Lorca i Granados, els alumnes de l'EMMPAC i Jaime Laredo: Els protagonistes del Tercer Concert del Festival Internacional de Música Pau Casals (FIMPC2025 - III)
de desembre 16, 2025
 |
| Conjunt de guitarres Escola Municipal de Música Pau Casals - El Vendrell Foto: Sílvia Isach (@sinoca_studio) |
María Dolores García Martínez
(esguarddedona)
Visca la música de cambra!
Tercer concert
Diumenge 13 de juliol 2025
Auditori del Tívoli
(Escola Municipal de Música Pau Casals - EMMPAC)
Concert d’alumnes de l’Escola Municipal de Música Pau Casals (EMMPAC) recordant Pau Casals i els seus amics.
Amb la participació de Jaime Laredo
El programa del concert i els intèrprets
- Conjunt de guitarres
Cançons espanyoles antigues,
recollides per:
Federico García Lorca (1898 - 1936)
Nana de Sevilla, popular
(arr. Adrià Galindo)
Los cuatro muleros, popular
(arr. Maria Elena Casañas)
Las morillas de Jaén, popular
(arr. Àngel Agulló)
La tarara, popular
(arr. Jorge Cardoso)
Enric Granados (1867 - 1916)
Danza española núm. 6
Rondalla aragonesa
(Arr. Enrique Lop)
 |
| Conjunt de guitarres en un moment de la seva actuació Foto: Sílvia Isach (@sinoca_studio) |
- Anna Casellas (flauta)
- Almudena Menor (piano)
Gabriel Fauré (1845 - 1924)
Sicilenne. Op. 78
- Ferran Herrero (piano)
- Alexander Reimer (piano)
Piotr Ilixt Txaikovski (1840 - 1893)
El Vals de les Flors (El Trencanous)
 |
| Ferran Herrero i Alexander Reimer Foto: Sílvia Isach (@sinoca_studio) |
- Ingrid Merino (viola)
- Oriol Borrell (piano)
Johann Wenzel Kalliwoda(1801 - 1866)
Nocturne n. 3 Op 186, per a viola i piano
Giovanni Battista Pergolesi (1710 - 1736)
Nina
 |
| Ingrid Merino (viola) i Oriol Borrell (piano) Foto: Sílvia Isach (@sinoca_studio) |
- Arnau Bassas (clarinet)
- Simón Alonso (piano)
Witold Lutoslawski(1913 - 1994)
Dance Preludes
 |
| Arnau Bassas (clarinet) i Simón Alonso (piano) Foto: Sílvia Isach (@sinoca_studio) |
Vídeo d'un assaig de Simón Alonso a l'escenari de l'Auditori del Tívoli que es troba a l'EMMPAC
La trobada amb Jaime Laredo
Un dels aspectes a destacar d’aquest concert va ser la trobada dels estudiants i el públic amb Jaime Laredo, saber les seves opinions, conèixer de les seves experiències i rebre els seus consells, a més de poder sentir-lo tocar. Li va acompanya la seva esposa i gran violoncel·lista Sharon Robinson.
 |
| Jaime Laredo i Sharon Robinson Foto: Sílvia Isach (@sinoca_studio) 13 juliol 2025 |
Laredo i Robison són dos músics molt actius i respectats. Són coneguts i reconeguts tant als escenaris com per les seves activitats docents. De fet, a tall d’exemple, poques setmanes després d’aquesta trobada amb els estudiants de l’EMMPAC van oferir a l'Oberlin College & Conservatory (Pennsilvanià. EUA) una classe magistral conjunta, que a més a més era de lliure admissió.
Un concert on García Lorca i Enric Granados eren protagonistes
El conjunt de concerts del Festival s’aplegava dins una mateixa definició compartida: “El fruit de l’amistat”, raó per la qual no deixa de ser interessant comprovar la relació entre Pau Casals amb Federico García Lorca i especialment amb Enric Granados, perquè és sabuda la gran amistat que tots dos Mestres van mantenir.
