Wanda Landowska

de maig 17, 2025


Wanda Landowska
Bain News Service
Library of Congress
No es coneixen restriccions d'ús

Una de les mil històries sobre la música, les persones i l’exercici del poder del nazisme

Ampliació I de Les Voix Étoufées





Anar directament a:
Cap 2- Un saqueig sistemàtic de béns culturals i artístics - / - Cap 3- L’espoli de béns musicals - / - Cap 4- Wanda Landowska: Donar vida a la música - / - Cap 5- Infantesa i joventut - / - Cap 6- Recuperar el clavecí - / - Cap 7- Una investigació recollida en un llibre - / - Cap 8- El clavecí dissenyat per Wanda Landowska - / - Cap 9- Tasca docent - / - Cap 10- Landowska i els Tolstoi - / - Cap 11- Landowska i l'Orfeó Català - / - Cap 12- Landowska i Eugeni d'Ors - / - Cap 13- Landowska i Manuel de Falla - / - Cap 14- Landowska i el "Retablo de maese Pedro" - / - Cap 15- "Concerto" de Falla, una obra escrita per a Wanda Landowska, estrenada amb músics de l'Orquestra Pau Casals al Palau de la Música Catalana Cap 16- La sala de música de Saint-Leu-la-Fôret - / - Cap 17- Les col·leccions de Landowska - / - Cap 18- Fugint del nazisme - / - Cap 19- A Banyuls-sur-Mer i sense clavecí - / - Cap 20- Landowska i Pau Casals - / - Cap 21- La llarga espera per poder continuar la fugida del nazisme - / - Cap 22- Viatge i llarga espera a la Illa d'Ellis - / - Cap 23- La confiscació de béns artístics i musicals que van fer els nazis - / - Cap 24- L'espoli dels documents i dels instruments musicals de Wanda Landowska a Saint-Leu-la-Fôret - / - Cap 25- El clavecí de Wanda Landowska? - / - Cap 26- A Landowska li calen dos clavecins per poder fer concerts als Estats Units - / - Cap 27- Com si fos una coda: Landowska i el piano de Chopin - / - Epíleg





Alfred Rosenberg (1939)
German Federal Archives
Bundesarchiv, Bild 146-1969-067-10 / CC-BY-SA 3.0

Alfred Rosenberg (1893 – 1946) va ser un dels més destacats ideòlegs del nazisme. Va fundar la Lliga de Combat per a la Cultura Alemanya l’any 1928, cinc anys abans que el nazisme arribés al poder.

L’any 1930 va escriure el llibre “Der Mythus des 20. Jahrhunderts” (El mite del segle XX), que junt amb el “Mein Kampf” (Mi lucha) de Hitler, va ser un dels llibres capitals de la ideologia nazi.

A “Der Mythus des 20.Jahrhunderts” Rosenberg  afirmava que l’art, la ciència, la cultura i fins i tot la història estan determinades per la raça. Un dels referents del llibre havia sigut la publicació que Richad Wagner (1813 – 1883) “Das Judenthum in der Musik” (El judaisme a la música[1])

Rosenberg era un antisemita convençut; de fet també va fer servir el llibre per atacar el cristianisme, especialment al catolicisme perquè considerava que no havien controlat el judaisme; de manera que ell propugnava una “església alemanya amb valors germànics”, una església del nacionalsocialisme.

Tot i que el llibre avisa que són les seves opinions personals, atès que podien aixecar forta polèmica pel que deia del cristianisme, Hitler el va nomenar l’any 1934 “Beauftragten des Führers für die Überwachung der gesamten geistigen und weltanschaulichen, Schulung und Erziehung der NSDAP” (Comisionat del Führer per a la supervisió de tota la formació i educació intel·lectual i ideològica de la NSDAP[2]), és a dir, que tenia al seu càrrec la formació del pensament de tots els membres del partit. La qual cosa va suposar que es fessin nombroses reedicions del llibre “Der Mythus des 20. Jahrhunderts”.

Entre 1933 i 1945, temps en què el nazisme va ser al poder, Rosenberg va ser el responsable de la política exterior del partit. A més el 1939 fundarà l’”Institut zur Erforschung der Judenfrage” (Institut per a la investigació de la qüestió jueva ), que va ser inaugurat el 26 de març de 1941 a Frankfurt. Rosenberg afirmava que tots els jueus que vivien a Alemanya havien de marxar a territoris que no fossin alemanys. Aquest institut es va fer càrrec d’administrar els llibres procedents de l’espoli en els territoris ocupats que faria la ERR[3]



[1] Wagner afirmava que el judaisme havia tingut una influència negativa a la cultura alemanya. 

[2] Són les sigles del partit nazi.

[3] L’any 1935 s’havia inaugurat a Berlín el “Reichsinstitut für Geschichte des neuen Deutstschlands” (Institut del Reich per a la Nova Alemanya) que ja s’havia fet càrrec de la col·lecció judaica, amb la idea de crear a Munich el “Zentrum für Forschung zur Judenfrage” (Centre d’investigacions sobre la qüestió jueva), però la ciutat de Munich, el seu alcalde, l’oficina de cultura i la biblioteca municipal no van voler saber res. A mitjans de 1938 Rosenberg planteja crear l’”Institut sur Erforschung der Judenfrage” a Frankfurt. (Font:Institut Für Stadtgeschichte (Institut d’història de la ciutat de Frankfurt) 1933-1945 

https://www.frankfurt1933-1945.de/beitraege/ausgrenzung-und-verfolgung/beitrag/das-institut-zur-erforschung-der-judenfrage



Cap 2 - Un saqueig sistemàtic de béns culturals i artístics 

Membres de la ERR a Minsk (Març 1943)
Foto: Dr. Nerling
German Federal Archives

Bundesarchiv, Bild 146-1977-030-23 / Nerling, Dr. / CC-BY-SA 3.0

Els nazis van ocupar França el 1940 i des d’una unitat especialitzada “Einsatzstab Reichsleister Rosenberg” (ERR), (Comando Rosenberg per a l’imperi) Rosenberg espoliarà art i béns culturals, en especial de propietaris jueus. Es calcula que com a pot van ser 20.000 obres d’art (la quantitat procedeix de l’informe realitzat per Rosenberg el 16 d’abril de 1943, citat pel Jutge Rober H. Jackson en el procés dels Judicis de Nuremberg, a data 21 de novembre de 1945) i d’unes 40.000 tones de mobles i béns domèstics. Es van catalogar i fotografiar un total de 9.455 obres d’art, però el mateix Rosenberg va declara que mancava fer la catalogació del voltant d’altres 10.000. Del catàleg es van fer àlbums relligats en cuir (al judici de Nuremberg es van presentar 39 volums, avui se saps que n’hi ha 41, però que poden ser molts més ja que els presentats al judici només contenien les dades i foto de 2.500 objectes). El catàleg es va fer per encàrrec de Hitler, per poder planificar el contingut del que havia de ser el seu museu a Linz (“Fürhermuseum”).

El saqueig va tenir lloc a tots els països que el nazis van ocupar o van controlar en un moment o un altre, com ara França, Holanda, Luxemburg, Bèlgica, Polònia, els estats bàltics (Estònia, Letònia i Lituània), i fins i tot els territoris que van envair a la URSS.  Tot i que majoritàriament eren béns de persones jueves, també van espolia bens de persones considerades contràries al nazisme o béns que consideraven d’interès pel nazisme.


Cap 3 - L’espoli de béns musicals

Wanda Landowska 
(probablement 1923)
 George Bain Collection
Library of Congress
Sense restriccions conegudes d'ús


La ERR va crear el 1940 una secció específica per a la confiscació de bens musicals, és a dir instruments, partitures, enregistraments o d’altres objectes relacionats amb la música, com ara correspondència, llibres, manuscrits, etc. , es deia “Sonderstab Musik” (Equip especial de treball per a  la música). Aquesta era la seva missió principal tot i que també van ajudar a assenyalar els músics jueus de cara a una futura eliminació[1]. La seva tasca pel rebuig de músiques considerades Entartete (degenerada) no va ser essencial perquè ja existien altres vies[2] que tenien la finalitat d’aconseguir el rebuig i la prohibició del swing, el jazz, la música atonal a més de la música que tenia relació amb el judaisme.

