Alexander Melnikov - Jean-Guihen Queyras
L'últim Beethoven i el jove Rakhmàninov
(FIMPC 2025 – V)
Dimarts, 15 de juliol de 2025
Cinquè concert
Auditori Pau Casals
Jean-Guihen Queyras i Alexander Melnikov
Festival Internacional de Música Pau Casals
Crònica del concert
De vegades calen molt poques paraules per transmetre que l'experiència de sentir un concert et transporta i et regala aquella desconnexió del món i aquell endinsament a un temps i espai que sent el mateix que vius és absolutament aïllat i buit de qualsevol altre cosa que no sigui la sensació que et transmet la música, la sensació que uns intèrprets t'ofereixen a través de la música. Aquest és un dels casos. El concert va ser vibrant, les interpretacions brillants i la sensació de viure un moment eteri va anar especialment lligada a uns pianíssims ideals.
El programa del concert
Ludwig van Beethoven (1770 - 1827)
Sonata per a piano i violoncel en do major, op. 102 núm. 1
Sonata per a piano i violoncel en re major, op. 102 núm. 2
Sergei Rakhmàninov (1873 - 1943)
Sonata per a violoncel i piano en sol menor, op. 19
Com a bis; peces de Debussy i Chopin
Els intèrprets
Jean-Guihen Queyras, violoncel
Alexander Melnikov, piano
Jean-Guihen Queyras - Alexander Melnikov
Ludwig van Beethoven
Variacions Judas Macabeu
Cello Biennale Amsterdam, 2015
Compartit a YouTube - 17 de març de 2015
Jean-Guihen Queyras
[Jean- Guihen Queyras] es caracteritza per la seva curiositat insaciable, per la diversitat
i per l’enfocament ferm en la música en si mateixa.
Interlude
Jean-Guihen Queyras (1967). Va néixer a Montreal (Canadà). Va estudiar amb Claire Rabier i Reine Flachot (1922 – 1998) i posteriorment al Conservatori Superior de Música de Lió. També va estudiar música de cambra amb Alain Meunier (1942) i més tard va continuar els seus estudis amb Christoph Henkol (1946) i amb Tim Eddy[1] qui havia estat alumne de Bernard Greenhouse (1916 – 2011), qui a la vegada havia sigut alumne de Pau Casals.
[1]Tim Eddy va guanyar el premi amb els màxim honors del Concurs Internacional de Violoncel Gaspar Cassadó, a Floréncia, Itàlia el 1975. També va actuar diverses vegades al Festival de Marlboro. Així mateix va ser alumne de Pau Casals a classes magistrals. De Casals diu:
“La forma de tocar de Casals es basava a parlar amb el violoncel, amb la major franquesa, des d’una perspectiva molt visceral. Li interessava més tocar amb sentiment que amb bellesa, tot i que la seva pròpia interpretació posseïa un refinament i una finesa increïbles. La seva forma de tocar era tan audaç, directa i senzilla que, al veure’l tocar, la meva reacció va ser: “Cóm podria ser sinó? Els seus recursos tècnics encaixen a la perfecció amb la finalitat musical".
(De la conversa de Tim Janof amb Timothy Eddy, (juliol de 2001) Revista Cellobello).
Queyras va tenir amb Pierre Boulez (1925 – 2016) una llarga col·laboració musical especialment com a solista del Ensemble Intercontemporain grup creat i dirigit per Boulez.
Tots els crítics repeteixen que Queyras és un músic eclèctic i que per això tant ha col·laborat amb l’Orquestra Barroca de Friburg i amb l’Akademie fur Alte Musik de Berlin, com també s’estima la música contemporània per la qual cosa ha estrenat obres d’autors del segle XX com ara Ivan Fedele (1953), Gilbert Amy (1936), Bruno Mantovani (1974), Michael Jarrell (1958), Johannes Maria Staud (1974), Thomas Larcher (1963), Tristan Murail (1947) o Péter Eötvös (1944 – 2024).
Queyras va ser membre fundador del “Quartet Arcanto” i també va forma part del trio Faust -Queyras-Melnikov, del que formen part -a més de Queyras com a violoncel·lista- la violinista Isabelle Faust (1972) i el pianista Alexader Melnikov (1973). Com a solista ha actuat amb la Filharmònica de Munic, amb la Orquestra Nacional Danesa, amb l’Orquestra de Cambra de París, amb l’Orquestra del Mozarteum. La llista dels seus concerts abasta des de Taipei (Taiwan) fins a Nova York, de Buenos Aires a Londres, i de Riga a Praga per no citar-ne més.
