Un projecte per destacar els valors culturals, socials, d'esforç personal i col·lectiu que a través dels Castells es materialitzen.
En una entrevista que vaig tenir el plaer de fer als Minyons de l'Arboç, amb raó del reconeixment per part de l'UNESCO dels Castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, em comentaven que a cap esport o activitat cultural pot trobar-se  el que es troba als castells, una activitat que pots compartir amb gtets de diferents races, religons, constitucions físiques, per aconseguir un mateix fi, això és la grandessa dels castells, que la grandessa dels castells es troba en que cada persona es fon per esdevenir una part del conjunt, desapareixent qualsevol protagonisme personal perquè el que importa és el treabll del grup, perquè carregar o descarregar un castell és un èxit col·lectiu.

Amb el lema “més sang més vida”  avui es vol dedicar un homenatge als donants de sang, també amb la intenció de aconseguir crear una consciència col•lectiva sobre la necessitat de ser donant de sang i d’obtenir productes derivats de la sang que siguin segurs, ja que aquesta condició – la de la seguretat – és de caràcter universal.

Les dades ofertes per la Organització Mundial de la Salut indiquen que actualment existeixen al voltant de
92 milions de donants arreu del món. En els estudis que han realitzat sobre edats i distribució per sexes les mitjanes són que un 45 % són menors de 25 anys i que un 40 % són dones.

Us afegim les dades de distribució per països i gènere http://www.who.int/worldblooddonorday/media/blood_donors_gender_distribution_2011.pdf
I el corresponent a la distribució per edats.
http://www.who.int/worldblooddonorday/media/blood_donors_age_distribution_2011.pdf

Horitzó 2020. A la Declaració de Melbourne  de 2009 es va plantejar aconseguir que tots els països arribessin a dependre només de donacions voluntàries al 2020, a dia d’avui s’ha aconseguit que siguin ja  62 països tenen els seus serveis de transfusió de sang basats únicament en donacions voluntàries, mentre que al 2002 eren només 39.

Són mols els actes previstos avui arreu del món a diferents poblacions (molts països ho celebren en diversos punts), des d’Egipte, passant per l’Índia (on hi ha més poblacions que participen), Nigèria, Austràlia, Regne Unit, Estats Units (a Nova York, per exemple hi ha una campanya per a que els visitants allotjats en hotels de la ciutat tinguin al seu abast també poder fer donació de sang), Iran, Xina, Mèxic, Sud Àfrica, Suïssa, (on sortint des de la seu de l’OMS fins a la Plaça de les Nacions volen fer una gota de sang humana composta pels participants), Ghana, i  Holanda, on han muntat una campanya a través de la xarxa on volen obtenir 10.000 “m’agrada” com el monument gegant de xocolata que han instal•lat a la Het Plein, Den Haag, i al que estan convidats a compartir la presentació del mateix els donants de sang, i que al moment de fer aquesta nota ja compta amb 30.865 vots de m’agrada. Entre molts altres països.

Quan a l’acte central mundial tindrà lloc avui a Buenos Aires (Argentina),

El passat divendres vaig participar al programa De la Teca a la Taula de Radio Banyeres amb la Lourdes Meroño i amb en Ceci Gutiérrez, us deixo l'enllaç, vam parlar de temes de Drets Humans i dels projectes interessants que sobres aquest tema es duen a terme al nostre país.

De la Teca a la Taula divendres 10 de juny.

Somnis de paper és un llibre fruït de la tasca de recerca de Jaume Recasens, periodista sadurnisenc qui va rebre la IIIa Beca de Recerca Històrica Penedès. El llibre és un estudi exhaustiu, de quasi 600 planes, sobre les publicacions locals i comarcals al Penedès, durant el període 1931-1936 (IIa República). L’obra que compta amb el suport de l’IEP, ha estat editat per Cossetània edicions, amb el patrocini de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès; així mateix aquest estudi va obtenir exaequo el Premi a l’edició del Consell Comarcal  de l’Alt Penedès 2011.

Ramon Arnabat, president de l’IEP va definir l’obra com “ de referència obligada”, pels qui vulguin conèixer com va ser el món de l’edició de premsa local i comarcal en que es centra l’estudi, que va tenir com a base l’antic arxiu bibliogràfic Sabater, avui Centre de Documentació Vinseum.

