciar amb la intervenció de Mariona Genís, qui va relatar com l'any 2010 - quan s'estava procedint a la restauració de la plaça de l'església de Sant Cugat Sesgarrigues- va rebre un avís que la informava que s'havia trobat un forat de grans dimensions sota la plaça, fins el punt que havia mig engolit la maquinària que estava treballant en aquella zona.  Va ser així com es va posar al descobert l'existència d'una mena de  cúpula d'uns 3 metres x 3 metres, part de la qual s'havia ensorrat. Amb les limitacions que tenien en aquell moment per poder valorar quina mena d'estructura havien trobat, van poder constatar que aquell gran espai  formava part d'una construcció soterrada de majors dimensions excavada en un terreny argilós.  Davant d'aquella descoberta i amb les dades disponibles, l'Ajuntament va optar per no reomplir el gran esvoranc. Van decidir que era millor  cobrir-lo de tal manera que es pogués acabar l'obra de la plaça però deixant obertes totes les possibilitats per poder decidir més endavant com estudiar la troballa i, si fos el cas, com recuperar-la.
La conseqüència d'aquella prudent decisió de l'Ajuntament va ser, segons va seguir explicant Mariona Genís, que la gent que anava passant per la plaça en saber de l'existència d'aquell enorme cau, anés explicant els seus records d'infantesa sobre aquella cavitat. De fet molts d'ells deien que la havien visitada molts anys enrere que era un complex entramat i que s'hi podia accedir des de diferents punts d'entrada. Aquest darrer aspecte els va ser confirmat pel  penúltim alcalde franquista, qui va confirmar que un tros de túnel que conduïa a aquell espai s'havia fet malbé durant unes obres de clavegueram realitzades .

Anys més tard, per tal de poder estudiar aquesta cavitat, va aclarir Mariona Genís,  es va establir un equip multidisciplinar i es va demanar a la Diputació de Barcelona que fes un estudi.    Així es va procedir a fer una projecció mitjançant georadar però -donat que l'espai està inserit dins d'argila i aquesta dificulta molt poder establir els perfils de tot l'espai excavat-   l'aparell  no podia oferir una lectura massa exacta.  Malgrat totes les dificultats, finalment es va poder realitzar un  dibuix que va resultar ser una imatge d'una enorme superfície soterrada que tenia una forma que recordava un croissant.  Era una espai de grans dimensions que acabaria per rebre el nom de  "la Fresquera de Can Pau Vidal" perquè es va crear el nou accés a partir de les terres situades en aquesta finca que ja aleshores era  propietat de l'Ajuntament.   En l'actualitat la cavitat descoberta gràcies a les obres de la plaça de l'església té uns 2,95 m d'alçada per 3,12 d'amplada; estava connectada a dues galeries que tenien els accessos al carrer enfonsats.  Una galeria té un recorregut en direcció nord-oest, i l'altra direcció sud.  Són galeries amb una alçada variable que oscil•la de quasi els 60 cm fins quasi un metro.  A més de la cavitat trobada en primer moment, es va trobar també una altra fresquera situada quasi al centre de la plaça de l'església. Es tracta per tant d'un complex entramat de cavitats i galeries, ja que els testimonis orals indiquen que antigament existien altre tres cavitats connectades totes elles per la xarxa de galeries.

Conforme va puntualitzar Mariona Genís,  va ser de molta utilitat i una bona font per anar recuperant informació sobre aquesta estructura soterrada que es procedís a recollir les informacions orals que s'anaven aportant per part dels veïns i veïnes.  Aquests testimonis li atribuïen dos tipus d'ús: emmagatzemar aliments i amagatall per persones.
En aquest punt la conferència va ser continuada per Daniel Sancho, qui va explicar l'atracció inevitable que els va produir algunes de les històries que els van explicar els veïns i veïnes de Sant Cugat Sesgarrigues, segons les quals aquell lloc havia pogut ser un amagatall durant el segle XIX.