Jean-Guihen Queyras - Freiburger Barockorchester
Director: Pablo Heras-Casado
Robert Schumann
Concert per a violoncel en la menor, Op. 129
DW Classical Music
Compartit a YouTube - 3 d'octubre de 2020
Jean-Guihen Queyras és professor a la Universitat de Música de Friburg i és director artístic del festival Rencontres Musicales de Haute-Provence.
Queyras va ser escollit l’any 2008 premi “Artista de l’Any” pels lectors de Diapason, i també, el mateix any, va rebre el premi a Millor Solista d’Instrument als guardons Victories de la Musique Classique, uns premis que destaquen l’excel·lència, la creativitat i el virtuosisme dels artistes premiats.
El seu compromís amb la situació a Ucraïna li va portar el 2024 a actuar amb la Camerata de Kíiv, i també a visitar i actuar a un hospital (Recovery Ukraine) on es rehabiliten soldats ferits, així com a una clínica per a infants que pateixen traumes causats per la guerra. I el 2025 després de veure com va tractar Trump a Zelenski a la seva visita a la Casa Blanca, on el president nord-americà va voler humiliar al president d’Ucraïna, Queyras va decidir donar els fruït dels cinc concerts que tenia programats als Estats Units, a la organització UNITED24, una plataforma oficial del govern ucraïnès, per a la recaptació de fons per ajudar a Ucraïna, creada a iniciativa del president Zelenski.
El violoncel de Queyras
Queyras toca un violoncel Stradivarius, “Kaiser" de 1707 cedit per Canimex Inc. Of Drummondville (Quebec).
Jean-Guihen Queyras a "Casa Stradivari"
El text que acompanya el vídeo diu que Queyras acompanyat per onze estudiants
de tot el món havia visitat la Casa Stradivari
fent que el violoncel "Kaiser" retornés a la ciutat que el va veure nèixer
i que per la tarda, a la Sala Mafei, es celebrava l'acte de cloenda de la Classe Magistral
que Queyras havia ofert i que estava organitzada per la Fundació Casa Stradivari
en un event que unia la música i l'art de construir instruments dins el nou curs escolar.
Quotidiano La Provincia di Cremona
Compartit a YouTube
14 de novembre de 2025
Existeix un web, Tarisio, que proporciona informació d’instruments (té més de 36.000 referències) que els grans luthiers han anat creant al llarg dels segles, instruments que encara es troben en actiu. Entre d’altres coses els arxius de Tarisio expliquen quins han sigut els successius propietaris o intèrprets que els han fet servir. Quant al violoncel Kaiser no hi he trobat dades.(Podrien però tenir dades en els fulls reservats que no es troben oberts al públic). Tampoc he trobat informació per altres vies. Ni més ampliació de dades per part de la Fundació Casa Stradivari, per la qual cosa no puc indicar la seva història com si que he pogut fer en altres cròniques anteriors sobre els concerts del festival.
La relació intèrpret compositor
en opinió de Queyras
Per a Jean-Guihen Queyras és essencial "enamorar-se amb l’univers del compositor”.
Estimar Bach i admirar a Casals
A una entrevista al diari El País va dir en relació a una audició a cegues del moviment lent de la Sonata núm. 5 de Beethoven, que estava interpretada per Pau Casals:
“...cap violoncel·lista ha plasmat com ell l’essència de l’ésser humà a cada nota. Per això t’arriba directament al cor, com quan algú t’abraça i no et cal parlar.”
Jean-Guihen Queyras - Alexander Melnikov
Sergei Rakhmàninov
Sonata en sol menor, Op. 19
IV - Allegro Mosso
Auto-generated YouTube
Provided per PIAS - 5 de maig de 2022
Alexander Melnikov
Nascut a Moscou el 1973. Va ser alumne de Lev Naumov (1925 – 2005) al Conservatori de Moscou on es va graduar i d’Elisso Wirssaladze (1942) a Munich.
Va guanyar el Concurs Internacional Robert Schumann a Zwickay (1989) i el Concurs Internacional Reina Elisabeth de Bèlgica (1991) a Brussel·les.
