Concert Jaime Laredo, Sharon Robinson i Anna Polonsky: Per a Eugene [Istomin] (FIMPC2025 – II)
FIMPC 2025 de novembre 15, 2025
 |
| Anna Polonsky, Sharon Robinson i Jaime Laredo Foto: María Dolores García Martínez (esguarddedona) |
Enllaç: Crònica 1r Concert (FIMPC - I)
Segon concert
Dissabte, 12 de juliol 2025 – Auditori Pau Casals
Per a Eugene
La primera amistat que es va voler destacar va ser la d’Eugene Istomin (1925 – 2003). Va conèixer Casals l’any 1950, Istomin tenia 25 anys, i va ser el músic més jove a participar al Festival de Prades. L’amistat entre ambdós músics va durar tota la vida. Casals va morir el 1973, i el 1975 Istomin es va casar amb Marta Montañez, la vídua de Casals. Quan Istomin va morir les seves despulles van rebre sepultura al Vendrell, a una tomba al costat de Pau Casals.
Crònica del concert
De nou amb una paraula es pot descriure aquest concert: emotiu, perquè Laredo, a més de ser un extraordinari intèrpret, va tenir una estreta relació amb Casals cap a qui sempre ha donat un testimoni d'admiració
Va ser emocionant poder gaudir de la presència de Jaime Laredo i tota la seva història d’amistat amb Casals i amb els amics de Casals als que s'anaven a dedicar diferents concerts al llarg del festival.
No seria just
no incloure en aquesta experiència commovedora i afectiva a Sharon Robinson i Anna
Polonsky, ni tampoc seria just no posa en valor tota l'energia que fluïa entre tots tres i més en un festival que girava entorn a l’amistat entre
grans músics.
El programa del concert
Wolfgang Amadeus Mozart (1756 - 1791). Sonata per a violí i piano en La major, K. 305. Va haver un canvi de programa ja que estava prevista la K. 304 en Mi menor.
Gabriel Fauré (1845 – 1924). Élégie
Robert
Schumann (1810 – 1856). Fantasiestücke per a violoncel
i piano. Op. 73
Ludwig
von Beethoven (1770 – 1827). Trio per a piano en Si
bemoll major. Op.97, “Arxiduc”
Com a bis van
oferir:
Robert Schumann. Estudi en forma canònica 4; en adaptació per a trio.
Els intèrprets
Jaime Laredo, violí
Sharon Robinson, violoncel
Anna Polonsky, piano
Jaime Laredo
___________________________________________________________________
___________________________________________________________________
Jaime Laredo (1941).
D’entre els grans músics
que han participat en aquesta 44a edició del Festival Pau Casals al Vendrell
destaca per la seva relació amb Casals –amb qui va actuar i col·laborar– el violinista Jaime Laredo.
Jaime Laredo va participar molts cops al Festival de Música de Marlboro i també al Festival de Puerto Rico, però la relació amb Casals venia d’abans, ja què havia passat estius amb Casals per seguir el seu mestratge per millorant la seva, ja més que bona, formació.
Però a més a més Laredo va conèixer i va actuar amb Serkin, Horszowski, Istonim, Schneider i Stern i era per tant un testimoni viu de aquelles amistats perdurables a les que estava dedicat el Festival.
De Bolivia al món
Laredo va néixer a Cochabamba, Bolívia, el 7 de juny de l’any 1941. Els seus pares li van regalar un violí quan tenia quatre anys, i va començar els seus estudis als cinc anys, amb Carlos Flamini. Es va traslladar als Estats Units el 1948, on va estudiar amb Antonio de Grassi i amb Frank Houser; posteriorment ho faria amb Josef Gingold (1909 – 1995) i amb Ivan Galamian (1903 – 1981) a l’exigent Institut de Música Curtis (Filadèlfia). Va donar el seu primer concert el 1949, amb vuit anys, a la Crocker Art Gallery a Sacramento, i als onze anys va actuar amb l'orquestra Simfònica de San Francisco.