Ahir al vespre a la sala d’actes del VINSEUM a Vilafranca del Penedès va tenir lloc la presentació d’aquest llibre escrit per Jaume Recasens i Bel, amb  intervencions  de Josep Maria Figueres i Artigues, historiador i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i de Ramon Arnabat i Mata, historiador,  president de l’Institut d’Estudis Penedesencs i director del projecte “Tots els Noms”;  de Jordi Girona i Alaiza, president del Consell Comarcal de l’Alt Penedès i de Pere Regull i Riba, alcalde en funcions (i a la vegada alcalde revalidat) de Vilafranca.  El Director del VINSEUM Xavier Fornos i Sabaté va fer les funcions de moderador.

En un resum molt somer de l’acte cal remarcar les paraules de Jordi Girona en explicar la decisió del Consell Comarcal de l’Alt Penedès en optar per crear el Premi del Consell Comarcal com a fórmula per poder donar suport a projectes editorials i així dotar-los millor econòmicament i el fet que l’obra que es presetnava sigui una més de les activitats i accions que cerquen posar llum sobre el període de la República evidenciant la riquesa – en aquest cas en el món de la publicació de premsa – que va suposar.
Ramon Arnabat, com a president de l’IEP, va destacar les dificultats d’editar un llibre com “Somnis en paper” per la seva extensió i com ha calgut la col•laboració de moltes entitats i institucions per fer-lo realitat.  Així mateix va evidència la riquesa que la comarca de l’Alt Penedès presentava des del punt de vista del nombre i la qualitat de les publicacions que es van fer dins el període de la República (la comarca que comptava amb més capçaleres junt amb l’Empordà) i com això es reflectia a la vegada en altres sectors fent de l’Alt Penedès un referent.


Per la seva part Josep Maria Figueres, va fer una conferència apassionada i a la vegada didàctica, on va destacar Vilafranca com a ciutat amb valors i pòsit històric. Agafant com punt inicial del seu relat la Dictadura de Primo de Rivera,  perquè – va dir – el passat marca i cal conèixer-lo per evitar repetir els mateixos errors, tot i que la vista hagi d’estar posada en el futur. Va posar el focus en la funció que la premsa va tenir com a plataforma d’idees que a la societat es van materialitzant, i com davant les limitacions de llibertat que suposava la dictadura, la resposta es va dur a terme amb la cultura. La proliferació de publicacions i els grans autors i autores que hi participaven.  Va afirmar que l’arribada de la República va ser una expressió del desig de comunicació i educació que tenia la societat, va citar situacions tant doloroses com el cas Carrasco i Formiguera, per posar només un exemple. Com a lema final de la seva entusiasta defensa del que – segons les seves paraules – va ser la plasmació d’un ideal, que no va ser possible desenvolupar perquè a la vegada hi havia grups que no creien en la República.  Va finalitzar la seva intervenció destacant aquella salutació pròpia de Catalunya  “Salut i Feina”, que amaga en el seu interior aquell convenciment que és la tasca diària i continua i la confiança en un mateix, la que fa realitat les esperances d’una situació millor i de un món millor.  Josep Maria Figueres també va destacar la condició partidista que les publicacions tenien en aquells moment, (més encara que avui dia) de forma que cada escriptor o periodista s’identificava amb la publicació, de manera que plegar d’una per anar a un altre era a la pràctica considerat quasi com a una traïció.
Jaume Recasens com autor de l’obra,  va voler fer una intervenció breu, on va destacar el suport obtingut, que han fet possible fer realitat el llibre, tot i que encara manca una mica de finançament per cobrir totes les despeses que ha suposat la seva edició.  Com a jove periodista i en uns moments com els actuals, va destacar la necessitat que el periodista marqui camí en el seu treball guiat per l’objectivitat i allunyat de caure en ser un transmissor de mera propaganda, reforçant allò que ja havia dit abans en Josep Maria Figueres que cal que el periodista surti més al carrer i en depengui menys dels comunicats de premsa que de totes les institucions, ens i entitats se li fan arribar.
El punt i final el va posar Pere Regull qui va destacar la importància que té la premsa, pel fet que el relat escrit en el moment que succeeix i pels seus protagonistes o testimonis directes, esdevé a la vegada un testimoni històric. Va felicitar l’autor per la seva feina acurada i per presentar una visió completa  i una selecció variada i que abasta tots els punts de vista del que s’editava en aquell període.

A continuació es va servir una copa de vi, un magnífic vi blanc del VINSEUM, per cloure l’acte.