Al front de la “Sonderstab Musik”  es trobava  Herbert Gerigk (1905 – 1996), doctor en musicologia[3] . Va ser tingut en molta consideració pel nazisme fins el punt que el Führer li va donar el següent títol: Leiter der Hauptstelle Musik beim Beauftragten des Führers für die Überwachung der gesamten geistigen und weltanschaulichen Schulung und Erziehung der NSDAP (Líder de l’Àrea Musical per ordre del Führer per a la supervisió de tot l’il·luminisme intel·lectual i ideològic del Partit Nazi”). Geirgk era membre del partit des del 1932, de les SA en 1933, de les SS des de 1935. L’any 1937 el van nomenar editor de la revista “De Musik”, i va ser coautor del llibre “Lexikon der Juden in Der Musik”,  es tractava del diccionari “Els jueus a la música”. 

L’altre coautor era Theophil Stengel (1905-1995) també musicòleg[4], director de cor i compositor. Va ser membre del partit nazi des del 1935, va treballar al departament jurídic i més tarad es va fer càrrec de les proves d’ascendència seguint les lleis racials de Nuremberg[5]. A partir de 1938, amb l’annexió d’Àustria[6] atacaria a Arnold Schönberg i la “música vienesa judaïtzada”. Va servir a la Wehrmacht (1941-1944) . Els seus atacs a la música jueva i el desig de la seva erradicació van ser constants.

“Lexikon der Juden In Der Musik” va ser un llibre molt popular, però més que res va ser un instrument per a les finalitats de la “Sonderstab Musik”. Entre els noms que apareixen al diccionari es troba el de la principal protagonista d’aquesta història: Wanda Landowska.



[1] La denominada “Endlösung” (solució final) es va iniciar amb un memoràndum de data 31 de juliol de 1941, on Hermann Göring demanava a Reinhard Heydrich (1904 - 1942) que preparés un pla. El 20 de gener de 1942 es va dur a terme una reunió de 15 persones dirigida per Heydrich per discutir el pla (Conferència de Wannsee). El resulta va ser la posada en marxa de l’assassinat sistemàtic de jueus, que de fet era la culminació d’una sèrie de preses de decisió i legislació iniciada des de la seva arribada al poder el 1933 i creada per a deixar els jueus aïllats de la resta de la societat i sense possibilitats de treballar; això va portar la creació de guetos en alguns països ocupats, el primer va ser el de  Łódź el febrer de 1940 i posteriorment la política de “judenrein” (netejar les ciutats de jueus) amb la que s’emparava la deportació als guetos i que finalment faria el cim amb els camps d’extermini. Cal no oblidar que pel nazisme eren jueus no només qui practicava aquesta religió, també persones converses que tenien avantpassats jueus. 

[2] El 1933 el nazisme va crear la Reichmusikkammer (RMD) per tal de regular la música i controlar els músics, no jueus, perquè si eren jueus no es podien inscriure’s

[3] La seva tesi doctoral es va publicar el 1932 i estava dedicada a Verdi; es va considerar la primera realment completa realitzada a Alemanya.

[4] La seva tesi doctoral (1931) va ser “Die Entwidklung des Klavierkonzerts von Liszt bis zur Gegernwart” (La evolució del concert per a piano des de Liszt fins a l’actualitat. Franz Liszt i el concert per a piano romàntic). El període que estudiava anava de Liszt fins a 1930).

[5] Les lleis racials de Nuremberg es van promulgar el 15 de setembre de 1935, consistien en la llei de ciutadania del Reich i la llei per a la protecció de la sang i l’honor dels alemanys.

[6] Anscluss. Entre l’11 i el 13 de març de 1938, Àustria va se ocupada per la Wehrmacht sense resistència destacable i a petició d’Arthur Seyss-Inquart. Àustria es va incorporar al Tercer Reich com a província, amb el nom Ostmark. L’annexió havia estat un dels objectius de Hitler, expressat al llibre “Mein Kampf”. Cal recordar que Hitler havia nascut a Àustria.  


Cap 4 - Wanda Landowska: Donar vida a la música

Wanda Landowska 
(probablement 1923)
George Bain Collection
Library of Congress
Sense restriccions conegudes d'ús



Wanda Landowska (1879 – 1959) va ser una clavecinista, pianista, musicòloga i professora de música, nascuda a Varsòvia (Polònia). El seu pare es deia Marian Landowski i era advocat, la seva mare es deia Ewelina Lautenberg (cognom de soltera) i era traductora, dominava sis llengües i va ser la primera en traduir Mark Twain al polonès. Era d’origen jueu però la família s’havia convertit al catolicisme dues generacions enrere[1].

A la biografia publicada per “Jewish Virtual Library” es recull quina era la visió que Landowska tenia de la música i que feia que defensés que les grans obres de qualsevol època no només eren la síntesi del passat anterior a elles i un reflex de la seva època, sinó que també transcendien més allà del temps en què havien sigut composades[2]

La investigació de Landowska en relació al clavecí, que a la pràctica era un instrument considerat peça de museu, va aconseguir recuperar-lo per interpretar les obres que Johann Sebastian Bach (1685 – 1750), Georg Friedrich Haendel (1685 – 1759), Jean-Philippe Rameau (1683 – 1764) o François Couperin (1668 – 1733), entre d’altres autors, havien escrit per aquest instrument. 

Ens diu Jed Distler a la ressenya del disc “Wanda Landowska. The complete piano recording” publicada el 2014 a “Hyperion. Britain’s brightest record label” que Landowska tenia tal reputació com a clavecinista que eclipsava el seu talent com a pianista, ho deia perquè el seus treballs sobre l’execució, l’ornamentació, el registre, el fraseig sobre les obres de Wolfgang Amadeus Mozart (1757 – 1791) i Franz Joseph Haydn (1732 – 1809), era totalment diferent a la tendència de l’època; es pot dir que es va avançar al seu temps fent una cerca de la interpretació històrica que més tard altres intèrprets i musicòlegs desenvoluparien al llarg del segle XX.



[1] Ens ho explica Carla Shapreau en “The Nazi Confiscation of Wanda Landowska’s Musical Colletion and Its Aftermaths” i Brett Werb a la conferència Restitution, Restoration and Repertorie: New Findings in the Wanda Lan”dowska & Denise Restout Papers de la Library of Congress, de data 1 de juliol de 2022

[2] Altre font que també explica la manera de veure la música de Landowska és el musicòleg i productor discogràfic Allan Evans (1956 – 2020) a l’article escrit el 1996 i publicat al web Arbiter (Arbiter Recording Company) on es troba una biografia detallada d’ella. 


Cap 5 - Infantesa i joventut

Wanda Landowska
Data  i autor desconeguda
Domini públic


Landowska va començar a estudiar piano als quatre anys. La van considerar un geni de la interpretació des de ben petita,  però ella, que havia nascut en un món que era tardanament romàntic, se sentia atreta per una música que en aquells moments es considerava antiga, i que no era precisament molt ben valorada, perquè, per estrany que pugi semblar a dia d’avui, Bach era un compositor quasi oblidat quan ella es va enamorar de la seva obra.

Jan Kleczyński
Primer professor de música de Landowska
(data desconeguda)
Autor desconegut
Domini públic

La qualitat i la manera en que captava la música van fer que el seu primer professor Jan Kleczyński  (1837 – 1898) li permetés molta llibertat mentre estudiava, cosa que la mare de la intèrpret nova entendre així que li va canviar el professor, per tal de garantir-ne més disciplina. 

Algunes de les tendències del professors posteriors van causar frustració a Landowska, pel repertori, molt Chopin, que ella interpretava de manera excel·lent, però això no donava satisfacció a la seva passió musical. 

De nou Jed Distler[1] ens explica que, com a resposta a la frustració, ella va decidir que un dia interpretaria un programa només amb obres de Bach, Mozart, Rameau i Haydn, i ho va escriure en un paper, el va guardar a un sobre, el va tancar i va posar a l’anvers: “Per obrir quan sigui gran” (La mateixa cita surt en altres fonts). I mentre arribava el moment, va continua estudiant repertori romàntic, però sense renunciar a Bach.

Es va graduà al Conservatori de Varsòvia als 14 anys, i el seu primer concert, seguint la passió per Bach, va incloure la Suite anglesa en mi menor. Aquest amor per l’obra de Bach va fer que el director d’orquestra Arthur Kikisch (1855 – 1922) li poses el sobrenom de “The Bachante”[2].