L’any 1959 va guanyar el Primer Premi de la competició Reina Elisabeth de Bèlgica a Brussel·les. Va ser precisament Gingold qui va animar Laredo a presentar-se al concurs. Laredo va ser el violinista més jove a la història en guanyar aquest concurs, ja que el va guanyar una mica abans de complir els 18 anys. (Elisabeth de Bèlgica (1876 – 1965) era neboda de Sissi i una violinista reconeguda, era afeccionada a la fotografia i una apassionada de l’arqueologia. (De fet va assistir a l’apertura de la tomba de Tutankamon i va visitar el seu interior, era el 19 de febrer de 1923). A més de la competició musical que duu el seu nom, també va fundar la Capella de Música Reina Elisabeth).
___________________________________________________________________________________
Sicilienne en Mi bemoll major
És de destacar com al web d’aquest concurs, a la secció on consten els premiats, es reconeix la influencia de Casals i la interrelació que va mantenir. I de fet en declaracions fetes per Laredo aquest s’expressa en relació amb Casals dient:
“Casals... continua sent el més important a la meva vida, perquè ha transformat profundament la meva manera de veure la música (tinc la seva foto al meu estudi i quan treballo és a qui més consulto).”
L’any 1960 Laredo va actuar al Carnegie Hall de Nova York i un any més tard al Royal Albert Hall de Londres. Ha actuat també davant les Nacions Unides i a la Casa Blanca pels presidents Lyndon B. Johnson (1908 – 1973) i per a Jimmy Carter (1924 – 2024), amb motiu de la seva presa de possessió del càrrec de president; aquest cop Laredo va actuar amb la seva esposa la violoncel·lista Sharon Robinson i amb el pianista Joseph Kalischstein (1946 – 2022), amb els qual formava el trio Kalischstein – Laredo – Robinson; era l’any 1977 i aquella va ser la primera actuació del trio.
La seva col·lecció de guardons és extensa, entre d'altres ha guanyat el Deutsche SchallPlatten i també va guanyar un Grammy l’any 1992 per la Millor Música de Cambra per l’enregistrament dels Quartets per a piano Op. 25 i Op. 26 de Johannes Brahms (1833 – 1897), amb Emanuel Ax (1949), piano; Yo-Yo Ma (1955) violoncel i Isaac Stern (1920 - 2001), violí. En aquest àlbum Laredo toca la viola, ja que també és un gran violista.
Laredo també ha desenvolupat una faceta pedagògica donant classes a escoles tant destacades com l’Intitut Curtis o la Indiana University School of Music.
Altre
de les seves facetes és la de director.
La seva discografia inclou un gran nombre de col·laboracions, especialment en enregistraments de quartets, amb músics tant recoguts com Emanuel Ax, Isaac Stern, Yo-Yo Ma, Eugene Istomin i Leonard Rose.
Laredo a més d’un excel·lent violinista i violista és també un gran pianista.
Els violins de Jaime Laredo
Jaime Laredo va tenir des de 1969 fins a 2010 un violí d’Antoni Stradivari (1644 – 1737) de l’any 1717, conegut com a “Gariel”, el qual era de la seva propietat [2], però des de 2010 té un violí construït per Domenico Montagnana [3] (1686 – 1750) de l’any 1723 [4].
___________________________________________________________________________________
[2] Font:
London Symphony Orchestra
[3] Tot i que Montagnana és més famós pels seus violoncels, els seus
violins d’aquest període estan considerats d’excepcional qualitat.
[4] Font:
The Strad
___________________________________________________________________________________
En opinió de Jaime Laredo:
“La música és universal, és patrimoni de la humanitat, per això no té nacionalitat”
Sharon Robinson
___________________________________________________________________
Resum del contingut del vídeo
Són les recomanacions que els fa als qui es presentin a fer una audició al CIM ( i que es poden aplicar a qualsevol audició que hom vulgui fer)
- Per començar, tu vols estar en aquesta sala, tota la gent que vol estar, i tots volen que tu estiguis bé, per tant, respira fons, somriu i presentat
- Escull la teva millor peça per començar, és la teva única oportunitat pel que fa a crear la primera impressió
- Sempre és una bona idea respirar fons abans de començar a tocar, recollir els teus pensaments i posar el millor de tu
- Això és important: si toques una nota errada o una mica desafinat, no et quedis pensant en això, oblida’l, segueix endavant, mira sempre cap endavant i toca el que tens davant, no t’has de pensar en el que ha quedat darrera.
- Somriu abans de començar.
