Infant Soldat a Costa d'Ivori (Àfrica) autor del dibuix i la fotografia: Gilbert G. Groud

“Aquel no era yo”  és un curt metratge que el proper dimecres dia 15 es projectarà a Alondiga Bilbao, a la Sala Bastida de la Plaza Arriquibar, 4 de Bilbao, es tracta d’un testimoni  sobre la situació dels nens i nenes soldats, que posa  l’accent en una realitat dels nostres dies que afecta  a més de  300.000 infants i joves de menys de 18 anys.
Aquest documental que es centra en el sentiment i vivència d’un noi un cop va deixar de ser un nen soldat, i que no es reconeix a si mateix en aquell altre noi que era; entre les confessions que recull el curt metratge hi ha una declaració força clarificadora “ser soldat no és difícil: o t’acostumes o et maten. El més dur es aconseguir viure amb els records i tornar a se tu mateix després d’haver fet les coses que has fet”.


TRAILER Aquel no era yo from quieneslala on Vimeo.

La projecció d’aquest documental  és una bona opció per revisar una realitat difícil d’assimilar  de tant colpidora que és.  Una realitat que afecta a nois i noies que són utilitzats per lluitar, cuinar, fer d’espies o com a objectes sexuals.

Informe Global 2008 sobre els Infants Soldats.
Aquesta és la informació general més actualitzada referent als infants soldats. Un informe que inclou el països que consten com a llocs on es recluten i utilitzen infants soldats (infants que es recluten a partir dels 7 anys  i  menors de 18 anys que solen ser inclosos en grups paramilitars però també en forces armades governamentals;  i cal recordar que inclou el seu ús com a esclaus sexuals); aquesta llista inclou també aquells llocs on sense ser reclutats com a soldats són utilitzats en hostilitats o conflictes armats de caràcter bèl•lic, o són víctimes col•laterals habituals. Així com l’actitud dels 197 països estudiat envers al seu compromís internacional i nacional , les edats d’incorporació al servei militar, si es o no voluntari, etc.
L’estudi d’aquest informe correspon al període abril 2004 – octubre 2007.

La projecció de violència que significa ser nen o nena soldat, ser utilitzat en les lluites dels adults i a la vegada fer que actuïn fins i tot contra nens i nenes iguals que ells, persisteix encara en 17 països, segons aquest darrer informe, tot i que hi ha hagut una lenta evolució positiva, ja que l’anterior estudi de l’any 2004 la situació es donava en 27 països.

Esdevenir un infant soldat de vegades és per ells l’opció per sobreviure, sovint han patit la visió de la mort o la tortura de familiars per part de grups armats o forces governamentals, però dins aquestes incorporacions que poden semblar voluntàries, no deixa de està present una realitat de pobresa, de manca d’accés a l’educació o la manca d’oportunitats laborals.

Però també hi ha infants i adolescents que són raptats. Igualment hi ha noies que s’estimen més ser soldats que suportar el seu entorn, o un matrimoni imposat, o pel patiment de la violència o l’explotació a la que estan sotmeses .  Per tant no és tracta d’un fenomen aïllat de la realitat, sinó d’una faceta més d’aquesta realitat.

Tancar les ferides físiques i psíquiques que deixa aquesta experiència és el repte dels que aconsegueixen sortir. Són molts els testimonis de nens i nenes ex soldats que evidencien que arrosseguen el patiment d’haver matat a d’altres, o el patiment d’haver hagut d’escollir entre ser assassinat o entrar a formar part d’un grup armat.   Un ex nen soldat de la República Democràtica del Congo explicava l’any 2002 com dos companys d’ell havien mort a conseqüència dels cops que rebien durant el seu entrenament com a soldat i que el seus cossos van ser enterrats a les latrines.   .

Certament  un gran nombre d’estat  han fet compromís mitjançant tractats internacionals per evitar-ho, però també hi ha nombroses ONG’s  que treballen per rescatar aquest infants del seu infern.  Però davant les declaracions que en fan els infants rescatats dels grup militars, sembla evident que cal anar més enllà per ajudar-los a superar el trauma d’aquesta mena d’experiència.
L’enllaç a l’informe per si ho voleu consultar és aquest.
Informe Global 2008 Nens i nenes soldats.

