Dimecres 25 d’octubre l’Associació Musical Pau Casals del Vendrell ens va convocar a un nou acte, aquest cop dedicat al Monument a Pau Casals obra d’Apel·les Fenosa, un projecte que va tenir un recorregut diferent de l’esperat.

El relat comença el 1974, any en què l’associació ja es va plantejar que caldria un monument a Pau Casals i un cop fet  l’acord amb l’ajuntament d’aquell moment li van proposar la idea a Apel·les Fenosa, que la va acollir amb entusiasme. Tan va ser així que l’any 1976, coincidint amb el centenari del naixement de Casals, Fenosa va presentar públicament, a la Galeria Ur, la maqueta del que havia de ser la escultura, que havia d’anar a la plaça Nova del Vendrell.  L’encàrrec es va tirar endavant i es va començar a fer l’obra en fang.

Un procés de creació documentat en pel·lícula

L’associació comptava amb un membre, Amador Mercader, que va tenir l’encert de filmar aspectes rellevants del Vendrell i dels actes culturals que succeïen. En aquest cas es va dedicar a fer un documental on, en només deu minuts, va ser capaç de recollir el procés de creació de l’escultura per part d’Apel·les Fenosa i el seu equip dins el seu taller, fins deixar-la en condicions de poder ser transformada en bronze. Un document històric que vam poder veure abans que Nekane Aramburu,  directora de la Fundació Apel·les Fenosa,  expliqués algunes de les seves característiques com a obra d'art i que Martí Carnicer (qui va ser Alcalde del Vendrell, Diputat al Parlament de Catalunya i Secretari General del departament d'Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya (2003-2010) expliques el dificultós periple i els entrebancs per poder finançar-lo que va patir l’encàrrec del monument, i que acabaria per portar l’escultura a Barcelona, on avui dia es pot visitar als jardins del Turó Park. 

Nekane Aramburu,  va començar la seva intervenció llegint el poema de Salvador Espriu que forma part del monument:

A PAU CASALS

EL VELL ARBRE VA CAURE

NO PELS ANYS. L'ABATIEN

DESTRALS DE CIMS, A PENES

BAIXOS GRAONS QUE DUEN

PER LABERINTS I CINGLES,

DE NAUFRAGIS A BOSCOS

AL MUR SENSE CAP PORTA

DE LA LLUM ON ET GUARDES,

IMPENSABLE BELLESA.

PERÒ MANS QUE CONEIXEN

TOT EL REPÒS DEL BRONZE,

ENLAIRARAN PER SEMPRE

EN FLAMA L'HARMONIA

ELS FRÀGILS SONS ATESOS

PEL TREBALL NOBILÍSSIM

DE LENTS ESGUARDS MOLT SAVIS

LA FORTA DISCIPLINA

DEL TEMPS I DEL SILENCI

LLARGUES ARRELS DELS SOMNIS

D'UN GRAN COR IMMORTAL

SALVADOR ESPRIU

Així mateix, va descriure com la idea de com seria l’escultura va sorgir a partir d’una teula romana (que Fenosa va trobar al seu jardí) vista en posició vertical, on la cara còncava representa la música i on estan representats àngels que toquen instruments, i on la convexa conté el poema d’Espriu.

Nekane Aramburu ens va parlar de les metàfores que es poden copsar en una primera lectura del monument, com ara  l’aspecte de flama en que acaba la teula, que simbolitzaria que ens transporta com ho fa la música; o que els àngels poden representar totes les músiques que hi ha dins la música; i de què com obra d'art té moltes altres lectures. Així, per Ramon Carrasco – qui tenia molt present que Fenosa era també un artista que va conèixer l’exili -  aquest  seria un monument a Casals, però sobretot al que representava Casals i que també es pot interpretar com un homenatge a  Catalunya. En canvi, per Alexandre Cirici l'obra seria, a més d'un monument dedicat a Casals, un monument dedicat a la pau.

Per la seva part Nekane Aramburú va plantejar-nos una reflexió sobre la iconografia del monument, que, en la seva opinió,  ens retrotrau als referents culturals clàssics de Fenosa però readaptat als seus missatges. També, en la seva opinió, probablement aquest va ser el darrer gran monument commemoratiu del segle XX atès que posteriorment es faran obres que s’exhibeixen com a monuments, però no tindran el contingut que té l'obra de Fenosa. 