Aquest passat divendres va tenir lloc aquest seminari, organitzat per UNESCOCAT i amb la col•laboració de l’Institut Europeu de la Mediterrània, la Fundación Pluralismo y convivencia i el Consulat d’Estats Units.

L’acte inaugural va ser a càrrec de Xavier Puigdollers, director General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya; Gregory D. Crouch, cònsol general dels Estats Units a Barcelona, Maria Àngels Roque, directora de l’Àrea de Cultures Mediterrànies de l’IEMED i Miquel Àngel Essomba, director de UNESCO de Catalunya.

A l’acte van assistir al voltant d’un centenar de persones de diverses religions així com també van ser presents persones agnòstiques o atees, doncs la llibertat de religió o de creença empara igualment aquestes dos opcions, raó per la qual, tal com va expressar un dels assistents seria pot ser més adient parla de llibertat de consciència, en lloc de llibertat de religió.

Generalitat de Catalunya: pionera en adoptar eines pel coneixement i la relació amb la diversitat religiosa.
Una de les primeres conclusions que es pot treure d’aquest acte, és la capacitat que des de Catalunya s’ha tingut per ser capdavantera a l’Estat quant a plantejar-se la creació d’un àrea d’Afers Religiosos a la Generalitat de Catalunya (creada l’any 2000) ,  quan cap altre administració pública considerava que fos un element a tenir present, però el cert és que els treballs realitzats des d’aquesta han sigut un referent – en especial la realització del mapa de les religions a Catalunya  – per a desenvolupar des de l’Administració Central el mapa de tot l’Estat.

A títol complementari al que va ser el seminari ,cal destacar el Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa a Catalunya, per la seva interdisciplinalitat, ja que s’hi troba compost per juristes, sociòlegs, politòlegs, antropòlegs, teòlegs, filòsofs, historiadors així com una islamòloga.

José Maria Contreras Sotsdirector Relacions amb les Confessions del Ministeri de Justícia

“Presentació de l’Observatori de la Llibertat Religiosa a Espanya”
Ponència de José Maria Contreras, sotsdirector de Relacions amb les Confessions del Ministeri de Justícia.

Partint de la base que només en democràcia i en un estat laic es pot donar realment la veritable diversitat religiosa en una situació de plena igualtat, José Maria Contreras va iniciar la seva ponència, destacant la importància del seminari organitzat per la UNESCOCAT, que de fet  era l’antesala de la conferència que els dies 13 al 15 tindrà lloc a Florència.

José Maria Contreras va destacar que històricament la transició al sistema democràtic va suposar el reconeixement de la llibertat de creença religiosa que es va plasmar amb la Llei Orgànica 7/1980,de 5 de juliol,  de Llibertat religiosa, on es reconeixia el dret a la creença lliurement escollida així com el dret a la pràctica, a rebre ensenyament i a la reunió o manifestació pública amb finalitats religioses; però que el problema real era la gestió d’aquests drets.
Un dels grans problemes que es van plantejar va ser que tot i que legalment  es declarava la pluralitat, el sistema estava organitzat per a una societat monista (d’una sola creença).

Altre problema era que en existir la pluralitat reconeguda legalment, a l’Administració pública li escau poder tenir diàleg amb representants organitzats de les diverses religions, i aquest concepte no és troba estès a totes les religions, existien la Federació de Comunidades Judias; o la Federación de Entidades Religiosas Evangélicas, i es va crear la Comunitat Islàmica precisament per poder entaular el diàleg amb l’Administració pública.

Al llarg d’aquest anys, s’han signat acords de cooperació amb les tres entitats abans citades, a més d’haver ratificat l’acord ja existent amb la santa seu.

Seguint l’exemple de Catalunya des de l’Administració Central es va iniciar el projecte de l’Observatori per a la diversitat religiosa, el full web del mateix serà presentada oficialment en breus dies, i els mapes de les diverses comunitats autònomes.  .

Una de les avantatges que ha aportat iniciar i desenvolupar aquestes tasques ha sigut l’aflorament de la realitat de culte, com ara el fet que en aquest moments hi hagi més de 1005 comunitats musulmanes registrades.

