EL CANT DE LA SIBIL·LA DIVENDRES 5 DE DESEMBRE A L'ESGLÉSIA DEL VENDRELL
El Cant de la Sibil·la de novembre 23, 2025
El proper 5 de desembre, a l'Església del Vendrell podrem gaudir, gràcies a l'Orgue del Vendrell, d'un event musical i cultural: El Cant de la Sibil·la.
A càrrec del Cor Francesc Valls de la Catedral de Barcelona, amb Mariona Llobera, Sibil·la, Juan de la Rubia a l'orgue, sota la direcció de Pere Lluís Biosca.
Les entrades es poden comprar a: Entrapolis
Una mica d'història:
 |
| Diego Velázquez (1599 - 1660) Sibil·la ca 1630 Museu del Prado Domini Públic |
Qui eren les sibil·les?
Una sibil·la era una dona
que a la cultura grega i romana clàssiques era una sacerdotessa que tenia com a
encàrrec expressar els oracles d'Apol·lo1. Era per tant una
profetessa i la veu que servia per expressar les revelacions divines.
[1] Font: Diccionari de mitologia grega i romana. Pierre Grimal.
Les sibil·les feien les seves prediccions en versos hexàmetres que es recollien per escrit en pergamins per poder transmetre les seves profecies i perquè poguessin ser consultades en temps d’angoixes i inseguretats, per tal de saber què fer. Eren texts ambigus, críptics dels quals s’interpretava el seu significat.
Cadascuna tenia el seu nom propi, però es precedia de la paraula sibil·la, que per Marco Terencio Varrón1 (1116 a. C. 27 a. C.) significava “voluntat de Déu o designi de Déu”.
[1] Varrón va ser un autor prolífic i entre els seus llibres es troba De lingua Latina on tracta l’etimologia, l’analogia i la sintaxi del llatí.
 |
| Miguel Àngel (1475 - 1564) Sibil·la Eritrea (segle XVI) Capella Sixtina Museus Vaticans |
El text del cant procedeix en origen de la
Sibil·la Eritrea, i les seves paraules i la interpretació de les mateixes ens
hauria arribat per un llarg camí a través dels segles.
 |
| Ernest Dudley Heath (1867 - 1945) l·lustració del llibre: La història de Roma autora text Mary MacGregor (Mary Keith) (1872 - 1961) Tarquí el Superb i els llibres de les sibil·les (Tarquí rep els llibres profètics de les sibil·les) Font de la història del lliurament dels llibres: Aulus Gellius (c. 125 a. D. - c 180) "Attic Nights" cap. XIX 1912 |
Els Llibres Sibil·lins
El texts de les Sibil·les estaven
recollits en els llibres sibil·lins. Els escrits originals es
trobaven en pergamins, però van ser destruïts,
a un incendi l'any 83 a. C. a Roma, quan es va cremar el temple de Júpiter al Capitoli (Júpiter Capitoli), que era on es
trobaven guardats com a llibres sagrats, on eren custodiats i consultats per un tipus concret de bibliotecari: els “Quindecènviros”
o “Quindecemviro” que de fet eren sacerdots de molt alt rang.
Després de l’incendi, una
comissió del Senat de Roma va encarregar-se de recollir, de recopilar i de
nou fer escriure els texts, ja que els Llibres Sibil·lins eren consultats quan hi havia moments de gran perill per a Roma. Cap a l’any
69 a. C. aquest llibres nous es dipositen al nou temple de Júpiter.
Tanmateix, a finals del segle IV o
inicis del segle V1 de la
nostra era, es van cremar els llibres provinents del treball de recerca i recopilació
del Senat Romà.
[1] Les fonts discrepen sobre l’any exacte, però seria entre el 400 i el 405 d. C.
L’ordre la va donar el general
romà de origen vàndal Flavio Estilicó (ca 360 d. C. - 408 d. C.), (qui va ser gendre
de l’emperador Teodosi; tutor i dues vegades sogre de l’emperador Honori, perquè va casar primer una filla i a la mort d'aquesta va casar a una altra). Segons diu Namacià el motiu de cremar-los era que hi havia una profecia, de feia prop de 1200 anys, segons la qual Roma, el seu imperi, tenia els dies comptats. (L'imperi romà d'occident va desapareixer el 4 de setembre del 476 d. C. en que va ser destronat l'emperador Ròmul Augústul)
La destrucció dels llibres ens la explica Claudio
Namaciano a la seva obra De reditu suo. Ho expressa a un
poema, del qual un dels versos diu : “Per això, més acerb és el crim del sinistre
Estilicó: perquè fou traïdor de l’arcà de l’imperi” (vers 52) i en altre afegeix: “Estilicó, les peces
fatals del regne etern i les plenes filoses va voler arruïnar” (vers 134).
Ambdós versos són del llibre I, en ells Namacià ens parla de Estilicó com un
traïdor a Roma, especialment, per la destrucció de les peces fatals, dels Llibres Sibil·lins.