Així mateix, va oferir-nos una veritable conferència sobre el fet cíclic de les histories de l’art (perquè n’hi na més d’una historia de l’art) i com es poden trobar paral·lelismes entre diverses obres d’art que van anar sorgint al llarg dels segles per ser monuments commemoratius i que també serveixen també per narrar històries o fer arribar missatge,  com ho va fer Fenosa. 

També va voler destacar les característiques d'una historia de l'art que ha estat sempre patriarcal i que ha deixat fora les dones, i que s’explica sovint com evolutiva, quan no ho és realment. Cosa que va lligar amb el fet de que les etapes de l’art de Fenosa no van ser lineals, sinó que hi ha una anada i tornada;  de tal manera que es podria definir que cada obra és el resultat de tots els moments del seu art que queden reflectits en un únic moment. Aspecte lligat al fet que aquesta obra dedicada a Pau Casals va ser realitzada per Fenosa quan ja tenia setanta set anys i per tant acumulava experiència i maduresa i això es pot copsar a l’obra.   

Aramburu també va citar a Aloïs Riegl per parlar de la importància dels monuments, citant la seva obra “El culto moderno a los monumentos”, on parla de la intenció de mantenir viva la memòria i la instrumentalització del monument (commemoratiu) per aquesta finalitat.  

Una obra per molts anys inacabada

Martí Carnicer va poder explicar les causes que van portar a que el monument finalment acabés a Barcelona; partint d'una exhaustiva investigació i anàlisi de la documentació existent de l’AMPC (que es troba dipositada a l'Arxiu Comarcal del Baix Penedès); de la biografia del escultor que va escriure la seva esposa Nicole (nascuda Damotte, tot i que també va utilitzar com signatura per la seva obra gravada el nom de Nicole Florensa en homenatge a la mare de l’escultor); i de notes de Josep Altet,

Per començar, Martí Carnicer, va contextualitzar el moment de l’encàrrec (1974) en un període de temps on encara Franco és viu. I com el 1975 es van crear dues comissions mixtes  entre l’ajuntament i l’AMPC: una per coordinar els actes del centenari del naixement de Pau Casals i altre específica per fer realitat el monument.

Va explicar com Fenosa havia demanat llibertat per fer el monument i va valorar el treball en vuit milions de pessetes, que li van acceptar;  però com la Comissió veia que el preu total i final de l’obra era massa alt, es van tornar a reunir l’endemà i van acordar que el projecte seria de quatre milions. També va explicar com es va fer una gran difusió a la premsa de tot Catalunya sobre l’encàrrec; i que la maqueta també es va presentar al Círculo Catalán de Madrid.

Va continuar el relat explicant com l’Ajuntament va dotar amb un milió de pessetes el projecte. Per poder completar el total del pressupost es va fer una promoció per finançar el monument, posant a la venda còpies de la teula al preu de cent mil pessetes unitat. Es van fer trenta cinc però només es van vendre tres i per tant només es van poder recollir tres-centes mil pessetes. (Anys més tard Fenosa destruiria les que van queda com a romanent).    

També va explicar com l’obra va anar creixent més i més en volum i alçada, sent molt més gran del que s'havia previst en un inici; que de fet no va ser encara més alta perquè el sostre del taller no ho permetia.  Mentrestant es va continuar fent difusió, promoció i recerca de recursos, incloent la Generalitat de Catalunya (però aquesta no tenia realment disponibilitat per poder ajudar),  sense obtenir el resultat desitjat. 

La situació es precipita. 

Martí Carnicer va explicar que des del 1977 la feina estava de fet acabada a manca de poder fondre l’escultura en bronze; que el 1978 el que paga l'AMPC és el local de treball; i com el 1979, donada la situació d'estancament i en no haver perspectives per aconseguir finançament, l’AMPC va prendre la decisió de deixar de pagar el lloguer i va fer desmuntar els motllos de guix  amb els que s'havia de fer l'obra en bronze,  sense permís de Fenosa, perquè ningú li va fer esment previ al trasllat, segon explica Nicole al Catàleg Raonat. Les peces de guix es van transportar a Valls.  El pressupost del fonador en aquells moments era d'onze milions de pessetes. 

L'evolució del pressupost i del finançament del monument . 