Federico García Lorca (1898 – 1936)
 | |
| Federico García Lorca Granada, 10 de febrer de 1919 Autor de la foto: desconegut Col·lecció Fundación Federico García Lorca Domini públic |
Per establir el lligam entre Pau Casals i Federico García Lorca cal citar el filòleg Jaume Figueras i la seva conferència l’any 2018, dins les celebracions del Mes Pau Casals de l’Associació Musical Pau Casals del Vendrell, que aleshores estava presidida per Jordi Guitart.
Enllaç al vídeo de la televisió del Vendrell on es recull l’acte inaugural del Mes Casals i on es va desvetllar quan i on es van poder conèixer Lorca i Casals.
Per a Jaume Figueras, Lorca i Casals es van poder conèixer durant un acte d’homenatge a Margarida Xirgu (1888 - 1969), el 23 d’octubre de 1935 al Teatre Olímpia. Seguint aquesta pista, pot aportar llum una carta que Casals va enviar a Xirgu on podrien haver referències en relació al poeta.
Tal com va destacar Figueras a la conferència i com es recull al vídeo abans citat, tant Lorca com Casals estaven decidits a què els clàssics poguessin arribar a les classes obreres, Lorca en l’àmbit del teatre amb “La Barraca”, Casals en l’àmbit de la música, amb l’Associació Obrera de Concerts”.
Tanmateix, la historiadora i tècnica de Cultura Àngels Santacana, a la presentació del que anava a ser el mes Pau Casals d’aquell octubre de 2018, va informar que existeix una fotografia on són Casals i Lorca, feta a l’Uruguai i per tant, de ben segur es van conèixer.
Enllaç al vídeo de la Televisió del Vendrell on s'informa de l'existència de la fotografia citada .
Enric Granados i Campiña (1867 – 1916)
 | |
| Enric Granados i Campiña 3 de maig de 1914 Autor de la foto: Agence de presse Meurisse Bibliotheque Nationale de France Domini públic |
Casals i Granados es van conèixer l’any 1891. Casals tenia quinze anys, Granados vint-i-quatre, malgrat la diferència d’edat van esdevenir grans amics. Pocs anys més tard, el 1897, ells dos, junt amb el violinista Mathieu Crickboom (1871 – 1947), farien una gira de concerts per Espanya.
 | |
| Enric Granados i Pau Casals Entre 1895 i 1900 Autor de la foto: Antoni Esplugas i Puig (1852 - 1929) Arxiu Nacional de Catalunya (Generalitat de Catalunya) Placa de vidre, negatiu de gelatina de plata Domini públic |
La seva amistat es va veure estroncada amb la mort de Granados el 24 de març de 1916.
Poc abans d’aquesta tragèdia Casals s’havia reunit amb Granados a Nova York on s’anava a estrenar “Goyescas”. Granados no es trobava bé, fins el punt que no podia ocupar-se personalment de molts aspectes de l'estrena de l'òpera.(Juan Ramon Jiménez que també estaba a Nova York a inics de 1916 explica que Granados vivia amb angoixa i por constant; i l'esposa de Granados, Empar Gal, va escriure als seus fills amb data 8 de gener dient que a Granados se li havia agreujat la neurastènia).
Tanmateix, Casals i Granados van oferir un concert pels Amics de la Música de Nova York el 23 de gener de 1916 poc abans de l'estrena de "Goyescas".
De la gran amistat que sentia Casals per Granados, trobem un testimoni a El País on Pablo L. Rodríguez, publicava el 27 de març de 2016 un article titulat “El trágico abrazo final de Enrique Granados y su mujer”, on diu que Pau Casals va ser, sens dubte, qui més suport li va donar d’entre tots els espanyols.
Granados un cop produïda l’estrena de "Goyescas" el 28 de gener de 1916, al Metropolitan Opera House, va endarrerir el viatge de tornada a Europa que ell i la seva dona tenien previst pel 8 de març, per tal d’actuar davant el president Woodrow Wilson (1856 - 1924) a la Casa Blanca.
Quan van retornar a Europa van fer escala a Londres i des d’aquesta ciutat viatjaven cap a França quan el vaixell va ser atacat. Es tractava del vapor de viatgers Sussex que va ser torpedinat pel submarí alemany UB-29, en aigües del Canal de la Manega quan es dirigia a Dieppe (França), eren les 14:50 del 24 de març de 1916.