____________________________________________________________________________________
[1] Aquest 15 de novembre a les 19:30 hores està programat un concert dins el programa “Music for Food” (Música per menjar) que duu per títol “Cello Extravaganza: Un homenatge a Pablo Casals” (Cal recordar que arreu va ser conegut com Pablo Casals durant la seva carrera en actiu, fet pel qual, per exemple, el concert de Prades es diu FestivalPrades Pablo Casals ). El programa del concert són composicions de Bach, Monteverdi, Vivaldi i Beethoven, interpretades per violoncel·listes del Brofsky Studio de la Juilliard. És un concert gratuït però es recomana fer donatius per ajudar el projecte. El lloc on tindrà lloc és l’Església Presbiteriana de Broadway al núm. 601 del carrer 114 de Nova York. (NY 10024) USA.
__________________________________________________________________________________
Discografía de Sharon Robinson
Té enregistraments
tant com a solista, per exemple els CDs amb obres de Vivaldi, Debussy, Fauré i també de Ned Rorem (1923 – 2022).
A més dels enregistrament com a Trio Kalischstein-Laredo-Robinson; o d’altres
amb Isaac Stern, Cho-Liang Lin, Michael Tree (1934 - 2018), Jaime Laredo, Yo-Yo Ma i Emanuel
Ax.
Entre els guardons que Sharon Robinson ha obtingut podem citar l’Avery Fisher Recital Award, el Piatgorsky Memorial Award, el Pro Musicis Award a més d’haver sigut nominada pels Grammy.
___________________________________________________________
El violoncel de Sharon Robinson
A una entrevista a Pygmalius (1988) va explicar que tocava un violoncel de John Lott (1804 – 1870) basat en el model de Stradivarius conegut com a Duke of Marlborough [ 2]
[2] Aquest model el va crear Antonio Stradivari el 1719. També es coneix com a “Becker, Duke of Malborough” perquè el va fer servir el violoncel·lista Hugo Becker (1863 – 1941)
Anna Polonsky
Resum del vídeo
Hola soc Anna Polansky, us truco des de casa meva - a
les afores de New York- passant la quarantena. Si, porto pantalons
esportius. Em sap greu però hem tingut que cancel·lar el recital amb el
meravellós violinista Arno (Barbajian) que estava previst per aquest mes.
Desitjo poder veure’ls aviat en altre concert de la sèrie Amics de la Música de
Cambra a Denver. Cuideu-vos!
[Anna Polonsky] “Als seus
dits, una escala cromàtica o un sol acord sostingut i alliberat podia arribar a
ser temptador o profund”
The Washington Post
Anna Polonsky.
Va debutar amb set anys a l'Special Central Music School de Moscou. Va emigrar l'any 1990 als Estats Units. Es va graduar al Curtis Institute of Music guiada per Peter Serkin, (1947 – 2020) qui era fill de Rudolf Serkin, (fundador del Festival de Marlboro i un dels amics protagonistes del festival), a més de ser net del violinista i compositor Adolf Busch (1891 – 1952).
___________________________________________________________________________________
També es va graduar a la Juilliard School, en aquest cas sota el mestratge de Jerome Lowenthal (1932). Té un historial impressionant amb col·laboración que inclouen des d’Emanuel Ax a Yo-Yo Ma, passant per Richard Goode (1943) o Mitsuko Uchida (1948).
Va ser guardonada amb el Andrew Wolf Chamber Music Award i també va obtenir la beca Borletti – Buitoni. Ha actuat al Concergebouw d’Amsterdam, al Konzerhaus de Vienna o al Carnegie Hall (Stern Auditorium).
A més de ser solista, també forma part de l'Expressivo! Piano Quartet, amb la violista Milena Pájaro-van de Stadt, Sharon Robinson i Jaime Laredo. Així mateix, Polonsky amb el violoncel·lista Peter Wiley (1955) i amb el clarinetista David Shifrin (1950) conformen el Trio Polonsky-Shifrin-Wiley.
L’amic
Eugene
 |
| Eugene Istomin (1925 - 2003) Visita a Israel 15 d'agost de 1951 Domini públic |
[Eugene Istomin] "Una combinació poc comuna de virtuositat, profunditat
poètica i estil aristocràtic..."