Allò va obrir un ventall de possibilitats sobre en quin moment i amb quin motiu podia haver estat utilitzada com amagatall.
Daniel Sancho va relatar com el segle XIX va ser un temps on van produir conflictes com ara les guerres carlines, la  guerra del francès o el conflicte rabassaire.  Moments tots en que podia ser possible que algú pogués cercar amagatalls en un espai com el que s'havia trobat. Malgrat tot, les més suggestives de totes les narracions que van escoltar van ser, aquelles que lligaven la utilització d'aquell espai com amagatall de "La Mano Negra"
   
Com va explicar Daniel Sancho, és difícil sentir parlar de "La Mano Negra" i no deixar la imaginació volar a la recerca d'unes probes que poguessin donar veracitat al relats populars que circulaven,  però,  com va dir Mariona Genís, és va prioritzar l'ús domèstic d'aquest indret, atès que aquesta mena d'espais és molt comú tan a Catalunya com a tot Europa i per tant, tenia tota la lògica assumir que era un espai destinat al servei de magatzem d'aliments. Tot i el fet que siguin estructures soterrades molt habituals a moltes poblacions i que hi hagi un gran nombre  de construccions com la de Sant Cugat Sesgarrigues  excavades  sota terra, no existeixen gaires estudis arqueològics sobre aquesta mena de magatzems,  ja que no solen ser considerats com a patrimoni.

Finalment, gràcies a un Fons FEDER  de la Unió Europea, es va poder treballar per la recuperació de la fresquera.

Un dels reptes, tal com va explicar Mariona Genís, va ser reconstruir la part de la cúpula que s'havia esfondrat quan havien descobert l'existència d'aquell gran amagatall. Per fer-ho van optar per utilitzar fibra de vidre recoberta de morter de terra.  Així mateix es va crear un accés nou des de Cal Pau Vidal, edifici propietat de l'Ajuntament, mitjançant un nou túnel construït amb volta catalana i morter de terra perquè la fresquera pogués ser visitada. Així mateix, és va aprofitar la realització de les obres per dur a terme una excavació arqueològica que va aportar restes de ceràmica del segle XVI.



(Nota EdD)
La Mano Negra
Certament tot el que envolta la història d'aquest grup secret de caràcter anarquista (l'existència del qual continua sent discutida, tot i que van haver assassinats i els judicis corresponents que per les declaracions dels judicats donaven aixopluc a la seva existència), té l'atractiu de les millors novel•les negres, llevat que els fets sobre els quals pivota van suposar  la mort violènta de varies persones, una sèrie de sentències de mort per garrot, una generalitzada persecució de jornalers acusats de pertànyer a aquesta organització i unes tres-centes deportacions a les Filipines.

Es pot així entendre molt bé que si pogués aparèixer una referència certa de l'existència d'algun membre de La Mano Negra que hagués pogut venir cap a Catalunya, hagués estat una veritable troballa.

Com el tema dels fets al voltant de La Mano Negra succeïts a l'Andalusia de finals del segle XIX  és alhora profundament trist i intensament atractiu des del punt de vista històric, sociològic i jurídic, crec que paga la pena fer un relat sobre aquells temps i aquells fets, però això m'exigeix dedicar-li unes quantes setmanes de treball, ja que són molts els elements que s'han de tenir presents per tenir una visió de conjunt de l'època i dels successos.

Per entendre  que va suposar l'existència o la possible existència de  La Mano Negra i els seus actes, cal a la vegada entendre i conèixer l'entorn econòmic, social, cultural i polític en què es trobava tant Andalusia com la resta del Regne d'Espanya i fins i tot l'Europa  no només en aquell moment precís sinó d'uns quants anys abans, perquè la creació de les condicions adients  que van permetre el que va succeir venia de lluny.

M'agradaria poder oferir una visio que tinguí present la visió d'historiadors com Vicens Vives, els sumaris dels judicis i del recurs davant el suprem, llibres, estudis i  tesis doctorals  que, afortunadament, estan disponibles i que aporten pinzellades imprescindibles per anar desvetllant la imatge de com es van concatenar els elements que van donar lloc als assassinats  i als corresponents judicis entorn a La Mano Negra.

V Trobada d'Historiadors Penedesencs (IV)

Pere Izquierdo. Foto Dolors Garcia

Conferenciant: Pere Izquierdo i Tugas  especialista en Arqueologia Subaquàtica i en l'època clàssica; vicepresident de la Junta de Museus de Catalunya (càrrec no retribuït); responsable de Projectes i Patrimoni de Museus de Sitges. Entre els anys 2007 i 2008 va ser Director del Museu d'Arqueologia de Catalunya.

Pere Izquierdo va voler iniciar la seva conferència diferenciant les diferents maneres en que es pot intervenir sobre un edifici o un monument, ja que no sempre que s'intervé es dur a terme el mateix tipus d'acció.
Una de les realitats que va posar en evidència Pere Izquierdo va ser que, històricament, fins arribar la Guerra Civil (1936) si seguien les corrents d'intervenció que també es practicaven a Europa, però a partir d'aquell moment es produeix una desconnexió, fins el punt d'arribar-se a desconèixer  les cartes de rehabilitació.