Els supervivents van poder resistir sobre una part de la popa del vaixell perquè no es va enfonsar ja que era estanca i va navegar a la deriva 32 kilòmetres, fins que un vaixell de pesca francès els va veure i es va iniciar el rescat. Aquesta part del vaixell que no s'havia enfonsat va acabar sent remolcat fins a Boulogne (França).
Tot i que hi ha fotos de les restes del vaixell, pot ser que el que produeix un impacte més emocional sigui aquest dibuix de James McBey (1883 - 1959). La làmina es troba al web del National Maritime Museum, Greenwich (Londres)
Hi havia tres-cents vuitanta persones a bord, dels quals van morir un total de cinquanta, entre els que van ser víctimes de l’impacte, i els que van morir ofegats, bé perquè van caure a l'aigua per la onada aixecada per l'explosió, bé perquè es van llençar a l'aigua per por.
El corresponsal de la United Press International John H. Hearley va escriure un informe explicant com van succeir els fets.
Enllaç a una fotografia presa al vaixell després de ser torpedinat
Enllaç a la crònica de Hearley, en anglès
El govern alemany va negar el fet, però les restes del torpede i les declaracions dels testimonis van portar a que ho haguessin de reconèixer, però van adduir que havia sigut un error del comandant del submarí. Tot plegat va donar lloc a la denominada “Promesa de Sussex” per la qual els alemanys no enfonsarien vaixells no militars, però no va ser realment aplicada.
Junt amb Granados va morir la seva esposa Empar Gal. Tenien sis fills que van quedar orfes. Dins d'aquelles extranyes coincidències que passen a la vida, com podeu llegir a l'article "El trágico final de Granados: naufragio por tocar en la Casa Blanca" de Jesús Ruiz Mantilla, publicat a El País el 22 de novembre de 2018, el mateix dia de la mort de Granados i Empar Gal i Lloberas (1870 - 1916) [1], Arthur Rubinstein (1886 - 1982) va tocar "Goyescas" al Palau de la Música, i al concert eren presents els fills de la parella, que no tenien encara notícies de la mort dels seus pares.
[1] Empar Gal era la gestora de l'agenda musical del seu marit, era un pal de paller a la vida de Granados, en tots els aspectes emocionals i pràctics.
Un concert a benefici dels fills de Granados
El 7 de maig de 1916 Casals participarà, amb Maria Barrientos (1994 – 1946), amb Fritz Kreisler (1875 - 1962) amb Ignacy Paderewski (1860- 1941), a un concert al Metropolitan Opera House, a benefici dels fills d'Enric Granados i Empar Gal.
L’esposa de Paderewski, Helena Maria Paderewska [1] va donar cent nines fetes per refugiats polonesos per tal d’ajudar els fills d’Enric Granados i Empar Gal. Paderewska, junt amb l’esposa de Casals en aquells temps, Susan Metcalfe (1878 – 1959) i l’esposa de Kreisler, Harriet Lies (1869 - 1963), es van posar a vendre-les a diverses portes d'accés al teatre.
Helena Paderewska (1856 -1934 ) era d’origen polonès. Va ser una persona extremadament activa per ajudar el seu país i les seves gents. Entre els seus projectes per fer realitat el finançament per aquests objectius cal destacar la confecció de nines, que es venien per obtenir-ne recursos. (Està documentada l’existència d’aquestes nines al menys des de 1914). Amb l’ajuda dels immigrants polonesos als Estats Units va fundar la Creu Blanca Polonesa, i va aconseguir 20.000 voluntaris per ajudar els refugiats de la Primera Guerra Mundial. La seva biografia és un testimoni del seu total lliurament en aquesta tasca en favor de Polònia, que va continuar acabada la guerra. Gràcies a les seves iniciatives es van formar metges i infermeres, també va fundar l’Escola Agrícola al nord-est de Polònia. Així mateix va acollir exiliats a la seva casa a Suïssa.
