Pau i Victòria: naturalitat i esforç de superació constant

El passat dijous la Fundació Pau Casals i la Fundación Victoria de los Ángeles van organitzar un col·loqui amb la participació del mestre Antoni Ros Marbà, compositor, director d’orquestra, amb una trajectòria que l’han fet esdevenir un músic fonamental per entendre la nostra  cultura musical.  Jorge Binaghi, doctor en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona (UB).  Crític musical. Membre de la Fundación Victoria de los Ángeles. Pep Gorgori, periodista i musicòleg; crític musical al diari ABC i col·laborador de RNE,  conduïts per Mònica Pagés, periodista, llicenciada en ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), especialitzada en música clàssica, i un concert amb Yoko Suzuki  (piano), Sara Chorda (violoncel) i Mireia Tarragó (soprano).

El col·loqui: Les connexions entre dos grans de la música, Pau Casals i Victòria dels Àngels

EL primer que es va poder copsar va ser l’afecte, el respecte i l’admiració que les dues figures aixecaven en els participants del col·loqui, i la deferencia que Jorge Binaghi i Pep Gorgori sentien cap al mestre Ros Marba qui tenia molt a poder dir tant de la seva coneixenxa personal i directa de Victòria dels Àngels, com de la coneixenxa indirecta de Pau Casals deguda a la seva amistat amb Enric Casals, citant també la preuada carta que el Mestre Pau Casals el va enviar, on li deia “estimat col·lega” i que s’acomiadaba dient que esperava que es poguessin conèixer, cosa que no arribar a succeir.  El Mestre Marbà va dirigir varies vegades a Victòria dels Àngels. Entre les moltes e interessants coses que va explicar està el fet que  dirigir la Victòria dels Àngels en una òpera o un concert era molt fàcil, per la gran qualitat y les característiques tècniques de la cantant.  

La paraula que mes vegades es va pronunciar durant el col·loqui va ser naturalitat referint-se a la manera de fer música, al fraseig,  que tenien tots dos genials artistes, un cantant l’altre tocant. Tenien doncs una musicalitat natural reforçada per la dedicació, pel treball continu lliurat a la música; per ells la música era a la vegada una vocació i una devoció. El control que ambdós tenien en fer el fraseig, en fer el vibrato (diferent segons convingués) etc., són el resultat de la naturalitat que tenien però també  de la passió, del respecte i el lliurament que havien fet de si mateixos a la música.

Jorge Binaghi coneixia a Victòria dels Àngels des de 1962, en que li va demanar un autògraf, una llarga historia d’amistat es va generar des d’aquell dia. La coneixia molt bé, coneixia de l’admiració d’ella pel Mestre o per Don Pablo que era com li deia. Una de les connexions que va destacar va ser que tant Victòria dels Àngels com Pau Casals posaven en valor els joves. Quan va anar de visita a Pau Casals a Argentina va preguntar a un grup de joves, entre els que es trobava en Jorge Binaghi i els va preguntar si havien escoltat alguna cosa en català, ells li van contestar que havien sentit l’any anterior “L’Atlantida”, el Mestre els va dir que allò era Verdaguer i no el català que es parlava ara; aleshores li van dir que sentien les cançons que els cantava  Victòria dels Àngels, Pau Casals els va dir, que si sentien cantar la Victòria (era com ell es referia a ella, com si no hagués altra) si que ho coneixien. Aquest magnetisme que generaven sobre la gent jove era també una característica comuna tots dos.

Pep Gorgori ha fet un treball musicològic de primer ordre per escrire el llibre "Victòria dels Àngels. Tot semblava tant senzill" (Ficta Edicions i Produccions).  Va explicar que tots dos transcendien el seu instrument i fins i tot se’ls quedava petit. Casals desenvolupant també la direcció d’orquestra o la composició; Victòria dels Àngels com a cantant d’òpera i de lieds. També va destacar que Pau Casals i Victòria dels Àngels des de ben petits tenien  la necessitat de fer música, Casals amb la famosa carbasseta que avui es pot veure al Museu Pau Casals a Sant Salvador (El Vendrell) i ella imitant la seva mare que cantava fent les tasques de la llar. A més Victòria dels Àngels, en ser el seu pare el bedel de la Universitat de Barcelona, va poder tocar el piano a la sala del Paraninf durant la seva infantesa i joventut.