Dins les tasques empreses un fet que van poder copsar durant la realització dels mapes de la diversitat religiosa va ser que en molts municipis no existia un veritable coneixement de la situació en el seu territori, per això l’Observatori pretén ser una eina útil per ajudar especialment als ens locals a poder conèixer la seva realitat social en aquest aspecte

Així  es va evidència que no hi havia una veritable participació de les confessions ni el reconeixement institucionals de les mateixes, així com confusió en relació a quina mena de gestions havien de realitzar davant  els ajuntament, com ara que se’ls demanés que fessin una inscripció al seu registre, quan no pertoca, l’única inscripció es fa davant el Ministeri i aquesta els dota de personalitat jurídica.  Altre aspecte delicat és en relació a l’establiment  de centres de culte, ja que a manca de saber quina normativa aplicar sovint s’ha acudit a la de bars i discoteques, quan en realitat no els cal permís d’obertura, encara que si que hagin de complir altres normatives municipals.

Des de l’aspecte de la percepció de les relacions José Maria Contreras va posar l’exemple que en una trobada un Imam  demanava que si podien treure el cotxe de policia que es posava enfront de la mesquita els divendres, i que un representant d’una sinagoga responia dient, que si us plau els tornessin a posar el cotxe de policia que a ells els havien tret els dissabtes, perquè la forma de veure aquella presència era totalment diferent en un cas o en un altre.

Va plantejar també la diversitat de fronts que s’han de tenir presents, com ara en sanitat i consum, els costums i tradicions respecte a la manera de sacrificar animals; o el repte en el l sistema educatiu  i en la realització efectiva de la formació religiosa reconeguda per la llei, o en política social i serveis on hi ha moltes entitats de la societat civil implicades.

L’acte, a comptat amb la participació de Xavier Bosch, director d’Immigració de la Generalitat de Catalunya; Miguel Àngel Essomba, director de UNESCOCAT; Carme Arenas presidenta del PEN Català i Carles Solà,  director del programa  “Tot un món”  i coordinador de la Comissió de la Diversitat de TV3.

Una mirada des dels mitjans de comunicació:
Carles Solà ha destacat la tasca que des de programes com Karakia o Tot un món, s’ha dut a terme per normalitzar la situació real de la població, així com les tasques de la Comissió de la Diversitat per formar als professionals de TV3 – Canal 33.  En especial ha valorar molt positivament l’experiència de difondre programes dedicats als sis països d’on provenen el major nombre dels immigrants a Catalunya, i ha assenyalat que es tornarà a dur a terme l’experiència, dedicada ara a set països. Cada un d’aquest països (llevat Senegal i Gàmbia que compartiran espai temporal) serà protagonista durant un mes, i serà eix en la programació del Canal 33. La previsió és que els altres països siguin Pakistan, Brasil, Argentina i Perú.
Ha destacat també que Catalunya Radio compta avui amb la seva pròpia Comissió de la Diversitat.

Una mirada des de la cultura
Carme Arenas escriptora i presidenta del PEN Català (el PEN va ser en origen un Club sorgit a Londres  l’any 1921, per donar aixopluc als escriptors desplaçats per motiu de la I Guerra Mundial,  i que ha esdevingut un referent; aquest club promou la literatura i defensa la llibertat d’expressió, i és un lloc on els escriptors i escriptores (en el sentit més ampli, ja que inclou editors, periodistes, etc.) poden dialogar, debatre i comunicar-se). El PEN  fa ser fundat a Anglaterra per a Catharine Amy Dawson Scott.  La idea va quallar i van sorgir el PEN Internacional i el PEN  francès. El PEN Català va ser el tercer en ser fundat, i data de l’any 1922.

Abans que tot i de manera molt senzilla i efectiva, Carme Arenas ha explicat fins quin punt les cultures es troben lligades des de fa milers d’anys i com es pot reseguir aquest lligam al llibres, i com la nostra pròpia cultura és el fruit del pas de la gran quantitat de pobles que van visitar i van arrelar a les nostres terres.  Per això defensa que la diversitat cultural permet que des d’òptiques diferents es pugin fer préstecs enriquidors, sense que la pròpia perdi la seva força.

Una de les activitats del PEN Català és portar escriptors de fora ( programa escriptor refugiat) perquè siguin ambaixadors de la seva cultura, de la mateixa manera que els nostres en sortir ha d’altres països o són de la nostra. De fet a la sala es trobava Salem Zenia, un dels escriptors d’aquest programa, i que ha reconegut haver-se trobat molt ben acollit a Catalunya.