The Artist ha estat escollida com a millor pel•lícula, el seu director Michel Hazanavicius ha rebut també el premi a millor director, Jean Dujardin el de millor actor; així com el premi al millor guió, ja que tal com ha dit Hazanavicius que no tingui diàlegs no vol dir que no tingui guió, afegint que “els britànics han sigut molt intel•ligents”









La llista completa de premis és la següent:
Premi Fellowship: Martin Scorsese
Contribució Britànica més destacada al cinema: John Hurt
Millor pel•lícula: The Artist
Pel•lícula Britànica més destacada: Tinker Tailor Soldier Spy (El Topo)
Debut més destacat com a escriptor, director o productor britànic: Tyrannosaur (Paddy Considine – Director i Diarmid Scrimshaw – Productor)
Millor director: Michael Hazanavicius – The Artist
Millor documental: Senna
Millor Guió Original: The Artist – Michael Hazanavicius
Millor Guió Adaptat: Tinker Tailor Soldier Spy (El Topo)
Millor Pel•lícula de Parla no Anglesa: La Piel que Habito – Pedro Almodovar
Millor Pel•lícula d’animació: Rango
Millor Actor: Jean Dujardin – The  Artist
Millor Actriu: Meryl Streep – The Iron Lady (La Dama de Hierro)
Millor Actor de repartiment: Christopher Plummer - Beginners
Millor Actriu de repartiment: Octavia Spencer – Criadas y Señoras (The Help)
Millor Música Original: The Artist – Ludovic Bource
Millor fotografia: The Artist – Guillaume Schiffman
Millor edició: Senna
Millor Disseny de Producció: Hugo (La Invención de Hugo)
Millor Disseny de Vestuari: The Artist – Mark Bridges
Millor so: Hugo
Millors Efectes Visuals: Harry Potter and the Deathly Hallows Part 2  (Harry Potter y les Relíquies de la Mort Part 2)
Millor Maquillatge i Perruqueria: The Iron Lady (La Dama de Hierro)
Millor Curt Metratge d’Animació: A Morning Stroll
Millor Curt Metratge: Pitch Black Heist
Premi Nous Valors  “Dimecres Orange” (Premi que tria el públic d’entre una llista de cinc propostes): Adam Deacon

Holocaust a Romania de Ioana Oltes (1949) foto: Spiridon Manoliu

Un llegat d’esperança (A legacy of Hope)

Revisant el material disponible sobre la celebració del Dia per la Memòria de l’Holocaust, he trobat aquest documental realitzat l’any 2010, però que té un títol i un contingut que crida a formar part del llegat de l’esperança per tal de crear un món on la convivència en pau i amb respecte dels uns pels altres sigui possible. Està realitzat per la HMDT  (Holocaust Memorial Day Trust) una entitat del Regne Unit que treballa contra l’odi i la persecució ; i per incrementar el coneixement sobre l’Holocaust.  Va ser fundada l’any 2005 (el Dia dedicat a la Memòria de l’Holocaust va ser instaurat al Regne Unit l’any 2001).  A la seva web existeix informació dels Genocidis, incloent l’Armeni, que va tenir lloc entre els anys 1915 – 1918, una població que va ser sistemàticament perseguida, deportada i assassinada; els armenis formaven part de l’Imperi Otomà i van patir aquesta situació durant la Guerra dels Balcans i al inici de la I Guerra Mundial.  I els succeïts a Cambodja (1975-1979), Bosnia (1992-1995), Rwanda (1994), i Darfur que des de l’any 2003 viu en gerra civil.
Us afegeixo la traducció al català del documental, que dura 10 minuts, per facilitar la seva comprensió. La narració en anglès es a càrrec de l’actor Daniel Radcliffe.


Traducció adaptada al català.
Narrador
L’any 2010 es compleix el 65 aniversari de l’holocaust. Els que van sobreviure continuen recordant-nos que és el que nosaltres podem aprendre de les seves experiències. Ens parlen del dolor, de la pèrdua, de la força i de la supervivència, i volen que sigui un llegat d’esperança.