A Pau Casals i a Victòria dels Àngels, els unia també uns orígens humils que no van impedir que acabessin per superar les trabes que això suposava i arribessin a destacar dins el camp musical. Uns orígens dels quals si sentien cofois.  Pep Gorgori va explicar com Josep Maria Lamaña, fundador de Ars Musicae, la incorporés perquè continues el seu aprofundiment en el coneixement de la música, permetent que es pogués cultivar profundament. (Ars Musicae va ser un grup pioner dins el moviment de la Early Music, dedicat a la interpretació de música antiga de l’Europa occidental del període de l’edat mitjana, el renaixement i el primer barroc. Només recordar que en van formar part d’aquest grup en algun moment de la seva trajectòria, Jordi Savall, Montserrat Figueras o Xavier Torra)

Finalment destacar l’admiració  mutua que van transpuar ambdós músic, l’un per l’altre; en el cas de Victòria dels Àngels ho va deixar per escrit en cartes als seus pares, i la satisfacció que van tenir de poder col·laborar (De fet hi ha fins i tot uns enregistraments amb tots dos) i com va recordar en Pep Gorgori, el pare de Victòria era soci de la Societat Obrera de Concerts (creada per Pau Casals) i que ella li va acompanyar quan era petita a concerts d’aquesta orquestra, per destacar que aquella admiració tenia arrels molt profundes y sostingudes en el temps.

Pau Casals (piano), V¡ctòria dels Àngels; una de les col·laboracions dels dos genials artistes 

Mònica Pagés va convertir el col·loqui en una agradable conversa entre amics, davant un altre grup d’amics que escoltaven.

Un darrer apunt destacat per Pep Gorgori, el paper de la música en l’educació en relació als plans d’estudi pensats per Rosa Sensat i Vila  (1873 – 1961), perquè Victòria dels Àngels va estudiar a la seva escola. Per Rosa Sensat per ensenyar música; segons explicava,  calia parar gran atenció a la formació de la oïda del nen, inspirar-li el gust i el sentiment noble de l’art, parant atenció a la pronunciació, articulació i respiració correcte, i  una intel·ligència exacta de la frase musical. Però a més com a instrument per a l’educació general pensava:

“La música a l’escola ha de ser un element vivificador i coordinador, que no només afecti la sensibilitat sinó també la intel·ligència i fins i tot el desenvolupament harmònic de tot l’organisme”

El concert:

Yoko Suzuki (piano), Sara Chorda (violoncel) i Mireia Tarragó (soprano). 

Deliciós poder sentir les composicions musicals de Pedro Pardo per a les lletres escrites per Victòria dels Àngels, quatre peces: Oriental, A ti, Brumas tristes i Fuiste; i un regal sempre esperat: El Cant dels Ocells, aquest cop amb el piano, el violoncel i la veu.  

L’acte va tenir lloc a l’auditori de RBA a Barcelona.

(Breus resums del concert a Instagram. Enllaç)

(Enllaç a un article de Berta Coll, publicat al diari Ara el 19 d’agost de 2023 on anuncia la publicació del llibre de Pep Gorgori,  dins un molt interessant article sobre la gran cantant).

CASTELLANO

Pablo y Victoria: naturalidad y esfuerzo de superación constante

El pasado jueves la Fundació Pau Casals y la Fundación Victoria de los Ángeles organizaron un coloquio con la participación del maestro Antoni Ros Marbà, compositor, director de orquesta, con una trayectoria que lo han convertido en un músico fundamental para entender nuestra cultura musical. Jorge Binaghi, doctor en Filología Clásica por la Universidad de Barcelona (UB). Crítico musical y miembro de la Fundación Victoria de los Ángeles. Pep Gorgori, periodista y musicólogo; crítico musical en el diario ABC y colaborador de RNE, moderado por Mònica Pagés, periodista licenciada en ciencias de la información por la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB), especializada en música clásica; y un concierto con Yoko Suzuki (piano), Sara Chorda (violonchelo) y Mireia Tarragó (soprano).