El cas dels museus del Cap Ferrat i Maricel plantejaven - tal com va explicar Pere Izquierdo - uns problemes de base: trobar-se situats en zones poc adients per raons de la seva situació prop del mar, encarats a ple sol, és a dir exposats a elements amb una forta capacitat per a agredir els materials com són el salnitre i o la llum solar.  Cal afegir que també es trobava en una situació de forta degradació la casa Rocamora de Ramon Casas degut a haver estat restaurada dècades enrere amb ciment aluminós.

Pere Izquierdo va informar el presents de l'evolució cronològica i els problemes  i les solucions trobades al llarg dels projectes de restauració que es van anant succeint. Així, va explicar que, en un primer moment, és va prohibir la relació entre l'equip d'arquitectes que havien de presentar el projecte i l'equip de tècnic dels museus es va plantejar la restauració que s'havia de dur a terme en aquest conjunt d'edificis, cosa que va produir una manca d'informació imprescindible per prendre decisions on tingués el pes necessari la funció que els museus havien de complir.  Com a conseqüència, el primer projecte va ser molt agosarat ja que, entre d'altres coses, volien posar un cos de vidre d'uns 300 m2 davant la façana marítima; però aquests edificis tenen una doble protecció des del punt de vista de la legislació específica aplicable al municipi, de tal manera que no es pot alterar la façana marítima de Sitges ni la seva específica tonalitat blanca que la signifiquen.  Com era d'esperar el projecte no va ser ben rebut per la població sitgetana.  Pere Izquierdo va afegir que d'altre costat amb el pas del temps es van adonar que el cost de mantenir net el vidre, després de cada temporal, hagués estat econòmicament una càrrega enorme.

Finalment es va optar per enderrocar l'edifici Rocamora perquè pogués servir de comunicació entre el museu del Cau Ferrat i el museu de Maricel. Així mateix es va decidir retornar el Cau Ferrat el seu aspecte original. Cosa que  va exigir fer forjats i una veritable reconstrucció amb una càmera perquè ajudi a conservar l'edifici, que estava molt malmès per la salinitat del mar. També es va fer un bon estudi de les pintures de les parets per seleccionar el color; es va escollir un to blau. Es van refer rajoles noves per poder deixar tot el conjunt amb el seu aspecte original.  A més es van recuperar els vitralls, amb la sort que la casa que havia fet les cibes rodones encara  existia i tenien peces originals de l'època.  

Quant a la restauració de Maricel, Pere Izquierdo va referir que es va aixecar un model tridimensional per estudiar on havia d'anar cada peça a exposar, sent  Ignaci Domènech qui es va fer responsable de la selecció de peces.   La selecció i la estructuració de les visites és força difícil en aquest edifici, ja que no té les característiques més adients per ser un museu, degut a que la porta per on accedeix el públic és petita, i degut a que no té un recorregut que permeti fer-ho de manera circular.

En resum, Pere Izquierdo, va exposar la necessitat d'entendre que les intervencions en els edificis han de ser tan respectuoses com quan es van sobre un quadre i que qualsevol alteració gratuïta no es pot considerar ni rehabilitació, ni restauració.






Nota EdD. Des de l'any 1931 - carta d'Atenes - s'han produït diverses cartes internacionals del patrimoni afavorides per institucions com ICOMOS (Consell Internacional de Monuments i Llocs)  o la UNESCO  (Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura)

V Trobada d'Historiadors Penedesencs (II)


Raquel Lacuesta és una eminent i reconeguda especialista en restauració, entre d'altres especialitats. És Doctora en Història de l'Art, Llicenciada en Filosofia i Ciències de l'Educació, membre fundadora de l'Acadèmia Partal (Asociación Libre de Profesionales de la Restauración Monumental),  cap de la Secció Tècnica d'Investigació, Documentació i Difusió del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona des del 1996, Col·laboradora de l'Arxiu Històric d'Arquitectura, Urbanisme i Disseny del Col·legi d'Arquitectes, així mateix és acadèmica de número de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i té, entre d'altres premis, el Nacional de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, que li va ser atorgat l'any 1997 com a membre de l'equip de restauració de la Casa Milà "La Pedrera" de Barcelona. 
Enllaç al seu currículum


La conferència de Raquel Lacuesta tenia com a eix el contrast entre diverses intervencions, realitzades al llarg del temps, en edificis que per les seves característiques es podien considerar equiparables.