Fotografia de les nines fetes pels refugiats polonesos a Paris
Eren venudes a benefici del Fons d'Ajudes per a les Víctimes de la Guerra a Polònia
Datada: 1915
Autor: Bain News Service
Domini públic
A l’article ”The Death of Enrique Granados: Context and Controversy” (La mort d'Enric Granados: context i controvèrsia) de Walter Aaron Clark (publicat a Anuario Musical, n. 65, gener – desembre 2010) es descriu com va ser el final del concert d'homenatge: Tot a les fosques, una espelma sobre el piano i Paderewski tocan la Marxa Fúnebre de Frédéric Chopin (1810 – 1835), mentre el públic restava en silenci.
Casals, impactat per la mort de Granados, ho va expressar amb un frase en la que afirmava que aquell tràgic esdeveniment simbolitzava per a ell que la guerra era un desperdici i una bogeria. La frase textual és: "This tragic event symbolized for me the waste and madness of the war" es troba recollida a "Joys and Sorrows. Reflections by Pablo Casals". (Alegries i penes: Reflexions de Pauo Casals). Una obra on Casals parla de la seva vida. El llibre es va escriure a partir dels enregistraments que havia fet Albert E. Kahn, i es va editar l’any 1970 per Simon & Shuster.
 |
| Enric Granados tocant el piano Escultura d'Ismael Smith (1886-1972) Obra de l'any 1908 Museu Pau Casals Foto: María Dolores García Martínez (esguarddedona) |
D'aquesta relació d'amistat i de col·laboració musical entre Casals i Granados podem trobar un exemple recollit al llibre “Enrique Granados in context / Enrique Granados en contexto” (Asociación Cultural LEAL, 2020) on en el capítol que porta el títol “Enrique Granados y Pau Casals. Una larga amistad y la construcción de un repertorio para violonchelo", escrit pel musicòleg Xoán M. Carreria (1954) i pel divulgador musical en xarxes socials Josep M. Rebés (1955) es descriu l'abast tant de l'amistat com de la col·laboració musical.
Altre testimoni d’aquesta amitat va ser l’exposició “Contrapunt. Enric Granados – Pau Casals” que va ser exhibida del 2 de desembre de 2004 al 23 de gener de 2005 a la Sala Polivalent del Museu Pau Casals i que després va fer un recorregut itinerant per diferents poblacions de Catalunya. Al programa de l'exposició trobem el següent paràgraf:
"Aquesta mort prematura significaria la fi terrenal i la continuació espiritual d’una amistat en forma de contrapunt, que converteix una vegada més les figures de Granados i de Casals en excepcionals.”
Vídeo sobre l’exposició “Contrapunt: Enric Granados – Pau Casals” amb nombroses fotografies d’ambdós
Fundació Pau Casals
Producció vídeo: Linus Urpí
Música: Enric Granados. Goyescas, H. 71. Intermezzo
(Arr. Gaspar Cassadó (1897 - 1966) per a violoncel i piano)
19 abril 2021
Les relacions de Casals amb la resta de compositors del programa
Gabriel Fauré (1845- 1924)
Hi ha una foto on apareixen Fauré i el trio Casals-Cortot-Thibaud, dedicada i signada; va ser feta després d'un assaig a l'Ecole Normale de Músique. El trio va interpretat el 21 de juny de 1923, davant el compositor, la que seria la seva penúltima obra, Trio Op. 120. De nou trobem que les fonts ens parlen d'una amistat sincera entre Casals i Fauré.
Cal afegir que Casals va fer un adaptació de l'obra de Fauré "Après un rêve" al violoncel.
Gabriel Fauré: Après un revê
Pau Casals, violoncel - Nikolai Mednikoff, piano
1927
Compartit a YouTube per Classics&Opera
amb data 20 de març de 2023
Piotr Ilich Txaikovski (1840 - 1893)
No ens consta que Casals conegués personalment a cap dels altres compositors que van formar part del programa del concert. Si que coneguem que Casals va enregistrar obres de Txaikovski.
La seu del tercer concert del FIMPC 2025: l’Escola Municipal de Música Pau Casals
La vocació de formar joves músics i la d’oferir l’oportunitat a les persones de totes les edats per aprendre música.
