V Trobada d'Historiadors Penedesencs (II)

Raquel Lacuesta és una eminent i reconeguda especialista en restauració, entre d'altres especialitats. És Doctora en Història de l'Art, Llicenciada en Filosofia i Ciències de l'Educació, membre fundadora de l'Acadèmia Partal (Asociación Libre de Profesionales de la Restauración Monumental),  cap de la Secció Tècnica d'Investigació, Documentació i Difusió del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona des del 1996, Col·laboradora de l'Arxiu Històric d'Arquitectura, Urbanisme i Disseny del Col·legi d'Arquitectes, així mateix és acadèmica de número de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i té, entre d'altres premis, el Nacional de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, que li va ser atorgat l'any 1997 com a membre de l'equip de restauració de la Casa Milà "La Pedrera" de Barcelona. 
Enllaç al seu currículum


La conferència de Raquel Lacuesta tenia com a eix el contrast entre diverses intervencions, realitzades al llarg del temps, en edificis que per les seves característiques es podien considerar equiparables.

Cronològicament va diferenciar quatre moments històrics: la Renaixença, el Modernisme, el Franquisme i la Democràcia, per analitzar l'evolució dels criteris emprats en les intervencions realitzades en monuments arquitectònic.


Raquel Lacuesta  va fer un resum molt sintètic, degut a la disponibilitat de temps, ja que el tema per si mateix mereix una sèrie de jornades senceres.

Tot i així la seva conferència va ser un repàs complet i intens a les intervencions que al llarg de més de dos-cents anys s'han vingut fent a Catalunya,

Sovint aquestes intervencions no han passat de ser un projecte o bé han tingut una llarga dilatació en el temps i per això s'han produït diversos projectes des de diverses visions, fins i tot quan els feia un mateix arquitecte.

Raquel Lacuesta va partir, com a referent més llunya,  de l'obra "Voyage Pittoresque et Historique de l'Espagne" de l'enginyer Alexandre Laborde, sorgida del viatge que com a arqueòleg  va realitzar aquest autor per Espanya entre els anys 1800 i 1805. En  aquesta obra  Laborde va  deixar constància, mitjançant més de 900 gravats,  no només d'aquelles obres que ja eren monuments aleshores, sinó d'allò que estava cridat a ser-ho. Aquests dibuixos, van ser qualificats per Raquel Lacuesta com plens de cientificitat,  (L'obra  de Laborde està composta de quatre volums, el primer dels quals està dedicat a Catalunya).


A partir d'aquest punt,  Raquel Lacuesta va endinsar-nos en les diferents corrents d'intervenció que s'havien anat produint al llarg del segle XIX fins l'actualitat. Des de l'anastilasi, és a dir posar les pedres al lloc on es creia que hi devien ser situades i dels quals s'havien caigut o fins i tot canviar carreus desapareguts així com consolidar zones malmeses, passant pel conservacionisme, al qual se li poden donar dos tendències: d'un costat conservar el monument amb tot el seu contingut, és a dir, amb totes les parts que al llarg dels segles se'ls hagi anant afegint, fent aleshores tasques de manteniment, neteja, consolidació i reparació; o bé quan s'interpreta com a una intervenció de caràcter arqueologista i es cerca la restitució del monument a una suposada imatge original eliminant qualsevol afegit posterior, cosa que implica retornar-los a com eren en el seu origen, però sense inventar-se o afegir-ne res que no hagi estat comprovant científicament; incloent l'historicisme, l'eclecticisme, o les transformacions basades en idees fantasioses que cercaven reconstruccions ideals.

Temple Romà de Barcelona Foto: Arnaucc

Va posar com exemple d'anastilosi parcial  el cas del Temple Romà de Barcelona, el qual havia estat dibuixat per Laborde durant el seu viatge i per molts altres artistes. En relació a aquestes restes, l'any 1934 la Junta de Comerç de Barcelona, va fer l'encàrrec  a l'arquitecte Antonio  Celles perquè fes una reconstrucció. Amb aquest motiu Celles va aixecar una memòria amb una descripció detallada de les restes del temple, així mateix va indicar com fer les excavacions arqueològiques. Antonio Celles va deduir quina era la planta del temple i va realitzar tota una sèrie de plànols. Posteriorment Josep Puig i Cadafalch va fer un projecte diferent, cercant una reconstrucció ideal, però seria finalment Lluís Domenech i Montaner qui faria unes obres de rehabilitació a l'edifici del carrer Paradís, 10  que contenia tres de les columnes del temple romà, dins un antic casal gòtic. En la serva intervenció Domenech i Montaner va refer l'edifici, va mantenir l'aspecte gotitzant i va deixar al descobert les tres columnes romanes, i va adaptar els voltants de les quals i la planta principal per a ús del Centre Excursionista de Catalunya. (L'edifici que contenia les columnes i sobre el qual Domènech i Montaner va intervenir era propietat de Ramon Montaner qui l'havia comprat en una subhasta pública).

Temple Romà de Vic Foto: Barbol

Una  altra mostra d'anastilosi,  que va suposar eliminar les restes de la construcció medieval,  va ser la intervenció en el Temple Romà de Vic. En aquest cas l'edifici es trobava dins els murs del Castell dels Montcada i cap a l'any 1882 es van iniciar les obres per enderrocar els murs del castell. Es va reconstruir la cel·la a partir de restes trobats i la columnata a partir dels fragment d'un fust i d'un capitell.  Raquel Lacuesta va situar el cas en aquell punt en què es va optar per una anastilosi enfront de deixar unes ruïnes.  Així mateix va afegir que avui pot ser s'hauria detingut la ruïna del monument sense refer-lo.