El seu repertori és molt ampli, va des de músiques interpretades amb un criteri de base històrica fins a Xostakóvich, per la qual cosa en podem trobar peces de Bach, Beethoven, Rakhmàninov...
Alexander Melnikov - Freiburger Barockorchester
Director: Pablo Heras-Casado
Robert Schumann
Concert per a piano en la menor, Op.54
DW Classical Music
Compartit a YouTube - 12 de setembre de 2020
Mélnikov actua amb regularitat amb l’Orquestra Barroca de Freiburg, amb Musica Aeterna, i amb l’Akademie fur Alt Musik Berlin. Ha actuat també, com a solista, amb la Royal Concertgebouw Orchestra o la Gewandhauserorchester de Liepzig, l’Orquestra Nacional Russa, la Filharmònica de Rotterdam i la Filharmònica de la BBC, entre d’altres.
Amb Jean-Guihen Queyras manté una intensa col·laboració en música de cambra.
De la llarga llista d’enregistrament (51 discos a data d’escriure aquest post) cal destacar el premi atorgat per BBC Music Magazine als Preludis i Fugues de Xostakóvitx. Amb Queyras té enregistrades les obres completes per violoncel i piano de Beethoven.
Les obres del concert
El context en que van ser escrites les sonates de Beethoven
Es diu que les dues sonates de Beethoven van se escrites pensant en l’intèrpret: Joseph Linke (1783 – 1837). Linke era el tutor dels fils de la comtessa Maria von Erdödy (1778 -1837) a qui Beethoven li va dedicar ambdues obres a la segona edició (1819).
Maria von Erdödy era una de les mecenes, de Beethoven; de fet es pot dir que tots dos sentien una mútua admiració, d'aquí que hi hagi qui diu que en realitat Beethoven va escriure aquestes obres motivat per la gran estima que sentia cap a la comtessa.
A les notes del programa del Ciclo de Sonatas para violonchelo y piano de Beethoven (Febrer 1981 - Fundación Juan March) escrites per Enrique Franco i Cecilio de Roda, apareix reproduïda part d'una carta del 1815 de Beethoven a la comtessa von Erdödy on expressa: "Nosaltres, els ésser finits amb un esperit infinit, no hem nascut per altre cosa que el dolor i l'alegria, i quasi es podria dir que els escollits obtenen l'alegria pel dolor".
Aquesta reflexió l'entendrem encara millor llegint a Georg Predota, a Interlude (18 de novembre de 2015) on ens explica que Beethoven arrossegava malalties i angoixa des del 1812, i com la seva sordesa era cada cop més patent, a més a més estava vivint un període amb problemes econòmics, per arrodonir-ho la mort del seu germà el 1815 el porta a batalles legals per la custòdia del seu nebot Carl, i poc després d’aconseguir-la, el seu nebot es va intentar suïcidar, cosa que Beethoven no va poder entendre. Una època emocionalment i econòmica difícil, en que també perd el contacte durant un temps amb la comtessa Edördy, tot i que van recuperar la relació cap el 1815, com la carta abans citada testimonia.
A la citada carta també es pot llegir que la comtessa es trobava malalta i estava de viatge per tal de restablir-se a Jedlersee. Aquest element de les malalties el compartien el compositor i la comtessa, com també els patiments emocionals.
A un article d'Emily E. Hogstad publicat el dia 4 del passat desembre a Interlude, s'explica que arran una crisi de salut després del seu primer part, la comtessa tenia grans dificultats per poder moure's. La música, sobretot la de Beethoven, era un bàlsam pels seus problemes de salut.
Així mateix Hogstad al seu article posa en valor la importància que va tenir Erdödy a la vida professional de Beethoven. Hi ha un fet que explica aquest article i encara amb més detall l'article de Jan Hendrik Neumann a Jérome (9 de febrer de 2019), en relació al fet que Beethoven per ben poc no va acabar de Mestre de Capella a Kassel, a la cort de Jérome Bonaparte (1784 - 1860) qui entre 1807 i 1813 va ser rei de Westfalià,(nomenat pel seu germà Napoleó), i com es va evitar gràcies a la iniciativa conjunta de Anna Maria von Erdödy i del baró Ignaz Gleichauf von Gleichestein, que van aconseguir una pensió de 4000 florins anuals per a Bethoven, pagada entre diversos nobles i aristòcrates i així evitar que marxés de Viena a Kassel. Tanmateix la cosa no va ser fàcil, perquè tal com explica l'article a Jérome va esclatar la guerra, es va disparar la inflació i el 1812 Beethoven va deixar de rebre una gran part de l'estipendi, perquè només l'arxiduc Rodolf va continuar pagant la seva part (una mica més de 1300 florins).