Ben Helfgott
Vaig tenir una infantesa feliç, jo tenia dues germanes, uns pares amorosos i una extensa família de la qual em sentia molt proper. El pare tenia un moli de farina a Piotrkow Trybunalski, Polònia,  però el que més recordo era la vitalitat i el dinamisme  característics d’aquell temps.   Tot va canviar en setembre 1939 amb l’arribada dels nazis a la meva ciutat,  ens van fer anar a una area tacada, ens vam força a viure en terribles  condicions.  La deportació es va iniciar 14 octubre 1942, i va durar 7 dies,  el regne de terror va continuar al gueto, un dia els nazis van agafar  530 persones incloent la meva mare i la meva germana Lusia que tenia només  8 anys d’edat. Els van mantenir a la sinagoga per dues setmanes abans d’haver de marxa cap un bosc proper i ser afusellats.
La meva infantesa va acabar en el gueto.

Narrador
Els guetos eren lloc provisionals on els nazis posaven els jueus,  d’allà els deportaven als camps de concentració i extermini.

Lily Ebert
Quan era una nena la meva mare em va regalar un petit penjant, que jo estimava molt. Abans que els nazis ens portessin al camp de la mort, el meu germà el va ficar al taló d’una de les meves sabates. La meva família i jo vam ser agafats i posats en un tren de bestiar.  Ens van posar en un transport al voltat de setanta persones, homes, dones, infants i bebès.  Estàvem molt estrets,  van posar dos cubs dintre, un amb aigua l’altre pels residus humans i van tancar la porta, d’ençà vam fer cinc dies de viatge. Els oficials ens van dir que els hi donéssim les nostres possessions, en especial l’or i la plata, ens podien matar si no ho fèiem. El meu pendant continuava amagat a la meva sabata. Quan en van fer sortir del tren ens vam alegra, perquè tornaven a veure la llum del dia. Però l’alegria va durar poc, havien arribat a Auschwitz -Birkenau. Ens van conduir  cap a dins i el SS oficial Dr. Mengele ens esperava amb un bastó que duia a la ma, amb un moviment de la seva ma el  Dr. Mengele tenia el poder de la vida i la mort.  A la meva mare, germana i germà els va enviar immediatament al crematori.

Narrador
Auschwitz-Bikernau va ser el major  el camp de concentració de l’imperi nazi, quasi cada dia la gent era assassinada a les càmeres de gas i els seus cossos incinerats als crematoris.  Els nazis van construir camps de concentració i extermini arreu d’Europa, establerts per acabar amb la totalitat de la comunitat jueva, molts altres grups que no encaixaven amb l’ideal nazi també van ser perseguits i assassinats, polonesos,   presoners polítics, gent de les nacions eslaves, presoners de guerra soviètics, gitanos, discapacitats, homosexuals i lesbianes, testimonis de Jehovà i  alemanys negres.

 Iby Knill
Soc cristiana, Vaig ser arrestada a Hongria per formar par del moviment de la resistència contra l’odi nazi, quan ens van portar a Auschwictz , aquells de nosaltres que no vam ser enviats a les càmeres de gas immediatament,   ens van empènyer cap a una gran sala, ens van dir que ens traguéssim tota la roba , llevat de les sabates, ens va fer seure en uns petits tambores i ens van afaitar tot el pel del cap i el cos, de mentre els guardes de les SS es vam posar al voltant nostre es reien i es burlaven de nosaltres. Ens  van posar dins altre sala i ens  van  dutxar amb aigua freda. Això volia dir que havien sigut dutxats i havíem rebut un joc de roba fortament desinfectada. Els llocs on estaven les dutxes i els llocs on estaven les cambres de gas semblaven iguals, per tant mai sabies si anaves a ser gasejat o només dutxat. Una de les vegades, camí de les dutxes, vaig veure a un grup de gitanes vestides amb els seus vestits tradicionals.  No m’havia adonat que també eren víctimes.  Va ser molt després de la meva alliberació que vaig descobrir que els nazis havien enviat a molts altres grups a la mort en els camps de concentració.


Narrador
Quan l’exèrcit soviètic va alliberar Auschwitz-Bikernau al gener de 1945 va ser descobrir  l’immens horror.  Un per un els camps de concentració van ser alliberats per les tropes aliades.
Els oficials de les SS per provar d’ocultar que havia passat ban destruir les cambres de gas i van cremar els arxius però no van poder esborrar la realitat dels records d’aquells que van sobreviure.  Una petita part dels supervivents dels camps de concentració van fer de la Gran Bretanya la seva llar un cop passat l’Holocaust. Ells, junt amb molts altres refugiats que van fugir d’Europa abans de la guerra , fins i tot aquells que van venir sent infants al Kindertransport (Transport Infantil).