L’Escola de Música Pau Casals del Vendrell (EMMPAC) neix de l’energia vital que al Vendrell existeix entorn a la música i de l'entusiame i tenacitat de les persones que la van canalitzar per convertir un somni en una realitat.
L’escola és un centre públic municipal que va iniciar les classes el 3 de febrer de 1986. Prèviament es va establir un conveni amb la Generalitat de Catalunya i també es va comptar amb suport de l’Obra Social de la Caixa d’Estalvis Provincial de Tarragona.
Façana de la primera seu de l'EMMPAC del Vendrell al carrer Isidre Ribes
Foto: Carlota Baldrís
Quant a l’elecció del seu nom, no va haver cap dubte: Pau Casals. Era lògic perquè a més el projecte de l'escola no deixava de ser una nova fita que es plantejava des de l’Associació Musical Pau Casals impulsada per Josep Altet i Font (1920 – 2003) (medalla de l’ONU, Creu Sant Jordi, 1999 i Fill Predilecte del Vendrell, 2010).
La primera seu de l’escola va radicar al carrer Isidre Ribes, un immoble de 300 m2 que va arribar a acollir 300 alumnes; però l’èxit del projecte i la continuada demanda de noves places per estudiar va fer que l'escola necessités més aules i més professors. Els primers professors van ser l’Albert Solé, qui va ser el primer director de l'escola, la Carlota Baldrís, qui va ser directora anys més tard, la Margarita Güell, violí i l'Andreu Guasch i Padró, piano.
Visita de Marta Casals Istomin i del violoncel·lista Mstislav Rostropovich (1927 - 2007) a l'EMMPAC
La fotografia mostra la trobada amb el Cor de Veus Blanques, que anava a actuar, dirigit per Montse Meneses, als actes del sepeli d'Eugene Istomin el 16 d'octubre de 2003, al cementiri del Vendrell
Foto: Carlota Baldrís
L’actual edifici que acull l’EMMPAC, amb l’àrea de classes i activitats, l’Auditori del Tívoli (capacitat 333 persones) i l’auditori Cohi Grau (capacitat 120 persones) [1], sala polivalent (capacitat 60 persones) i la biblioteca; es troba en el mateix emplaçament que va ocupar El Tívoli, un espai on es feien tota mena d’activitats culturals i recreatives, com ara balls, a la vegada que també va ser seu esportiva del Club d’Esports Vendrell, a més d'oferir servei de cafeteria; però que és principalment recordat per la seva sala de cinema.
[1] Agustí Cohi Grau (1921 - 2012) fill del Vendrell, compositor, músic i pedagog; Va crear la beca Cohi Grau, que des de 2005 s'atorga a un alumne o un conjunt de l'EMMPAC
De cinema a escola
El Tívoli va iniciar les seves activitats el 1876 i va deixar de funcionar a inicis dels anys 90 del segle XX. A principis de 2002 es van iniciar les negociacions amb els propietaris per tal d’adquirir el Tívoli, enderrocar-lo i construir la seu de la escola de música. El 2003 la propietat passa a ser de l’Ajuntament. En el curs 2009-2010 la nova seu de l’escola és un fet.
Façana de l'actual seu de l'EMMPAC
Foto: Linus Urpí
Finalment, el 21 de juny de 2010 se celebra l’acte inaugural amb Lluís Claret (1951) i Marina Rossell (1954) i amb el Cor Zóngora, nascut a l’escola, amb la presència de qui era aleshores el conseller d'Educació de la Generalitat de Catalunya, Ernest Maragall. L'escola en aquells moments tenia 345 alumnes i 23 professors.