Cal dir, per tant, que els llibres que avui es poden trobar com "Oracles Sibilins" o Oracula Sibilina no són els texts d'aquells pergamins o aquells llibres sibil·lins, sinó creacions posteriors.
Ara bé, els originals si que van
ser fonts que van poder conèixer escriptors romans com ara Virgili.
El poeta romà Virgili (70 a. C. -
19 a. C.) es considera què si va poder tenir accés a conèixer el contingut
dels pergamins originals i que això va quedar reflectit en algunes de les seves
obres, com ara "L’Eneida" on l'heroi Enees va a visitar a la Sibil·la de Cumes.
(Cumes, ciutat que es trobava al golf de Nàpols, on es troba la cova
(artificial) on la sibil·la feia les seves profecies i que es pot visitar a l'actual ciutat de Pozzuoli). La sibil·la de Cumes li
dirà el seu futur a Enees1 i li fa de guia per a baixar al món dels
morts perquè pugui parlar amb el seu pare i després retornar al món dels
vius.
[1] Enees, era
fill d’Anquises i de la deessa Afrodita i era gendre del Príam Rei de Troia. L’Eneida
explica el seu viatge un cop Troia perd la guerra, la seva arribada a la
península itàlica, en concret a la ciutat Palanteo, just a sobre del turó Palatí
on el seu descedent Ròmul fundarà Roma anys més tard.
A més de citar a la sibil·la de Cumes a
a l'Eneida, Virgili també en parla al seu llibre Bucòliques, a l'ègloga IV, a un text titulat "A Polió", que des del cristianisme s'interpretarà que parla del
naixement de Jesús.
 |
Giovanni Pisano ( ca 1215/1220 - 1284) Sibil·la al púlpit de Sant Andreu a Pistoia (Toscana - Itàlia) |
I com passa un personatge pagà con la sibil·la a ser citat dins el cristianisme?
Del primer que en tenim notícia que fa servir els texts sibil·lins per recolzar el cristianisme és Luci Cecili Firmià Lactanci (c 240 - c 320) amb les
seves Institucions Divines en aquesta obra fa
tot un discurs sobre les sibil·les, les nomena, i ens parla entre elles de la
Sibil·la d’Eritrea i ens diu que ella mateixa va deixar escrit el seu nom.
Lactanci quan escriu avisa que no farà distinció entre una i altre sinó que tots els testimonis
quedaran referenciats com provinents de
la sibil·la, però en realitat si que fa cites específiques amb el nom concret de la sibil·la a la que aludeix.
A més ens diu que la d’Eritrea
es considerada la més cèlebre i ho diu en un paràgraf que afirma que totes
elles parlen d’un sol Déu.
Més endavant ens diu, també
atribuït a la Sibil·la d’Eritrea “No es possible que un Deu pugui haver nascut
de la unió d’un home i una dona” i més endavant encara, afegeix que ella,
coincidint amb les Sagrades Escriptures, diu: “Els temorosos de Deu aconsegueixen
una vida veritable i eterna, habitant durant el temps de la seva vida al Paradís, jardí fecund”.
En conjunt l’obra de Lactanci estableix
un testimoni de l'existència d'un sol Déu, engendrat, no creat, nascut de verge,
a partir dels textos sibil·lins.
A més a més, en aquesta obra ens
dona altre interessant referència sobre la recopilació dels texts sibil·lins arran que s'habien cremat al 83 a. C., ja que explica com el consul Gayo Curió (segle I a. C.) va
presentar al Senat la proposta de recollir i portar de nou a Roma els versos, i de nou dipositats al temple, un cop restaurat el Capitoli.
 |
| Denari 56 a. C. Casa de la moneda de Roma Anvers Cap de la Sibil·la Heròfila Revers, esfinx símbol de profecia |
Un món convuls
per l’Imperi Romà i pel Cristianisme
Lactanci, s’havia convertit al
cristianisme i feia una defensa del mateix a través de les seves obres.
Tot plegat està passant en mig d’un Imperi Romà que vivia constants lluites de poder, invasions dels denominats bàrbars
(que volia dir que no eren romans) i convulsions de tota mena.
Per la seva part els cristians que vivien als territoris de l’imperi havien patit persecucions a finals del segle III (la més important la de Dioclecià (284 – 305 d. C. ) e inicis del segle IV, però l’any 313 es dictarà l’Edicte de Milà, on es diu que els cristians i la resta de seguidors d’altres religions tenen dret escollir la que vulguin, amb la qual cosa estableix la llibertat de culte, que ells defineixen com respecte per la divinitat. Altre de les disposicions de l’edicte ordena el retorn dels llocs on es solien reunir els cristians i que si algú els havia comprat fos al tresor públic de Roma o a d'altre particular, havien de ser restituïts, sense cap mena de compensació a canvi. Però deixa oberta la possibilitat que els particulars que els haguessin comprat o els haguessin rebut com a una donació (tot plegat com a conseqüència de les persecucions) i que els havien de tornar, poguessin demanar compensació "de la nostra benevolència" ho fessin a través del magistrat del lloc (s'enten que es refereix a l'àrea territorial on estava el bé que s'havia tornat). L’Edicte el van signar Constantí i Licini, com a emperadors de l'àrea occidental i de l'àrea oriental. (Posteriorment s'enforntarien i Constanti seria emperador de tot el territori).