Medici TV
Hi ha un text
del John F. Kennedy Center que recull la descripció de quan Istomin [1] va tocar a la Casa Blanca l’any 1962, en
honor d’André Malraux [2]
(1901 – 1976) tot lligat a l’arribada de
la Mona Lisa per ser exhibida a Washington. A l’actuació li acompanyaven Isaac
Stern i Leonard Rose. Va ser un concert de caràcter privat, per al president
Kennedy, per a Jackie Kennedy, pel ja citat Malraux, així com per a l’ambaixador francès
Hervé Alphard, per a Leonard Berstein, i per a Charles Lindbergh i la seva esposa, entre d’altres; aquest concert va tenir lloc un any després
que Pau Casals [3] acceptés
l’any 1961 tocar a la Casa Blanca [4]
.
___________________________________________________________________________________
[1] La amistat i suport cap a Kennedy ja l’havia deixat palesa a la
campanya de l’any 1960 on fins i tot a les recepcions que se oferien en acabar
els concerts, defensava la candidatura de Kennedy en gran mesura pel pes que a
la cultura volia donar Kennedy dins la vida política.
[2] Malraux va ser novel·lista, arqueòleg, polític, funcionari públic i
teòric de l’art. Entre les obres que va publicar es troba “La condició humana”
premi Goncourt 1933. (Alguns anys més tard Hannah Arendt publicaria un llibre
amb el mateix títol, només que es tractaven aspectes de teoria política).
Malraux va participar a la Guerra Civil espanyola dirigint un esquadró
republicà durant uns mesos, experiència de la qual sortirà la novel·la
“L'esperança”. Posteriorment es va enfrontar al nazisme, va ser detingut i es
va escapar, desenvolupant després la seva activitat com a coronel de la
resistència francesa. Va formar part del govern de Charles De Gaulle i entre
1959 i 1969 va ser ministre de cultura. (font bàsica: https://www.lavanguardia.com/libros/autores/andre-malraux-1133)
[3] Casals tenia prop de 85 anys, li van acompanyar Horsowski
que tenia 69 i Schneider que tenia 53.
[4] Aquest Podcast del 13 de novembre de 2023
està dedicat al concert de Casals a la Casa Blanca amb motiu del 62è
aniversari del mateix, ja que havia tingut lloc el 13 de novembre de 1961.
(El Podscast és en castellà).
___________________________________________________________________________________
Istomin va ser ambaixador cultural dels Estats Units [5] en diversos esdeveniments al llarg dels mandats dels presidents Dwight D. Eisenhower (1890 – 1969), John F. Kennedy (1917 – 1963), Lyndon B. Johnson (1908 – 1973), Richard Nixon (1913 – 1994), Jimmy Carter (1924 – 2024) i Ronald Reagan (1911 – 2004) i va actuar tres cops davant l’Assemblea de les Nacions Unides i en actes per promoure la cultura i l’educació [6].
_________________________________________________________________________________
[5] Istomin va ser dels que van seguir el lema proposat per Kennedy: “No
et demanis que pot fer el teu país per tu, sinó que pots fer tu pel teu país”
[6] Istomin era una persona sincerament interessada per la literatura, la historia, l’art, a més dels esports.
___________________________________________________________________________________
_______________________________________________________________________________
El 1971 Istomin
amb Isaac Stern i Leonard Rose van inaugurar [1]
la sala de concerts del John F. Kennedy Center, un acte que va ser un símbol
per la música de cambra als Estats Units [2].
La relació d’Istomin amb el John F. Kennedy Center es va mantenir en el temps, així el 1983 ell, de nou amb Stern i Rose, va participar a la gala de celebració del 20è aniversari de la mort de Kennedy. Van interpretar el mateix programa que al concert de 1962: Schubert, Trio en Si bemoll major. D. 899. Per la seva part Marta Casals Istomin va ser directora artística del Kennedy Center des de 1980 fins a 1990).
___________________________________________________________________________________
[1] L’acte es va iniciar amb la lectura d’una carta d’homenatge de Pau
Casals.
[2] A l’espectacular arxiu de Leonard Bernstein (que es conserva a la
Divisió de Música
de la Biblioteca del Congrés dels
Estats Units) es cita aquesta circumstància.
___________________________________________________________________________________
Un nen prodigi
__________________________________________________________________________________
[1] El pares d’Istomin, eren emigrants russos que habien fugit de la Revolució Soviètica; el pare
pertanyia a la noblesa i la mare
provenia d’una família jueva. Es guanyaven la vida als Estats Units cantant i
ballant en cabarets. En aquest ambient Istomin no només entra en contacte amb les cançons russes,
també coneixerà els grans intèrprets d’òpera a través dels discos que
col·leccionaven els seus pares.