Auditori del Tívoli
Foto: Linus Urpí
Un dels motor cultural del Vendrell i la comarca del Baix Penedès
Amb motiu del 30è aniversari de l'EMMPAC es va estrenar la Cantata “L’Ànell Màgic” d’Albert Solé, amb la participació de 200 cantants, 50 músics (entre alumnes i professors), tres solistes, més els ballarins provinents de l’Aula de Dansa de l’escola. La direcció de la cantata va anar a càrrec de Montse Meneses; qui va estudiar a l’EMMPAC, i posteriorment als Conservatoris de Tarragona, Badalona i Barcelona. Avui Montse Meneses és directora del Cor de Noies de l’Orfeó Català, a més del cor Veus Blanques, del cor Zóngora i la Coral Cantiga de Barcelona
L’experiència de crear una cantata es va repetir per celebrar els 35 anys. Aquest cop l’obra va ser de Xavier Sanjuan (lletra) i amb música de Jordi Cornudella, el nom de l’obra : “Tot és música”. Va ser interpretada el juny de 2022, i va ser enregistrada per RTVelVendrell.
L’EMMPAC continua avui el seu camí, sempre a la recerca d’oferir noves i millors oportunitats a qui vol aprendre música amb un alt nivell de qualitat i amb una relació directa amb el valors defensat per Pau Casals, i fent realitat dia a dia aquella idea del Mestre en que afirmava que la música és la manera divina de dir coses belles i poètiques al cor.
Avui al capdavant de l’escola es troba Emi Recasens Collado qui és la directora i Xavi Font Rius com a cap d’estudis; amb un equip humà que ofereix formació vocal i en instruments, a més de dansa.
Alguns noms propis indeleblement lligats a l'EMMPAC
Per fer realitat aquest projecte hi ha dos noms que van ser motor i ánima, sense permetre’s defallir: Albert Solé i Carlota Baldrís. Tots dos a més a més han estat directors de l’escola i professors.
Albert Solé a qui l’any 2023 se li va dedicar un acte per tota la seva vida dedicada a la música i al Vendrell, tot i que la música no fos la seva professió, (i això que és un molt bon pianista, un magnífic director de cor, i ser, a més a més, compositor).
Carlota Baldrís, compositora, professora de llenguatge musical i d’harmonia, va ser directora de l’EMMPAC de 1998 a 2010, i continua sent professora a la mateixa des de 1986.
La seva constant preocupació per fer palès el paper de la música en el desenvolupament intel·lectual i emocional i fins i tot en les respostes del nostre cervell l'ha plasmada en un seguit de seminaris celebrats els darrers anys al Museu Pau Casals, amb col·laboració d’especialistes com Jordi Jauset i Eduard Ramos, com ara:
"Un viatge emocional: les suites per a violoncel de Bach"
"Comunicació, música i emocions"
"Neuromúsica, emocions i benestar"
"Com impacta la música en el nostre cervell"
Com a compositora és incasable, sempre amb nous projectes, a tall d’exemple composicions com Cançó de l’Estrella, musicant lletra de Jacint Verdaguer (1845 - 1902)
| Coral Polifònica de Vilafranca del Penedès Direcció: David Hernàndez Piano: Miquel Villalba (26-12-2022) |
Altre exemple és el reconegut Oratori Àngel de Tobies, que en cita textual del text que acompanya el vídeo és:
...”un cant a la vida, la pau i la conservació del planeta. Un viatge emocional i una reflexió sobre la humanitat, la vida i la mort, a partir de la veu d’un àngel, un ésser mig celestial i mig terrenal, que observa la terra des del seu campanar. Una peça que evoluciona cada vegada que s’interpreta, una experiència transcendental, que va ser recomanada per la UNESCO pel seu missatge de pau i respecte al planeta Terra i pels seus valors universals.”
| XVIII Festival de Música Religiosa de Vic Església de l'Escorial de Vic Direcció: Montserrat Meneses (11-04-2022) |
Un altre dels seus projectes, va ser crear una composició per a cada una de les 38 flors del llibre “Viatges i flors” de Mercè Rodoreda; en un projecte d'art transversal amb Nati Soler que va escriure 38 relats sobre aquestes flors, Camil·la Pérez Salvà que va crear 38 aquarel·les sobre aquestes flors i Esperança Cases Prats qui va crear 38 perfums. Altre exemple d'art transversal on va participar Carlota Baldrís va tenir com a inspiració la pedra seca.
Detall del programa/cartell
,_RP-P-1896-A-19368-478.jpg)