Lily Ebert
Les meves dues germanes, també van sobreviure a Auschwitz i ara viuen a Israel. Més enllà del sofriment vam conservar la nostra esperança perquè sense esperança haguessin mort definitivament. Vam mantenir l’esperança contra tot pronòstic i això ens va oferir la possibilitat de sobreviure. Aquest petit penjant és l’única possessió que tinc de la meva llar i la porto en memòria dels membres de la família que vaig perdre.

Ben Helfgot
Poso tota la meva energia en crear una vida positiva i amb sentit. Al cap de nou anys de ser alliberar, vaig establir la meva carrera,   vaig esdevenir campió britànic d’aixecament de pes.  Vaig representar Gran Bretanya, el meu país d’adopció, en moltes competicions internacionals. Vaig viatjar pel món i vaig fer molts amics de diferents països i diferents cultures.
La tolerància i el respecte pels altres ha de ser la guia (la directriu) per viure en harmonia amb els altres.

Iby Knill
Continuo sent un membre actiu de la meva església. Tinc l’esperança que les futures generacions puguin transmetre una bondat amorosa i ajudin als altres tant com sigui possible.

Narrador
Des de el final de l’Holocaust altres societats han sigut víctimes de genocidis en Rwanda, Bòsnia, Cambodja i Darfur.
Aquest any (2010), en el dia de la memòria de l’Holocaust es farà el compromís de escoltar els records dels supervivent  i amb la influència de les seves paraules el de com viure la nostra vida actual.
Ens podem esforçar per una societat inclusiva a on celebrem la diferencia
Podem treballar per crear un futur lliure dels perills de l’exclusió i la persecució.
Tots podem aprendre dels supervivents de l’Holocaust i passar a formar part del Llegat de Esperança

Anna Maria Guasch

Seguint el programa de xerrades col•loqui que s’organitzen al Museu Apel•les Fenosa, aquest dimarts ha tingut lloc una interessant i didàctica aproximació a l’art dels segles  XX i  XXI d’una manera força clarificadora per poder apropar-se a un tipus d’art que, com a mínim, aixeca força controvèrsia.
La conferenciant Anna Maria Guasch, vendrellenca, catedràtica d’Història de L’Art a la Universitat de Barcelona i crítica d’art; concentra els seus estudis dins l’àrea dels processos creatius dins l’art internacional, especialment dins la segona meitat del segle XX,  en gran mesura perquè li permet viure el procés quan s’està produint.
Ha publicat un gran nombre de llibres sobre Art Contemporani que tenen un gran acolliment  i publica regularment articles sobre les darreres obres i tendències  artístiques dels autors actuals.  Ha rebut per dos cops el Premi Espais de la Crítica de l’Art , pels llibres  “El Arte del Siglo XX” i “La Crítica Dialogada. Entrevistas de Arte y Pensamiento”  i el Premi de l’Associació Catalana de Crítics d’Art pel llibre “El Arte Último del Siglo XX. Del Posminimalismo a lo Multicultural 1968 – 1995”
Anna Maria Guasch ha estructurat la seva conferència en tres blocs.  Lligat en cada cas a la visió de cada moment crucial en que l’evolució de l’art ha marcat una inflexió significativa, que generalment ve a la vegada marcada per l’obra d’un crític que defineix aquesta situació.

Modernisme:  Aquest primer bloc, va venir marcat per l’obra de Charles Baudelarire  quan publica  “El Pintor de la Vida Moderna” l’any 1863. Baudelarie era poeta, però també crític d’art. I  estableix una teoria de la modernitat que arribarà fins els anys 40 del segle XX.  Dins aquest llibre en parla de la modernitat i fa un discurs del paper de l’artista, a qui veu a la recerca i plasmació de la bellesa circumstancial contrastada amb la bellesa intemporal  i universal dels pintors anteriors a aquesta modernitat.
Serien representants d’aquest trencament, Manet, amb els seus quadres, com ara El Pífano, Un Bar de les Folies Bergère o el retrat de l’escriptor Emile Zola. Més enllà dins aquest inici de la modernitat es trobaria un Picasso, en el moment de produir Les Senyoretes d’Avingo, on hi ha un precubisme, uns plans angulars i sense perspectiva clàssica a la vegada que un apropament a l’art africà.  Igualment Matisse, el pare del Fauvisme, centrat en el color, en la invenció de nous móns. Es tracta d’un període en el qual el concepte encunyat per Bakunin en la política es  trasllada a l’art (Destruir és crear).