[2] Siloti va oferir supervisar l’educació musical d’Istomin, amb la
condició que no fos exhibit ni explotat com a nen prodigi.
__________________________________________________________________________________
 |
| Alexander Siloti (esquerra) i Sergei Rachmaninoff (dreta) Imatge procedent de "The Stude" de Maig de 1922, pàg. 299 (pot ser que la foto fos d'anys abans) Autor de la foto: desconegut |
Als dotze anys Istomin va ser acceptat a l’Institut Curtis on estudiarà amb Rudolf Serkin (1903 – 1991) i amb Mieczyslaw Horzowski (1892 – 1993).
Als disset anys (1943) va guanyar el Premi Juvenil convocat per l’Orquestra de Filadèlfia i el Premi Leventritt i se li van obrir les portes per poder actuar amb l’Orquestra de Filadèlfia i amb la Filharmònica de Nova York. Així es va iniciar el seu camí a la fama. Un any més tard coneixerà a Issac Stern i començarà la seva amistat.
L'any 1945 va debutar a Washington amb un programa dedicat íntegrament a Chopin, acompanyat per la Orquestra Simfònica Nacional. El concert el van realitzar sobre una barcassa al riu Potomac i va tenir un èxit extraordinari. Cinc anys més tard viatja a Europa per primer cop.
A la tardor de 1985 acceptarà dirigir el festival de piano de la Universitat de Maryland (1986-1987) i el va donar el nom de William Kapell Competition [3] en honor del pianista William Kapell (1922 – 1953) qui era considerat per The Washington Post com “ El primer gran pianista americà”, Kapell va morir en accident aeri amb trenta-un anys.
___________________________________________________________________________________
[3]
L’any 2016 es va crear The Knabe Piano Institute que sorgeix
del que havia sigut The William Kapell Competition i comptava
amb el suport de la companya Knabe de pianos. Seguint la seva evolució, des de
2023 es convoca The Thomas F. Hulbert International Piano Competition. (Thomas
F. Hulbert (1922 – 1990) va ser compositor, pianista i pedagog).
___________________________________________________________________________________
. Nocturne, Op. 9 No. 2 en Mi bemoll major
La discografia d'Eugene Istomin
Istomin va fer enregistraments, com a solista, com a membre de grup de cambra i també amb orquestra. El primer va ser Concert en Re menor, BWV 1052 de Johann Sebastian Bach (1685 – 1750). Pel que fa als seus companys en els enregistraments com a músic de cambra trobem a Pau Casals i Alexander Schneide, i també el violoncel·lista Leonard Rose i amb el violinista Isaac Stern. És una opinió molt estesa que molts dels seus enregistrament continuen sent un exemple de qualitat.
Té una durada d'1 hora i 16 minuts.
_____________________________________________________________________________
Istomin i Casals
El web eugeneistomin.com ens explica que quan
Istomin va rebre la invitació per participar al festival de Prades amb motiu
del Bicentenari de la mort de Bach, es va sentir feliç, cofoi i a la vegada un
xic escèptic perquè en aquells moments creia en
la teoria del “progrés
instrumental” [1], a més
Casals anava a complir setanta quatre anys i portava molt temps sense actuar en
públic. Eren dubtes que Istomin tenia, tot i que a la vegada sentia que era un
honor poder tocar al costat de qui tothom reconeixia que havia estat un gran
mestre del violoncel.