Quan tenia setze anys li van detectar un tumor a la ma, cosa que li limitava tocar el piano. La seva mare va optar per enviar-la a Berlín perquè estudiés composició amb Heirich Urban (1837-1901). Va conèixer a Henry Lew (circa 1714[3]- 1919), amb qui es casaria. Lew era periodista,  actor i etnòleg especialitzat en folklore hebreu. A més la mà malalta va millora i va poder tornar a tocar el piano[4].

El 1900 la parella es trasllada a Paris a on es van casar i on ella va iniciar les seves activitats a la “Schola Cantorum”, una organització dedicada a la interpretació vocal i instrumental de peces que anaven des del Renaixement (s. XV) fins al segle XVIII. A més, va continuar oferint concerts de piano, però a la vegada anava incloent peces al clavecí, fins que va poder arribar a fer concerts només al clavecí.



[1] https://www.wwfm.org/people/jed-distler

[2] Time. Music: Promise Kept. 31 de agosto de 1959

[3] Font: Library of Congress

[4] Georg Predota. Interlude: “On This Day. 5 July: Wanda Landowska Was Born”. 5 de juliol de 2022.  I Allan Evans, abans citat a la nota al pue 8. La informació d’origen prové de Denise Restout.  


Cap 6 - Recuperar el clavecí

Clavecí Pleyel
1905
Model anterior al proposat per Wanda Landowska 
Foto: Gérard Janot
8 de juny de 2010
CC 3.0

De nou Allan Evans és qui ens explica que Landowska va seguir les seves investigacions sobre aquest instrument i que va visitar museus a Europa i com va demanar a l’enginyer en cap de Pleyel que visités els de Brussel·les, Leipzig i Anglatera per tal de prendre mesures i notes, perquè li era prou evident que els instruments que havia anat trobant eren molt diferents uns dels altres. Prenen el que havia descobert va arribar al punt en què va demanar que Pleyel fes un clavecí conforme els deus desitjos. 

Cap 7 - Una investigació recollida en un llibre

Portada del llibre
Edició 27 Octubre 2022
Legare Street Press

Tota la tasca d’investigació sobre el clavecí i la música antiga li va portar a escriure amb el seu marit, l’any 1909, el llibre “La música antiga”.


Cap 8 - El clavecí dissenyat per Wanda Landowska

Des de l’any 1912 els seus concerts els farà amb el clavecí encarregat a Pleyel. 

Pleyel
Gran Modèle de Concert
París 1927
Musikinstrumentnmuseum Berlin
Foto Gérad Janot
28 de maig de 2010
CC 3.0


Denise Restout (1915 – 2004) qui va tenir una relació personal i professional molt propera a Landowska –de fet va ser qui va heretà el patrimoni un cop va morir la intèrpret– ens explica a la entrevista recollida a Jewish Virtual Library,  que van criticar molt a Landowska per haver escollit un registre de 4,8 m, malgrat que Haendel n’havia fet servir un de similar i malgrat que es trobava també en models del segle XVIII tant alemanys com anglesos; afegia que a França es sol oblidar que el grans clavecins es van destruir a la Revolució Francesa (Presa de la Bastilla, 1789), perquè eren propietat de gent rica, raó per la qual les referencies sobre l’instrument a França no responien a la veritable època d’esplendor del clavecí. 

Portada de l'àlbum El claveí ben temperat edició de 1958 de RCA Victor

Segons Denise Restout el que realment volia Landowska amb la seva cerca incessant era “donar vida a la música”. 


Cap 9 - Tasca docent

Wanda Landowsca, asseguda al costat de Hermann Ruthers, amb altres intèrprets. Any 1919. Tots ells van participar a la interpretació de la Passió segons Sant Mateu de Bach.
CC 3.0

El 1913 la van convidar a donar classes a la “Hochschule für Musik”  a Berlín, però quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, la parella va ser detinguda com a “presoners civils” i es van haver de quedar perquè no els deixaven viatjar lliurement. El 1919 va morir Lew per un accident d’automòbil. Aquell mateix any Landowska acompanyada de qui era la governanta de la seva llar des del  1913, Elsa Shunicke (qui va esdevenir la seva assistent personal i va atendre la seva llar fins a la mort de Landowska) retorna a França i de nou ofereix concerts i de nou torna a la seva tasca docent oferint classes magistrals de piano a l’Ecole Normale de Musique.

Una intèrpret de fama internacional

El seu treball com a pianista i clavecinista va destacar fins el punt de realitzar concerts per tota Europa.

Wanda Landowska és l'única dona en aquesta foto, alguns d'ells són:
Stan Golestan, Xavier Lerous, Théodrore Dubois, Charles-Marie Widor, Paul Vidal, Pierre Monteaux, Reynaldo Hahn, Raoul Pungo, Philippe Gaubert, Francis Casadesus, Paul Dukas, Gustave Lyon, Alexandre Georges, Paul Le Flemm, George Enesco i André Bloch
La foto no té data coneguda però s'estima sobre l'any 1900. Correspon als concerts organitzats per J. d'Estournelles de Constant
L'autor és Axel Cadasesus
Domini públic


Cap 10 - Landowska i els Tolstoi


Lleó Tolstoi i Wanda Landowska a Ysanaya Polyana
1907/1908
autor desconegut
Domini públic

A l’article publicat a Time, amb el títol Personality Dec. 1, 1952 dedicat a Wanda Landowska s’explica que l’any 1907 va ser convidada per la comtessa Tolstoi a la seva casa a Moscou; i que va tornar pels nadals de 1909, i com el gran escriptor Lleó Tolstoi (1828 – 1910) li va enviar a l’estació de tren dos trineus, un per ella, l’altre pel clavecí. Landowska declararia més endavant que “La meva música va ser una revelació per a Tolstoi. Jo tocava per a ell; ell parlava per a mi”. 


Cap 11 - Landowska i l'Orfeó Català


Captura de pantalla


Un dels interessos que van compartir Landowska i el seu marit va ser la recuperació de cançons populars jueves poloneses, de tal manera que es fàcil entendre l’admiració sincera que va sentir per la feina que feia l’Orfeó Català, cosa que va conèixer gràcies als concerts que havia fet per Espanya els anys 1909, 1911 i 1912. Tant es així que al Llibre d’Or de l’Orfeó hi ha una dedicatòria d’ella, amb data 4 de febrer de 1911 va escriure uns compassos d’una masurca i una dedicatòria que acabava amb un “... vive la chanson popularie et Visca l’Art Català”[1]. Altre interesant document es troba al Centre de Documentació de l’Orfeó Català, es tracta d’una partitura per a cor mixt d’una cançó popular polonesa, manuscrita i signada per Wanda Landowska[2].



[1] https://mdc.csuc.cat/digital/collection/DocOCPM/id/1389  Pàg. 18 del Llibre d’Or de l’Orfeó Català.

[2] Es pot accedir a les imatges digitalitzades a:  

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/MMautors/id/2667/rec/1/lang/ca


Cap 12 - Landowska i Eugeni d'Ors


Eugeni d'Ors a la seva biblioteca
Foto Josep Demará López
1916
Domini públic


L’impacte que els concerts de Wanda Landowska van causar es pot comprovar a les gloses que li va dedicar Eugeni d’Ors (1881 – 1954), com ara “Reflexiones sobre el arte de Wanda Landowska” on desenvolupa una conversa (no se sap si real o imaginària) entre tots dos als jardins  de Bologne a París, o bé la titulada “El concertista más clásico de nuestros días publicada com una de les gloses del Glosari de Xenius (1906 – 1917). Joan Cuscó Clarasó[1] explica a “Eugeni d’ors i la filosofia com a música”, publicada a Quaderns de filosofia i ciència, núm. 40 de l’any 2010, l’impacte que va causar la intèrpret a d’Ors, perquè li havia mostrat que els músics antics no eren primitius, ben al contrari;  s’havia adonat que  la música antiga és quelcom sublim, i que li havia despertat també altres  reflexions entorn a la música i la filosofia. D’Ors també va escriure un destacat article a la revista “Residencia” núm. 2 (revista de la Residencia de Estudiantes) l’any 1926, titulat “Wanda y los estudiantes”. Landowska havia ofert un concert a la Residencia el 1920; així ho recull a “Melómano”, amb el títol “El retablo de Maese Pedro de Manuel de Falla” de data 28 d’abril de 2025, signat per Alejandro Santini Dupeyron[2]