Arenes defensa la interculturalitat més que la multiculturalitat, perquè la intercultura és el fruit de la relació i per tant crea un present amb projecció cap al futur, on tots els que participen tenen una experiència comuna, una base a partir de la qual tots tenen un referen conegut i compartit, que els apropa. Finalment ha apel•lat a que sapiguem fer de la diversitat cultural una oportunitat en lloc d’un problema.

Una mirada des de l’educació.
Miquel Àngel Essomba, com a director d’UNESCOCAT, ha reconegut que fins no fa massa el tema de la diversitat cultural no es trobava entre les prioritats de les activitats de la UNESCO, (perquè els Estats, que a la fi són els seus membres,  no contemplaven aquesta qüestió) però la pròpia evidència d’un món global ha fet que els Estats hagin hagut de fer front a aquesta temàtica. Així a partir de 2001, a la Conferència General bianual que celebra la UNESCO es va efectuar la Declaració Universal de la Diversitat Cultural.

Essomba ha agraït la tasca  que des de TV3 – Canal 33 s’ha dut a terme i ha destacat com Catalunya, va ser la primera nació sense Estat que va participar de manera molt destacada l’any 2009 a l’Informe  Mundial “Invertim en la diversitat cultural i el diàleg intercultural” i com el resum d’aquest informe va ser traduït al català immediatament després d’haver-se publicat en les sis llengües oficials de la UNESCO.

També ha destacat molt especialment el bon funcionament que ha tingut la immersió lingüística en la tasca d’integració i el reconeixement internacional que se li atorga aquest sistema, i a la vegada ha lamentat les successives sentències del Tribunal Suprem contra aquest model català d’integració.

Com a element essencial de tota la tasca d’integració ha valorat molt positivament les tasques formatives centrades en l’entorn, és a dir fora de l’escola.

Una mirada des de la política
Xavier Bosch, com a director d’Immigració de la Generalitat de Catalunya ha recordat la tasca que van fer persones com Paco Candell per la integració dels nous catalans, o la del propi Jordi Pujol, defensant que era català tot aquell que vivia a Catalunya. Ara, amb un milió de persones arribades de fora, en els darrers deu anys,  on hi ha diversitat de llengües (segons havia indicat Essomba avui es parlen fins a 273 de diferents al nostre país), de religions i de varietat en tots els sentits, es viuen grans reptes al quals s’han de fer front des de tots els nivells de l’Administració Pública, en especial des dels ajuntament en raó de ser la més propera a la població, destacant que a Catalunya sempre els reptes s’han viscut encarats a trobar la solució. I que en aquest sentit es patent l’entusiasme de regidors, tècnics, voluntaris, mestres, etc. que es dediquen a fer realitat cada dia la capacitat de convivència; i com entre tots existeix de fet un col•lectiu amb ganes de cohesionar el país.

Debat
Al debat obert que s’ha establert a continuació amb el públic assistent s’ha tornat ha destacar com la llengua ha resultat ser una gran eina d’integració i s’ha defensat el sistema d’immersió lingüística existent; també que avui el repte de la interrelació i la integració es veu agreujat per la situació econòmica i el patiment real d’una part de la nostra societat.

S’ha demanat que s’intensifiquin els esforços per a difondre missatges positius enfront dels missatges fàcils i directes que des de les posicions més extremes es fan arribar a la societat atiant el racisme i la xenofòbia.  Miquel Àngel Essomba  ha volgut puntualitzar aquest aspecte, tot recordant que es troba avui en tota la societat europea, afegint que cal tenir molt present la situació anòmala del poble gitano, ja que sent una cultura europea, és de fet sovint vist com quelcom totalment aliè. Per la seva part Carles Solà ha destacat la necessitat que des dels mitjans de comunicació es tingués present el tipus de missatge, la seva veracitat, el seu contingut – rebutjant caure en paranys que reforcen la xenofòbia – i que la informació sigui més diversa.

La importància del llenguatge ha fet intervenir a diversos assistents, tant per destacar la necessitat de la creació de missatges positius, com la necessitat d’actuar contra la multiplicació de rumors; aspectes en que treballen de fet des de la Direcció d’Immigració i també des de entitats de la societat civil.

A títol personal la meva intervenció ha sigut també en relació al llenguatge i el fet que parlem de  “l’altre” però en realitat és de fet el reflex d’un mateix, de les nostres pors, del que creiem o el que temem. I això funciona en totes les direccions, perquè nosaltres som “els altres” dels nostres “altres”, tot i que no sigui un tema que avui s’hagi tractat.