Unes sonates gens convencionals
Les obres tenen unes característiques que les feien trencadores, molt diferents dels esquemes tradicionals. Van ser un xoc pel públic i els crítics de l’època en que van ser estrenades, i tanmateix per a la generació romàntica van ser unes obres fascinants.
A l’edició urtext de la Sonata en Do major Op. 102 núm. 1, de G. Henle Verlag, apareix citada una critica de 1818 (les sonates són de 1815 i la primera edició és de 1817) on es diu que:“sens dubte [les sonates] es troben entre les coses més inusuals i peculiars escrites en molt temps”
Urtext vol dir que l’edició utilitza fonts originals sense adicions o alteracions posteriors. Intenta ser el més fidel possible al que l’autor va escriure, per això parteixen dels manuscrits, les primeres edicions, i si cal fer alguna mena d’elecció a l’hora d’editar-les, aquesta es justifica mitjançant un informe. D’aquí que hi hagi qui les denomina “edicions històriques-crítiques”. En el cas que hem parlat, l’edició és de Jens Dufner (1971), la digitació per a piano és de Ian Fountain (1970) i la digitació i ús de l’arc pel violoncel és de David Geringas (1946).
Les peculiaritats de la
Sonata en do major Op. 102 núm. 1
Cal afegir que Beethoven va escriure en aquesta sonata el text “Freie Sonate” que vol dir sonata lliure. D’ella s’ha discutit si estava escrita en dos temps en lloc dels quatre habituals o si bé s’havia de tocar sense diferenciar cap temps.
En el concert que ens ocupa es va presentar en dos moviments: I Andante – II Allegro vivace
Jean-Guihen Queyras - Alexander Melnikov
Ludwig van Beethoven
Sonata 5 en re major, Op. 102, núm. 2
I - Allegro con brio
Auto-generated YouTube
Provided per Harmonia Mundi - 19 de novembre de 2017
Sonata per a violoncel i piano
en sol menor, op. 19
de Sergei Rakhmàninov
L’obra va ser dedicada al violoncel·lista Anatoliy Bradukov (1856 - 1930), qui va estrenar-la a Moscou el desembre de 1901 junt amb el propi Rakhmàninov al piano.
Rakhmàninov va escriure aquesta sonata després de patir una crisi nerviosa conseqüència del rebuig a la seva primera simfonia, estrenada el 1897, que va rebre dures crítiques. Tot i així, la sonata era una obra que transgredia els conceptes habituals. Rakhmàninov tenia 24 anys.
Probablement la decisió del compositor de titular-la sonata per a piano y violoncel, té molt a veure en aquest equilibri de protagonisme dels dos instruments. Així doncs, quan en 1902 es va publicar, va aparèixer amb aquest títol.
A l’edició del disc dedicat a aquesta sonata realitzat pel segell Hyperion, a càrrec de Steven Isserlis (1958), violoncel i Sir Stephen Hough (1961), piano se’ns diu (a partir de les notes de Steven Isserlis) que és una obra amb una sonoritat deutora de la música de l’església russa.
Per la seva part Deucthe Grammophon explica, a la presentació de l’enregistrament fet per Yuja Wang i Gautier Capuçon, que aquesta és una sonata monumental, tan exigent i amb tan protagonisme pel piano com pel violoncel.
És l'única sonata per violoncel i piano que Rakhmàninov va escriure.
El títol del concert
Conèixer el context en què van ser escrites aquestes sonates ajuda a entendre un mica millor el títol escollit pel concert.
Beethoven era un home que tenia 45 anys quan va escriure les sonates 4 i 5, i moriria als 56 anys, és a dir són composicions de la darrera etapa de la seva vida; i amb el cas de Rakhmàninov era un encara jove compositor de 24 anys, que va obtenir reconeixement i va consolidar la seva carrera.
Un aspecte comú a les tres sonates
Aquestes obres van tenir en comú el fet que van trencar els conceptes del que es creia que havia de ser una sonata; i és que la força creadora sol saltar per sobre dels límits preestablerts, com va passar en aquestes composicions.
María Dolores García Martínez
esguarddedona