[1] https://editorialafers.cat/botiga/ca/267_cusco-i-claraso-joan

[2] Musicòleg UAM. https://dialnet.unirioja.es/servlet/autor?codigo=5225486


Cap 13 - Landowska i Manuel de Falla

Manuel de Falla
Archivo Manuel de Falla
Domini públic

Ruth Piquer Sanclemente[1] ens explica a “Retornos al XVIII y clavecinismo en las primeras décadas del siglo XX: de Scarlati a Falla” publicat a “Cuadernos de Música Iberoamericana” vol. 27, de l’any 2014[2] que Falla y Landowska van participar a un concert a la “Société Musicale Indépendante” a París el dia 4 de maig de l’any 1910. Es va tractar d’un concert on es van oferir per primer cop les “Tres melodies” de Falla (amb texts de Théophile Gautier, 1811-1872), amb Falla al piano i amb la participació de la soprano Ada Adiny-Millet (1855-1924); Landowska va interpretar al mateix concert obres de Henry Purcell (1659-1695). Va ser en aquella gala on Falla i Landowska es van conèixer personalment.

L’any 1922 es van tornar a troba, aquest cop amb motiu dels concerts que Landowska va oferir els dies 23 i 25 de novembre a l’Hotel Alambra Palace a Granada. Falla escriurà un article que es va publicar al febrer de 1923 a la “Revue Musicale” es titulava:”Wanda Landowska à Grenade”[3]



[1] Universitat Complutense Madrid. https://www.ucm.es/dep-musicologia/textos/119056

[2] https://iccmu.es/catalogo/cdm-27-vii-ruth-pique-sanclemente-retornos-al-xviii-clavecinismo-las-primeras-decadas-del-siglo-xx-scarlatti-falla/

[3] Falla va publicar també altre article dedicat a Felip Pedrell (1841 – 1922) del qual havia sigut alumne; destacant la influència del seu mestre per valorar la música popular, per tal de transformar-la i fer-la esdevenir un element adient per a la música culte. A partir d’aquest idea Falla considera que la música popular ha de ser motiu d’inspiració i ho plasmarà a el “Retablo de Maese Pedro”, peça que també guarda relació amb Landowska

Landowska i el "Retablo de maese Pedro"

Portada del llibre Wanda Landowska  Manuel de Falla
Correspondance (1922 - 1931)
Autor: Loes Dommering-van Rongen
Amsterdam Publishers (2016)

Una de les conseqüències d’escoltar Landowska va ser que Falla incorporés a “El Retablo de maese Pedro” com a instrument el clavecí, era el primer cop que aquest instrument formava part d’una orquestra moderna. L’obra es va estrenar en versió concert el 23 de març de 1923 al “Teatro San Fernando” de Sevilla i es va tornar a interpretar al mateix lloc l’endemà.

El paper de Ricard Viñes en l’encàrrec de l’obra “El Retablo de maese Pedro”

Ricard Viñes
(1919)
Autor desconegut
Domini públic

La obra l’havia compost Falla per encàrrec de Winaretta Singer (1865 – 1943) princesa d’Edmon de Polignac. Era una comanda feta l’any 1918[1], en gran mesura per la intervenció de Ricard Viñes Roda[2] (1875 – 1943) perquè va ser ell qui li va parlar de Falla, cosa que explica ella mateixa a la primera carta que envia al compositor. 

El 25 de juny tindrà lloc l’estrena privat de l’obra, aquest cop en versió completa, al palauet del Príncep de Polignac, al clavecí n’estarà Wanda Landowska[3]. L’orquesta la va dirigir Vladimir Golschmann (1893 – 1972). 

Els decorats els va encarregar Falla a dos pintors granadins: Manuel Ángeles Ortíz (1895 – 1984) i Hermenegildo Lanz González (1893 – 1949), al quals s’unirà Hernando Viñes Soto (1904 – 1993) que n’era pintor i guitarrista (qui arribaria a ser un gran amic de Luís Buñuel); la posada en escena va anar a càrrec de José Viñes Roda (1869 – 1955) enginyer, germà de Ricard Viñes i pare de Hernando.

Ricard Viñes es va fer càrrec de moure la titella de Don Quixot[4], de fet totes les titelles les van moure persones que no eren ni titellaires ni actors[5].

Entre els assistents a l’acte – així ho explica Corpus Barga (Andrés Rafael Cayetano Corpus García de la Barga y Gómez de la Serna , 1887 – 1975) a la ressenya citada a la nota al peu 27 que duia per títol  “El retablo de maese Falla. Reflejos de París” (també ho cita Inés R. Artola a “La escenografia de El Retablo de Maese Pedro de Falla”) en aquella representació estaven presents, entre d'altres,  Paul Valéry (1871 – 1945), Igor Stravinsky (1822 – 1971), Pablo Picasso (1881 – 1973) i Josep M. Sert  (1874 – 1945) qui era qui havia decorat les parets del saló de música amb murals. (El saló dels prínceps Edmond[6] i Winnaretta de Polignac va ser el més destacat de París per la seva activitat musical entre el 1894 i el 1939[7])

L’obra s’interpretarà a Nova York el 29 de desembre de 1925, organitzada per  “The League of Composers”[8] i serà Wanda Landowska qui dui a terme les gestions del concert. A la correspondència entre el responsable de la producció, Arthur Ries, i Falla, es pot comprovar com l’autor delega en ella la supervisió de l’espectacle. De nou Landowska tocarà el clavecí, amb la Philarmonic Symphony Orchestra dirigida per Willem Mengelberg. Les titelles seran aquest cop disseny de Remo Bufano (1894 – 1948)[9]



[1] Instituto Cervantes. El retablo del centenario. El encargo de la princesa de Polignac a Manuel de Falla (1918)

https://blogs.cervantes.es/retablo-centenario/2023/05/26/el-encargo-de-la-princesa/

[2] Enguany se celebra el 150 aniversari del seu naixement i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya ha preparat una sèrie d’activitats que es poden consultar en aquest enllaç

[3] Font: Programa del concert. Imprès per Bradford & Dickens. Editorial J & W Chester, Ltd. Londres. Edició en castellà, anglès i francès. Inclou partitura.

[4] IMLP. El Retablo de Maese Pedro. PDF. Publicació del concert inaugural en París.

[5]Instituto Cervantes. El retablo del centenario. Reflejos de París. (resenya de Corpus Bargas publicada el 30 de juny de 1923 al diari El Sol.

https://blogs.cervantes.es/retablo-centenario/2023/06/22/reflejos-de-paris/

[6] Edmond de Polignac era compositor a més d’aristòcrata.

[7] Com es recull a IMLP

[8] The League of Composers: The Initial Years. David Metzer. American Music, Vol. 15, nº 1 (1997). JSTUR.

[9] Quan l’obra es porti a Amsterdam al “Hollandsche Schouwburg” el 26 i 27 d’abril de 1926 el disseny escènic serà de Luís Buñuel, i l’impuls per fer realitat la representació serà de Ricard Viñes Roda, també participaran al projecte José Viñas Roda i Hernando Viñes. El director d’orquestra serà Willem Mengelberg altre cop,  però al clavecí qui estarà serà Marguérite Delcourt.  


Cap 15 - "Concerto" de Falla, una obra escrita per a Wanda Landowska, estrenada amb músics de l'Orquestra Pau Casals al Palau de la Música Catalana


Wanda Landowska
a la revista Feminal núm 46
29 de gener de 1911
Autor deconegut
Domini públic

Altra de les conseqüències del comú interès de Falla i Landwoska serà l’obra “Concerto” que Falla escriurà per a ella.