Tanmateix, el cristianisme tindrà també
les seves pròpies convulsions, amb desavinences que portaran a defensar
postures diferents i enfrontades. Així sorgeix el donatisme que inicia el bisbe
Donat de Cartago (c 310 d. C. - c 355 d . C.) o l’arrianisme iniciat pel teòleg Arrio (256 d. C. – 336 d. C.) on la idea
dominant era que Jesucrist era fill de Deu, però no acceptaven la
consubstancialitat (és a dir negaven que les tres persones de la Santíssima
Trinitat tinguessin la mateixa substància).
Cadascú prova de recolzar les
seves conviccions però la percepció de manca d'unitat i les postures enfrontades porta a l’emperador Constantí a convocar el
Concili de Nicea (325) on intentar solucionar les controvèrsies.
Constantí obrirà el concili
recitant l’Ègloga IV de Virgili, la mateixa que Lactanci havia interpretat que anunciava
la vinguda de Crist, i el text original de la qual havia escrit la sibil·la de Cumes.
 |
Sibil·la de Cumes Donato Creti (1671 - 1749) Museu de Belles Arts de Boston Domini públic |
Per què el cristianisme cerca en els
Llibres Sibil·lins referències de Jesucrist ?
En mig d’aquesta situació, Eusebi de Cesarea (ca. 260 d. C. - ca. 339 d. C.) - qui era bisbe de la ciutat del mateix nom (a qui se'l considera el pare de la història de l'església, ja que va escriure "Història Eclesiàstica") ens diu al seu llibre "Constantini imperatoris oratio ad sanctorum coetum" (L'oració de l'emperador Constantí) que vol donar testimoni de la divinitat de Crist, fins i tot utilitzant fonts "estrangeres" (no cristianes)
Així al capítol XVIII del llibre, sota el títol: De
la Sibil·la Eritrea, qui va assenyalar en un acròstic profètic a nostre Senyor
i la seva Passió. L'acròstic diu: "Jesucrist, Fill de Déu, Salvador,
Creu", estableix el referent del text de la Sibil·la Eritrea con
una profecia en context del cristianisme.
A més, en aquest capítol Eusebi
de Cesarea explica que la Sibil·la Eritrea, hauria sigut part de la sisena generació posterior
al Diluvi, perquè ella ho hauria dit així, la qual cosa no deixa de ser altra
referència lligada al contingut bíblic.
Tot i que per Eusebi de Cesarea la
feina de les sibil·les era indecent, defensa que, per una vegada, el que va declarar
aquesta sibil·la era un text profètic en relació a Jesús i per tant, per a ell, els versos havien estat fruït de la
inspiració divina.
En aquest punt és convenient recordar que l’any 380 l'emperador Teodosi dicta l’Edicte
de Tesalònica i el cristianisme sorgit del Concili de Nicea (325) passa a ser
la religió oficial de l'Imperi Romà.
Les idees d'Eusebi de Cesarea es mantenen en el temps, així Sant Agustí (396 d. C. - 430 d. C.), qui era
bisbe d'Hipona, recollirà els texts d'Eusebi, que estaven escrits en grec, i amb la seva
obra Civitate Dei, afegeix també la idea que l’ègloga IV de Virgili a les Bucòliques parla del
naixement de Jesús.
Era per tant força assimilat que la
Sibil·la de Cumes havia predit el naixement de Crist i la d'Eritrea el Judici
Final.
 |
| Sibil·la Eritrea Notre Dame du Fort (Étampes - França) |
La consolidació de les
referències a les sibil·les dins el cristianisme
El text de la Sibil·la d’Eritrea
tornarà a aparèixer en altre document, en aquest cas un sermó contra els jueus
obra de Quodvultdeus (? – 454 d. C.) que aleshores era el bisbe de Cartago. (Els seus
sermons es van atribuir en principi a
Sant Agustí).
Les referències a les sibil·les no desapareixeran perquè en arribar el segle
XI trobaren una poesia amb uns versos que avui ens hi són molt coneguts i on es
cita a la sibil·la.
Es tracta de "Dies
Irae" poema que s’atribuïa a Fra Tomàs de Celano (c 1190/ 1200 -
1260), qui va ser el biògraf de Sant Francesc d’Assis, tot i que avui és tendeix
a considerar que l’autor del Dies Irae seria un franciscà desconegut i es sol indica per tant
que és d’autor anònim; com a peça musical tot apunta que va ser part del missal franciscà per la missa de difunts.
