Pel que fa a la vida de les dones, era lliurada en matrimoni mitjançant “conventio in manus”. Manus era el poder de l’home sobre la seva dona i sobre els seus fills, filles, nets i netes; de manera que la dona no era part de la família perquè estava de fet casa “ad manus”; i per tant equivalia a ser com la germana gran dels seus propis fill i les seves pròpies filles. Resta per tant en una situació de dependència del marit.
Aquest controla la seva dot fins el punt en que si ha una separació no cal que torni la dot, tot i que es podia retornar en cas de dissolució del matrimoni. La importància de la dot és tal que sense ella la dona només es considerada una concubina.
Si la dona tenia diners podia reservar una part d’aquest per si mateixa, l’altre passaria a la dot i al control del marit, i entre altes circumstàncies només podia avortar amb el permís del marit.
L’adulteri tenia un càstig més sever per a la dona, Aulo Gelio, un advocat romà del segle II, va deixar escrit: Si sorprens a la teva dona en adulteri, la pots matar sense judici i impunement, però si ella et troba a tu sent-li infidel, no farà res, perquè no té dret ni a moure un dit contra tu.
Entre les coses que ja no pot fer un cop l’han lliurat en matrimoni és beure vi. Valeri Màxim (escriptor del segle I) va deixar aquest text “... perquè havia begut vi, la va matar a cop de fusta”. El fet el va dur a terme Egnacio Maetenio i va ser absolt de la imputació d’assassinat perquè de fet que legalment ho podia dur a terme. Com resulta que els fet si suposa van succeir en temps de Ròmul, seria en tot cas prova de l’antiguitat d’una llei que lligaria la facultat de matar per la seva qualitat de marit. El relat també el recullen Plini el Vell, Servius i Tertulia.
Amb el pas del temps el matrimoni es va anar equiparant quant a la relació entre l’home i la dona, la dona podia demanar el divorci quan volgués i l’home li podia dir, també quan volgués, com a fòrmula per acabar amb el matrimoni, “tuas res tibi habete” que volia dir portat les teves coses.