Yvan Nommick[1]explica a l’article publicat a “La Opinión de Granada” amb data 7 de maig de 2006, de títol: “Wanda Landowska. Una pionera de la música Antigua” que, quan es va estrenar “Concerto”, (una obra per a clavecí i cinc instruments), l’autor va deixar escrit al programa, que es tractava d’un homenatge a Landowska per:

 "...su arte genial, a su noble apostolado y a su obra de resurgimiento del clavicémbalo, sin la cual este admirable instrumento no tendría hoy otro interés que el de una curiosidad de museo"  

L’obra[2]va ser estrenada el 5 de novembre de 1926 al Palau de la Música, la va dirigir el mateix Falla i els músics que la van interpretar van ser:

Josep Vila Clariana (1863 – 1929), flauta

Casiano Carles Junqué, Oboè

Josep Nori Zavalloni (1869 – 1941), clarinet

Enrique Casals Defilló[3] (1892 – 1986), violí

Bonaventura Dini Fazzi (1876 – 1936) violoncel

Tots ells eren membres de l’Orquestra de Pau Casals[4]

Al mateix article de Yvan Nommick ja citat s’inclou l’opinió de Landowska sobre l’obra:

  "la primera composición de esencia moderna concebida para un instrumento antiguo, el clave ... en cierto modo, el símbolo de un renacimiento".

Francis Poulenc (1899 – 1963) qui havia assistit a una de les representacions del “Retablo de maese Pedro” i havia conegut a Landowska, li va escriure “Concert Champêtre” perquè va quedar fascinat per la música de Falla i per la personalitat de Landowska i pel seu treball i ho va deixar dit:

“La forma en que ha resucitado y recreado el clavicémbalo es una especie de milagro. Trabajé con ella en la primera versión de mi concierto. Lo repasamos nota por nota, compás por compás.”

Francis Poulenc -  Wanda Landowska
Domini públic


I va afegir:

“…me pregunto cada día si mi música vivirá, me has dado la ilusión de que sí. Por esto, te agradezco de todo corazón".



[1] https://www.sevilla.org/femas/femas-2019/archivos/biografias/yvan-nommick.pdf

[2] Rafael Fernández de Larrinoa, va publicar el 23 de març de 2024, el post “El concierto para clave de Manuel de Falla y el neoclasicismo musical”, al web Historia de la Música, amb un detallat anàlisi de l’obra. https://bustena.wordpress.com/2024/03/23/el-concierto-para-clave-de-manuel-de-falla-y-el-neoclasicismo-musical/

[3] Germà de Pau Casals

[4] A la radioteca de “Catalunya Música” es pot trovar un programa d’Anna Costal on s’explica que el mes de novembre de l’any1926 estava previst un concert amb l’Orquestra de Pau Casals i Wanda Landowska al Palau de la Música, però que per raons d’agenda no va ser possible. 


Cap 16 - La sala de música de Saint-Leu-la-Fôret

La casa de Wanda Landowska a
Saint-Leu-la-Fôret
Autgor: Gaylussac8937
1 d'octubre de 2022
CC 4.0

L’any 1925 la casa de Landwoska prop de París va esdevenir també escola de música. Allan Evans ens explica que Landowska va inaugurar a més una sala de concerts a la casa per interpretar música antiga. Que era el 3 de juliol i que van assistir més de 250 persones, a l’escenari Landowska i Alfred Cortot (1877 - 1962), el pianista del trio Cortot - Thibaut – Casals. El programa: J. S. Bach, “Concerto a due Cembali certati”, interpretat a dos pianos per Landowska i Cortot; dos preludis i fugues del “Clave ben temperat[1]” al clavecí, interpretats per Landowska; de nou amb Cortot va interpretar  una Allemanda de Couperin i un sonata de Pasquini, a continuació ella va interpretar d’una selecció de peces al clavecí obres de Couperin, Dandrieu, Rameau i Chambonnières. Com a final la Sonata per a dos pianos de Mozart, de nou amb Landowska i Cortot.

Denise Restout va explicar que cada estiu a casa de Landowska es feien 12 concerts seguits de 12 classes magistrals públiques, on anaven estudiants de música d’arreu del món i de qualsevol instrument, fins i tot cantants.

Però a més de ser escola i sala de música, la casa era una extraordinària biblioteca plena d’instruments musicals, documents, partitures, escrits i llibres relacionats amb la música.



[1]https://esadir.cat/Nomspropis/Entitats/Musica/El_clave_ben_temperat 


Cap 17 - Les col·leccions de Landowska

Imatge retocada de Wanda Landowska amb un dels seus clavecins
Free Art License
Autor Ghirlandajo

La biblioteca estava composta per uns 10.000 exemplars, i la col·lecció d’instruments era espectacular.


Un dels exemplars de la col·lecció de Wanda Landowska 
és un llibre per l'estudi del clavecí de l'any 1765
obra de Friedrich Wilhelm Marpurg (1718 - 1795)
Library of Congress
Domini públic

Però amb l’arribada dels nazis a París ella i la seva secretaria van haver de marxar de la casa, sense quasi res. Van abandonar tot el contingut de tots els anys d’estudi i recerca a la Rue de Pointoise,  88 a Saint-Leu-la Fôret (França) perquè havien de fugir, perquè Landowska era d’origen jueu, i un objectiu dels nazis.


Cap 18 -  Fugint del nazisme



Aristide Maillol
Foto: Alfred Kuhn
1925
Domini públic


Restout va explicar les situacions que van viure en la seva fugida, que de fet són només un exemple de les que van viure altres persones que havien d’escapar del nazisme o del feixisme o de qualsevol totalitarisme i que finalment van tenir la sort d’arribar a territori amic.

Descriu la dificultat de trobar un tren per sortir de Saint-Leu, de la inútil cerca d’un cotxe, de com finalment van trobar un cotxe a un pati d’una botiga de bicicletes i que van pagar perquè els portés al sud, a Mountaubon; més tard van arribar als Pirineus,  a Banyuls-sur-Mer, on les va acollir i les va cercar refugi l’escultor, pintor i gravador Aristide Maillol (1861 – 1944).   Landowska tenia 61 anys. 

Cap 19 - A Banyuls-sur-Mer i sense clavecí

Dibuix que representa a Wanda Landowska, signat per ella
Obra de Hilda Wiener (1877 - 1940)
Data: dècada dels anys 30
Domini públic


Una de les històries[1] més emotives que van viure a Banyuls-sur_mer va ser la visita d’una alumna que va anar a visitar a Landowska. Es deia Isabel Neff, i va veure que la seva estimada professora no tenia clavecí, així que va rescatar els diners que tenia d’una assegurança de vida i va anar a comprar-ne un a Pleyel. Altra alumne es va fer càrrec de fer les gestions per poder fer-lo arribar a  Banyuls, el problema era que París estava ocupat i que la persona que havia d’autoritzar el lliurament era un militar nazi. Va resultar que era vienès i que quan li van dir per a qui era va explicar que ell era un enamorat del treball de Landowska així que contra tot pronòstic el clavecí va ser enviat. La compra es va fer el 7 de febrer de 1941, l’instrument duia com número de referència de construcció el 194188[2].



[1] La va explicar Restout a una entrevista de l’any 1974.

[2] Les dades es troben al llibre registre de vendes de la casa Pleyel, així com les dades del comprador i la data de la venda. 


Cap 20 - Landowska i Pau Casals

Pau Casals
1915
Library of Congress
Autor: Bain News Service, publisher
No es coneixen restriccions d'ús

He llegit un munt de cops la frase pronunciada per Landowska  “No discutim més. Tu continua tocant Bach a la teva manera, i jo a la seva manera”  i l’he trobada amb al menys tres diferents receptors. La versió més fiable sembla la historia explicada per Teri Noel, que té a Denise Restout com a transmissora, tant per la relació tan propera que ella tenia amb Landowska com pel prestigi de Teri Noel. La historia és la següent:

Denise Restout hauria enviat una carta a Teri Noel Towe (1948 – 2025)[1] on explicava que va ser testimoni de la visita de Casals a Landowska a Banyuls el 26 de juny de 1941. A Casals li acompanyaven Joan Alavedra i Segurañas (1896 – 1981) i la seva esposa Montserrat Moner i Busquets. Landowska ja havia rebut el clavecí que li havia regalat Neff, així que es va posar a tocar música en ell. En acabar ella i Casals van tenir una llarga i grata conversa. En un moment donat Casals li va preguntar la raó per la qual Wanda tocava els  trinats començant per la nota més aguda, perquè ell no estava convençut que aquesta hagués de ser sempre la millor opció. Landowska li va donar les seves raons i va demanar a Restout que portés d’una altra habitació de la casa una edició original de l’obra “Versuch einer gründlichen Violinschule[2] de Leopold Mozart (1719 – 1787), a on consta com cal tocar els trinats[3].  A Casals no li va acabar de convèncer i Landowska, que era coneguda pel seu agut sentit de l’humor[4], tot somrient li va dir:

"Mon cher Pau, ne discutons pas davantage.  Continuez a

jouer Bach a votre facon et moi, a sa facon."