Carnicer va detallar els costos i els ingressos del projecte. Els estudis previs van costar tres-centes cinquanta mil pessetes que pràcticament es van pagar amb la venda de les teules. La part feta del monument, sense la fosa, era de dos milions tres-centes mil pessetes. De les quals un  milió l'havia  cobrat Fenosa i la resta eren les despeses (lloguer, materials,  ajudants ...) Es paguen amb dues subvencions,  una de l’Ajuntament i una altra de la Diputació d’un milió cadascuna i  l’associació paga la resta.  

Noves expectatives

Martí Carnicer va evidenciar en la seva intervenció com des de l'AMPC no es deixava de cercar alternatives per poder fer realitat el monument i en va sorgir una oportunitat l’any 1980, arran la venda d'uns terrenys que eren part del patrimoni amb que Casals va dotar la Fundació Pau Casals. (La Fundació Pau Casals va ser creada per Casals amb la casa que avui es el museu i uns terrenys. Aquest terrenys s'anaven a vendre per poder dotar de recursos líquids a la institució). Tot i que no existeix una documentació física els fet que van succeir posen en evidència que l'empresa que comprava els terrenys també assumiria el cost restant de la realització de l’escultura. Però l'empresa va fer fallida. Tant mateix l'empresa successora va fer arribar els recursos. 

Els recursos van arribar, però ja era tard per poder fer que el monument de Fenosa restés al Vendrell. Per això aquests es van destinar a honorar igualment a Casals, fent realitat la Plaça Bach i l'escultura dedicada a Pau Casals obra de Subirats. 

D'altre costat Carnicer va puntualitzar que aquell any de 1980,  el cost de fondre el monument segon pressupost del mateix fonedor, havia arribat als vint-i-set milions de pessetes. (El cost equivalia a la quarta part del pressupost de l’Ajuntament de l’època). 

Barcelona acull el projecte

Segons ens va explicar Martí Carnicer, Fenosa havia començat a acaronar la idea de destruir els guixos, però uns bons amics li van treure del cap, entre ells Jordi Maragall, pare de Pasqual Maragall. Així el 1980 es van iniciar contactes amb l'Ajuntament de Barcelona presidit per Narcís Serra; l'ajuntament decideix assumir el projecte, per això es van posar en contacte amb l'AMPC per arribar a un acord. Després d’una reunió amb el regidor Lluís Reverter qui representava a l’alcalde van acordar que  en compensació dels diners pagats com a despesa per part de l’AMPC (sense l'import corresponent a l'escultor),  Barcelona aportaria al Vendrell dos monuments de bronze, un dedicat a Pau Casals, obra de Viladomat, i altre dedicat a Guimerà. Per la seva part Fenosa posa a disposició de l’AMPC el milió cobrat pel monument; l'AMPC  li respon que el posarà en coneixement de l’Ajuntament (era la subvenció de l’Ajuntament la que havia servit per fer aquell pagament), era l’any 1981. El milió cobrat per Fenosa, no es va reclamar, però la Fundació Apel·les Fenosa va queda assentada al Vendrell d’on no pot marxar, raó per la qual el Vendrell compta amb aquest valuós i preuat llegat com a part del seu patrimoni cultural. 

El dia 6 d’abril de 1982 es va inaugurar el monument a Barcelona.

fOTO: òSCAR gIRALT (ANY 2015) - BARCELONA.CAT

CC BY-NC-ND 4.0 DEED

___

Nekane Aramburu és gestora cultura, museòloga i teòrica amb formació en Història de l’Art i en Museologia.  Entre 2013 i 2019 va dirigir el Museu Es Baluard i entre 1999 i 2010 Espacio Ciudad (Ajuntament Vitòria-Gasteiz).

___

Castellano

El pasado miércoles 25 de octubre la Associació Musical Pau Casals del Vendrell (AMPC) nos convocó a un nuevo acto, esta vez dedicado al monumento a Pablo Casals obra de Apel·les Fenosa, un proyecto que tuvo un recorrido diferente al esperado.

El relato se inicia en 1974. Casals había muerto un año antes y la asociación ya se planteaba la necesidad de un monumento dedicado al Maestro. Hicieron la propuesta al ayuntamiento y con la conformidad de éste explicaron la idea a Apel·les Fenosa, quien la acogió con entusiasmo. Dos años más tarde, en 1976, coincidiendo con el centenario del nacimiento de Casals, Fenosa presentó públicamente en la Galería Ur del Vendrell la maqueta de la escultura que, una vez realizada, debía instalarse en la Plaza Nova del Vendrell.