El coloquio: Las conexiones entre dos grandes de la música,  Pablo Casals y Victoria de los Ángeles

Lo primero a destacar es el afecto, respeto y admiración hacía las dos grandes figuras de la música que demostraban sentir los participantes en el coloquio, así como la deferencia de Jorge Binaghi y Pep Gorgori hacía el maestro Ros marbà, quien tenía mucho a aportar gracias a su conocimiento personal de Victoria de los Ángeles y del conocimiento indirecto pero cercano de Pablo Casals, por su relación con Enric Casals. El maestro Ros Marbà recordó la carta que recibió de Pablo Casals en que se dirigía a él como “estimado colega” y en la que se despedía deseando que se pudieran conocer personalmente, cosa que no llegó a ocurrir. A quien si dirigió fue a Victoria de los Ángeles y afirmó que dirigirla en una ópera o en un concierto era algo extremadamente fácil, por la gran calidad y las características técnicas de la cantante.

La palabra que más veces se pronunció en el coloquio fue naturalidad, para referirse a la manera de hacer música de ambos artistas. Tenían una musicalidad natural reforzada por la dedicación, por el trabajo continuo, entregándose a la música; porque para ellos la música era vocación y devoción. El control que ambos tenían en el fraseo, en el vibrato (diferente según conviniera), etc., todo ello era el resultado de la naturalidad que tenían y de la pasión, el respeto y la entrega hacia la música.

Jorge Binaghi conoció a Victoria de los Ángeles en 1962, cuando le pidió un autógrafo, era un niño, una larga amistad surgió a partir de ese día. La conocía muy bien, conocía la admiración que ella sentía por el Maestro o por Don Pablo, porque era así como Victoria de los Ángeles llamaba a Pablo Casals.  Una de las conexiones que existía entre ambos músicos era el saber acercarse a la juventud, Binaghi explico como cuando conoció a Casals en Argentina este se había dirigido a un grupo de jóvenes entre los que él se encontraba, y como les preguntó si habían escuchado cantar algo en catalán; le contestaron que habían oído el año anterior la Atlántida, pero que él les contesto que aquello era Verdaguer y no el catalán que se hablaba realmente en aquellos momentos en Catalunya; le hablaron entonces de las canciones que cantaba Victoria de los Ángeles, él les contestó que si habían oído cantar a la Victoria (él siempre se refería así al hablar de ella, como si no hubiera ninguna otra) si que conocían el catalán. Aquel magnetismo que generaban sobre la gente joven era otra de sus características comunes.

Pep Gorgori ha hecho un trabajo musicológico de primer orden para escribir el libro “Victòria dels Àngels. Tot semblava tant senzill” (Ficta Edicions i Produccions), cuya versión en castellano, está en curso. Una de les conexiones de las que habló Gorgori fue que ambos trascendían su instrumento, que por ello Casals desarrollo facetas como compositor y director de orquesta y Victoria de los Ángeles fue cantante de ópera y de lieds. Destacó que ambos desde pequeños tenían necesidad de hacer música, Casals con la conocida calabacita que puede verse en el Museo Casals en Sant Salvador (El Vendrell)  y ella imitando a su madre cuanta esta cantaba en casa. Además, Victoria de los Ángeles, al ser su padre el bedel de la Universidad de Barcelona pudo tocar el piano de la sala del Paraninfo durante su infancia y juventud.

A Pablo Casals y a Victoria de los Ángeles les unían también unos orígenes humildes que no fueron óbice para que acabaran superando los obstáculos que aquello suponía y llegasen a destacar en el campo musical. Unos orígenes de los que se sentían orgullosos. Pep Gorgori explicó como Josep Maria Lamaña, fundador de Ars Musicae  la incorporó al grupo y como de esta manera Victoria de los Ángeles continuó cultivando y profundizando en el conocimiento musical. (Ars Musicae fue un grupo pionero dentro del movimiento Early Music, dedicado a la interpretación de la música antigua de la Europa occidental del periodo de la edad media, renacimiento y primer barroco. Otros músicos que han formado parte en algún momento de sus vidas del grupo Ars Musicae son Jordi Savall, Montserrat Figueras o Xavier Torra).  