El seu text parla també de la fi
del món; diu al començament:
Dies irae, dies illa,
Solvet saeclum in favilla
Teste David cum Sibylla
Aquell dia, dia de l’ira
Reduirà aquest món a cendres,
Com van predir David i la
Sibil·la
El Dies Irae no patirà –com si li passarà al Cant de la Sibil·la– cap prohibició per part del Concili de Trento (1545 – 1563), ben al contrari, el va considerar com a part de la litúrgia. (Va desapareixer de la Missa de Rèquiem amb la reforma del Concili Vatica II 1962 - 1965), però podem sentir el Dies Irae reflectit a les composicions de Rèquiem de Mozart i Verdi[ 1].
[1] Aquesta melodía ha aparegut d'una o altra manera en multitud de composicions, en especial a pel·lícules. Enllaç a l'article "Dies irae: la melodía medieval de hace 800 años que aparece en decenas de películas"
Dins aquest procés d’assimilació de
les sibil·les en el món cristià s’ha d’incloure les seves representacions en obres
d’art a les esglésies i fora d’elles.
,_RP-P-1896-A-19368-478.jpg) |
| Jan Lyuken (1649 - 1712) Sibil·la d'Eritrea Gravat del 1684 A l'escena es pot veure a la dreta l'Anunciació als pastors Publicada per Timotheus then Hoorn (Països Baixos) Rijksmuseum Amsterdam |
I d’on prové la imatge que tenim
de com eren, com vestien i amb quin símbol s’identifiquen les sibil·les?
A un manuscrit conegut com a Virgilio Vaticano es troba representada la Sibil·la de Cumes. Aquest manuscrit és de cap l'any 420 d. C. És una de les referències més antigues que tenim. Les imatges presenten a la sibil·la vestida amb una túnica i amb una estola que li va de l'espatlla fins la cintura i al seu costat es troba el text que la identifica: Sibilla1 .
[1] La podeu veure si obriu l'enllaç del llibre, es troba a les pàgines XLVv i XLVIv; l'accés és gratuït. Font: Biblioteca Digital Vaticana.
Cap al segle XV a la Sibil·la
Eritrea –la del Cant de la Sibil·la– se la sol representar portant una espasa,
així trobem la miniatura del Breviari d’Isabel la Catòlica datat entre 1490 i
1497, realitzat pel Mestre del Llibre d’Oracions de Dresden (Països Baixos) que
es conserva a l’Arxiu de la Biblioteca Britànica. En ell es pot veure a l’Eritrea,
de negre, amb el cap cobert i amb l’espasa, igual que al Liber Chronicarum
de Nuremberg (1493) de Harmann Schedel (1440-1514).
Tanmateix Miguel Àngel (1475 –
1564) la pinta amb un llibre, sense espasa; per la seva part Lorenzo Pasinelli
(1629 – 1700) la mostra escrivint “Humana bitur prole di vina sib trea” que
ve a dir “l’ésser humà serà descendent dels deus” o “el nen humà naixerà diví”
segons interpretem"di vina" junt o separat.
Altres pintors o gravadors no
utilitzen cap símbol específic i les distingeixen indicant el seu nom, com ara Bernandino
di Betto di Biagio (ca 1454 – 1513), conegut com a Pinturicchio al fresc “El profeta Daniel i la Sibil·la d’Eritrea” (de fet, pinta diversos frescos amb diversos profetes, tots acompanyats per una sibil·la diferent), o com Pietro Perugino (1446 – 1523) al quadre “El Totpoderós amb profetes i
sibil·les”, que posteriorment Francesco Cecchini (1750 – ca 1811) reprodueix com
gravat.
Per tant a través de l’art podem constatar l’extensió que havia tingut la integració de les sibil·les en la narrativa cristiana per diversos països així com la diversitat de formes de representar-la, però al Cant de la Sibil·la l’espasa és important.
 |
| Portada del llibre escrit pel doctor en Història Mn. Josep Baucells i la doctora en Filosofia i lletres Maricarmen Gómez Muntané Editat per l'Associació Francesc Valls en col·laboració amb la Catedral de Barcelona |
Com passa el text sibil·lí a ser
una composició musical titulada “El Cant de la Sibil·la”?
Sam Barret al seu treball "Music and writing: on the compilation of Paris Bibliothèque Nationale LAT. 1154" (Llatí 1154 és el nom que rep un manuscrit que recull entre d'altres els versos de la sibil·la: "Iudici signum"), en parla dels diversos escribes que van poder intervenir en el texto, i com s'ha escrit la notació musical del mateix, si bé no permet una datació exacta, però el situen abans del segle XI. La notació musical són punts i accents, no se sembla en res a un pentagrama, per això és fàcil que puguin haver estat escrites amb posterioritat al text.
A la Biblioteca Nacional de França al resum que acompanya la fitxa d'aquest manuscrit en llatí (núm. 1154) s'indica que és del segle X, amb notacions musicals que "aparentment són a l'aquitana".