“Estimat Pau, no cal que continuem discutint. Tu continua tocant Bach a la teva manera que jo ho tocaré a la seva manera”.

Restout explicà que tots dos van riure i van continuar parlant d’altras coses.

Pot ser sigui interessant recordar que tots dos, Landowska i Casals havien recuperat a Bach, partint des de punts i obres diferents. Casals va trobar el 1890, amb 13 anys, una edició de les Suites de Bach per a violoncel (és un fet recollit per nombroses fonts). Es tractava d’unes partitures en un lamentable estat de conservació, però publicades cap a l’any 1866 en una edició de Friedrich Grützmacher (1832 – 1903), un reconegut violoncel·lista i editor de música, però que en algunes obres va afegir, adornaments, cadències o havia eliminat elements de les obres originals en algunes edicions. Així ho explica “The Strad” amb el títol “Pablo Casals and the Bach Cello Suites: Journey to masterpiece” de data 10 d’octubre de 2023. A Casals se li deu sens dubte convertir les suites de Bach en peces de concert, rescatant-les del desconeixement – o del escàs coneixement que d’elles tenien uns pocs – unes obres que avui interpreten tots els violoncel·listes del món en un moment o en un altre de les seves carreres. Abans de Casals com a molt algun intèrpret havia tocat una de les suites en concert, com ara el mateix Grützmacher el 1867; Alfredo Piatti (1822- 1901) el 1873 o Julius Klengel (1859 – 1939) els anys 1894 i 1904[5], però mai ningú havia tocat les sis obres.

Al mateix article s’explica que Casals va anar coneixent altres edicions més respectuoses amb l’original de Bach[6] que aquelles primeres que havia trobat, i que l’edició favorita de Casals, segon Colin Hampton (1911-1996) era la de Robert Hausmann (1852 - 1909) de l’any 1898[7]

La carta de Denise Restout continua, amb un plany, perquè anys més tard la va sorprendre veure que s’atribuïa com a receptors de la famosa frase a Rosalyn Tureck i també a Glenn Gould, i afirmava que li hagués agradat poder fer més per acabar amb aquelles informacions errades.

Per la seva part Teri Noel va parlar amb Casals l’any 1967 (va ser la primera de moltes altres trobades) i li va pregunta si la història era veritat, Casals li va confirmar, també li va explicar que coneixia a Landowska des de 1903 i que amb freqüència la havia visitada a Saint-Leu-la-Fôret, que havia portat el seu violoncel i que havien tocat junts les sonates de Bach[8].



[1] Historiador d’Art (Universitat de Princeton) e historiador de la Música. Graduat en Dret per la Universitat de Virginia a Charlottesville. Presentador de programes de radio. Gran especialista en Bach. Sempre es va declarar des de ben jove admirador de Landowska, de Pau Casals i de Rosalyn Tureck (193/14 – 2003); coneguda com a “Suma Sacerdotessa de Bach”; i de William H. Scheide (1914-2014), fundador de “The Bach Aria Group”. La seva admiració per Pau Casals la va posar de relleu amb els programes de ràdio dedicats a l’aniversari del Mestre.

[2] És un tractat publicat per primer cop el 1756 i va ser un dels més importants mètodes d’ensenyament per a violí que es va escriure en alemany en una època propera al moment en que va morir Johann Sebastian Bach, per la qual cosa podia tenir un valor com a referent de la manera en què s’entenia la interpretació en aquella època.  

[3]Aquest era un dels pocs llibres que Landowska s’havia pogut portat de la seva casa de Saint-Leu-la Fôret al fugir del nazis.

[4] Hi ha una anècdota que evidencia la seva agudesa i com era capaç de riure’s d’ella mateixa;  un dia li van preguntar qui li havia impressionat més conèixer a la seva vida i va contestar: un elefant, perquè és l’únic ésser viu que té un nas més gran que el meu.

[5] La informació es troba a l’article abans citat i que s’atribueix a George Kennaway, 1841 – 1924.

[6] Tanmateix Martín Barré en un text publicat al núm. 7 de la revista del Conservatoire National Supérieur de Musique et de Danse de París considera que l'edició de Grützmacher es pot considera com a una referencia en quant a la manera d’interpretar el violoncel en la seva època, i també de la manera com es realitzava la recepció de la música antiga o de l’estima  cap a  Bach, i afegeix que es pot considera com si fos “una mina d’or” per explotar i tornar a replantejar-se les formes actuals de tocar el violoncel. 

[7] A Casals, a més a més, se li deu haver enregistrat per primer cop les suites entre el 1936 i e l1939, a les ciutats de Londres i Paris. Es van publicar en discos de 78 rpm en tres vegades: 1940, 1941 i 1950, amb el segell RCA Victor. En LP es van publicar el 1957.

[8] Teri Noel afegeix al text una exclamació dient “Qui pogués tenir un enregistrament d’aquelles trobades!

Cap 21 - La llarga espera per poder continuar la fugida del nazisme

Varian Fry
Placa commemorativa a Berlín
Foto: Christian Michelides
5 de maig de 2018


Landowska va haver d’esperar 18 mesos per aconseguir els documents per poder viatjar als Estats Units. I els va poder tenir gràcies al periodista, activista i escriptor Varian Fry (1907 – 1967)[1] A més de Landowska i Denise Restout va viatjar també el clavecí que li havia regalat Isabel Neff, i amb ell van travessar Espanya fins arribar a Lisboa on van prendre un vaixell per anar a Nova York. 



[1] Fry formava part d’”Emergency Rescue Committee”  una xarxa de suport pel rescat de persones perseguides pel nazisme a Europa que va establir a França el “Centre d’Ajut Nord-Americà”. Entre d’altres van ajudar a fugir a Hannah Arendt (1906 – 1975), Heinrich Blücher (1899 – 1970), Marc Chagal (1887 – 1985), Marcel Duchamp (1887 – 1968), Max Ernst (1891 – 1948), Franz Wefel (1890 – 1945), Alma Mahler (1879 – 1964) , André Breton (1896 – 1966), Arthur Koestler (1905 – 1983), Lion Feuchtwanger (1884 – 1958), Claude Levi-Strauss (1908 – 2009), Heinrich Mann (1871 – 1950)  i Golo Mann (1909 – 1994), germà i fill respectivament de Thomas Mann.   


Cap 22 - Viatge i llarga espera a la Illa d'Ellis

Illa d'Ellis
Foto: Carol M. Highsmith
2011
Library of Congress
Domini públic


Van fer el viatge fins a Nova York al S.S. Exeter, van partir de Lisboa el 28 de novembre de 1941 i van arribar el 8 de desembre del mateix any,  el dia següent del bombardeig de Pearl Harbor[1].

Traslladades a l’Illa d’Ellis, es van troba a un lloc enorme, ple de persones que estaven en la mateixa situació que elles, sense espais suficients per seure’s i en mig d’aquest caos va veure un vell piano vertical; durant la llarga estada que van haver de passar en aquell lloc, el piano va esdevenir un refugi, Landowska el tocava,  pel seu plaer i el de la resta que hi eren en aquell poc acollidor lloc. Ella va pensar que si el piano estava en aquell espai era precisament perquè ella es posés a treballar i el toqués.

Finalment van poder sortir de l’illa, en gran mesura per les cartes de recomanació que una amiga de Landowska va aconseguir de grans musics.

Restout explica que a tothom li havia semblat estrany que dues dones que havien arribat sense pràcticament equipatge viatgessin amb un clavecí. Per poder entrar al país van pagar 500$ cadascuna i els van quedar 300$ per iniciar la seva vida a Nord-Amèrica.