I encara va posar un altre exemple d'anastilosi, efectuat al poblat ibèric El Turó del Montgròs (El Brull), indret on encara es realitzen treballs. Entre les intervencions realitzades s'ha fet una instal·lació composta per una escala amb un mirador habilitat per la visibilitat global del paratge.

Raquel Lacuesta va aleshores iniciar la descripció d'altra corrent en matèria de restauració on s'afegeixen elements no originals i que té el seu origen en  l'arquitecte Eugèn Viollet-le-Duc, qui va completar Notre Dame de Paris , així com la fortificació de Carcassona on es troba la Porta de Narbona amb un pont llevadís que no existia; la qual cosa suposava transformacions  basades en fantasies i en errònies interpretacions de les obres medieval

La primera generació d'arquitectes - historiadors.
Per iniciar aquest punt de la seva conferència, Raquel Lacuesta va partir de l'obra de Josep Casademunt i Torrens, qui va aixecar l'any 1837 els plànols del Convent de Santa Caterina de Barcelona, edifici que posteriorment va ser destruït  arran la desamortització de Mendizabal. La monografia que contenia aquest estudi va ser publicada després de la seva mort  i incloïa una biografia de Casademunt escrita pel seu deixeble  Elies Rogent i Amat.

Dins la seva exposició, Raquel Lacuesta va precisar que va ser Elies Rogent i Amat, primer director de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, qui va rebre l'encàrrec de salvar el Monestir de Ripoll. (Aquest monestir va patir el 1835 la crema de l'església i l'arxiu, la profanació de les tombes així com un deteriorament progressiu del temple i el claustre). Rogent va fer un primer projecte de restauració global (1865) i vint anys més tard va fer una revisió, a partir de la qual  va fer la intervenció en el monument. Segons va explicar Raquel Lacuesta, Rogent, influït per Viollet-le-Duc, va cercar una recuperació del que podia ser l'edifici ideal construït  per l'Abat Oliba, i donada l'època, Ripoll va esdevenir un símbol del catalanisme i el romànic va passas a ser considerat l'estil nacional català.

Monestir de Ripoll Foto: José Luis Filpo Cabana

Raquel Lacuesta va situar la figura de Elies Rogent com a representant de l'historicisme i a la vegada de l'eclecticisme i va indicar que aquest arquitecte va influir en Lluís Domenech i Montaner, Joan Martorell i Montells i fins i tot en Antoni Gaudi i Cornet. (Altra gran figura de l'arquitectura va ser estudiant a l'escola on Elies Rogent era director: Josep Puig i Cadafalch).

Puig i Cadafalch és una figura destacada dins la restauració de monuments i Raquel Lacuesta va definir el seu interès per desenvolupar l'arquitectura autòctona de Catalunya com a veritable passió; fins el punt que de fet va ser ell qui va establir en aquella època una manera científica d'estudiar la història de l'art.

Arribat el moment de parlar de la diversitat i contrast de visions envers a com intervenir en un monument Raquel Lacuesta va utilitzar el cas de la restauració de la Seu d'Urgell, on Pascual Sanz Barrera va plantejar completar-la i on Puig i Cadafalch va plantejar treure el que sobrava, col·locar les coses al seu lloc, sense afegitons posteriors al romànic i sense afegir-ne elements nous.  Malgrat tot la reconstrucció de la Seu es va allargar tant en el temps que finalment seria l'any 1995 quan es va completar una renovació d'ús duta a terme per l'arquitecte Lluís M. Vidal i Arderiu, des d'una perspectiva diferent a les dues anteriorment citades. .


El noucentisme i la institucionalització de la cultura i la restauració de monuments. 
Raquel Lacuesta va remarcar dins aquesta part de la seva conferència el fet de l'innovadora posició de Catalunya quant a la conservació de monuments, ja que l'any 1914, Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya i de la Diputació de Barcelona, va crear el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, una institució sense precedents dins l'àmbit de l'Estat.  (Set anys abans s'havia fundat, també  per part de Prat de la Riba mitjançant un decret de la Diputació de Barcelona, l'Institut d'Estudis Catalans).

Dins els arquitectes noucentistes, Raquel Lacuesta va citar Josep Danes, qui farà una reinterpretació del romànic i pren com a inspiració l'arquitectura propia dels Pirineus en la restauració del temple parroquial de Ribes de Freser.

En parlar de l'arquitecte Camil Pallàs, Raquel Lacuesta va descriure les seves restauracions com de romànic del segle XX perquè el criteri emprat era eliminar qualsevol vestigi posterior al romànic i procedir a una veritable construcció.  Pallàs va ser director del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments des de l'any 1954 fins l'any 1981.

Monestir de Sant Llorenç prop Bagà Foto: jqmj

Les intervencions en els temps de la democràcia. 
Ja dins l'època de la democràcia, Raquel Lacuesta va prendre com a model d'intervenció on es fan servir també tècniques de restauració analògica, el Monestir de Sant Llorenç prop de Bagà (Guardiola de Bergadà)  El treball va incloure estudis arqueològics previs tant en espais interiors com exteriors. S'han dut a terme dos intervencions, una els anys 80  i l'altre entre el 1996 i el 2008. En aquesta restauració conviuen aspectes d'arquitectura contemporània i el contingut romànic.

Per descriure  les línies de treball que actualment s'utilitzen des de la Diputació de Barcelona, Raquel Lacuesta va parla de l'ermita vella de Sant Salvador de Quer. En ella es va seguir el mètode de restauració SCCM (Servei de Catalogació i Conservació de Monument) del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local.

Per acabar la seva intervenció va dedicar uns minuts  a parlar de l'Arboç, va destacar que caldria que disposés d'un catàleg com a part de la protecció necessària dels nuclis històrics i per evitar el risc de destrucció del teixit històric urbà.