Cronològicament va diferenciar quatre moments històrics: la Renaixença, el Modernisme, el Franquisme i la Democràcia, per analitzar l'evolució dels criteris emprats en les intervencions realitzades en monuments arquitectònic.


Raquel Lacuesta  va fer un resum molt sintètic, degut a la disponibilitat de temps, ja que el tema per si mateix mereix una sèrie de jornades senceres.

Tot i així la seva conferència va ser un repàs complet i intens a les intervencions que al llarg de més de dos-cents anys s'han vingut fent a Catalunya,

Sovint aquestes intervencions no han passat de ser un projecte o bé han tingut una llarga dilatació en el temps i per això s'han produït diversos projectes des de diverses visions, fins i tot quan els feia un mateix arquitecte.

Raquel Lacuesta va partir, com a referent més llunya,  de l'obra "Voyage Pittoresque et Historique de l'Espagne" de l'enginyer Alexandre Laborde, sorgida del viatge que com a arqueòleg  va realitzar aquest autor per Espanya entre els anys 1800 i 1805. En  aquesta obra  Laborde va  deixar constància, mitjançant més de 900 gravats,  no només d'aquelles obres que ja eren monuments aleshores, sinó d'allò que estava cridat a ser-ho. Aquests dibuixos, van ser qualificats per Raquel Lacuesta com plens de cientificitat,  (L'obra  de Laborde està composta de quatre volums, el primer dels quals està dedicat a Catalunya).


A partir d'aquest punt,  Raquel Lacuesta va endinsar-nos en les diferents corrents d'intervenció que s'havien anat produint al llarg del segle XIX fins l'actualitat. Des de l'anastilasi, és a dir posar les pedres al lloc on es creia que hi devien ser situades i dels quals s'havien caigut o fins i tot canviar carreus desapareguts així com consolidar zones malmeses, passant pel conservacionisme, al qual se li poden donar dos tendències: d'un costat conservar el monument amb tot el seu contingut, és a dir, amb totes les parts que al llarg dels segles se'ls hagi anant afegint, fent aleshores tasques de manteniment, neteja, consolidació i reparació; o bé quan s'interpreta com a una intervenció de caràcter arqueologista i es cerca la restitució del monument a una suposada imatge original eliminant qualsevol afegit posterior, cosa que implica retornar-los a com eren en el seu origen, però sense inventar-se o afegir-ne res que no hagi estat comprovant científicament; incloent l'historicisme, l'eclecticisme, o les transformacions basades en idees fantasioses que cercaven reconstruccions ideals.

Temple Romà de Barcelona Foto: Arnaucc

Va posar com exemple d'anastilosi parcial  el cas del Temple Romà de Barcelona, el qual havia estat dibuixat per Laborde durant el seu viatge i per molts altres artistes. En relació a aquestes restes, l'any 1934 la Junta de Comerç de Barcelona, va fer l'encàrrec  a l'arquitecte Antonio  Celles perquè fes una reconstrucció. Amb aquest motiu Celles va aixecar una memòria amb una descripció detallada de les restes del temple, així mateix va indicar com fer les excavacions arqueològiques. Antonio Celles va deduir quina era la planta del temple i va realitzar tota una sèrie de plànols. Posteriorment Josep Puig i Cadafalch va fer un projecte diferent, cercant una reconstrucció ideal, però seria finalment Lluís Domenech i Montaner qui faria unes obres de rehabilitació a l'edifici del carrer Paradís, 10  que contenia tres de les columnes del temple romà, dins un antic casal gòtic. En la serva intervenció Domenech i Montaner va refer l'edifici, va mantenir l'aspecte gotitzant i va deixar al descobert les tres columnes romanes, i va adaptar els voltants de les quals i la planta principal per a ús del Centre Excursionista de Catalunya. (L'edifici que contenia les columnes i sobre el qual Domènech i Montaner va intervenir era propietat de Ramon Montaner qui l'havia comprat en una subhasta pública).

Temple Romà de Vic Foto: Barbol

Una  altra mostra d'anastilosi,  que va suposar eliminar les restes de la construcció medieval,  va ser la intervenció en el Temple Romà de Vic. En aquest cas l'edifici es trobava dins els murs del Castell dels Montcada i cap a l'any 1882 es van iniciar les obres per enderrocar els murs del castell. Es va reconstruir la cel·la a partir de restes trobats i la columnata a partir dels fragment d'un fust i d'un capitell.  Raquel Lacuesta va situar el cas en aquell punt en què es va optar per una anastilosi enfront de deixar unes ruïnes.  Així mateix va afegir que avui pot ser s'hauria detingut la ruïna del monument sense refer-lo.