Avantguarda:  La base crítica parteix de Guillaume Apollinaire, altre poeta i crític, que fa el manifest de l’art cubista, on afirma que el cubisme per instint és l’art de pintar nous quadres , inspirats no en la realitat visual, sinó en la que suggereix de l’artista per instint i per intuïció.  Una estètica elaborada per Andre Deram i fundada per Picasso.
Les avantguardes es succeeixen en un seguit de moviments: cubisme, neoplasticisme, suprematisme, constructivisme, orfirme, purisme...
Es tracta de nous llenguatges, de noves aportacions.
L’avantguarda surrealista compte amb Andre Breton com autor del primer manifest  surrealista l’any 1924. Coincideix en un període complex, amb l’arribada del nazisme. Breton parla d’automatisme psíquic pur per crear, i Rimbaud defineix el surrealisme com una edat d’or retrobada. Es tracta de la imaginació sense traves,  no només a la pintura o el dibuix sinó en les arts en general.  Miró, amb la seva obra dels anys 20, és una mostra, tot i que sigui una etapa poc coneguda popularment.
Passat l’any 1945 emergeixen les segones vanguardes, amb l’expressionisme abstracte americà i l’informalisme europeu,  on es troben autors com Tàpies.
Tàpies és un autor que cal tenir-ho molt present dins aquest període, i amb la seva mort,  el seguit d’autors, iniciat en Picasso, i que amb consens general es continuava amb  Miro, Dalí i Tàpies, resta ara sense un successor que trobi el mateix recolzament general.
Tàpies va fer una gran aportació  en la branca de les textures. Va ser, a més, un teòric, i un home amb compromís ètic, amb grans contribucions artístiques a nivell internacional, tot i que li va mancar sempre el recolzament del món americà,  perquè va titllar les obres de Tàpies amb certs conceptes negatius,  com “Els murs de Tàpies continuen plorant” o que feia un fals art rural (per l’ús de la palla).  Tapies no va aconseguir tampoc que al mercat de l’art americà i en les seves subhastes d’art,  .les seves obres es cotitzessin per sobre de les  d’altres autors coetanis, com ara Jasper Johns que sempre va estar més valorat , i tampoc va aconseguir la  repercussió d’un Pollock . Tot i així el Guggenheim al Soho li va dedicar una retrospectiva l’any 1995, amb el patrocini del Departament de Cultura de La Generalitat i del Ministeri de Cultura, així com la col•laboració de la Fundació Tàpies de Barcelona i la Galeria Jeu de Paume de París.

 La vanguardia i el Kitsh: Clement Greenberg, escriu aquest assaig l’any 1935 on reflexa l’espant d’observar com es tendeix a la producció en massa i com sorgeix l’art abstracte coma resposta i com a sofisticació, fruit d’una consciència crítica constructiva.  A l’art abstracte la forma triomfa per sobre del contingut. Dins aquesta línia es troben l’informalisme català, el grup El Paso, Millares, Saura...
En l’àmbit internacional trobaríem a Pollock. És un art que tendeix a la grandiositat (format) i que es planteja com a una regeneració.   O trobarem a De Kooning i l’action painting que era el protagonista i el mitja d’expressió pur. Tot i que després aquest autor alternarà l’abstracció amb certa figuració.
Pop Art: La cultura popular dels objectes quotidians.  Arrencant en el concepte creat per Duchamp, es produeix aquesta tendència lligada al concepte que el mitjà és el missatge, i on Andy Warhol despunta. L’ús de productes quotidians, la repetició insistent del mateix objecte, la quasi mecanització de la producció...
A Warhol se li critica una renuncia a l’originalitat i arrel la seva obra “Brillo Box” de 1964 es planteja el dubte si allò és art. “Brillo Box” es tracta de la producció de 400 capses iguals, que reprodueixen les capses dels fregalls Brillo en les quals només la signatura és obra de Warhol, que són presentades en una exposició com si fossin exhibides en un supermercat.