[1] La dada procedeix de la conferencia Restitution, Restoration and Repertorie: New Findings in the Wanda Lan”dowska & Denise Restout Papers de la Library of Congress, de data 1 de juliol de 2022, que ja apareix citada a la nota al peu 8. Segons el vídeo la seva font és el manifest del vaixell.  La ponent és Carla Shapreau, que té publicats dos estudis que tenen part literal del contingut de la conferencia: “The Nazi Confiscation of Wanda Landoeska’s Musical Collection and Its Aftermaths”  obra abans citada també a la nota 8 i “The Loss of French Musical Property During World War II, Post-War Restitutions, and 21st Century Ramifications” del que també és coautora Florence Gétreau. Existeixen altres fonts que situen la arribada el dia 7, fins i tot unes declaracions de Denise Restout.  Carla Shapreau és investigadora principal del Institute of European Studies, University of California, Berkeley (Institut d’Estudios de la Universitat de California, Bekerley) i  professora en la Facultat de Dret a la mateixa universitat. Així mateix és curadora de la col·lecció d’instruments musicals Ansley K. Salz. 

Cap 23 - La confiscació de béns artístics i musicals que van fer els nazis

A París la ERR, amb un equip d’una vintena de requisadors, ajudats per un gran nombre de personal d’origen francès[1], van espoliar més de 38.000 llars,  a França el total va ser de 71.000 habitatges.  El transport a Alemanya es va fer amb 26.000 vagons de tren[2].



[1] La EER i per tant la Sonderstab Musik utilitzava personal francès i camions d’empreses franceses pel buidat dels habitatges. Font Judicis de Nuremberg, informe del coronel Roberg G. Storey.

[2] Font: Judicis de Nuremberg, informe del coronel Robert G. Storey. 


Cap 24 - L'espoli dels documents i dels instruments musicals de Wanda Landowska a Saint-Leu-la-Fôret




Captura de Pantalla
Primera plana de la llista de la ERR amb els béns espoliats a Wanda Landowska


L’informe del coronel Storey explica que durant dues setmanes quinze treballadors francesos van buidar l’habitatge de Landowska dels béns artístics, culturals i musicals. La ERR va realitzar el 19 de febrer de 1949 un inventari del que havia requisat.

Hi havia documents, partitures, escrits, llibres i la col·lecció d’instruments.

Els béns espoliats van fer un llarg periple: primer els van portar a un magatzem que havien posat al Louvre, més tard els van portar a Berlín, i després a Leipzig, però el 1943 els béns que havien sobreviscut als bombardeigs els van tenir que traslladar a diversos llocs. Un dels destins va ser el castell de Langenau en Hirschberg (Silesia), que va caure sota control rus i polonès la primavera de 1945.

Una part dels béns confiscats els va recuperar l’exercit nord-americà el 30 de maig de 1945[1]. A l’arribada al monestir de Raitenhaslach, que ells van creure que era un castell, es van trobar tota mena d’instruments musicals[2]. Entre aquella munió d’objectes es trobaven documents i llibres propietat de Landowska.

Altres béns es van trobar a d’altres llocs, com ara túnels, una mina de sal o castells, i es van fer constar al Repertori de béns espoliats a França durant la guerra 1939 – 1945, una publicació que va realitzar entre 1947 i 1949 el Bureau Central de Restitutions (BCR)[3]Entre els béns apareixen diversos instruments propietat de Landwoska, com ara una cítara del segle XVII,  original de Salzburg amb decoració d’època, o una “Viola d’Amour” de 14 cordes, entre d’altres

Rose Valland
circa 1930
Autor desconegut
Ministère des Affaires étrangères
Domini públic


Hi ha una persona imprescindible conèixer per entendre com va ser l’espoli i com es va poder fer el treball de recuperació, es tracta de Rose Valland (1898 – 1980) historiadora de l’art, curadora i membre de la Resistència, que treballava al museu Jeu de Paume a Paris. Quan els nazis el van convertir en el centre d’intercanvi de la “Sondertab Bildende Kunst” (personal especial per l’art pictòric) que era una secció de la ERR, el director dels Museus Nacionals de França, Jacques Jaujard (1895 – 1967) va demanar a Valland que es quedés al lloc de feina i que espiés les operacions dels nazis. Valland va fer veure que no sabia parlar alemany i va aprofitar per prendre nota de totes les destinacions dels carregaments dels béns d’art saquejats que s’enviaven per tren a Alemanya. Va ser testimoni de les visites de Herman Goering (1893 – 1946), considerat el segon en el poder nazi, just per sota del Führer,  per tal de seleccionar obres d’art que havien de ser enviades a Hitler per a la seva col·lecció personal.

El contacte de Valland a “Monuments Men” va ser el capità James J. Rorimer (1905 – 1966) a qui Valland va facilitar el que havia recavat.    

Monuments Men
1945
Foto: BM
Domini públic

Valland es va incorporar al Primer Exèrcit Francès el dia 4 de maig de 1945 per tal de poder continuar les tasques de rastreig d’obres robades. Va ser secretaria de la Comissió de recuperació artística i va ser cap del Servei de Belles Arts del Consell de Control del Grup Francès per Alemanya i del Servei de Restitució d’Obres d’Art (SRPOA). Va ostentar el rang de capitana; va se condecorada com a oficial de la Legió d’Honor, i amb la medalla de la Resistència Francesa, a més de nomenada comandant de l’ordre de les Arts i les Lletres[4]

.

Encara avui no s’ha pogut saber que va ser d’una bona part del béns robats.



[1] El 20 d’agost de 1943 el president Franklin Delano Roosevelt (1882 - 1945) va posar en marxa la “Comissió Americana per a la Protecció i Salvament de Monuments Artístics i Històrics a Zones de Guerra”; raó per la qual es va crear la Secció de Monuments, Belles Arts i Arxius de l’Exercit Nord-Americà, coneguda com a “Monuments Men”.

[2] L’informe diu que hi havia 65 pianos, espinetes, harmòniums, i d’altres instruments moderns i antics. Indicaven que la situació dels béns era més aviat “caòtica”, perquè tot estava barrejat i no hi havia seguretat; que calia tenir present la fragilitat dels instruments si s'els volia transferir al Punt de Recol·lecció del Centre de Munich, que els aliats havien creat per tal d’inventariar, protegir i retornar als legítims propietaris, els béns espoliats pels nazis.

[3] No es tracta d’un catàleg complert de béns robats, sinó d’un directori d’objectes reclamats i que no havien sigut retornats al seus propietaris legítims en el moment de la seva publicació, en total són 8 volums, 6 suplements i un índex de pintors.  

[4] L’any 2010 el Museu de l’Holocaust dels Estats Units i la Conferència per les Reclamacions Materials Jueves van obrir una basede dades amb les fitxes del catàleg que va realitzar en secret Rose Valland al Museu Jeu de Paume de Paris dels béns robats pels nazis a França. També es pot consultar a la plataforma del Ministère de la Culture. L’any 2017 l’exposició Documenta 14 va presentar el “Rose Valland Institute” amb seu a Berlín, amb la finalitat d’estimular la recerca i la localització dels béns espoliats pels nazis i sobre la propietat il·lícita que es pot derivar dels processos posteriors. Es pot saber més sobre Rose Valland a: Enllaç al programa de Radio 5 del dia 9 d’octubre de 2019. 


Cap 25 - El clavecí de Wanda Landowska?

Entre els instruments que les nazis van confiscar hi havia un clavecí molt especial, que apareix a l’inventari de la “Sonderstab Musik” amb el número 30: “Cembalo” de Wanda Landowska, identificat amb el número de fabricació de la casa Pleyel, que apareixia inscrit a l’interior: 80463 192.665,51

En realitat era un clavecí que la casa Pleyel havia deixat en préstec a Wanda Landowska i que havia fet seguint les seves instruccions.

El govern francès va reclamar per l’espoli, amb data 5 de febrer de 1940, al·legant que era un bé del patrimoni cultural artístic francès, els alemanys van contestar el 8 de gener de 1941 i van dir que era propietat de Landowska perquè estava a cada d’ella i que s’havia confiscat per ordre del mateix Hitler; que Landowska era una jueva-polaca i que estava acusada de donar suport a enemics del Reich. Es referien a que havia actuat el 12 de gener de 1940[1]en un concert amb el violinista Bronislaw Hebermann[2]a l’Òpera de París, per donar suport a l’aviació polonesa.

Captura de pantalla del vídeo "Restitution, Restoration and Repertoire:New Findings in the Wanda Landowska & Denise Restout Papers"

Library of Congress
Registre empresa Pleyel Clavecí espoliat a casa de Wanda Landowska


Aquest clavecí es va trobar el 10 de desembre de 1945 al Quartell del govern a Altötting. El 12 de desembre arribava el tinent Doda Conrad[3], cantant i amic de Landowska, i amb un interès especial en poder localitzar els béns que li havien sigut robats; i membre de “Monument Mens[4].