I encara va posar un altre exemple d'anastilosi, efectuat al poblat ibèric El Turó del Montgròs (El Brull), indret on encara es realitzen treballs. Entre les intervencions realitzades s'ha fet una instal·lació composta per una escala amb un mirador habilitat per la visibilitat global del paratge.

Raquel Lacuesta va aleshores iniciar la descripció d'altra corrent en matèria de restauració on s'afegeixen elements no originals i que té el seu origen en  l'arquitecte Eugèn Viollet-le-Duc, qui va completar Notre Dame de Paris , així com la fortificació de Carcassona on es troba la Porta de Narbona amb un pont llevadís que no existia; la qual cosa suposava transformacions  basades en fantasies i en errònies interpretacions de les obres medieval

La primera generació d'arquitectes - historiadors.
Per iniciar aquest punt de la seva conferència, Raquel Lacuesta va partir de l'obra de Josep Casademunt i Torrens, qui va aixecar l'any 1837 els plànols del Convent de Santa Caterina de Barcelona, edifici que posteriorment va ser destruït  arran la desamortització de Mendizabal. La monografia que contenia aquest estudi va ser publicada després de la seva mort  i incloïa una biografia de Casademunt escrita pel seu deixeble  Elies Rogent i Amat.

Dins la seva exposició, Raquel Lacuesta va precisar que va ser Elies Rogent i Amat, primer director de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, qui va rebre l'encàrrec de salvar el Monestir de Ripoll. (Aquest monestir va patir el 1835 la crema de l'església i l'arxiu, la profanació de les tombes així com un deteriorament progressiu del temple i el claustre). Rogent va fer un primer projecte de restauració global (1865) i vint anys més tard va fer una revisió, a partir de la qual  va fer la intervenció en el monument. Segons va explicar Raquel Lacuesta, Rogent, influït per Viollet-le-Duc, va cercar una recuperació del que podia ser l'edifici ideal construït  per l'Abat Oliba, i donada l'època, Ripoll va esdevenir un símbol del catalanisme i el romànic va passas a ser considerat l'estil nacional català.

Monestir de Ripoll Foto: José Luis Filpo Cabana

Raquel Lacuesta va situar la figura de Elies Rogent com a representant de l'historicisme i a la vegada de l'eclecticisme i va indicar que aquest arquitecte va influir en Lluís Domenech i Montaner, Joan Martorell i Montells i fins i tot en Antoni Gaudi i Cornet. (Altra gran figura de l'arquitectura va ser estudiant a l'escola on Elies Rogent era director: Josep Puig i Cadafalch).

Puig i Cadafalch és una figura destacada dins la restauració de monuments i Raquel Lacuesta va definir el seu interès per desenvolupar l'arquitectura autòctona de Catalunya com a veritable passió; fins el punt que de fet va ser ell qui va establir en aquella època una manera científica d'estudiar la història de l'art.

Arribat el moment de parlar de la diversitat i contrast de visions envers a com intervenir en un monument Raquel Lacuesta va utilitzar el cas de la restauració de la Seu d'Urgell, on Pascual Sanz Barrera va plantejar completar-la i on Puig i Cadafalch va plantejar treure el que sobrava, col·locar les coses al seu lloc, sense afegitons posteriors al romànic i sense afegir-ne elements nous.  Malgrat tot la reconstrucció de la Seu es va allargar tant en el temps que finalment seria l'any 1995 quan es va completar una renovació d'ús duta a terme per l'arquitecte Lluís M. Vidal i Arderiu, des d'una perspectiva diferent a les dues anteriorment citades. .


El noucentisme i la institucionalització de la cultura i la restauració de monuments. 
Raquel Lacuesta va remarcar dins aquesta part de la seva conferència el fet de l'innovadora posició de Catalunya quant a la conservació de monuments, ja que l'any 1914, Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya i de la Diputació de Barcelona, va crear el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, una institució sense precedents dins l'àmbit de l'Estat.  (Set anys abans s'havia fundat, també  per part de Prat de la Riba mitjançant un decret de la Diputació de Barcelona, l'Institut d'Estudis Catalans).

Dins els arquitectes noucentistes, Raquel Lacuesta va citar Josep Danes, qui farà una reinterpretació del romànic i pren com a inspiració l'arquitectura propia dels Pirineus en la restauració del temple parroquial de Ribes de Freser.