La signatura de la BNF També cita a Higini Anglès i "La música a
Catalunya". Afegeix que el manuscrit procediria d'un monestir dedicat a
Sant Martí [Limoges] i que el segle XI s'hauria adoptat pel de Sant Marçal de
Limoges. També indica que el manuscrit va ser relligat al segle XVIII amb
cuir blau amb l’escut d’armes real (les tres flors de lis dels Borbons).
Tot plegat porta a poder dir que com
a mínim des del segle X existeix documentat el Cant de la Sibil·la i que com molt tard el segle XI ja estava musicat, però hi ha d'altres manuscrits de data similar, a la península ibèrica, com després veure'm.
El Cant de la Sibil·la es va fer popular a diversos territoris d'Europa i arribaria a haver una gran varietat de formes d’interpretar-lo, perquè el Cant de la Sibil·la és representació teatratilizada, és un drama religiós.
 |
| El Concili de Trento (sessió 23, del 15 de juliol de 1563, a la nau central de la Catedral de Sant Vigil de Trento) Autor desconegut (anteriorment atribuit a Ticià i a Tintoretto) Data de creació: Segle XV, segona meitat Museu del Louvre (però no està exposat) (El quadre havia sigut propietat del rei francés Lluís XV) (darrera actualització dades 02.05.2025) |
El Cant de la Sibil·la queda
prohibit!
El Concili de Trento (1545
- 1563) va prohibir el Cant de la
Sibil·la. Els bisbes eren els responsables de fer realitat la prohibició, però
van haver dos llocs on no es va deixar de canta: Mallorca i l'Alguer i també
altre font cita que a Braga, a Portugal també es va mantenir.
 |
| Planxes d'impremta, eina per marcar les planxes i partitures del Cant de la Sibil·la de Mallorca Museu de la Música de Barcelona (21.11.2013) Foto: Enfo Llicencia CC 3.0 |
La pervivència malgrat la prohibició: Mallorca, l'Alguer i Braga
A Mallorca de versions del Cant de la Sibil·la sense música es coneixen el Llibre dels bons amonestaments d'Anselm Turmeda, de l'any 1398 o el Breviarium Majoricensis Ecclesiae imprès a Venècia, 1506.
El referent més antic amb musica el Ministeri de Cultura diu que és del XIV, conegut com "Cantoral de la Concepció", el Ministeri de Cultura diu que va trobar el 1908, data que també apareix al Butlletí Oficial de les Illes Balears).
En aquest Cantoral consta "Al jorn del Judici", que ocupa els folis 84v-86v amb notació quadrada gregoriana sobre pentagrama. D'altre costat Felip Pedrell al seu "Cancionero musical español" publicat el 1922 apareix- a la secció setena del primer volum - el Canto de la Sibila, en el qual cita en relació concreta a un manuscrit que procedia de la parròquia de Manacor i que li va ser facilitada una versió d'aquesta proporcionada per el seu amic, ja difunt, [Antonio] Noguera, instrumentada per violoncel i viola, i que la va donar a conèixer a una conferència concert en octubre de 1892, amb motiu del Descobriment d'Amèrica, a l'Ateneu Barcelonès, i que va publicar aquesta composició al núm 29 de la "Ilustración Moderna" del 17 de desembre de 1892. (Pedrell va ser mestre de musicologia d'Higini Anglès).
Més endavant al mateix llibre cita textualment
Andando el tiempo, en 1908, se tuvo conocimiento de que en un antiquísimo libro encontrado en el Convento de la Concepción de Palma de Mallorca, y procedente, al parecer, del antiguo convento de Santa Margarita, de la misma capital, había un Canto de la Sibila, el más antiguo de todas las versiones hasta entonces conocidas en Mallorca
Antoni Nughes a "El Sínode del Bisbe Bacallar. L'Alguer. Església i societat al segle XVI" ens diu que a Mallorca el bisbe Diego Arnedo va prohibir el Cant de la Sibil·la el 1572 i que s'havia recuperat el 1575 pel monseyor Joan de Vic, i que de nou el1666 el bisbe Pedro Fernández Manjarrés va tornar-la a prohibir, tot plegat les prohibicions seguien el criteri del Concili de Trento, però que el 1692 el bisbe Pedro de Alagó i de Cardona va emetre una llei sinodal que permetia representar les Sibil·les, però només la vigília de Nadal. Aquest anar i tornar de prohibicions fan pensar que ja aleshores era una tradició molt arrelada entre la població i que no estava conforme a que desaparegués.