___________________________________________________________________________________
[1] Bàsicament
el progrés instrumental consistia
en la evolució i continua millora en l’execució i en el desenvolupament de mètodes que
permetien interpretar la música d’una manera més eficaç i expressiva, era per
tant una millora continua en les tècniques d’interpretació, i seguint aquesta
teoria els nous intèrprets superaven als anteriors. Era una idea lligada a les
evolucions tecnològiques que s’havien produït els segles XVIII i XIX
___________________________________________________________________________________
La relació que va néixer entre Istomin i
Casals va superar qualsevol expectativa, va ser musical i personal, més encara,
fins i tot familiar, cosa que incloïa discussions i disparitat de criteris. A
tall d’exemple, Casals considerava que hi havia una tendència a interpretar
massa ràpid a Brahms, però Istomin no ho veia així; amb el pas del anys va dir:
“Casals tenia raó”. L’aspecte de relació
quasi familiar es va posar encara més en evidència amb el compromís d'Istomin
amb el Festival de Prades, o en les gestions a Estats Units per temes
relacionats amb Casals, però molt especialment amb la malaltia i mort de Francesca Vidal (1880 - 1955). (Enllaç al reportage de RTVElVendrell dedicat a la presentació del llibre "Francesca Vidal, la dona a l'ombra de Pau Casals". Enllaç a l'article "Les germanes Vidal, Pau Casals i el Penedès de fons", de Ramon Marrugat, publicat a la revista de l'Institut d'Estudis Penedesens "Del Penedès", núm. 35 - Any 2019 )
De tot el que recull la web ja citada eugeneistomin.com, vull destacar una frase que resumeix tot el que va ser Casals per
Istomin, en la vessant musical:
“La seva capacitat de comunicació és la més
desenvolupada que he experimentat. Posseeix la extraordinària habilitat
d’expressar-se amb una profunditat, sentiment i amplitud que resulta única
entre els instrumentistes que he escoltat. Es deu a una profunda intuïció
natural i a una intel·ligència general de la més alta qualitat. Després
d’escoltar-lo tocar varies vegades, vaig sentir que arribava a les més altes
cotes de l’art de la interpretació. Casals em va oferir les experiències
musicals més sublims. Va ser a través d’aquestes experiències que vaig entendre
l’essència de tot això”.
Per la seva part, Casals, sempre va mostrar cap a Istomin un gran respecte, així com una profunda estima i admiració artística.
Preludi per a piano
Auto-generated by YouTube, el 29 de novembre de 2014
_________________________________________________
Istomin va participar en nombroses ocasions com intèrpret al Festival de Puerto Rico que Casals va fundar el 1957, després de la mort de Casals va ajudar a que el festival continués i es consolidés en la seva projecció internacional.
Istomin i Laredo
Al web dedicat a Eugene Istomin, ja citat en aquest post, hi ha un apartat dedicat als grans músics amb els quals va mantenir
relació, entre ells Jaime Laredo.
Laredo va escoltar per primer cop Istomin l’any 1956, i va quedar impressionat.
El 1959, Laredo va ser convidat al Festival de Puerto Rico i allà va poder escoltar a Istomin interpretar el Concert per a piano núm. 2 K.271 i el Quartet per a piano núm. 4 K.493, ambdós de Mozart. I li va emocionar.
Per a Laredo de tot el que al llarg del temps li va poder sentir tocar hi ha tres peces que són excepcionalment bones interpretades per Istomin: la Sonata en Re major de Schubert, i de Beethoven la Sonata Waldstein i el Concert núm. 4.
Concert per a piano No. 4 en Sol major. Op. 58
A la dècada dels 70 i inicis dels 80 Istomin,
Laredo, Tree i Robinson van oferir un gran nombre de concerts; la participació
d’Istomin va tenir molt a veure amb
l’amistat que tenia amb Laredo. La darrera vegada que van tocar junts va el
1994 al Festival Evian, Istomin tenia 69 anys.
Al web ja citt eugeneistomin.com hi ha una nota extreta
d’una missiva que Laredo va enviar a Istomim amb motiu de la celebració del seu 75è aniversari:
“Has sigut un dels meus herois musicals des
del primer cop que et vaig escoltar. És un privilegi i un honor per a mi
participar en aquest homenatge a un dels grans músics dels nostres temps”.
En aquell concert homenatge, Laredo va interpretar, al costat d'Istomin i Rostropovich, el Trio en Re menor de Mendelssohn. I amb Sharon Robinson, Gary Graffman i Michael Tree, la Suite Op. 23 d' Erich Wolfgang Korngold (1897 - 1957).