En parlar de l'arquitecte Camil Pallàs, Raquel Lacuesta va descriure les seves restauracions com de romànic del segle XX perquè el criteri emprat era eliminar qualsevol vestigi posterior al romànic i procedir a una veritable construcció.  Pallàs va ser director del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments des de l'any 1954 fins l'any 1981.

Monestir de Sant Llorenç prop Bagà Foto: jqmj

Les intervencions en els temps de la democràcia. 
Ja dins l'època de la democràcia, Raquel Lacuesta va prendre com a model d'intervenció on es fan servir també tècniques de restauració analògica, el Monestir de Sant Llorenç prop de Bagà (Guardiola de Bergadà)  El treball va incloure estudis arqueològics previs tant en espais interiors com exteriors. S'han dut a terme dos intervencions, una els anys 80  i l'altre entre el 1996 i el 2008. En aquesta restauració conviuen aspectes d'arquitectura contemporània i el contingut romànic.

Per descriure  les línies de treball que actualment s'utilitzen des de la Diputació de Barcelona, Raquel Lacuesta va parla de l'ermita vella de Sant Salvador de Quer. En ella es va seguir el mètode de restauració SCCM (Servei de Catalogació i Conservació de Monument) del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local.

Per acabar la seva intervenció va dedicar uns minuts  a parlar de l'Arboç, va destacar que caldria que disposés d'un catàleg com a part de la protecció necessària dels nuclis històrics i per evitar el risc de destrucció del teixit històric urbà.

Ahir, dissabte 7 de maig de 2016, va tenir lloc la  V Trobada d'Historiadors Penedesencs, organitzada per la Secció d'Història de l'Institut d'Estudis Penedesencs (IEP). La jornada que estava dedicada a la "Restauració i intervenció en el patrimoni arquitectònic" es va celebrar a l'Arboç, amb la participació d'una trentena d'especialistes i professionals de la història, l'art, l'arquitectura i l'arqueologia.

Foto: Dolors Garcia

L'acte va començar amb la salutació de l'alcalde de l'Arboç Sr. Joan Sans qui va donar la benvinguda als assistents i els va animar a continuar amb la recerca, tot recordant, sense menysvalorar els mèrtits dels altres municipis, que l'Arboç és un municipi estimat i preuat pels historiadors penedesencs i catalans,


Seguidament Albert Tubau, president de l'Institut d'Estudis Penedesencs, va destacar el fet que les restauracions, intervencions o renovacions del patrimoni arquitectònic sempre tenen aspectes controvertits.  Va ressaltar també que el Penedès (l'Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf) és un territori molt ric quant a patrimoni i que és una responsabilitat col·lectiva fer que les intervencions sobre el mateix siguin les adequades.

Per la seva part Daniel Sancho, president de la Secció d'Història,  va  explicar com  des del 2007, a més dels seminaris d'història, s'estan duent a terme aquestes trobades que cada dos anys tenen lloc a un municipi diferent i que, fins ara, havien estat dedicades a "Les dones a la història", Sant Cugat Sesgarrigues, 2014; "Les recreacions històriques", Cubelles, 2012; "La divulgació de la història", Calafell, 2010; i la "Història i memòria històrica", Sant Sadurní d'Anoia, 2008.


Tot seguit va prendre la paraula Raquel Lacuesta, Doctora en Historia de l'Art, per oferir la conferència titulada "Posicions contrastades davant la restauració monumental. Després d'una pausa van intervenir Joan Latorre, historiador, qui va parlar de la restauració efectuada al Priorat de Sant Maria de Banyeres; Pere Izquierdo i Tugas  especialista en Arqueologia Subaquàtica i en l'època clàssica,; vicepresident de la Junta de Museus de Catalunya, qui va parlar de les obres de rehabilitació integral i museografia dels museus del Cau Ferrat i Maricel; i Mariona Genís, Doctora  en arquitectura, especialista en Restauració i Patrimoni; conjuntament amb Daniel Sancho, historiador, cap de la  Secció d'Història de l'IEP, els quals van intervenir en relació a La Fresquera de Sant Cugat Sesgarrigues.

Les activitats del matí van finalitzar amb l'explicació que sobre la restauració de la Giralda de l'Arboç va realitzar José Ma. Jané, arxiver i guia, qui a la tarda va acompanyar el grup d'assistents a visitar aquest edifici en una àmplia i completa visita que va durar prop de tres hores.
(Tant de la conferència com de les experiències sobre restauració i intervenció en patrimoni arquitectònic us oferiré els corresponents resums durant els propers dies).