Els altres dos indrets on perviurà seran Braga (així ho recull Solange Corbin al seu article Le Cantus Sibyllae: Origen et premiers textes publicat a "Revue de Musicologie", T 34 núm. 101/102 (Jul. 1952); i l'Alguer on pren el nom de "Senyal del Judici", on es manté des de 1581; recollida per P. Aebischer Le Cant de la Sibil·la en la Cathédrale d'Alghero, la vielle de Noël a "Estudis Romànics, II (1949 - 1950), entre d'altres, treballs que cita Nughes al llibre abans esmentat.
 |
Lorenzo Pasinelli (1629 - 1700) Sibil·la Eritrea Galeria Nacional d'Art Antic Roma Domini Públic |
El rescat de l’oblit realitzat des
de finals del segle XIX fins els nostres dies
A l’obra “La música a Catalunya fins el segle XIII” d’Higini Anglès (1888 – 1 969), ens diu que el Cant de la Sibil·la es cantava, a Itàlia, França, Aragó, Castella i Catalunya[1] sent en aquest territori on s’havien trobat més versions que anaven des del segle X al XV. I fa una hipòtesi, atès que hi ha un manuscrit mossàrab del segle X, ell proposa que el monestir de Ripoll hauria rebut el cant des de la litúrgia mossàrab i l’haurien portat al monestir a França. El manuscrit de Ripoll es troba avui a l'Arxiu de la Corona d'Aragó i un detall del Cant de la Sibil·la apareix en aquest enllaç de la revista Hispania Vetus, a la página 315.
[1] Pàgina 288. A la pàg 289 afegeix que un cop reconquerida Mallorca el Cant de la Sibil·la s'introdueix amb la mateixa melodia dels mossàrabs, que fou la de Catalunya, Franca e Itàlia. (Edició Biblioteca de Catalunya amb la col·laboració de la UAB, Barcelona, 1988)
El manuscrit mossàrab que seria origen de la transmissió i que cita Anglès es troba a l’arxiu capitular de la Catedral de Còrdova i seria del 960 i s’hagués escrit al i pel monestir de “San Pedro y San Pablo de Valeránica” (Burgos) segons va informar la més que reconeguda musicòloga Maricarmen Gómez Muntané1 (1949) al “Festival de Otoño Soriano” el 6 de setembre de 2019, perquè per una imputació errònia ella havia estimat en una investigació anterior que es tractava de “San Baudelio de Berlanga” a Sòria. El manuscrit seria obra del copista Florentius.
[1] Entre d’altres
llibres és l’autora de “El canto de la Sibila, I: León y Castilla” (1996); “El
canto de la Sibila, II: Cataluña y Baleares (1997) i El Llibre Vermell [de Montserrat]:
Cantos y danzas de fines del Medioevo” (2017) a més de ser la investigadora que
apareix com a tal en alguns dels enregistraments que de les diverses versions
del Cant de la Sibil·la van fer Montserrat Figueras i Jordi Savall.
[1] També és l’autor
de “El Smaragdo de Córdoba en la almoneda de los bienes de Isabel la
Católica: las vicisitudes del códice de Florencio de Valeránica” i “El texto del canto de la Sibila en el
Smaragdo de Córdoba de Florencio de Valeránica” que es troba publicat a “Nasara,
extranjeros en su tierra. Estudios sobre cultura mozárabe y catálogo de la
exposición”. En aquesta mateixa publicació també es troba l’estudi “Propuesta de transcripción del
Canto de la Sibila del Smaragdo de Córdoba (enllaç
per descarregar el pdf de tota la publicació (369 pàgines) editada per la
catedral de Córdoba)
Així mateix Martín Barba cita que
a un manuscrit a la Catedral de Sigüenza, també es troba el Cant de la Sibil·la
i també en notació aquitana, possiblement de la mateixa època.
Per altre costat Ángel Almazán de Gracia a l’escrit publicat al web del “Festival de Otoño Soriano” indica que a les Cantigas de Santa Maria d’Alfons X el Saví es troba una adaptació al gallec del “Iudicci signum” sibil·lí, dins la cantiga “De cómo Santa Maria rogue por nos a segu fillo en odia do juicio”. I de nou trobem que Higini Anglès ja en parlava (La música de las Cantigas de Santa María del Rey Alfonso el Sab io)
 |
| Juan Soreda (1506 - 1537) Es desconeix on va nèixer, tot i que hi han estudiosos de la seva obra que han interpretat que podria ser de l'àrea de Mallorca, o aragonès o valencià. però la seva activitat va dur-la a terme a Sigüenza (Guadalajara) i Burgo de Osma (Soria). Detall de "Profetas y Sibilas" Museo de Arte Religioso de San Gil, Atienza (Guadalajara) Alguns estudiosos consideren que la model va ser Luisa de Medrano (1484 - 1527) qui va ser catedràtica a Salamanca Llicència: CC 4.0 |
El Cant de la Sibil·la a
Catalunya
A l'article "La tradición representacional de la Sibilia y la 'Farsa del juego de cañas' de Diego Sánchez" obra de Miguel Ángel Pérez Priego publicado a Criticón núm. 66 - 67 any 1996 pàgines 5 a 15, fa un resum dels treball de recerca realitzats per Manuel Milà i Fontanals, Higini Anglès, Paul Aebischer (1897 - 1997) i Richard B. Donovan, autor de The Liturgical Drama in Medieval Spain (Intituto Pontificio de Estudios Medievales de Toronto, 1958) i ens indica que es troben documentades les cerimònies i el cant en català corresponent a Tarragona, Barcelona, Vic, Girona, Seu d'Urgell, Cerdanya (Alguer) i Mallorca, i que abans el cant era en llatí.