El encargo se confirmó y el escultor inició la obra en barro, para después hacer el molde de yeso que sirviera para la fundición en bronce.

Un proceso de creación documentado en película

La asociación contaba con un miembro, Amador Mercader, que tuvo el acierto de filmar los aspectos más destacados del Vendrell y de los actos culturales que se iban produciendo. En este caso hizo un documental que en sólo diez minutos fue capaz de recoger todo el proceso creativo de la escultura por parte de Fenosa y su equipo realizaban en el taller para dejarla en condiciones de ser fundida en bronce.

Este verdadero documento histórico fue proyectado durante el acto, justo antes de que Nekane Aramburu, directora de la Fundació Apel·les Fenosa, explicara algunas de sus características como obra de arte y que Martí Carnicer (que fue Alcalde del Vendrell, Diputado del Parlamento de Catalunya y Secretario General del departamento de Economía y Finanzas de la Generalitat de Catalunya),  explicara el complicado periplo y las dificultades para poder financiarlo que sufrió el encargo del monumento y que acabaría por llevar la escultura a Barcelona, donde se puede ver hoy en día en el Turó Park.

Nekane Aramburu empezó su intervención leyendo el poema de Salvador Espriu que forma parte del monumento:

(traducción libre)

A Pablo Casals

El viejo árbol cayó,

no por los años, le abatían

hachas de cimas, a penas

escalones bajos que llevan

por laberintos y barrancos,

de naufragios en bosques

el muro sin ninguna puerta

de la luz donde te guardas,

impensable belleza.

Pero manos que conocen

todo el reposo del bronce,

elevaran para siempre

en llama la armonía

los frágiles sonidos atendidos

por el trabajo nobilísimo

de miradas lentas muy sabias

la fuerte disciplina

del tiempo y del silencio

largas raíces de los sueños

de un gran corazón inmortal

Salvador Espriu

Describió que Fenosa encontró en su jardín una teja romana y de ahí extrajo la idea de cómo sería la escultura: la teja romana en posición vertical, la cara cóncava significa la música y en ella están representados los ángeles que tocan instrumentos, y en la convexa el poema de Espriu. 

Aramburu habló de las metáforas que podemos captar en una primera lectura de la obra, como por ejemplo el aspecto de llama con que acaba la teja, que simbolizaría que nos transporta, como lo hace la música, o los ángeles, que pueden representar las todas las músicas que contiene la música; así como toda obra de arte admite muchas lecturas, de manera que para Ramon Carrasco, que tenía muy presente que Fenosa también era un artista que había conocido el exilio, aquel monumento a Casals estaría dedicado a lo que Casals representaba y que se podría interpretar también como un homenaje a Catalunya,  mientras que para Alexandre Cirici la obra era un monumento dedicado, además de a Casals, a la paz.

Por su parte Nekane Aramburu planteó una reflexión sobre la iconografía del monumento, que nos retrotrae a los referentes culturales clásicos de Fenosa, pero readaptados a sus mensajes. En su opinión, probablemente este sea el último gran monumento (conmemorativo) del siglo XX, porque las obras que se exhibirán posteriormente en el espacio público no tendrán el contenido que tiene la obra de Fenosa.

Así mismo, ofreció una verdadera conferencia sobre el hecho cíclico de las historias del arte (porque hay más de una historia del arte) y como se pueden encontrar paralelismos entre diversas obras de arte surgidas a lo largo de los siglos para ser monumentos conmemorativos que sirven para narran historias o hacer llegar un mensaje, como lo hizo Fenosa.

Destacar que en su intervención no quiso dejar de hacer mención de las características de una historia del arte que siempre ha sido patriarcal y ha dejado fuera a las mujeres, una historia que se ha explicado a menudo como evolutiva cuando realmente no lo es. Cosa que enlazo con el hecho de que las etapas del arte de Fenosa no son lineales, sino que hay una ida y una vuelta; de tal modo que en realidad podríamos definir que el resultado de todos los momentos de su arte se ven reflejados en un solo momento. Este aspecto queda ligado al hecho que esta obra fue realizada cuando Fenosa tenía setenta y siete años; tenía acumulada experiencia y madurez y eso se capta en la obra.