L'Auditori Municipal  Casa de Cultura de l'Arboç acollirà el proper dia 7 de maig la V Trobada d'Historiadors Penedesencs organitzada per l'Institut d'Estudis Penedesencs i que té com a eix la restauració i intervenció en el patrimoni arquitectònic.

Programa

10.00 h Benvinguda. A càrrec de Joan Sans Freixas, Alcalde de l'Arboç.

10.05 h Presentació de la Trobada d'Historiadors Penedesencs. A càrrec d'Albert Tubau, president de l'IEP i de Daniel Sancho París, responsable de la secció d'Història

10.15 h Conferència "Posicions contrastades davant la restauració monumental (segles XIX -XXI) a càrrec de Raquel Lacuesta, doctora en Història de l'Art i acadèmica de la Reial Acadèmia Ctalana de Belles Arts Sant Jordi.

11.15h Pausa Café amb el suport de Cafés Novell

11.45h Experiències sobre la restauració i intervenció en patrimoni arquitectònic.

• El Priorat de Sant Maria de Santa Oliva, per Joan Latorre, historiador
• Els Museus del Cau Ferrat i Maricel: Rehabilitació Integral i Museografia, per Vinyet Panyella. Directora del Consorci del Patrimoni de Sitges.
• Les Fresqueres de Sant Cugat Sesgarrigues, per Mariona Genís, arquitecta, i Daniel Sancho, historiador.
• La Giralda de l'Arboç, per Josep Maria Jané, arxiver.

El proper dissabte dia 4 a les 10 de vespre al patí del Centre Parroquial de l'Arboç tindrà lloc la representació a càrrec de l'Elenc Artístic Arbocenc del "Musical al Rom Cremat" que ofereix un divertit espectacle amb la participació de:

Mercè Arnan - Alba Mañé - Natàlia Paredes - Ainhona Malivern - Lidia Sans - Leia Varas - Inaara Paredes - Almudena Hernández - Anna Soler - Mariona Vila - Mercè Ribas - Magda Querol - Esther Soler - Àngels Mirabent - Rosa Maimó - Empar Bernal - Carme Mirabent - Esther Chicon - Joana Sancho - Conrad Arnan - Albert Romaguera - Albert Vila - Daniel Gavilán - Gabriel Carbó, jr. - Jordi Romero - Xavier Berber - Josep Ribas - Eduard Jané - Joan Mañe - Josep M. Jané - Ramon Pardo - Gabriel Carbó - Joan Serra i Joan Pros.

L'equip tècnic el composen Fina Fontanet (Disseny cartell); Ramon Pardo, Josep M. Arnan, Gabriel Carbó i Joan Mañé (Muntatge); Ramon Pardó (Utilleria); Elenc A. Arbocenc i Esbart Sant Julià (Vestuari i complements); Mercè Ribas (Sastreria); Rosa Maimó i Eduard Jané (Majordomia); Josep M. Arnan (Il·luminació); Julià Albornà (Muntatge i control musical); Àngels Mirabent, Esther Chicon i Equip Elec (Maquillatge); Joana Sancho (Pentinats); Mercè Arnan (Coreografia); Conrad Arnan (Coordinacio Veus); Elenc A. Arbocenc (Producció) i Xavier Canals (Direcció)

El programa ofereix una variada mostra d'escenes musicals i còmiques pensades per a fer passar una bona estona a tot el públic.

DISSABTE, 2:

Tarda, 16 h. –El Centre:
PARTIT DE LLIGA EN PANTALLA GEGANT Barça - Madrid

Tarda, 19 h. –Casa de cultura:
CONFERÈNCIA “Dona i crisi”, a càrrec de Laia Estrada,
geògrafa i militant de l’assemblea feminista de Tarragona.
Organitza: Col·lectiu antipatriarcal del Baix Penedès La Ruda

DIUMENGE, 3:
Migdia, 12 h. –Casa de cultura:
ACTES DE COMMEMORACIÓ LOCAL DEL
DIA INTERNACIONAL DE LA DONA TREBALLADORA
Lliurament de premis dels treballs guanyadors del
I CONCURS DE MICRORELATS DE LA DONA TREBALLADORA
i lectura d’una selecció de textos

Tarda, 19 h. –El Centre:
EL DOCUMENTAL DEL MES “Kuchu”, de Malika Zouhali-Worrall i
Katherine Fairfax Wright. La dura lluita del col—lectiu homosexual a Uganda.
Tarda, 19 h. -La Cumprativa:
BALL DE SALÓ, amb l'orquestra LA MARSALADA