El citat article fa referencia també a l'Ordo Prophetarum que és una processó que de fet era un drama litúrgic (citat també en altres documents) on diversos profetes eren cridats per donar testimoni de l'adveniment de Crist, i s'incloïa a la Sibil·la, a més de Virgili o Nabucodonosor. La Sibil·la tenia un paper destacat per interpretar el text "Judicci signum tellus sudore madescet".
Milà i Fontanals defensa la idea què malgrat les diferent maneres de cantar, les versions en català deriven totes d'un text provençal del segle XIV, així ho va expresar a "El Canto de la Sibila en lengua de oc" (1880). En aquest text Milà i Fontanals enllaça amb el sermó de Quodvultdeus, que s'havia atribuït a Sant Agustí, i ens parla que en ell es troba el testimoni de la Sibil·la Eritrea.
Altres dades interessants que ens
deixa Milà i Fontanals són la referència a lesversions manuscrites i a les impreses que es troben a Catalunya:
Versions manuscrites:
- Biblioteca Nacional de París, núm. 14973. Segle X
- Arxiu Capitular de la catedral de Barcelona. Armari gran, no.
24 de principis del segle XV (a la nota al peu indica que el cant es troba
després d'un escrit de 1395 i abans d'un de 1415 i per tant ha de ser anterior
a aquesta darrera data). Cal dir que a l'estudi de Josep Baucells que es cita
més endavant ens aporta la informació que el cant es troba al manuscrit titulat
"Constitutiones synodales ecclesiae barchinonensis."
De les versions impresses cita:
·
Ordinarium urgellense, que s'hauria imprés a Lleó el 1545
·
Ordinarium barcionense, imprés a Barcelona (Claudio Bornat), el 1569
·
"Versión impresa despues del Llibre de Fra Anselm Turmeda". (reproducció textual del text tal com apareix a la página 360, a la revista "Romania, tome 9 no 35 de l'any 1880). Edició de Cervera, de 1818
També aporta al seu escrit
informació sobre les versions de Valencia i Mallorca.
 |
| Portada llibre - CD El Cant de la Sibil·la a la Catedral de Barcelona (enllaç a la botiga Catedral de Barcelona on es pot adquirir) |
El Cant de la Sibil·la a la
Catedral de Barcelona
Just amb aquest títol va publicar
Josep Baucells i Reig un estudi a la Revista Catalana de Teologia, 6 (1981) que
us el podeu descarregar en aquest enllaç i que, breument resumit, ens explica
que el 1575, sis anys després de publicar l'Ordinarium barcionense, el
Cant de la Sibil·la va deixar de cantar-se donada la prohibició, però que el
text que es feia servir per a les
representacions s’havia conservat sencer. Així mateix ens indica que hi ha cinc
texts musicats; dels quals tres són en llatí i dos en català, totes les
versions publicades per Higini Anglès. A la Catedral de Barcelona es recupera el cant l'any
2009.
També amb el nom El Cant de la Sibil·la a la Catedral de Barcelona, LLuís Trullén va publicar a la Revista Musical Catalana el 17 de març de 2015 (digitalitzat) un article dedicat al disc que el Cor de Cambra Francesc Valls havia enregistrat el 2014 amb Columna Música, on cita el treball realitzat per Maricarmen Gómez que acompanyen l'enregistrament, per qui sabem que a l'Arxiu de la Catedral de Barcelona es troben:
... dos còdexs dels segles XIV-XV en què apareixen copiades sengles versions del Cant de la Sibil·la, l’una en llatí i l’altra en català; a més, hi ha una versió polifònica que data del segle XVI. Al costat d’aquestes obres, quatre compositors com Jordi Cervelló (2010), Josep Vila i Casañas (2011), Vic Nees (2012) i Narcís Bonet (2013) van escriure en els anys indicats quatre tornades sobre “Al jorn del judici”, per atorgar a aquesta música un constant aire de modernitat. En l’enregistrament són incloses la versió més antiga, en llatí, i la del segle XVI, al costat de les quatre tornades polifòniques contemporànies.
 |
| Portada CD enregistrament 1988 |
El necessari record cap a
Montserrat Figueras i Jordi Savall i els seus enregistraments del Cant de la
Sibil·la
El primer enregistrament que van
fer Montserrat Figueras (1942 – 2011), Jordi Savall (1941) i la Capella Reial[1], del
Cant de la Sibil·la és de l’any 1988. En
ell es recollien la Sibilla latine, la Sibilla provençale i la Sibilla
catalane.
[1] En aquells moment aquests era el seu nom.
L’any 1996 i de nou el 2002 es fa una nova edició de les sibil·les de 1988, i aquí s’afegeix una mica més d’informació. La Sibil·la Latine correspon a Barcelona, als segles X - XI. La Sibil·la Provençale, a Montpellier, Lectionrium segles XII – XIII, i la Sibil·la Catalane a la Seu d’Urgell del segle XV. A més a més s’explica que n’hi ha nombroses versions i que han escollit aquestes tres. La primera es sòbria i profunda, la segona té l’estètica dels trobadors, la tercera es caracteritza pel seu esplendor solemne, relacionat amb els Misteris populars.