Aramburu también citó a Aloïs Riegl y de su obra “El culto moderno a los monumentos” en que habla de la intención de mantener viva la memoria y la instrumentalización del monumento (conmemorativo) con esa finalidad.

Una obra por muchos años inacabada

Martí Carnicer –a partir de una exhaustiva investigación y análisis de la documentación existente en el archivo de la asociación, que està depositado en el Arxiu Comarcal del Baix Penedès, así como de la biografía del escultor que escribió Nicole Fenosa (nacida Damotte, si bien también utilizó para firmar su obra el nombre de Nicole Florensa, en honor de la madre del escultor), y también de notas de Josep Altet– pudo explicar las causas que llevaron a que el monumento finalmente esté en Barcelona.

Inicio la intervención contextualizando el momento en que se realizó el encargo, en que aún vivía Franco. Y como en 1975 se crearon dos comisiones mixtas entre el ayuntamiento y la AMPC, una para coordinar los actos del centenario del nacimiento de Pablo Casals y otra específica para hacer realidad el monumento.

Explicó como Fenosa pidió libertad para crear el monumento y puso el precio en ocho millones de pesetas, que le fueron aceptados. Pero la comisión veía que el precio total y final de la obra era demasiado alto, así que se reunieron al día siguiente y acordaron como precio cuatro millones de pesetas. Explicó también como se hizo una gran difusión en la prensa de Catalunya de este encargo; y que la maqueta fue presentada también en el Círculo Catalán de Madrid.

Continuó el relato explicando como el Ayuntamiento doto el proyecto con un millón de pesetas. Para poder completar el total del presupuesto se hizo una promoción para financiar el monumento, poniendo a la venta copias de maquesta al precio de cien mil pesetas unidad. Se hicieron treinta y cinco, pero se vendieron sólo tres, por lo que solo se recaudaron trescientas mil pesetas. (Años más tarde Fenosa destruiría el resto).

Describió también como, mientras tanto, la obra iba creciendo en volumen y altura, siendo mucho mayor de lo previsto en un inicio, y que si no acabó siendo más alta era porque no hubiera cabido en el taller. Por otro lado, se continuó haciendo difusión, promoción y búsqueda de recursos, incluyendo la Generalitat de Catalunya, (que en aquellos tiempos no tenía realmente disponibilidad para ayudar) todo sin obtener el resultado deseado.

La situación se precipita.

Martí Carnicer que desde 1977 el trabajo estaba acabado, a punto para poder fundir la escultura en bronce y que de hecho los gastos que pagó la AMPC durante el año 1978 era el arrendamiento del local de trabajo y que dada la situación de estancamiento y falta de perspectivas no se podía continuar manteniendo ese gasto, así que el año siguiente (1979) la AMPC tomó la decisión de dejar de pagar el alquiler e hizo que desmontaran el molde yeso con el que se había de fundir la obra en bronce, sin permiso de Fenosa, según explica Nicole al Catálogo Razonado. Las piezas de yeso se llevaron a Valls. El presupuesto del fundidor en aquellos momentos era de once millones de pesetas.

Nuevas expectativas

Carnicer puso en evidencia que la AMPC siguió trabajando en la búsqueda de alternativas para hacer realidad el monumento, y esta oportunidad surgió en 1980, a raíz de la venta de unos terrenos que eran parte del patrimonio de la Fundación Pau Casals. (La Fundación Pau Casals fue creada por Casals con la casa que hoy es el museo y unos terrenos. Estos terrenos se iban a vender para dotar de recursos líquidos a la institución). Aunque no existe documentación que lo explique, los hechos prueban que la empresa que compraba los terrenos iba a sufragar los gastos restantes de la realización de la escultura. La empresa quebró, pero la empresa sucesora se hizo cargo de ese compromiso y los recursos económicos llegaron por esta vía en el año 1980.

Los recursos llegaron, pero ya era tarde para que el monumento de Fenosa se quedase en El Vendrell.  

Por ello se destinaron a honrar a Casals, haciendo realidad la Plaza Bach y el monumento a Casals obra de Subirats. 

Carnicer puntualizó que el costo de fundición según el último presupuesto de 1980 era de veintisiete millones de pesetas, lo que equivalía a la cuarta parte del presupuesto total del ayuntamiento.