DIUMENGE, 10:
Tarda, 19 h. –El Centre:
TEATRE. El grup QUATRE PER QUATRE de Granollers porta
a escena “El cafè de la Marina”

Tarda, 19 h. -La Cumprativa:
BALL DE SALÓ, amb l'orquestra FÓRMULA IV

Josep Maldonado agraint l'assistènci al nombros públic. Fotografia: Dolores García

Dins el cicle de concerts que La Giralda de l’Arboç ofereix cada estiu, aquest passat dissabte es va incloure una magnífic recital  amb Anton Serra al cap davant, amb  Riccardo Cirri com a director i Stefania Ganeri al piano; i amb Joan Espina, Violí; i el grup Clàssic BCN compost per Edurne Vila, violí; Ignasi Ferrer, violà; Esther Vila, violoncel i Felipe Contreras, contrabaix.

Acte benèfic en favor d'Esport Solidari Internacional.
El concert era un acte benèfic en favor d’Esport Solidari Internacional (Raquetes Sense Fronteres), que presideix Josep Maldonado, el qual va agrair la nombrosa assistència de públic, i molt especialment pel suport rebut de part de Manuel Camino (La Giralda de l’Arboç) i el projecte conjunt que tenen de poder fer realitat aquest concert benèfic cada any, així com el desig de Maldonado que rebi el nom de Joan Ortoll en memòria de qui va ser  alcalde de Calafell des del 1975 fins el 1983, i que va morir el passat 19 de juliol.

El concert:
Pel seu contingut el concert era força atractiu i no va defraudar. Es va poder sentir el Concert per a flauta i cordes en Si Bemoll Major  (V, 2) de Manel Pla (Balaguer 1720 – 1766), la Suite núm 2 per a flauta i cordes en Si Menor BWV 1067, el Conceert per a Piano i Cordes en Re Menor BWV 1052 i el Concert de Brandenburg per a Flauta, Piano, Violí i Cordes en Re Major BWV 1050 totes elles de Johan Sebastian Bach (1865 – 1750) i com a bis van oferir una preciosista versió de Granada de Isaac Albéniz (1860 – 1909) en una adaptació realitzada per Vasil Nikolov (fagot del Sextet Poulenc, que havia actuat també a La Giralda de l’Arboç el passat 14 de juliol)

Els intèrprets van aixecar l’entusiasme del públic, especialment a la segona part del concert, ja que van evidenciar una gran tècnica i un alt nivell de qualitat artística.

Cloenda del VIII Festival de Música als Palaus. 
Aquest concert era a la vegada la cloenda del VIII Festival de Música als Palaus (que aplega actes a edificis tant emblemàtics com el Palau Robert, el Palau Moxó, El Palau Dalmases, l’Acadèmia Marshall, la Fundació Cultural Privada Rocamora, la Real Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i la ja citada Giralda de l’Arboç , on s’ofereixen concerts des del mes de maig fins a juliol, organitzats per l’ Associació per al Foment de la Música Clàssica.

Un nombrós públic va assistir al concert. Fotografia: Dolores García.

Els solistes:
Antoni Serra: Flauta . Va estudiar amb Jean Paul Hearing, Möhring, Rampal, Nicolet i Freivogel. És professor de flauta a la prestigiosa Acadèmia Marshall de Barcelona i al Conservatori professional de Granollers. Molt actiu, és membre fundador del Trio Marshall, Oberón Trio, Clàssic BCN, Artemps Trio, Sextet Poulenc i Gerhard Quintet. El seu instrument va ser forjat per a ell a Boston i és una WSM Haynes.

Stefania Ganeri: Piano – Graduada amb honors al Conservatori “G. Martucci” de Salerno, és professora al Politècnic “Sciencia et Ars” de Roma i al Conservatori “F. Torrefranca”, també de Roma.

Riccardo Cirri:  Director -  Es va formar al Conservatori L. Cherubini on va obtenir amb honors els diplomes en Música Coral i Cor, trompeta, composició, instrumentació de banda i direcció d’orquestra, sota la direcció de R. Pinto, en el darrer aspecte (direcció d’orquestra) també amb F. Ferrara, G. Gelmetti o C.M. Giulini.  És guanyador del Concurs nacional de Càtedra, i professor de música de conjunts d’instruments de vent al Conservatori “F. Torrefranca” de Vibo Valentia i de Composició i Pràctica Orquestral a l’Institut “T. Mabellini” de Pistoia i director de l’orquesta “Maberliner” també de Pistoia.


La cloenda de l’acte es va signar amb la il•luminació de la torre de la Giralda i un castell de focs artificials.