L’any 2010 es torna a fer una reedició de les versions de la Sibil·la
Llatina, Provençal i Catalana, amb un altre segell i amb el suport de la
Generalitat de Catalunya i de l’Institut Ramon Llull (és l’any que la UNESCO
li reconeix a Mallorca i l'Alguer el Cant de la Sibil·la com a Patrimoni Cultural Immaterial
de la Humanitat).
El llibret inclou aquesta
reproducció, la música està escrita en un tetragrama (quatre línies) i correspon a la notació gregoriana quadrada.
L’encapçalament diu:
“Judici i signum in nona lectione matutinarum natalis domini sequenti modo in sede Urgellensi a pucro cantatur”. Que més o menys ve a dir: que el signe del judici es canta a la novena lectura de Matines el dia del natalici del Senyor a la manera següent a la Seu d’Urgell pel sacerdot”
I encara faran una nova edició de les mateixes versions l’any 2013. (En total sis edicions)
 |
| Portada CD, enregistrat i editat el 1996 |
L’any 1996 enregistren les versions Galaica que procedeix de les Cantigues de Santa María de Alfonso X el Savi, del segle XII; i la Castellana, del Monestir de Silos, Cantoral de Cuenca, segle XVI. El llibret inclou un article de Maricarmen Gómez amb el resum dels origens del text sibil·lí, la seva incorporació al cristianisme i la seva evolució a cant.
 |
| Portada CD, editat el 1999, enregistrat el 1998 |
L’any 1999 enregistren el Cant de la Sibil·la de Mallorca (del Monestir de la Concepció) i de València (de la catedral) i ja apareix la denominació La Capella Reial de Catalunya. Al llibret es fa constar la col·laboració de Maricarmen Gómez en la cerca musicològica.
 |
| Portada disc. Enregistraments realitzats entre 1999 i 2006, publicat el 2006 |
Així mateix el 2006 havien
enregistrat la Sibil·la Valenciana, de la Catedral de Valencia, segles XV – XVI,
junt amb altres peces tot sota el títol genèric “Metamorphoses Fidei” i amb els
subtítols “Cristianos Viejos: Mitología y Misticismo (on a més del Cant de la
Sibil·la hi ha peces de Joaquin des Prés, Cristóbal de Morales i Luys de Narvaez)
i “Cristianos Nuevos: Mestizaje y Fervor” (peces de Mateu Fletxa, Joan Cabanilles
/ versió J. C. Kerll, Juan Gutiérrez de Padilla, Juan García de Zéspedes, una peça anònima provinent
d’Andalusia i el Cant dels Aucells (tradicional
catalana en versió Jordi Savall).
El Cant de la Sibil·la de Mallorca i la Senyal del Judici de l'Alguer: Patrimoni Cultural
Immaterial de la Humanitat
El 2010 el Cant de la Sibil·la de Mallorca i la Senyal del Judici de l'Alguer van ser reconeguts com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.
La UNESCO va fer aquest reconeixement precisament perquè en aquests indrets hi ha una gran vitalitat envers a la tradició del Cant de la Sibil·la que va
des de la transmissió fins a la creació de nous tipus d'expressió artístiques i
creatives.
A tall d'èpileg: L'espasa de la Sibil·la i les neules
La relació de la sibil·la, el turró y les neulese la trobem a “Notes per a la Història de la Música a
Mallorca” de Ramon Rosselló i Joan Parests, on citen aquesta informació que
prové del notari M. Simó de l’any 1593.
“La Sibila, según costumbre, y que en el hilo que saldrá del lugar en que cantará dicha Sibila se coloquen trozos de turrones, obleas de azúcar y manzanas”
O
sigui, en acabar del cant, la sibil·la tallaria aquest fil i els dolços caurien en mans dels assistents. Dels més espavilats, del que es situaven a l'indret propici per agafar-los, fins el punt que el diccionari Alcover diu:
Afinar es fil de ses neules: endevinar el punt o detall de què depèn la solució d'un problema (Mall.)
A
més ens explica que hi ha una altra tradició mallorquina en relació al cant de la sibil·la: la coca bamba (no sembla referir-se a l'actual coca bamba de Menorca) que defineix
com un coca feta amb ingredients bàsics i sense farcit, i que era la retribució per a qui cantava
representant la Sibil·la.
En
aquest sentit hi ha una quarteta, que també cita Gaspar Alemany a “El cant de
la Sibil·la a Mallorca”:
Sibil·la
alerta a sa coca,
Que
no te caic de les mans
Perquè
hi ha dos escolans
Que
baden un pam de boca
 |
| Catedral de Mallorca 24 desembre 2021 Adornada de "neules" durant el Cant de la Sibil·la Foto: Joan Gené Llicencia: CC 4.0 |