Postmodernisme:  Arthur Danto,  La transfiguració del lloc comú (del que és banal) 1981.   Aquest filòsof que s’endinsa a la crítica de l’art després de veure l’exposició  “Brillo Box”, plasma el concepte que en el procés hi ha un cert teló teòric, que es la base cultural que dona sentit a l’obra d’art.   S’estableix per tant el postmodernisme. Es tracta d’un retorn al passat per citar-lo i deconstruir-lo, es tracta d’adaptació, associació i inspiració.
Dins aquest concepte es troben arquitectes com Mies van der Rohe, Frank O. Gehry ( autor del Museu Guggenheim de Bilbao). Es tracta en aquest cas de l’estètica del fragment, del disseny no lineal, de dislocar i distorsionar, agafant de manera fragmentària referents ja existents.
En pintura  George Baselitz,  en especial l’obra La Senyora Lenin i el Rossinyol, que són 16  quadres que el museu Guggenheim de Bilbao va comprar l’any 2010. (La podeu contemplar al vídeo que s’adjunta ja que fins el minut 1,30 del mateix es pot contemplar aquestes obres i al final podreu veure aquest pintor tot i que  parlant en alemany) Els quadres representen dos homes, en figures invertides.

 En formen part del postmodernisme en Julian Schnabel, amb els seus trencadissos   inspirats per Gaudi; en  Miquel Barceló, amb un art proper a lo primitiu i el descobriment del ‘art de Malí. O en Jaume Plensa qui que sobre una estructura minimalista ofereix un projecte narratiu.
És tracta d’un art sense veritats úniques, sense dogmes.
En el moment actual no hi ha de fet cap moda, ni cap isme que es vagi succeint i substituint l’anterior, sinó una cohabitació de tendències molt diverses, que s’adeqüen l’esperit del temps, on es fonamental el discurs i on l’artista surt i entra d’altres disciplines.

Dolors García Martínez

Comentaris:

Veient l’obra de Plensa del vídeo, s’entén que l’art  per ser interpretat com a tal, requereix que sigui coneguda la seva finalitat, ja que coincideix sovint amb mètodes o tècniques que es poden aplicar des de la comunicació de productes, el marketing o la publicitat.
 Pel que fa a Tapies i la visió del món americà envers la seva obra : Si consulteu el comentari que envers Tàpies hi ha penjat a la web del  Guggenheim a New York, podreu llegir com aquest concepte de murs, es troba força assolit, ja que Jennifer Blessing, qui signa el comentari, diu textualment que “les imatges sembles sovint murs esgarrapats i marcats per la intervenció humana “, però cal no oblidar que – tal com es cita en aquest comentari, Tàpies parlava dels seus “murs com un homenatge o record al martiri i patiments inhumans al que havia sigut sotmès el nostre poble” recollit a l’obra La Practique de l’Art, Paris, 1974)

El Invitado  (Safe House)
Director: Daniel Espinosa
Espionatge / Acció / Thriller
Amb Denzel Washington (Tobin Frost) – Ryan Reynolds (Matt Weston) i amb Sam Shepard, Brendan Gleeson,  Vera Farmiga, Rubén Blades, entre d’altres.

Un jove agent de la CIA ha de vigilar a un fugitiu dins una “casa segura”, però la casa és atacada, ell i el seu “convidat” han de fugir.

Denzel Washington és un actor polivalent que ha cobert al llarg de la seva vida professional una amplia varietat de paper, incloent fer el del Don Pere d’Aragó a la adaptació pel cine de l’obra de Shakespeare Molt Soroll Per a No  Res (Much Ado About Nothing ) l’any 1993.  Ryan Reynolds ,  és un actor del que hem vist el darrer any  Linterna Verde i El Cambiazo; va co-protagonitzar també La Proposición i  va participar a X-Men orígenes: Lobezno. Brendan Gleeson és un actor de repartiment  de gran qualitat que feia de Menelao a la pel•lícula Troya i que en aquest moment també es pot veure actuar a Albert Nobbs.  A Vera Farmiga la podeu recordar de Código Fuente o El Niño con el Pijama de Rayas.
Daniel Espinosa va dirigir l’any 2010 la pel•lícula Dinero Fácil (Snabba Cash).