A la mort d’Istomin, Laredo va participar al concert homenatge que va tenir lloc al Carnegie Hall, amb Sharon Robinson, Michael Tree i Leon Fleisher.
 |
| Portada del programa del concert Disseny imatge festival: Marina Durany El vídeo de la gira d'Istomin pels Estats Units. Viatjant amb dos pianos.Eugene Istomin Abril de 1989 - Gira pels Estats Units Vídeo compartit a YouTube per @caramelorb el 5 de novembre de 2020. Només es pot reproduir a YouTube El vídeo té una durada de 12 minuts, es poden posar els crèdits en anglès que genera automàticament el programa informàtic però com sempre passa hi ha errors, en el meuscas va canviar el nom de Debussy per WC o el de Marta Casals Istomin que apareix com a Mònica Saul Stonemanm, quan explica que és (ho era en aquells moments) directora artística del Kennedy Center. |
Explica una mica la seva vida, amb dades que ja s’han exposat en aquest post. Istomin explica que va tenir uns pares que l’havien estimat molt i que havia estat molt afortunat i que – tot i que sabien del seu talent musical – no el van voler explotar i que van cercar un refugiat rus com ells que era Alexander Siloti, qui havia sigut alumne de Franz Liszt com a pianista i alumne de Txaikovski en composició i de Rimsky-Korsakov en orquestració. Que Siloti era cosí de Rakmàninov. Que aquestes són les credencials de qui va ser el seu primer professor de piano. Que va interpretar per a Rakhmàninov sent un infant i que és un record inoblidable haver-lo visitat a Nova York.
A continuació parla de la influència que per a la seva vida professional i personal va tenir Pau Casals. Istomin diu que eren com pare i fill durant els vint-i-tres anys que van passar des que es van conèixer el 1950 fins la mort de Casals el 1973. També explica que van actuar i fer enregistraments plegats. I afegeix que Casals va ser la persona més propera que va tenir a la seva vida, que va ser quasi com un pare.
També explica que es va casar amb Marta Casals, i que probablement ella no s’hagués pogut casar amb cap altre que no fos ell [pel context es desprèn que per la relació que ell tenia amb Casals]. Així mateix parla de quant estima a Marta, i que la sort que va tenir [de casar-se amb ella)] és una d’aquelles coses que semblen impossibles.
Marta Casals Istomin explica que Istomin és un home fort i molt perfeccionista, que sempre diu que la música suposa superar les dificultats i continuar endavant.
A continuació una classe a un estudiant (sembla una classe magistral) i Istomin li diu: "escolta el piano, escolta lo bonic que ho estàs fent; és el que tens que fer, el que la majoria de vosaltres (parlar per a la resta de la classe) teniu que fer; "ja que el que esteu fent és un meravellós miracle: magnífica música; gaudir-ho-lo, gaudir-ho-lo perquè és real".
El locutor explica que Istomin comparteix la seva passió per la música amb els estudiats durant la seva gira per les petites ciutats, [com la que es veu al vídeo i que correspon al concert ja citat a Tennessee]. A pregunta del locutor sobre què li diu als joves que diuen que volen ser concertistes, Istomin contesta que ser un concertista no vol dir aconseguir el que s'ambiciona o assolir un objectiu, que han de tenir present que sofriran i que fins i tot patiran no reconeixement, però que la completa gratificació i total consol és el ser capaç de seure’t davant el piano, o estar de peu amb un violí o cantant, interpretant a Schubert, a Beethoven, a Mozart, això és el tot, i si no ho sents així no provis només per veure el teu nom il·luminat a les marquesines d’un teatre o sala de concerts, perquè això pot passar o no passar, però això no és la felicitat, "creieu-me".
El viatge continua amb una visita a Lumberton una població de Carolina del Nord on no havia estat des que tenia dinou anys [Lumberton era una població d’unes 20.000 persones]. Al concert toca Bach, Schumann, Ravel i Stravinsky.
El locutor li pregunta quin és el millor compositor. Istomin contesta que es tant com provar de valorar els diversos pics de l’Himàlaia. Tot i així diu que pot ser Mozart i Beethoven estan propers un de l’altre dins les seves preferències. I afegeix que si ha de contestar en relació a les idees, a qui intel·lectualment troba més meravellós i miraculós ha de dir que Mozart, perquè dins la música és un miracle en la història de la humanitat; i que Beethoven perquè dins la música es probablement el més talentós dels humans, perquè va ser el mestre fonamental en l’art de la composició.
En acabar el concert a Lumberton el públic li dona les gràcies i expressa la seva esperança de poder viure un nou concert altre vegada. Istomin explica que la reacció del públic [en qualsevol concert], que els comentaris dels que parlen amb ell en acabar, són profundament commovedors i que està molt i molt agraït, fins el punt de no saber com expressar-ho.