Finalmente destacar la admiración mutua que ambos músicos sentían por el otro; en el caso de Victoria de los Ángeles, lo dejó por escrito en cartas a sus padres, así como la satisfacción por haber podido colaborar (hay grabaciones de ambos, ella cantando,  él al piano) y como recordó Pep Gorgorí, el padre de Victoria era socio de la Societat Obrera de Concerts (creada por Casals) y que ella de pequeña había acompañado muchas veces a su padre en los conciertos a los que asistía, así que la admiración por Casals tenía unas raíces profundas y sostenidas en el tiempo.

Mònica Pagés convirtió el coloquio en una agradable conversación entre amigos, ante un grupo de amigos que escuchaban.

Un último punto que destacar, Pep Gorgori puso de relieve el papel de la música en la educación en relación a los planes de estudio pensados por Rosa Sensat Vila (1873 – 1961), porqué Victoria fue alumna de su escuela. Para Rosa Sensat para enseñar música   era necesario poner gran atención en la pronunciación, la articulación y la respiración correcta, así como una inteligencia exacta de la frase musical. Pero además sobre la música como parte de la educación pensaba:

“La música en la escuela ha de ser un elemento vivificador y coordinador que no solo afecte a la sensibilidad sino a la inteligencia e incluso en el desarrollo armónico de todo el organismo”

El concierto:

Yoko Suzuki  (piano), Sara Chorda (violonchelo) y Mireia Tarragó (soprano).

Delicioso poder escuchar las composiciones musicales de Pedro Pardo para las letras de Victoria de los Ángeles, cuatro piezas: Oriental, A ti, Brumas tristes y Fuiste; y un regalo siempre esperado: el Cant dels Ocells, en esta ocasión a piano, violonchelo y voz.

El acto tuvo lugar en el auditorio RBA de Barcelona.

(Breves resúmenes del concierto en Instagram. Enlace

ENGLISH

Pablo and Victoria: naturalness and a constant effort to improve themselves

Last Thursday the Fundació Pau Casals and the Victoria de los Ángeles Foundation organized a colloquium and a concert.

Antoni Ros Marbà (long-time composer and conductor), Jorge Binaghi (music critic and member of the Victoria de los Ángeles Foundation), and Pep Gorgori (journalist, musicologist, music critic, and writer) took part in the colloquium, moderated by Mònica Pagés, a journalist specializing in classical music. 

The connections that stood out as elements common to both great artists: Pablo Casals and Victoria de los Ángeles were:

Naturalness in the way of making music, a natural musicality reinforced by dedication and continuous work, by their devotion to music. For them, music was a vocation and a devotion.

Magnetism, which attracted new generations of musicians.

They needed to make music since they were very young children. Casals with the little pumpkin that can be seen today in the Pau Casals Museum in Sant Salvador (El Vendrell), Victoria de los Ángeles imitating her mother when she sang at home. Moreover, since they lived at the University of Barcelona because her father was the janitor, she was able to play the piano in the auditorium of the auditorium from the time she was a child.

Humble origins of which they were proud and which did not limit the development of her career.

Admiration for each other.

All this in an atmosphere that demonstrated the affection, respect and admiration that the members of the colloquium felt for Pablo Casals and Victoria de los Ángeles.

For her part, Mònica Pagés managed to turn the colloquium into a dialogue between friends, in front of another group of friends who were listening to them.

The Concert.

It was a delight to listen to the compositions of Pedro Pardo to accompany the texts by Victoria de los Ángeles. Four pieces: Oriental, A ti, Brumas tristes, and Fuiste; and a gift always awaited: El Cant dels Ocells. This time in piano, cello, and voice versions.

The event took place at the RBA Auditorium in Barcelona.