Barcelona acoge el proyecto

Según nos explicó Martí Carnicer, Fenosa había empezado a acariciar la idea de destruir el molde de yeso, pero unos buenos amigos le quitaron la idea de la cabeza, entre ellos Jordi Maragall, padre de Pasqual Maragall. El 1980 se iniciaron contactos con el Ayuntamiento de Barcelona presidido por Narcís Serra; el ayuntamiento decide asumir el proyecto y por ello se pusieron en contacto con la AMPC para llegar a un acuerdo. Después de una reunión con el concejal Lluís Reverter, quien representaba al alcalde, se acordó que en compensación por el coste de los gastos (sin el importe correspondiente al escultor), Barcelona aportaría al Vendrell dos esculturas de bronce, una dedicada Pablo Casals obra de Viladomat, la otra dedicada a Àngel Guimerà. En 1981 Fenosa puso a disposición de la AMPC el millón que había cobrado, pero como este importe se había pagado con una subvención del Ayuntamiento del Vendrell, la asociación le contesto que informaría al Ayuntamiento al respecto.  El millón no se le reclamó, pero la Fundació Apel·les Fenosa se quedó asentada de manera definitiva en El Vendrell, y sin posibilidad de cambiar de ciudad, con ello el Vendrell sumaba otro valiosa y valorada institución a su patrimonio cultural. 

El día 6 de abril de 1982 se inauguró el monumento en Barcelona. Está situado en la Av. Pau Casals, a la altura del número 19.

Nekane Aramburu es gestora cultural, museóloga y teórica con formación en Historia del Arte y en Museología. Entre 2013 y 2019 dirigió el Museu Es Baluard y entre 1999 y 2010 Espacio Ciudad (Ayuntamiento de Vitória-Gasteiz)

English

On Wednesday, 25^th  October the Associació Musical Pau Casals del Vendrell (AMPC) held a new event.  This time on the monument to Pablo Casals by the sculptor Apel·les Fenosa. A project with a different ending to the initial idea.   

Before the conferences, we were able to see an interesting documental by Amador Mercader on all the processes of involved in the construction of the sculpture except for its casting bronze.

The artistic characteristics were explained by Nekane Aramburu, the current director of the Apel·les Fenosa Foundation.

The economic and financial aspects of the project were explained by Martí Carnicer (former Major of El Vendrell, also former member of the Parliament of Catalonia and former Secretary General of the Department of Economy and Finance of the Generalitat de Catalunya.

Summary of the lectures.

In 1974, just one year after the death of Pablo Casals, the AMPC thought it necessary to have a memorial to Casals in El Vendrell.

The AMPC talked to the town council and with its agreement made the proposal to the sculptor Apel·les Fenosa. He accepted it with enthusiasm.

In 1976 the model was presented in the Ur Galery in El Vendrell, as part of the commemoration of the centenary of Casals’ birth.

The sculpture was to be placed in the Plaça Nova in El Vendrell.

The sculptor began the work in clay, and later the plaster mould to melt it in bronze.

Description of the sculpture

The idea was born a day when Apel·les Fenosa found a roman-style tile in his garden.

He designed the sculpture based on a standing roman-style tile, the convex side with angels playing instruments and the concave side with the text of a poem by Salvador Espriu dedicated to Pablo Casals. The upper part of the tile ends with flames.

The different symbolic interpretations of the sculpture.

At first sight, the flames transport us like music, or the angels are the representation of the different musics that music contains.

But there are many other points of view. For example, Ramon Carrasco’s opinion is that Fenosa was an artist who knew the exile, so the monument is not only about Casals, it is also about the ideas that Casals symbolised.  And for Alelxandre Cirici the monument is dedicated to Casals but even more to Peace.

Nekane Aramburu suggested a reflection on the iconography of the monument. For her has many classic cultural references to Greek and Roman art, but Fenosa readapted the messages. She also thinks that this was the last commemorative monument in Spain in the twentieth century because the works placed subsequently in public space later do not have the same content as Fenosa's work.

She also explained that the history of art, or rather the histories of art (because there are many), was patriarchal and excluded women, and also was explained in an evolutive sense, when in her opinion this is not true. Fenosa's art was not linear, was a back-and-forth, with ideas and practices revisited and rethought; so each of Fenosa's works was the result of all his artistic moments at the time of creating each work. When Fenosa made this sculpture, he was 77 years old, and he had a wealth of experience and maturity, as can be seen in the monument.