Landowska havia presentat al govern francès un inventari dels béns que li havien sigut espoliats, i en ell apareixia el número de fabricació del clavecí, cosa que facilitava la identificació, també es sap per la correspondència entre Doda Conrad i Landowska que ella va declarar que tenia la possessió del bé però no la propietat, confirmant que era de Pleyel, i que l’havia rebut en préstec perquè només ella el toqués.

D’altre costa es va saber que la “Einsatzstab Reichleiter Rosenberg” (ERR) havia acabat pagant a Pleyel 30.000 francs pel clavecí, amb data 29 d’octubre de 1940 apareix registrat al llibre de control de producció i vendes de Pleyel.

El clavecí va se traslladar a França el 9 de gener de 1945 i es va lliurar a Pleyel.



[1] L’exèrcit nazi va iniciar la campanya d’invasió dels Països Baixos i de França el 10 de maig de 1940, arribant a París el 14 de juny de 1940.

[2] Fundador de l’Orquestra Simfònica de Palestina, actual Filharmònica d’Israel, un projecte que va desenvolupar a partir de la situació dels músics jueus deguda a les Lleis de Nuremberg. Va formar par de la Paneuropea (actual Unió Paneuropea Internacional) a on va conèixer a Sigmund Freud (1856 - 1939) i Albert Einstein (1879 - 1955) – aquest darrer li va ajuda al projecte de l’orquestra – a també va tenir el suport de Arturo Toscanini (1867 - 1957), a qui va contractar perquè dirigís la primera temporada. El primer concert va tenir lloc el 26 de desembre de 1936. Amb aquest projecte es calcula que es van poder salvar al voltant de unes mil persones entre els músics i les seves famílies. Provenien d’Alemanya, Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Àustria, França, Geòrgia, Itàlia, Letònia, Països Baixos, URSS, Suïssa, Croàcia i Ucraïna. Font: Abaigh McKee. Music and The Holocaust. Candidata a doctorat per la Universitat de Southampton; tesis en Història, Literatura i Història de la Música; especialitat en Musicologia.

[3] El seu nom real era Konrad Freund

[4] A dia d’avui es una institució que encara continua la seva tasca de recuperació, reintegrament als propietaris i de difusió del coneixement del patrimoni cultural com a bé compartit. Actualment es denomina “Monuments Men and Women Foundation”; l’actual presidenta és Anna Bottinelli (consulta 11/05/2025). Altra institució que es dedica a la reclamació de béns jueus confiscats pel nazis és Claims Conference


Cap 26 -  A Landowska li calen dos clavecins per poder fer concerts als Estats Units

Wanda Landowska
1923
Autor: Bain News Service, publisher
Library of Congress
Domini públic


Mentre s’anava aclarint la situació del clavecí robat de casa de Landowska a França, ella s’havia posat en contacte amb Pleyel el 3 de juny de 1945, perquè li calien dos clavecins per poder atendre els concerts que havia de fer.

Pleyel va contestar amb un telegrama  el dia 8 de juny on deia que no podia fer cap mena de subministrament. Explicava que no en tenia disponibles perquè la fabricació s’havia interromput feia anys. Més endavant, el 14 de febrer  Pleyel ampliava la informació: la producció s’havia sospès el 1939, no només no havien tingut subministraments, tampoc mà d’obra per poder fer-los, i a més a més el magatzem de fustes havia estat bombardejat pels alemanys l’agost de 1944 on a més de les fustes s’havien destruït els documents tècnics que feien possible construir-los.

Però quan Pleyel va rebre el ja famós clavecí robat a casa de Landoska el 1946, va escriure a l’intèrpret i el va oferir de nou en préstec. L’instrument va viatjar a Nova York al S.S. Indochinois, a través de la companyia francesa “Bourgain Freres” i de la “Seven Seas Mercantile Transport Company”. Superats els requisits legals, els aranzels i la duana, el clavecí va arribar a mans de Landowska. La tramesa es va fer el dia 11 de setembre de 1946.

Finalment el dia 10 de març de 1955 Landowska va comprar el clavecí, va pagar per ell 805 $ USA que era l’equivalent a 285.250 Francs Francesos. 


Cap 27 - Com si fos una coda: Landowska i el piano de Chopin

Wanda Landowska i el piano de Chopin
1925
Autor: Bain News Service, publisher
Library of Congress
Domini públic


El 20 de maig de 2016 el Dr. Paul Kildea[1], que aleshores era el conservador honorari del Conservatori de Música, Universitat de Melbourne, a un article publicat a “Pursuit” titulat “Chopin, the Nazis and the Spanish Piano” explicava que dins la llista de béns robats per la “Sonderstab Musik” a casa de Landowska si trobava amb el número de registre 56: Piano (Juan Bauzá[2], Palma). Es tractava d’un piano que l’any 1913 Landowska havia comprat a una visita que havia fet a la Cartoixa de Valldemossa perquè s’havia adonat que era el mateix que havia tocat Chopin durant la seva estada al monestir. Landwoska se’l va portar a casa seva a Saint-Leu-la-Fôret, i allà s’havia quedat quan havia tingut que fugir dels nazis.

El piano va ser retornat a Saint-Leu-la-Fôret, el 1946, però Landowska mai va tornar a aquella casa.  



[1] Autor del llibre “Chopin’s Piano. A Journey Thorugh Romanticism” (2018). Director d’art de “Música Viva Austràlia” des de 2019. És un especialista en Benjamin Britten (1934 – 1976), i va ser director del Festival d’Aldebourgh del que Britten va ser un dels fundadors el 1948.

[2] Juan Bauzá havia sigut un fabricat, i al piano constava la inscripció “Fabricado por Juan Bauzá. Calles de la Misión. Palma”. La cita de la inscripció correspon a Joan Parets i Serra a la seva publicació “Notes per a la història de la música a Mallorca” on cita que la seva font n’era Estanislao Pellicer “Chopin en Mallorca”(1945).  


Epíleg

Wanda Landowska va viure des del 1949 i fins el finals dels seus dies a Lakeville (Connecticut), on va morir el 16 d’agost de 1959 als 80 anys.

Denise Restout es va fer càrrec dels béns de Landowska i el 2004 els va legar a la biblioteca del Congrés dels Estats Units, inclosos els dos clavecins que han format part d’aquest relat.

Alfred Rosenberg, va ser nomenat ministre dels Territoris Orientals Ocupats, el 1941, càrrec des del que va supervisar l’extermini dels jueus soviètics, als que el nazisme considerava la base racial de la URSS. En acabar la guerra va ser condemnat a mor als judicis de desnazificació (el seu judici va tenir lloc a Nuremberg). Va ser executat a la forca el 16 d’octubre de 1946.

No hi ha dades sobre que se li fes cap judici de desnazificació a Theophil Stengel, el que si se sap que acabada la guerra va ser professor de música i va viure a Heilighreuzsteinach.

Herbert Gerigk no va ser processat al judicis de desnazificació. Posteriorment se sap que va treballar com a crític musical a Dortmund i que a més a més va publicar el 1957 una enciclopèdia musical “Wörterbuch der Musik” amb l’editorial de Hans Sikorsk (1899 – 1972) qui havia sigut membre del partit nazi i fiduciari de la transformació de diverses editorials jueves per a convertir-les en “aries”, integrant-les a la seva editorial. Gerigk ja havia publicat altres obres amb aquesta mateixa editorial durant el període nazi.  L’obra “Wörterbuch der Musik” va ser reeditada el 1983.

La cerca i la restitució de béns espoliats durant el nazisme continua. Són moltes les obres d’art i els béns cultures desapareguts, d’altres han estat motiu de judici davant tribunals per reclamar la propietat, però el fet que molts haguessin estat adquirits per un tercer a qui se li considera de bona fe, llevat que es pugui demostrar el contrari, fa que es protegeixi el dret de propietat d’aquests darrers per una bona part dels sistemes legals i jurídics vigents. 


Preludi i fuga núm 1 en Do Major, BWV 846 de Johann Sebastian Bach 

interpretat per Wanda Landowska



María Dolores García Martínez
Esguard de Dona


You Might Also Like

0 comments

Popular Posts

Entrades populars

Entrades populars