War Horse
Director Steven Spielberg
Drama bèl•lic.
Amb Jeremy Irvine (Albert),  David Thewlis, Emily Watson,  Peter Mullan,  entre d’altres

Jeremy Irvine prové de la sèrie de televisió Life Bites i aquesta és la seva primera pel•lícula per la gran pantalla. Emily Watson,  va protagonitzar Las Cenizas de Angela, i va participar a Gosfork Park. David Thewlis va fer una interpretació destacadísima a Vidas al Límite  fent el paper del poeta Paul Verlaine (el seu contrapunt era Leonardo di Caprio, qui feia del poeta Arthur Rimbaud);  era el company d’escalada de Brad Pitt a Siete Años en el Tibet, va ser el professor Lupin a la sèrie de pel•lícules de Harry Potter i feia el paper de pare a El Niño con el Pijama de Rayas.

Star Wars – Episodi 1 – 3D
Arriba en 3D aquesta pel•lícula que permet reveure a Liam Neeson, Ewan McGregor, Natalie Portman, Jake Lloyd (el nen que fa de Anakin Skywalker), entre d’altres. Dirigida per George Lucas, que s’apunta a la tendència del 3D com altres grans directors. Star Wars és una de les més importants nissagues de Ciència Ficció.

Continuen:
Alvin y las Ardillas
Promoción Fantasma
El Floquet de Neu
Jack y su Gemela
J. Edgar
Muppets
Underworld 4
Sherlock Holmes 2
Bajo Amenaza
El Gato con Botas
Los Descendientes
The Collector

Com a part de la campanya "Som el que Respectem" s’ha previst la projecció del principal vídeo del projecte, així com repartir a les graderies postals informatives i polseres del projecte, a més les cheerleaders faran les seves intervencions lluint la samarreta de la campanya.

El CaixaForum ha sigut el lloc escollit per celebrar aquesta Taula Rodona que segons ha explicat Eduard Sagarra, president de l’Associació per a les Nacions Unides, ha estat un acte que cerca ajudar als que no som especialistes en economia o política a saber que està passant i cap a on anem, i que forma part de la mateixa defensa de la Pau i els Drets Humans que mou l’entitat i també de l’Estat del Benestar que és un patrimoni de tot, que cal vetllar i preservar.

Sagarra amb una metàfora clarificadora ha explicat que ell té la percepció com si des d’Alemanya se’ns digui que els països del sud, del Mediterrani, hem sigut com la cigala del compte, que es va passar l’estiu cantant i que ara demana a la formiga que li faci un cop de ma. De mentre el Regne Unit semblen els violinistes que toquen música mentre s’enfonsa el vaixell, sense ser realment conscients que ells en troben en el vaixell i que no saben quants salvavides hi tenen per saber si ells sobreviuran.

Amb una situació com la que s’està vivint, des de ANUE el que s’ha volgut es oferir informació perquè ens cal saber que hem de fer i que està passant, per no caure en pecat d’omissió, de no fer el que es pot fer.

De esquerra a dreta: Jaume Lanaspa, director Executiu de l'Obra Social "La Caixa" i Eduard Sagarra President de ANUE

Jaume Lanaspa, director executiu de l’Obra Social “La Caixa”, a declarat que en mig de la situació que s’està donant, li revolten el sofriment injust, l’enriquiment il•lícit, la frivolitat intel•lectual i les servituds ideològiques. Que si sent parlar massa de mercats i primes de risc, però que no es fa referència al projecte de construir una Europa en pau i justícia, que era de fet la llavor originària. Que pot ser s’està donant un discurs amb Europa com a coartada, un discurs de por; tot i ser una realitat que avui es dona una certa irrellevància d’Europa en el concert del món, fins el punt que hi ha països que parlen d’Europa en uns terminis que mai abans haurien fet.