She quoted Aloïs Riegl's book "The Modern Cult of Monuments" in relation to the intention to keep the memory alive and the instrumentalisation of the memorial in this direction.

The problems involved in making the work a reality.

Marti Carnicer did exhaustive research on the documents of the AMPC (these documents are deposited in the Arxiu Comarcal del Baix Penedès), as well as the biography of Apel·les Fenosa written by his wife Nicole, and in the written notes of Josep Altet.

With all this, he was able to explain the problems of financing the monument, and why the monument is in Barcelona.

The political context of the time the work was commissioned.

In 1975 the AMPC commissioned the work, while Franco was still alive. (Josep Maria Figueres explains in his book "Pau Casals. Música i compromís" that Casals was hated by the Franco regime, for example, Queipo de Llano threatened to cut their hands; he was also especially worried when the tour of El Pessebre began, because Casals had a great international projection, at the same time the Franco regime wanted the return of Casals to clean up the image of the regime. esguarddedona's note).

That same year two committees were created one for the centenary of the birth of Pau Casals and the other to make the monument a reality. Both were joint committees between Council Town and AMPC.

The conditions set by the sculptor.

He wanted freedom, no interference, to make the monument.

The first price was eight million pesetas. The committee accepted but the next day, at another meeting, the committee explained that the price was much higher. Fenosa accepted four million pesetas.

The committee began a major media dissemination project. The model was also presented in the Círculo Catalán in Madrid (Catalan Circle in Madrid).

The City Council contributed one million pesetas, and the AMPC began the sale of thirty-five copies of the model of the monument at the price of three hundred thousand pesetas.  But they only could sell three. Years later Fenosa destroyed the rest.

The AMPC followed to look for new financial options but to no avail.

The sculpture had been ready to be cast in bronze since 1977, but they had no money to make it.

In 1978 the only expense paid by the AMPC was for the rent of premises where the sculptor's work was waiting to be cast in bronze.

In 1979 the AMPC decided to move the plaster casts of the sculpture to Valls, and close the premise. Fenosa did not agree with this action because no one had explained his intention to him before it was carried out. (This was explained by Nicole in the "Catalogue raisonné")

At that time the budget for casting the bronze sculpture was eleven million pesetas  

In 1980 a new opportunity came along to obtain economic resources.

The Pau Casals Foundation’s economic assets were a house (now The Pau Casals Museum) and some lands. The lands were put up for sale in order to have liquid assets. It seems (because there are no documents on the matter) that the company that bought the lands would also pay the rest of the price of the sculpture. The company that bought the land went bankrupt. But equally, the successor company provided financial resources for this purpose.

The resources arrived, but it was too late. But the resources were also used to pay homage to Pau Casals, and with them, the Plaça Bach and the monument to Pau Casals by Subirats were built.

Carnicer explained that in 1980 the last budget for casting the bronze sculpture was twenty-seven million pesetas (equivalent to a quarter of the City Council’s budget)

Barcelona, the new city in which to place the sculpture

Fenosa began to think of breaking the plaster moulds because he could not see the finished sculpture.

Some good friends put the idea out of his mind. One of them was Jordi Maragall, father of Pasqual Maragall. Thus, in 1980, contact was made with Barcelona City Council. The mayor was Narcis Serra. They accepted the idea and a meeting took place between the AMPC and the Barcelona City Council represented by the councillor Lluís Reverter on behalf of the mayor. Barcelona would pay for the sculpture.

In exchange for the money that the AMPC had paid in expenses, Barcelona would donate two sculptures to El Vendrell: one to Pau Casals and the other to Àngel Guimerà (a great playwright).

In 1981 Fenosa placed the million he received at the disposal of the AMPC. But this million was paid for with a grant from the City Council of El Vendrell, so the AMPC informed the city council of the offer that Fenosa had made.

This million  was never claimed, but the Apel·les Fenosa Foundation is part of the cultural heritage of El Vendrell forever because this institution cannot go to another city. 

In 1982, on April 6, the monument was placed in Barcelona on  Av. Pau Casals, near number 19,  in Turó Park.

Nekane Aramburu is a cultural manager, museologist and theorist with a background in art history and museology. Between 2013 and 2019 she directed the Museu Es Baluard and between 1999 and 2010 Espacio Ciudad (Vitória-Gasteiz City Council)