La part més específica de l’acte ha començat amb Francisco Fonseca Director de la Representació Espanyola de la Comissió Europea, qui ha destacat que sembla córrer un sentiment que la culpa la té, l’Euro, la Unió Europea i Europa. Però manca fer en realitat el diagnòstic per poder donar un bon tractament. El primer punt és tenir clar que el paradigma del que es parteix avui ha canviat, aquella visió sobre l’Europa que oferia seguretat, un oasi en mig de la guerra freda, de mentre els Estats Units i la URRS és contrarestaven; un situació on la mala consciència alemanya sorgida en la post guerra i a conseqüència de l’experiència nazi, va permetre que Alemanya tingués la indústria i França fos el cap polític.  D’altre costat una mena de convenciment general feia que tothom es penses que estàvem en la pel•lícula de Woddy Allen  Take The Money and Run (Toma el dinero y corre).  Fonseca ha afirmat que en cert grau sembla que al centre d’Europa pensen que cal que els països mediterranis adoptin el model luterà. Com tercer punt a destacar es troba – segons Fonseca – l’altre visió errada que era creure que es tenia unes institucions sòlides, quan e en realitat no es fiaven les unes de les altres i en les que tampoc confiaven els estats.
Així que, segons ha exposat Francisco Fonseca, la solució ha de venir a través d’un acord de tots, afirmant que sembla que en aquest sentit Europa s’ha consolidat en el G 20. Així mateix ha defensat que cal un sistema de regulació i supervisió bancària que funcioni, perquè el que havia no ha funcionat; no s’ha frenat la situació de Grècia. D’altre costat ha afirmat que existeix un excés obsessió en el dèficit i que davant de tot plegat el que cal és un veritable govern econòmic.

Quant al resultat de la darrera cimera (30 de gener) ha informat que ha donat lloc a un Tractat Internacional sobre economia i governança que en cinc anys ha de formar part del Tractat de la Unió Europea, i no en forma ja part com a conseqüència del veto britànic que ha impedit que estigués inclòs. El text és – segons les paraules de Fonseca – sovint incomprensible o pura alquímia, però al menys Alemanya ha acceptar la proposta de la Comissió sobre el tema dels Eurobonos.  Perquè – ha insistit – cal que Europa tingui un prestador d’última instància, a l’estil de la reserva americana, i si hi ha voluntat política el Banc Central Europeu ho pot ser. Segons Fonseca cal que Europa repensi el seu model i afronti a més a més els desafiaments del canvi climàtic i de la energia.

D'esquerra a dreta: Dr. Germà Bel, Eduard Sagarra, Joaquim Llimona i Francisco Fonseca

Per la seva part el Dr. Germà Bel i Queralt, Catedràtic d’Economia de la Universitat de Barcelona i investigador ICREA –Acadèmia, d’una manera molt amena i força gràfica ha explicat que Europa està de fet donant a llum a un govern econòmic, i això és dolorós i demanarà el seu temps.

Ha destacat que és necessari ser conscient que s’ha acabat l’existència del mercat interior perquè el mercat és el món i que cal tenir present que ser socis no vol dir que cadascú no defensi els seus interessos i que a cada acció que es pugui fer, també poden generar altres accions per part del socis o dels altres actors de l’economia, com Estats Units o Anglaterra.  Per això el Dr. Germà Bel ha parlat de mercats harmonitzat i d’equilibri fiscals.

D’altre costat ha afirmat que no ens pot sorprendre que el govern econòmic ho estiguin duent a terme el que paguen, Alemanya majorment.

Pel que fa a Espanya ha destacat l’error que significa la declaració de la Ministre de Foment envers a que no cal que els aeroports competeixin entre ells o que als qui aquí paguen se’ls sotmeti a supervisió, un contrasentit si en mira al que passa a Europa.

La intervenció de Joaquim Llimona Balcells, Director de Relacions Internacionals i Cooperació de l’Ajuntament de Barcelona, ha sigut  política i més en defensa de la construcció d’Europa, tot i que aquesta sigui difícil perquè avançar significa apropar-se al nucli dur de la sobirania de cada Estat.
Malgrat la visió generalitzada negativa ha destacat algunes dades positives que són fruit de pertànyer a Europa, com l’increment de les exportacions de Catalunya a França o Alemanya.
El que ha destacat com a dolent és la sensació que no mana ni el país, ni la Unió Europea, sinó d’altres.
També ha defensat una actuació conjunta i un gran suport a les petites empreses, amb les dades a la ma a Europa hi ha 23.000.000 d’aturats i 23.000.000 pymes, si cada una genera un lloc de feina l’atur s’ha acabat, i si al revés aquestes empreses cauen, l’atur es duplicaria.
Segons l’opinió de Joaquim Llimona, cal anar a un Europa Federal, i cal tenir present que cal redissenyar les institucions, perquè les existents van ser creades quan només hi havia sis països membre.

Davant les preguntes del públic, Llimona ha dit que cal una reforma del sistema perquè tots els països puguin funcionar, i que per tant o s’avança cap a una Europa Federal o ens trobarem amb una Europa de dos velocitats. Bel a afirmat que de fet l’Europa de dos velocitats ja existeix.